Mantecas 160m, 6a+/V (Roca Alta)

Diumenge vam aconseguir fer cordada el trio de les tres liantes: La Lu, la Clara i una servidora!!! Feia molt temps que entre un nap i una col no era possible, però per fi ho havíem aconseguit!!! (realment val la pena liar-la de valent per allò que et fa il·usió). I, a més a més, una via que teníem pendent les tres, i que ja n'havíem parlat vàries vegades... la Mantecas de la Roca Alta!

El repartiment dels llargs... realment no el vam decidir fins l'últim moment... semblava que l'únic que teníem clar era que a mi em feia il·lusió fer el primer llarg... i elles, que em volien veure ben feliç, me'l van regalar! Jejeje... i com me les estimooo!!! A partir d'aquí, faríem dos, dos i dos, seguint-me la Lu i després la Clara.

De material vam agafar 18 cintes exprés, els àliens, els camelots del 0.5 al 2, els tascons i els linkams. I alguna els estreps.

L'aproximació és igual que la Vidal Farreny, però un xic més a l'esquerra. Ja en l'aproximació, la Clara em va començar a preguntar sobre què en sabia de l'últim llarg... jo, que pujant soc incapaç de xerrar, vaig reservar el tema pel peu de via... on vam decidir que jo faria l'últim. Així doncs, jo el primer, la Lu els dos següents, la Clara els altres i jo l'últim.

Ll1: (35m, 6a) És una fissura d'aquelles pilosa, que per ser el primer llarg de la via et posa a to en un plis!

Està força equipada amb claus, tacs, algun parabolt... però encara hi pots posar més coses... les que vulguis! Jo vaig fer una bona cosida!! Jejeje... I em vaig haver de parar a reposar una vegada, del C0.75. Aquí, la Lu i la Clara pujant fent el llarg...

Ll2: (25m, V/IV) Aquest li tocava a la Lu. Inicia el flanqueig a l'esquerra... per anar a buscar un clau i un parabolt i sortir cap a munt tot superant el pas de panxa... i allí... vol al canto! Osti quin ensurt! Bé, ensurt per mi, per què a ella se la veu d'allò més motivada! Lu, estàs bé? Segur? I ella sense el mínim dubte!

Després de superar el desplom, entres en una petita feixa, on encara et faltarà superar una placa de IV vertical i desequipada per entrar a la R2.

Ll3: (20m, IV+/III) Tot i que aquest li tocava a la Lu, decidim que reposi de l'ensurt i que se'l canviï amb la Clara. Es tracta d'un inici de fissura desequipada (crec que hi vam trovar un clau...), sense massa dificultat física però de coco.
Una vegada finalitzada la fissura, caldrà flanquejar a l'esquerra i fer una última rampa de III per arribar a la R3.

LL4: (30m, V) Aquest llarg és molt disfruton per a tots aquells que els agrada les plaques Vilanovianes. Primer s'inicia amb un passet lleugerament desplomat (més difícil del que sembla a primera vista des de a R) per després ja agafar la placa en rampa.
Seguidament, quan es torna a posar dret, caldrà anar en diagonal, per anar a buscar la vertical de sota una sabina. En aquest últim tram hi trobarem dos parabolts, on s'hi concentra la dificultat del llarg. Després de la sabina ja trobem la R4.

Ll5: (30m, V/II) Aquest sí que el va fer la Lu, i com una campiona!!! S'inicia flanquejant a la dreta fins a una fissura en mig de la placa llisa, on hi veiem un parabolt.

Allí caldrà pujar tot utilitzant la fissura per després seguir el flanqueig a la dreta, on el tema ja s'enrampa.

Ll6: (35m, IV/V/6a+) Per sortir de la R5 no tenia molt clar si anar a buscar el díedre de l'esquerra o encarar la placa... Em vaig decidir pel díedre. Donat que les dues opcions eren desequipades... doncs millor on em pugués assegurar al gust!

