La Balena Blanca i el Petit Príncep

Després de l'aventura i les vivències al Díedre Gris, no tenia massa clar què era el que realment em venia de gust fer aquest cap de setmana... Dissabte a mig matí en Marc marxava cap a Taghia durant tres setmanes, així que volia gaudir de la seva companyia fins l'últim moment, així que l'opció de fer via llarga dissabte ja no hi era... Alguna cosa em deia que volia escalar, però tot i la variabilitat de propostes (molt suculentes totes elles, eh!) cap m'acabava de cridar... Potser és que no volia escalar? Potser necessitava quedar-me a casa a reflexionar?? Així ho vaig creure... fins que em va trucar en Miquel N. Li explico tot el meu embrollo mental i em fa una proposta: Dissabte anem a fer esportiva, sense matinar, segons surti jo de guàrdia, i diumenge anem a fer via llarga, anem mirant ressenyes i ja decidirem! No és que la seva proposta fos molt diferent a les altres... simplement era que amb en Miquel sabia que no em sentiria compromesa a res, que podia liar-li el pollo i fotre'm a plorar sense massa vergonyes... i que no per això deixaria de fer cordada amb mi (o si? Je, je... buuaahhh, espero que no!! Sé que no).

Les seves propostes em van acollonir un xic: la pàgina 206 de la guia de Montserrat Sud (on gairebé en totes posa allò de: seguros alejados, primer largo expo...). Així que vaig haver de pensar una contraproposta... I ves per on, no sé per què em va venir al cap La Balena Blanca i el Petit Príncep.

Topo realitzada per Eduard Plana, extreta del seu blog

Aquesta via la tenia al cap des de feia molt temps... des de que l'Edu la va obrir... doncs l'havia dedicat a mi i al meu fill... era una via amb molt rerafons. Però encara no havia trobat el moment d'anar a fer-la... no em trobava preparada... en tots els sentits... s'hi barrejaven masses pors, il·lusions, incerteses... Però, en canvi, divendres ho vaig veure clar, era el moment.

Li vaig fer la proposta a en Miquel, que sabia que significava per mi aquesta via, tot i proposant-li que la podíem combinar amb la Paraimara. Es mira les ressenyes i accepta. Més tard em proposa que si vull, ja que estava dedicada a mi, la puc fer tota de primera. Tota de primera? Però si està semi-equipada i té llargs de 6b i de 6c+! Bé, ja ho decidiràs.

Així doncs, aquest matí, mentre fèiem el cafè a Oliana li dic que sí, que ho vull intentar, que provaré el primer llarg i ja veurem, que em fa il·lusió (no tan sols pel significat "escalatori del tema"), però que no sé pas si en seré capaç!

Deixem el cotxe a Perles i amb la topo a les mans ens dirigim a la via. Tranquils, ara no em posaré a explicar-vos l'aproximació, el material, el descens... que ja està prou especificat a la topo de l'Edu (per cert, nosaltres portàvem l'antiga i els graus eren un xic diferents... així que com que la topo que us adjunto ja estan corregits, explicaré els llargs amb el grau que jo els he viscut).

Ll1: (6a/ 6c/ 6a+, 30m) Aquest llarg trancórrer bàsicament per díedres. Aquí en Miquel ja ha pogut recordar que m'agrada assegurar-me mooolt... i la veritat és que podies posar tant com volies, i on no podies ja hi havia el parabolt. En el pas de 6c (de 6b segons nova graduació) he hagut d'apretar les dents, però he aconseguit fer-lo en lliure.

He arribat a la R1 abans del que m'esperava, i m'ha sorprès el que veien els meus ulls... el segon llarg...

LL2: (6b/V+, 25m) Era una rampa slap total!! Es veia preciosa... i ho era!! I amb una roca boníssima! Tot i que s'hi veien dos parabolts, jo ja he començat a mirar a on podria posar alguna cosa... i sí, a la fissura de la dreta entrarien peces petites. Com sempre, posant peces i treient-les quan ja havia fet el pas i n'havia pogut posar una més amunt... patia un xic per la paciència d'en Miquel... però ha aguantat! S'aborria un xic però no es queixava... je, je... jo, per si les mosques, m'anava disculpant recordant-li que així escalava més a gust... Ei Miquel, ho sento eh! Però aquí posaré una altra cosa... i després la trec... és que així puc pensar més en l'escalada i no tant en la caiguda que m'espera si no em surt el pas...

