Cavallers 2a part: Laura, 235m, 6b+/6c (6a oblig)

A aquesta via sí que li tenia ganes de debò! Ja l'havia intentada una vegada, però, tal i com vaig piar al centrecac aleshores (quins temps aquells... mmmm... quins bons records les meves primeres escalades...), ens vam baixar a la R2... després del que havíem patit en el 6b del O.W no ens veiem fent el 6c.

En aquests segon intent em tornava a estrenar amb company de cordada... aquesta vegada faria cordada amb en Marc M, el qual també s'havia hagut de baixar de la Laura (però per altres motius i de la R3), per tant, com l'altra vegada anava amb company més fort que jo... però ja havia après que això no m'assegura arribar a dalt! (ep, que aquesta vegada sí, eh!).

La Laura és una via semi-equipada amb parabolts situada al sector Durruti. Nosaltres vam agafar 16 cintes, els àliens, els tascons i els Camalot fins el 4, amb el número 2 repetit. Donat que el riu baixava molt fort, per aproximar-nos-hi vam anar fins a dalt de la presa, creuant-la per dalt fins a l'esquerra (tenint els pàrquings a la nostra esquena). Des d'allí vam agafar un corriol que ens va portar a les escales de mà de la presa. Vam baixar les primeres i, des d'allí, ja vam anar seguint el corriol que passa per sota les parets d'esportiva del sector. La via està situada a uns 100 metres abans d'arribar a la marcada canal per on va l'Aranya Griposa.

El repartiment dels llargs era evident... jo no volia (ni podia fer) el segon llarg en què tant vaig patir l'altra vegada, i a en Marc segur que li feia il·lusió... així que vaig començar jo.

Ll1: (V+, 30m) El llarg s'inicia amb un tram de III fins arribar a una placa on hi ha un parabolt. Tal i com vaig fer l'altra vegada, xapo el parabolt i me'n vaig cap a l'esquerra... dret a munt ho veig massa fi (però en Marc no, perquè després veig que ell puja recte). Així doncs, jo faig flanqueig a l'esquerra i una rampeta d'adherència cap a la dreta, i ja soc a la R, sota la primera fissura real de la via.

Ll2: (6b/6b+, 30m) Aquest s'inicia amb una fissura cap a l'esquerra que ens servirà per autoprotegir-nos amb algun alien i tascó i per posar-hi els dits mentre anem progressant amb els peus per la placa de l'equerra de la fissura.

Passat aquest primer tram ja et trobes amb la llastra que em va fer suar la cansalada l'altra vegada... així que m'hi poso i ja hi som!! Realment era tan xungo com recordava... bufa, quin agobio d'empotramenta!! Almenys aquesta vegada sols havia posat el peu al parabolt... perquè l'altra, les guarrades van ser vàries!!
Arribo a la R2 més que petada i em trobo en Marc amb un somriure d'orella a orella ... Ei Raquel, com ho veus? Si no t'ho veus clar, ja li tiro jo, que em fa il·lusió... Ara venia la sortida de desplom amb fissura de 6c (6b+ segons en Soldevila)... Ei Marc, doncs si a tu et fa il·lusió... endavant!! Je, je...

Ll3: (6c/6b+, 30m) A mi em va costar posar-me a la fissura... però agafant-me al C3 que havia posat en Marc m'hi vaig col·locar ben ràpid (je, je), després cap a munt en lliure, intentant repetir els passos d'en Marc i uaahhh, quina passada de fissurot!!! Quina disfrutada! I la sortida del desplomet... je, je... empotrament de genoll i el que calgués!! Després ve un tram de placa preciós i més fàcil.



Després d'aquest tram en Marc va muntar R per tal de poder veure'ns (per si tenia problemes), tal i com he marcat en la ressenya de dalt. I la veritat és que crec que és millor, doncs l'entrada del díedre del següent llarg té el seu passet... i més val tenir l'assegurador al costat.

Ll4: (6b/6b+, 40m) Aquí també va continuar en Marc... tal com he dit, iniciàvem el llarg amb un díedre que tenia una entrada força estranya... d'aquestes que et costa col·locar-t'hi i sentir-t'hi a gust.
Passat aquest díedre, arribes a la R3 real, on hi ha un arbre, i seguidament ve una placa assegurada amb paravolts (amb fissura a la dreta). Jo la vaig fer des de la dreta del tot des de l'inici, però en Marc va tirar recte a munt des de l'arbre (no hi ha res com estar fort...). Després un altre tram de díedre i ja som a la R4 situada a la feixa.

L5:(6a+/6a, 35m) Tot i que vam descansar un xic, jo no em vaig veure tirant-li jo... no es veia clar per on anava la via (una ressenya deia una cosa i una altra una altra... inconvenients de portar-ne dues...) i a mi m'acollonia embarcar-me, així que li va tirar altra vegada en Marc. Comença per una fissura que surt per la dreta de la R i que la continues fins situar-te sota el sostre.
Aquí va ser on vam dubtar (i curiosament, les ressenyes van volar -literalment- de la butxaca d'en Marc). En Marc va sortir cap a la dreta del sostre, però una vegada allà no ho va veure clar, així que va desgrimpar el sostre tot treient els camelot (collons... sort que no l'havia fet jo!) i va tirar cap a l'esquerra... i ara sí, passat el desplom ja et trobes un parabolt per iniciar la placa. I finalment un altre díedre.

Ll6: (III-V, 30m) Aquest és un llarg de tràmit, on sí que vaig tirar jo. Però és un llarg que no té massa res, de tràmit total. Una placa que jo diria que no ariba ni a V... però vés a saber, potser no la vaig fer per on tocava...

Ll7: (6a/6b+, 40m) I tornàvem a tenir davant una preciosa fissura a protegir... així que va continuar en Marc, que ho estava fent tot sobrat...
Després d'aquesta preciositat de fissura (on em va quedar clar que si hagués anat de primera hagués flipat amb la pila tot buscant quin catxarrillo m'entrava... doncs per treue'ls ja tenia els meus problemes...) venia un tram de superació com de blocs i finalment una sortida de placa.

I... ja havíem arribat a dalt!! Una via preciosa, contínua (excepte en els llargs que vaig tirar jo... je, je), de fissures perfectes, de desplomades, d'empotraments, de bavareses... mmm... una via de les de gustera!!

El descens el vam realitzar en ràpel per la mateixa via.

Vam fer de la R7 a la R6, de la R6 a la R4, de la R4 a la R3 nostra i... aquí se'ns van enganxar les cordes... així que en Marc va haver de repetir el quart llarg i desenganxar-les. Després, de la R3 nostra ja vam arribar a peu de via. Des d'aquí, en comptes de retornar per on havíem vingut, degut que anàvem acompanyats de la preciosa Boira (que ens havia estat esperant a peu de via com una senyora...)

Vam decidir no tornar per les escales i vam anar en direcció contrària, cap a la canal, per un camí poc marcat que ens portarà a la tartera. Aquí ja comencem a veure fites i, tot i seguint-les, arribem a la carretera.


En fi, una bona via i amb molt bona companyia... però que caldrà repetir quan estigui més forta per disfrutar les fissures de primera!! Tot arribarà... espero... i si no, a seguir somniant!!