Després em va caldre anar flanquejant cap a la dreta, per anar a buscar l'embut on hi ha el pas clau del llarg.
Jo que arribo a l'embut i m'ho miro...
Vale Raquel... sembla que hauràs d'anar per la fissura de la dreta... m'hi poso... (m'espatarro, més ben dit!)
M'exprimeixo mentre vaig dient: Lu, compte, eh!... , Lu, compte eh!... Xapo el segon parabolt... vaig cap el clau... hi poso la cinta agafada d'un bon canto de mà dreta... però amb el cos inclinat... Bufff, Raquel, com caiguis aquí recuperant corda per xapar, vas directe a la repissa de sota i t'estampes de costat... i... resultat de la paranoia:

Jajaja... Ao al cantoooo!! Sé que mooolts estareu orgullosos del meu resultat... jeje... però a mi em va fer una ràbia!! I més quan vaig veure aquesta foto... dubto que hagués tocat repissa! Bé, després del repòs pertinent després de la xapada en A0, cal sortir cap a l'esquerra, anant a buscar el díedre de sortida, que s'acaba transformant en IV.

En fí, una via on vam disfrutar (i no pels encadenes... parlo per mi, per què la Clara la va encadenar de baix a dalt), riure, compartir... on per fi ens havíem retrobat les tres liantes!!

Guapes, més que guapeeees!!

Díedre Farreny, 155m. V (Roca Alta)

Aquest cap de setmana ha estat d'aquells que l'hem liada com feia temps que no ho fèiem... és que quan a tres dones se'ls posa una cosa al cap... la lien fins que l'aconsegueixen!! Però comencem pel principi, la via del dissabte, dia que havia quedat amb l'Antxi. Després de molt proposar-li vies, d'assetjar-la amb un mail rere l'altre, se'm va encendre la llum... el Díedre Farreny!!!!

Aquesta era una via que jo havia fet en la meva primera vida d'escaladora (tal i com jo l'anomeno). Va ser després del curset d'escalada del CEC, on havíem fet una via llarga i jo volia fer-ne més, m'havia agradat. Així que vaig anar dient pel CEC si algú em portava a fer-ne una, i m'hi van portar... em van portar al Díedre Farreny. Ningú m'havia explicat què era un friend, ni un tascó... assegurava amb el vuit (no sabia ni què era un reverso)... Ja veieu que us parlo de fa molts anys... uns 10 per a ser concrets... Total, que em vaig trobar fent una via de segona, treient catxarros que no hi havia manera de treure (no m'havien explicat ni com es treien... imagineu-vos) amb molt pati... sense estreps (no sabia ni que existien) amb un noi que coneixia feia quatre dies i que d'ell sols en sabia el nom... i recent sortideta del curset d'escalada (on el meu grau deuria ser V de segona i en prou feines)... I vam fer cim. I ell, tot donant-me un copet a l'esquena em va preguntar: Què Raquel, t'ha molat? Ho has fet de puta mare!! I jo... em vaig posar a plorar!!!

No cal que expliqui més, oi? Enteneu la meva il·lusió per fer el Díedre Farreny? Segur que sí!

Així doncs, dissabte ens n'anem amb l'Antxi cap a Vilanova de Meià... ben carregades de material: Tascons, àliens (del negre al vermell), Camelots (del 0.5 al 4, repetint el C3), els dos Linkams i vuit xapes recuperables, cinc femelles de 10mm i tres palometes de 10mm... més 16 cintes i vagues vàries.

Per arribar a peu de via, cal fer l'aproximació de sempre de la Roca Alta, essent el díedre més evident de la paret. El repartiments de llargs... l'havia fet l'Antxi: començaria jo. Tenia l'opció de fer el llarg original o el de l'Amadeus... però com que en el de l'Amadeus hi vèiem dos parabolts... doncs per aquesta me'n vaig anar.