I pas a pas, ara un tasconet, ara un parabolt, ara un pont de roca, ara una sabina, ara un àlien... arribo a la R3 ben eufòrica i amb un bon somriure, als llavis i a l'ànima... em miro el següent llarg i...

Ll3: (V+/6a+, 40m) Buuuaaahhh, però quina passada!! Una placa tipus Vilanova de Meià, d'aquelles amb fissures horitzontals cantelludes i boníssimes!!

Quan era entre la segona i la tercera xapa sento: Ei Raquel, ara millor que tiris directament a la següent xapa sense entretenir-te, si no et petaràs i serà pitjor! Je, je... pobre Miquel! Encara he posat dos àliens entre aquelles dues xapes... és que no tinc remei!! Passada aquesta primera placa ve un tram fàcil fins que et trobes un slap vertical amb una fissura a l'esquerra. Jo també, m'he mirat el parabolt, m'he mirat el pas i... m'he dit: Inicio el pas, poso un tasconillo (per poder fer la resta del pas tranqui), xapo el parabolt i arribaré a treure el tascó, i dit i fet, pim pam! Després, quan pujava en Miquel de segon sento que diu: Raquel, tela quin aleje que t'has currat aquí, per què hi ha un pas que tela... Je, je... No Miquel, he posat un tascó, però ja l'he tret!!

Ll4: (6c+/6a/V, 35m) Ara venia el pas de 6c+! M'hi he posat i he flipat pepinooooos!!! Preses petites petitetes de veritat... o cantos romos laterals... i una fissura bona però que encara em queda massa lluny...Ostres, a veure si ara hauré de treure l'estrep!! Buuaah, i potser amb l'estrep no s'hi arriba! M'he hagut de penjar del primer i del segon, per reposar i per mirar-m'ho bé, però finalment he pogut sortir en lliure!! I quan ja em pensava que s'havia acabat... collins, que per arribar a l'últim parabolt d'aquí a dalt tampoc és fàcil i no es pot assegurar massa bé... Buuuaahhh, guai, sí, sí, soc capaç!! Després un tram de V on, no obstant ja és fàcil, millor no relaxar-te! I...

CIM!!!! Ho he fet!! He sigut capaç de fer la Balena Blanca, de primera, sense sentir ni una veueta xunga, disfrutant de cada pas, esforçant-me per recordar-me que jo podia cada vegada que em veia apretant les dents... i he arribat al cim amb un SOMRIURE immens, un somriure que feia dies que m'havia abandonat... des del malahurat dia de l'accident de l'Aèri que el buscava després de cada via i no el trobava... bufa, quin descans, quina pau... realment he pogut tornar a somriure de veritat!!

Gràcies, gràcies i mil gràcies!!!

Díedre Gris a Montrebei, 410m 6a+ (V+ oblig.)

La veritat és que aquesta via la vaig fer el divendres 12 de setembre... sembla que cada vegada em costa més posar-me a escriure... però tard o d'hora ho acabo fent... i aquesta via, i les vivències que hi vaig compartir, s'ho valen!! (prepareu-vos, perquè és rakclimb total... je, je... tot amb pèls i senyals!)

Foto extreta d'Onaclimb

El Díedre Gris és una via de 410m situada a la paret de Catalunya de Montrebei ( gairebé en el seu punt mig) de 6a+ de grau màxim i de V+ d'obligat (sempre tenint en compte que estem parlant de grau Montrebeià... je, je... per què sinó és que encara estic més xunga del que em pensava!). Diuen que per ser Montrebei es troba força equipada... bé, la veritat és que jo no en puc donar la meva opinió (donada la meva falta d'experiència en aquesta zona...) però sí que us puc dir que a les R's trobes entre un o dos claus i que en els passos més compromesos i difícils d'assegurar també te'n trobes algun. Nosaltres portàvem el joc d'àliens (repetint el semàfor) i els Camelots del 0.75 al 4més un joc de tascons complert (amb algun repetit) i uns quatre friends variats de més.