Ll1: (IV+, 30m) És un llarg de placa, fàcil, però de mal assegurar. Així que ja us deveu imaginar que vaig passar la meva por... em va agafar el vertígen, el vaig controlar, vaig bufar i vaig tirar a munt. Potser, quan la repeteixi (que m'ha agradat tant que estic convençuda que ho faré), entraré per l'entrada original...

LL2: (IV+/IV, 20m) Surts cap a l'esquerra de la R1, tot buscant el pany més assequible i més assegurable, doncs inicialment tens una sortideta desplomada i sense assegurances. Passat aquest pas, la paret ja s'ajeu.

Aquí l'Antxi hi va trobar dos spits sense xapa, així que va posar xapes recuperables i va continuar, en tendència a l'esquerra, on el tema es torna a posar vertical, fins que arribes a l'inici del díedre, on hi ha un arbre i dos parabolts sense xapa.

Ll3: (V/IV/IV+, 35m) Aquest, per mi, el millor de la via! Quina passada, com vaig disfrutar... quin subidón de llarg... preciós!! Ja des de la R2, mires a munt i et surt un buuaaahhhh!!! Quina preciositat!!! Es tracta d'un díedre de fissura ampla, vertical, semi-equipat (amb algun clau, algun pont de roca i un parabolt sense xapa), on els friends entren a malsalva... El primer tram és recte (on hi vaig trobar un pas de prémer les dents just sortir del clau),

Després, en el primer sostre que veiem, cal flanquejar-lo lleugerament per la dreta, per tornar-te a posar de nou al díedre.

Aquí la dificultat disminueix, però segueixes tenint un bon ambient.

I continues pel díedre fins arribar a un gran sostre. Jo vaig estar dubtant si flanquejar per baix del clau o per dalt... donat que l'última assegurança que havia posat estava ja molt lluny i era en un roc encastat... vaig decidir anar per dalt, per la fissura del sostre amb preses invertides (ja que per baix era placa... i no sabia si arribaria bé al clau o em tocaria fer una d'aquelles passes on se m'accelera el cor)... allí sí que vaig vibrar de valent... quin pati senyors!!! Buuuuaaahhhh... i com m'agrada recordar aquella sensació... mmmm!!!!
I després del clau, continues el flanqueig per placa i ja ets a la R3, on hi trobes dos parabolts (un amb xapa).

Ll4: (IV+/IV, 35m) I seguim en díedre!! Aquesta vegada li toca a l'Antxi... i el pati que no ens abandona... mmmm... el primer tram l'inicies en díedre, per després posar-te dins la fissura tipus xemeneia (on hi trobes dos claus) i després sortir-hi.

Passat aquest pas ja no veia l'Antxi... i les cordes se m'havien embolicat en una sabina de sota... Osti, hauré de baixar a desliar-les... Començo a muntar-m'ho per poder baixar en cas necessari (allargant la Daisy amb vàries vagues) i sento: Raqueeeel, em sents? Sí, sí que et sento Antxi. Ei, que no puc amb la meva ànima! Osti, merda, què vol dir això? I jo amb les cordes liades... Però seguidament em diu: Raquel, hi ha un espit, munto erre i la reforço. Ah, valeee, perfecteee!!! Així que pujo fins allí i continuo jo. Realment no es pot posar res fins que arribes a l'arbre (un arbre gegant, amb forma de banc i tot).
Però aquí ja hi ha la R4 (dos parabolts sense xapa), així que no vaig posar cap baga a l'arbre si no una recuperable amb una femella) i vaig continuar a munt, empalment amb el LL5.

LL5: (IV/III,35m) Segueixes pel díedre fins trobar una canal que surt cap a l'esquerre. Una canal d'aquestes sorrenques, on més que escalar camines... fins que ja en surts... i sols et resta buscar una bona sabina on muntar la R5 i esperar a la companya amb un somriure!!
Una via preciosa, preciosa de veritat... on els graus es troben un xic ajustadets, però on et pots assegurar al gust (excepte el primer llarg, que no és de la via)... amb ambient, amb lògica (llàstima del reequipament, realment en aquesta no li feia falta...) i, en el meu cas, amb una companya de cordada fantàstica!!!