Jo ja feia temps que li tenia ganes a aquesta via... a aquesta via i a Montrebei... semblava que sempre que em proposava anar-hi n'havia de passar alguna... i quan la vaig estar fent vaig arribar a dubtar de si les coincidències anteriors que em negaven la seva escalada eren avisos per què no hi anés... però vés a saber... ens va passar de tot, però la vam fer!!

Ja vam començar malament... jo havia tngut una boda el divendres... així que entre pitus i flautes vaig acabar dormint dues hores i mitja... tot i així em vaig llevar amb un somriure: me n'anava a Montrebei! Quan ja era a la carretera... meeerda! M'he oblidat la corda i el xubasquero... trucada a en Miquel N... Tranqui, jo en porto dues... i xubasquero tampoc en porto... no crec que el necessitem! Arribats a la primera àrea de servei passat Cervera, deixem un cotxe i cap a Àger!

Arribats a Àger comencem a fer carretera a munt carretera a baix... Raquel, no m'havies dit que tu sabies arribar al Prat? Mmmm... sí, però ja em coneixes... no ens podem fiar de la meva orientació... je, je... Anem al bar a fer a preguntar (i un cafetó)... Ah, valeee, el desviament era més a munt!! Je, je... I ja comença a pluvisquejar... tot és boira... bufa... almenys arribem-nos al Prat. Ens hi arribem i... va, almenys mirem on és el peu de via...

Per aproximar-nos des del Prat de Sant Llorenç, caldrà que agafem el camí que surt de la part de dalt a l'esquerra del Prat i seguir-lo tot passant per sota la paret de Catalunya. Nosaltres anàvem mirant la paret però no vèiem res... boira... i en Miquel no hi havia estat mai i jo sols a la Paul (on anava guiada per l'Annalisa i ni me'n vaig preocupar...)... i mentre en Miquel feia d'explorador apropant-se a la paret... truco a en Piju, que sol ser la meva salvació en aquestes situacions... Que on soc? Si he passat la Paul?? Buaahhh, ni idea... Que haig de fer una forta baixada? I trobar unes cordes fixes?... Doncs encara no ho hem fet... Merci!! Miqueeeel, baixa, que està més enllà!! Total... que estàvem a prendre pel cul de la via! Així doncs, quan agafes el corriol que surt del Prat, cal que el segueixis sense entretenir-te, fins que comença a fer una forta baixada (que donat que tot estava ben moll no va ser massa agradable... crec que a l'aproximació vaig caure més de sis vegades!), que és la part de la Paret de Catalunya on s'hi veuen força matolls... a partir d'aquí cal estar ben atents a la nostra dreta (que cada vegada ens apropem més a la paret), on veurem dues cordes fixes blanques instal·lades en un díedre/canal. Cal que pujem per aquí. Passades les cordes fixes, una grimpadeta cap a la dreta i ja som sobre la feixa. Arribats a la feixa caldrà anar a l'esquerra, força a l'esquerra... fins que finalment veurem el marcat díedre, el Díedre Gris!! I per situar el peu de via, caldrà tenir en compte que s'inicia en un díedre on hi ha una alzina i una llastra... però per si encara teniu dubtes, aquí en teniu una foto:

I amb tot això... quina hora era? Les 13h!!! Què fem? Miquel, jo vaig molt lenta... m'entretinc molt a assegurar-me... sortirem de nit... Bueno, com vulguis, jo li puc tirar de primer... però tampoc ens assegura que sortim de dia... per mi ens hi posem, però com tu vulguis. Buaaahhh, Miquel, jo prefereixo fer la via de segona i repetir-la un altre dia que no pas refer el camí que hem fet fins ara i igualment haver de tornar un altre dia... però jo ja et dic que de nit no tiro de primera! I dit i fet: acordem fer la via, i provar d'alternar llargs, i segons l'horari que portem, doncs haurà de tirar en Miquel a tota pastilla.