I què més podia demanar? Doncs anar cap el poble, a trobar-nos amb la Lu i la Clara i fer soparillo de nenes!! Mmmmm... i l'endemà tornar a escalar!!! I amb sooooool!!!

Amor de Madre, 230m 7a (6b obl.)

Després de tant temps amb el blog descansant, per fi tinc ganes de tornar a escriure. Per què? Doncs per què per fi, aquest dissabte, he tornat a ser feliç a la paret! I això? Doncs per què he tornat a passar por... a superar-la... Explicar-vos el per què de tot plegat seria massa llarg... i segurament a la majoria ni us interessa... jeje... així que comencem a parlar de la via!

L'Amor de Madre és una via de caire esportiu situada als Puntals d'Àger. Està equipada amb espits i, no obstant es sol anar sols amb cintes exprés, nosaltres també vam agafar els àliens (semàfor) i els tascons... encara que, finalment, sols vam utilitzar l'àlien groc en dues ocasions. I de 15 cintes que portàvem en deuríem utilitzar unes 10 com a molt.

I qui som "nosaltres"? Doncs en Marc i jo. Ja feia temps que teníem pendent fer junts aquesta via, però sempre en passava alguna i no ho aconseguíem... com l'Esperó de les Colobres, que l'havíem de fer l'endemà i la pluja no ens va deixar.

El repartiment dels llargs jo el tenia clar: jo no volia fer el primer llarg! (Sobretot pel que havia llegit al blog de l'Ivan). Així que començaria ell i aniríem alternant.

L'aproximació es realitza de la mateixa manera que per anar a la Fanal Nocturn, tenint en compte que l'Amor de Madre queda un xic més a l'esquerra (mirant la paret) i que al peu de via trobarem un cor dibuixat.

Ll1:(30m) Sort que havia decidit que no el volia fer de primera!! Telaaaa!!! Per mi, el llarg més obligat de la via i el més exposat donada la proximitat al terra. Es tracta d'una entrada de 6b/6b+ de placa fina, fina... amb dues fissures horitzontals que la parteixen... on caldrà fer un mà-peu en cadascuna d'elles. Jo vaig començar freda (per no dir congelada... ja no em notava els dits de mans i peus)... i no vaig aconseguir encadenar aquest primer pas. No sé pas com s'ho deuen fer els escaladors baixets... suposo que són uns craks! Després de la placa de 6b cal superar un mur vertical de 6a+ ja molt més ben assegurat (tot i que ha estat en aquest tram on en Marc ha posat l'àlien groc).

I una servidora fent el llarg de segona...

Ll2: (30m) Arribo a la R2 ben congelada... em bufo els dits de les mans (els dels peus no, per què seria massa enrenou, però també els hagués fet falta...). Em miro el llarg... brrfff... està lluny eh la primera xapa... deu ser el tram de V+... i on es veu el deplom amb la xapa amb cordino el 6c+/7a... espero que estigui ben assegurat... Surto! Arribo bé a la primera xapa, bé però cagada, és clar! Arribo a la xapa del cordino, el xapo, pujo, xapo la xapa i... Marc, pilla que em relaxo! Bufff... vale, la següent xapa està a prop...Marc, atent que ho intento, i si no ho veig clar, em penjo i trec els estreps! Però no... provo el pas i surt!! (el que fa tenir la xapa a prop), xapo la següent i... miro a munt... bbrrfff, osti que lluny està la següent!! Va tranquil·la que ara segur que ja torna a ser V+... i tu pots! Segueixo a munt i... al mig, entre l'última xapa i la següent comencen els marejos... osti, el vertígen altra vegada!! No, Raquel, no pot ser, això és psicològic... són purs nervis... no pot ser que el vertígen augmenti a mesura que t'allunyes d'una punyetera xapa... Tranqui, tu ho pots controlar! Desgrimpo... Marc, ves pillant que baixo altra vegada a la xapa a relaxar-me! Osti Raquel, és un punyeter V+!!!! És fàcil... veus els passos, veus les preses... Respiro, em relaxo, m'autoconvenço que puc, que puc controlar el vertígen, que tot ho fa la meva por... i hi torno... i... iujuuuuuu!!! Sí, arribo a la xapa!! I després poso un cordino a una sabina... ara uns metres de placa ... xapo un espit... ja veig la R3... encara està lluny... poso l'àlien groc... uns metres més i... reunióóóó!!! Osti, que fort, que cagada que arribo a ser!! Quines paranoies...