LL1: (45m, V) Comença en Miquel... i ja veig que no s'entreté massa a assegurar-se... Eps Miquel, ves posant alguna cosa... que si caus vas a terra... Nosaltres vam pujar-nos a l'arbre sense miraments, per després entrar al díedre i continuar-hi fins arribar a la gran fissura transversal del segon llarg. Arribats aquí, jo ja vaig poder comprovar que les poques hores dormides no 'ajudaven massa... mareig, feblesa...

Ll2: (40m, IV, IV+) No obstant em tocava a mi... sols de veure l'escalada en flanqueig de baixada li vaig cedir el llarg a en Miquel... tot i que quan el va iniciar em vaig adonar que m'havia equivocat... aquest llarg, quan el fas de segona sembla que desgrimpis anant de primera... Ei Miquel, si us plau, assegura'l molt, que em fa el meu yuyu... I sí, aquesta vegada es va entretenir a assegurar el llarg...

Després, vaig poder comprovar que realment no n'hi havia per tant... però des de la R1 feia el seu respecte! Bé... i l'entradeta a la R2 en desgrimpada... je, je... aquesta feia respecte amb raó!

Ll3: (25m,V) Va, ara m'hi poso jo, que si no, no començaré mai! I es veu un díedre ben bonic, en bavaresa posa la ressenya... i és curtet, guai, va, hi vaig jo! I... collons els V'ns de Montrebei!! Per sort, o per mala sort pel Miquel, es podia assegurar molt bé... així que vaig fer una cosida total tot dient: buaaahhh, Miquel, soc una cagada, soc una cagada...Per què ho dius? (està clar que no em veia...)... per què encara no he acabat de superar un empotrador que ja n'estic posant un altre!! Arribo a la R (que, tot i que hi havia dos claus, en un em quedava el mosquetó mal posat... així que vaig fer la R3 d'un clau i una sabina, i un reenviament al clau restant). I surt en Miquel...

Osti Raquel, però si ara això es pot fer amb A0!! Je, je... sí, ja t'he dit que soc una cagada!! Total, que mirem l'hora i... buaaahhh, anem fatal! Ja cal que ens afanyem!! Valeeee, vaig de segona!

Ll4: (35m, V/V+) Aquest continuava en díedre. Des de la R3 no es veia massa bonic... però realment ho era, sobretot quan arribes a la fissura que és a punt d'iniciar en Miquel:

Ll5: (40m, V/V+) Aquest es tracta de fissures i petits díedres...

on vaig flipar amb la sorreta que em queia als ulls cada vegada que en Miquel recuperava la corda ... i vaig acabar fent el llarg amb els ulls tancats... no en podia obrir un ni que vulgués, flipava amb el dolor!! Així que, arribada a la R5 (que la vam fer un xic més a munt, ja en la xemeneia, fent-la en l'arbre), en Miquel es va haver de netejar les mans amb l'aigua de la cantimplora i treure'm la brossa que tan m'agobiava...

Ll6: (40m, V/V+) Té una sortideta en xemeneia/díedre molt bonica...