Aquí en Marc en l'últim tram del Ll2: Ll3:(40m) Per mi el llarg més tècnic, sobretot l'inici. Primerament trobem una placa de 6c/6c+ fina de mans i peus, molt ben assegurada, on et dones per salvat una vegada arribes a una llastra de dretes. Però després encara et queda superar un desplomet de 6a (segons en Soldevila) de presa petita, i finalment una altra placa de V+ tot anant cap a l'esquerra. Aquest l'encadenem tots dos tot i que se'ns fa difícil degut al fred.
Ll4: (40m) Aquest és un llarg de tràmit. No sé si era pel fred o què, però aquí ni em vaig immutar per l'aleje de les xapes... vaig tirar a munt tant ràpid com vaig poder.
Surts de la R3 cap a l'esquerra per fer una curta placa de V+ que, ràpidament, et porta a la feixa... caminadeta entre arbres... fins que tornes a trobar roca (en tendència a la dreta), una rampa de III, la grimpes i ja trobes la R4 amb un cor dibuixat. Quan arriba en Marc... sols cal mirar-li la cara... també està congelat!!
Ll5: (30m) Per mi, el més bonic i disfruton de tota la via. S'inicia amb una placa de V+... que si no fos per què hi ha un aleje que t'hi cagues l'hagués disfrutat un munt de primera (però com que li tocava a en Marc... "no hay mal que por bien no venga!" la vaig disfrutar un munt de segona!) per després ja entrar en la placa de 6b+/6c... preciosa i ben assegurada! Surt millor que l'anterior del Ll3 (és clar, té menys grau... jejeje) i també l'encadenem els dos.
Oi que és bonica?

Ll6: (20m) Torno a intentar escalfar-me els dits i... som-hi! Ara es tractava d'una placa de 6b... no sabia què em passaria amb el coco... les dues primeres xapes es veien bé, però la tercera... brrfff... si us plau que no m'agafi la paranoia altra vegada! I nooooo, no m'agafa!!! Faig el llarg sense problemes i encadenant-lo!! Sortida cap a la dreta de la R5, placa de 6b amb tendència a l'esquerra i... feixa altra vegada! Caldrà anar cap a la dreta a buscar el díedre del Ll7 on trobarem la R6.

Aquí els primers passos de la placa,

Ll7:(20m) S'inicia amb un díedre de IV+, per després fer un passet una mica estrany en desplom i finalment arribar a la feixa... caminadeta terrosa i tram de III trencadot. En Marc va fer la R7 en una sabina.

Aquí en Marc sortint de la R6, en el díedre:

Una vegada en la R7, ja podem plegar cordes i treure'ns els gats (quin gust... les bambes... mmmm...) ja que caldrà caminar cap a la dreta fins trobar un díedre de III que ens portarà al cim (marcat en la foto-ressenya de l'inici en color verd). I des d'aquí realitzarem el descens com en la resta de vies dels Puntals d'Àger.

En fí, una via preciosa tot i la discontinuïtat que ens solen oferir els puntals d'Àger ... amb manca també de la caloreta que normalment ens hi acompanya... però una bona disfrutada! Llàstima que l'endemà plugués... L'Esperó de les Colobres seguirà a la llista de pendents!!!