Però una vegada vaig perdre en Miquel de vista... Osti Raquel, se m'ha anat la pilota, m'he fotut on no tocava... Però estàs bé? (la veu d'en Miquel era... diferent... mai li havia sentit en aquest to... era un to que transmetia que passava por)... No Raquel... me n'he anat massa a l'esquerra i se'm trenca tot... no sé pas com sortiré d'aquí... Buaahhhh... potser sí que no havia de venir al Díedre Gris... i de sobte: Pedraaaa... I més que pedra, rocs gegants volant!!! Jo que m'amago sota el díedre... Miquel, estàs bé? Sí, però ves molt en compte, que no sé pas com coi sortiré d'aquí!... bufa... vale Raquel, tranqui, ves fent nusos a la corda, no fos que en Miquel faci el vuelo del quinze i tu no siguis capaç de parar-lo per què et cau un roc... Raquel, em despenjaré d'un arbre, ves-me donant corda... I per fi torna a ser a la via!! Es desencorda i recupera la corda quan arriba als dos claus. Ei continuo, que faré R a la següent... I al cap d'una estona començo a sentir gemecs... era com si cada pas li costés un futimé... i, per fi: Reunióóó!! Però no s'havia acabat aquí... Raquel, la corda rosa deu estar enganxada, t'asseguraré de l'altre! Així que jo començo a pujar tot i anant recollint la rosa... osti, què més ens passarà? Això de pujar en xemeneia, això de fer passos de díedre i haver d'anar-te enroscant una corda te la seva tela... i qui m'havia manat a mi de venir a Montrebei? I qui m'havia manat a mi escalar? Quin agobioooooo!!!! Miqueeel, encara no es pot tibar de la rosa? Noooo!! Joeeeer, que això és molt xungo!! Buaahhh, i ara per la dreta? En bavaresa invertida d'una roca que es trenca? Miqueeel, encara no pots recuperar rosa? Si, ara ja sí! Doncs m'espero que la recuperis totaaaa!! Arribo a la R treient fum pels queixals i cagant-me amb l'escalada i amb el meu fanatisme i... veig la cara d'en Miquel! Miquel, estàs bé? Tenia la cara desenqueixada... estava blanc (igual que el dia que em va veure caure a la Lotus)... Se'm passa la ràbia i el mal humor de cop, com un raig d'aigua freda... osti, que en Miquel està xungo de debò! Ei Raquel, que tinc un baixón, les cordes s'han enganxat i no et pots imaginar com m'ha costat d'arribar aquí... necessito menjar alguna cosa... Parem i mengem, bebem aigua... però això sols provoca ganes de vomitar a en Miquel... Raquel, tenim dues opcions: O ens baixem des d'aquí o li tires tu, jo no puc. Buaaahhh, no sé pas què em feia més por! Miquel, que baixar-nos d'aquí no és fàcil... potser millor que tiri jo a munt... per què et veus en cor de seguir escalant? Hem de tenir en compte que si tiro jo, m'asseguraré a la meva manera (és a dir, tant com la roca i el material em permeti) i segur que sortim de nit... (i per dins... buuuaaahhh, que jo no soc capaç d'escalar de primera de nit... va, tranqui, que en Marc Busquets ja t'ho va dir a la "Mi primer Amor", el dia que et toqui tirar de primera de nit ho faràs, com tothom quan s'hi troba). Moments d'incertesa, d'angoixes i pensaments personals... Miquel, fem el que la teva intuició et digui, que sempre ens acaba sortint bé. Si cal que li tiri jo, li tiro, si cal baixar, ens baixem! En Miquel s'ho pensa i... Raquel, ja li tiro jo, sortim per dalt. Segur? Sí, segur! Bufa, quins collons més ben posats... i si se'm desmaia a mig llarg? Buuuaaahhh, qui coi m'havia manat fotre'm aquí! Quan acabem aquesta via, jo no escalo més, a la merda l'escalada, no ho necessito, gaudiré de la muntanya d'un altra manera, però a la merda l'escalada!

Ll7/Ll8/Ll9/Ll10/Ll11/Ll12: Sabeu que no recordo gairebé res d'aquests llargs? Bé, sí recordo que en Miquel va començar a tirar en el Ll7, mentre jo li anava preguntant si es trobava bé (i resant per què la resposta fos que sí), que aleshores se'ns va posar a ploure (sí, ens va passar de tot...), que els 6a's semblaven 6b's, i els V'ns 6a's... que jo no vaig tenir ganes de treure la camara del budrier ni una sola vegada més, que en Miquel em va fer una foto de somriure forçat...

Que ja tant era si fèiem el llarg en lliure o en Ao, i que cada vegada es feia més fosc i feia més fred... i que quan crèiem que ens quedaven dos llargs sols ens en quedava un (la millor notícia de la via), i que finalment vaig acabar fent l'últim llarg gairebé a les fosques però sense frontal. I que quan vaig arribar al cim (21h), abans de treure'm ni els gats el que primer vaig fer va ser trucar a en Marc per dir-li que estàvem bé... i que quan ell em va preguntar com quedàvem per l'endemà (sí, l'endemà i l'altre havíem d'anar a fer via llarga...) li vaig haver de dir que jo no podia, que jo no volia escalar (amb un bon nus a la gola...)...

I encara ens quedava el descens!! I d'això sí que havíem quedat amb en Miquel que me n'encarregava jo... i... increïble, cap problema! Sí, anàvem a les fosques (primer amb frontal i després amb la llum de la lluna), feia fred, no coneixíem la baixada (jo l'havia feta després de la Paul, però força més enllà, i també de nit). Potser és que de nit és més fàcil... o que per fi se'ns havia acabat la mala sort... però entre les explicacions d'una i la intuició de l'altre vam saber pujar a munt, baixar, pujar, arribar a les roderes, veure la gran fita (on hi vam posar una pedra) i seguir cap a baix seguint les fites penjades als arbres... i per fi, al cap de dues hores més, al cotxe!!! I sabeu el que més ens va sorpendre a tots dos? O més ben dit, del que més ens vam alegrar? De que, tot i la mala sort, de que tot i els errors d'un i de l'altre, no vam discutir, no ens vam escridassar, la cordada va fluir, i vam confiar en l'altre en tot moment i vam entendre que s'equivoqués tot assumint l'error amb un somriure... tot assumint el nostre seguit de preses de decisions des del moment que vam quedar per fer el Dédre Gris, una decisió compartida rere una altra ... sort d'això!

I bé, de tot això ja fa dotze dies... i ara ja veig les coses diferents... no havia d'engegar a la merda l'escalada, no haig de deixar d'escalar, doncs és el que més m'agarada fer en aquesta vida... vaja que no podria deixar-ho! Però sí que cal escoltar, sí que cal saber quan sí i quan no... En el fons vam tenir sort, per què amb tot el que ens va passar, en el fons, no ens va passar res... vam fer la via, vam arribar al cotxe amb un somriure... i això és el més important!

Però el més important no era disfrutar? Sí, disfrutar de la cordada i de l'aprenentatge que ens aporta cada via, i aquesta me n'ha aportat molt!!

Així que... a seguir escalant, a seguir gaudint i a seguir aprenent... Aprenent de la paret, de les persones amb qui les compartim, i de mi mateixa!!

Sánchez-Martínez a Diables

L'endemà de la tirolina, vam continuar a Montserrat, però aquesta vegada fent via llarga. La via escollida va ser la Sánchez Martínez de Diables. Jo ja feia temps que li tenia ganes i, a en Marc, tot i haver-la feta, li va deixar prou sabor de boca com per repetir-la.

L'aproximació la vam realitzar deixant el cotxe a Santa Cecília i agafant el camí de l'arrel direcció al Monestir. Arribats sota diables, quan gairebé ja som sota la xemeneia de la via (visible des del camí), cal que comencem a pujar a munt per un camí més o menys marcat, que ens portarà al peu de via.

Ll1: (35m, V+/Ae ó 6a) S'inicia amb una placa fineta molt ben equipada amb parabolts, per després flaquejar a la dreta just a l'alçada de l'arbre i entrar en una canal/díedre força brut.

Per aquest llarg sols havia agafat les cintes esprés... així que, quan vaig entrar en la canal/díedre em vaig cagar amb tot. Les cordes començaven a pesar, i precisament havia gastat gairebé totes les cintes que podia allargar (sí, una mica lerda)... i que hagués pogut utilitzar per assegurar-me amb les branques... Nena, està clar que avui no flueixes... Així que ja em teniu ben cagada, desitjant no relliscar per la sorreta i demanant a no sé qui que no se'm trenqués cap presa... i buscant la R1 desesperadament!! Teòricament havia d'estar a la paret de la dreta just abans d'entrar a la xemeneia... però allí sols veia una R de burils vells... així que pujo més a munt xapant la R antiga... res! Maaaarc, que no trobo la R!! Vale, miro un xic més a munt... bufa, no, més a munt ja no m'atreveixo, que m'estic posant dins la xemeneia i no em puc assegurar de cap manera, que els catxarrillos estan al budrier d'en Marc... Maaaarc, que aquí no hi és!! Vale, desgrimpo i miro més a baix... potser me l'he passada (ho dubto, amb les ganes que tenia de trobar-la ja feia 10 minuts...) Buuuaaahhh, Maaaarc, que no hi és!! Ei, torno a pujar i la munto dels burils!!



I dit i fet!! Després puja en Marc... Osti Raquel, l'han petada!! Sí, la R1 reequipada ja no hi és!! (la veritat, una mica me'n vaig alegrar... després de tant grimpar i desgrimpar hagués estat de lerda superior no haver-la vist...). Buaahh, esperem que la resta de la via estigui bé... què fem? Doncs continuem...

Ll2-Ll3: (35m de IV-IV+ i 15m de IV+) En Marc els va empalmar, i va trobar les R's al seu lloc. Es tracta de dos llargs de xemeneia. Realment jo no fluia massa... les xemeneies m'encanten, i no les vaig disfrutar massa... i això que aquestes són precioses!!



Ll4: (30m, IV+ i III) Aquest té una sortideta per la placa de la dreta que quan te la mires no sembla pas un IV+... i quan t'hi poses trobes bon canto, fins que arribes a la fissura, on el canto ja és d'escàndol i cal progressar inicialment en bavaresa (on vaig flipar que allò fos realment un IV+) i després en díedre, per acabar abandonant la fissura per la seva esquerra i tornar-te a posar en una canal on caldrà grimpar un III fins a la R4 (que la trobes a la paret de la dreta, just a la dreta de la fissura del LL5).

Ll5: (35m, IV+/Ae o IV+/7a) Aquest s'inicia per una fissura preciosa (que tampoc em va semblar IV+) fins arribar a la placa de 7a/Ae, que nosaltres vam fer directament amb Ae. Cap dels dos va fer servir els estreps (bé, en Marc ni els portava), però si jo hagués tirat de primera potser l'hagués fet servir.

Ll6: (35m, amb trams de IV/Ae/V/A1/IV+ o de 6c+ en lliure) S'inicia amb un flanqueig per la placa de sota el sostre, inicialment amb molt canto i després més finet...
Fins que arribes al final, on cal superar un últim sostre, on el tema ja es comença a posar força difícil... jo finalment, després de la meva lluita interna (je, je), vaig penjar-me d'un clau, per poder posar un àlien vermell del que fer A0 i poder xapar el següent parabolt. I després continuar en lliure fins a la R. Un llarg preciós!

Ll7: (40m, V+/V/A0/6a+/V o 6c si es fa en lliure) Aquest també es preciós. Discórrer per tota la fissura de sota el sostre fins que aquest és ben horitzontal, que haurem de fer un pas de placa d'aquells d'apretar les dents i resar per què els peus aguantin, i després continuar amb mans a la fissura.

Ll8: (??m, V/Ae o 6a) Aquest inicialment continua per la fissura per després passar-te a la placa tot flanquejant a la dreta (si seguim per la fissura farem la Districte de les Bruixes). Aquest també és bonic, és aèri. Jo, a mig llarg, vaig tenir un patatús d'aquells que m'agafen a mi dels de de sobte preguntar-me a mi mateixa on estava l'última assegurança i què era... i trobada la resposta agafar-me aquell bloqueig incontrolat on les meves veuetes es comencen a barallar... però el tram és fàcil, i les assegurances no allunyen... es tracta d'un problema personal subconscient que algun dia superaré... Total que per aquest motiu vaig fer la R8 i no vaig empalmar.

Ll9-LL10: (15m i 25m, Ae/IV+ i V/IV) Aquest ja va a buscar l'esperó tot fent escalada per placa. Nosaltres no vam fer cap pas d'Ae... i tampoc recordo que les xapes estiguessin tan a prop com per fer Ae... no sé, potser és falta de memòria...
En Marc va empalmar els dos últims llargs.

Nosaltres no vam arribar al cim, sinó que vam iniciar el descens des de la R10 tot flanquejant a la dreta fins arribar al collet (una mica expo pel meu gust...). Des d'allí surt un corriol que ens portarà al collet de baix, des d'on agafarem la canal de baixada, que separa la paret de Diables de la de Patriarques. Aquesta canal ens potarà fins el camí de l'arrel, i d'aquí direcció a Santa Cecília altra vegada.

En fi, una via preciosa on a mi em va faltar fluidesa personal i en Marc va tornar a demostrar la seva paciència...

Del Platan al Cavall Bernat amb tirolina

Després de l'estada a Cavallers me'n vaig anar cap al Neuville (on hi vaig fer crestes), després una llarga temporada amb el meu fill... la qual cosa es va traduir a fer esportiva (pel que fa a l'escalada... per què a casa també fem altres coses...) i aquest passat cap de setmana, per fi, podia fer via llarga... però la meteo pintava fatal!! L'opció inicial va ser anar cap als Ports (on la meteo pintava millor), però una proposta d'última hora van fer retardar el meu retorn a la tàpia... almenys el retorn des de sota!!! Sí, perquè vaig acabar arribant al Cavall Bernat d'una altra manera... je, je... com? Doncs des d'una tirolina de 180m que s'iniciava al Platan, just per sobre el refugi de Sant Antoni.

El fet és que en Marc ja me n'havia parlat... l'any passat també l'havien muntat. Qui? Doncs la gent de VertiSub, una gent molt maca i...molt professional!! je, je... Així doncs, quan em va trucar per dir-me que la tornaven a muntar aquest dissabte, ens hi vam apuntar.

Hi vam anar de bon matí, per ajudar a muntar la tirolina... però jo em vaig dedicar més a observar quants anclatges posaven, a flipar amb els polipasts i els polifrens i els mils nusos que feien... i a riure amb les converses del treball en equip.

Durant tot el dia va estar xispejant, plovent, parant... finalment, al migdia, ja tenien la tirolina muntada, a dinar i a provar-la!! El primer va ser l'Antonio (el més valent, no? Per què jo deia que em tiraria, però tenia clar que no volia ser pas la primera... je, je) i la tirolina va aguantar!! Així que mica en mica la gent es va anar animant... tant i tant que en Marc i jo vam ser els últims... i es començava a fer fosc!!!

Sí, finalment vam ser els últims, conjuntament amb un altre noi. Però ja no plovia... havia sortit l'Arc de Sant Martí, s'havia esvaït la boira, i Montserrat havia agafat aquells taronjats tan bonics de la posta de sol... Era el nostre moment!!!

Llàstima de la càmara... no la vam agafar!!! Em van fer un vídeo i fotos al Marc, que tan bon punt me les enviïn les penjaré, però ara per ara, us haurem de quedar amb les paraules...

La sensació? M'encantaria dir-vos que va ser una passada veure tota la paret de Diables mentre em deslliçava a metres de terra, que el pati era increïble... però la veritat és que no vaig tenir nassos de mirar a baix... je, je... sí gent, tota la tirolina mirant al cel! Bé, sí que va haver-hi un moment que vaig mirar, però va ser quan vaig decidir que no ho tornaria a fer... je, je... i així fins que l'empenta va desaparèixer i em va tocar fer braços amb el puny (em vaig quedar parada quan em faltava un terç del recorregut, més o menys), on tampoc vaig mirar a baix... quina ràbia!!! Seré petarda? Je, je...Espero que l'any vinent la tornin a muntar i hi puguem tornar a anar... i que jo m'hagi fet gran i m'atreveixi a mirar a baix! Je, je...

I la baixada ja de nit, primer desmuntar els anclatges del Cavall i després fer els ràpels a plena nit amb els frontals. I tornant a casa, amb un bon somriure per l'alternativa a l'escalada i per què l'endemà tornaria a fer via llarga!!