Montrebei La Nuit

Ja fa temps que volia anar a Motrebei, fins i tot alguna vegada hi havia hagut data, via i company/s de cordada, però sempre en passava alguna i acabava sense anar-hi... Montrebei se’m resistia!!
Jo sempre havia dit que em volia estrenar fent el Díedre Gris, no sé, és una línia que sempre m’ha agradat (potser per què es tracta d’un díedre de dalt a baix, fet que em dóna la confiança que perdre’m serà difícil), però la vida dóna les voltes que dóna, i el cap de setmana de la Redrum em vaig trobar a l’Annalisa al bar d’Àger. Feia temps que no ens veiem i feia temps que m’havia dit que m’acompanyaria a fer la Paul Lalueza. Ella ja l’havia fet tres vegades, però com que sabia a mi em feia molta il•lusió anar a Montrebei (i també molt de respecte)... doncs què millor que anar amb una persona que coneix la via i la zona com casa seva!!

Així doncs, aquest dissabte, l’Annalisa ens acompanyava a mi i a l’Eva a fer la Paul Lalueza. I dic “ens acompanyava” per què per l’Eva era la seva primera via llarga (telaaa la xica començar a Montrebei) i jo anava amb la idea que si no ho veia clar li demanaria que la tirés de primera tota ella (i sabia que ella no em diria que no).

Total, em llevo dissabte a les 8h del matí dins la furgo i m’adono que bufa vent fort... la furgo es mou i tot... serà normal això en el Prat? Em vesteixo i me’n vaig directe a la furgo de l’Annalisa a fer la pregunta... Doncs no, no és gens normal, això no és com Tarradets. Així que esmorzem amb la calma (però congelades) pensant opcions alternatives. Però al cap d’una estona ens truca en Paca i ens diu que a peu de via el vent minva... així que ... a la paret falta gent!!

L’aproximació és molt més curta i agradable del que m’esperava. Sortim pel camí que surt per la part alta del Prat cap a l’esquerra, i l’anem seguint (com vorejant la paret de Catalunya per sota) per un camí planer fins que en surt una feixa. Tirem per la feixa fins trobar un clau i una fletxa.

Jo estic més que congelada... ni l’aproximació ha escalfat motors... potser ja són les 10.30h del matí, però el sol encara no ha arribat a la paret... l’Annalisa em diu: li tires tu, no Raquel? Buaaahhhh... Ei Analisa, la veritat, estic congelada... si no et fa res... comences tu? I sort, per què entre que és el primer contacte amb la roca, que de tacte jo no en tenia i que el primer llarg te un passet de V+ per mirar-se’l... crec que si hagués començat jo hagués entrat a Motrebei amb al peu!!
L’Annalisa empalma els dos primers llargs, i veig que està disposada a continuar tirant de primera sense preguntar (doncs no seré jo que li trauré el plaer ... je, je... no les tenia totes). Així doncs, també fa el tercer llarg (mmmm... merda, aquest era fàcil, l’hagués pogut fer de primera... es tractava d’un díedre de molt ben assegurar... mmm, però de segona també el gaudeixo!!)


L'Annalisa li tira al quart llarg... buaaahh, una entrada de placa per continuar amb un flanqueig que tela marinera... li continua en el cinquè llarg... brrr... tela els V’ns de Montrebei... un díedre ben llimadet... i fa el sisè llarg, una travessia de II i... Ei Raquel, que jo ja estic cansadeta... li tires tu o què? Sí, sí, per suposat (sí, per suposat i ben acollonida!!). Tranquil•la, que hi ha un passet fi aquí a l’entrada però xaparàs un clau, després ja segueixes amb díedre de ben assegurar... Així doncs, m’estreno en aquest setè llarg, i ben acollonida... je, je...



Però passat el pas fi (que sense dubtar vaig tirar d’A0... je, je... sí, sí... era un V, ja ho sé, però vaig fer A0, i amb tot l’orgull i amb moooolta elegància!!) vaig començar a posar els catxarrillos i... mmmm... quina gustera això de poder posar tanta cosa com vulguis!!! (je, je... sí, crec que cada metre hi posava alguna cosa... je, je). I aleshores ja començo a cridar: Neneeeees, m’encanta Montrebeiiiiii!!!! I a gaudir, i a disfrutar... mmm... m’encanta aquesta sensació!! I després el vuitè llarg, el de 7a/A2, que també el vaig fer jo, directament amb l’estrep, per suposat... je, je... fins i tot vaig haver de sentir: Ei Raquel, que ara ja és per sortir amb lliure!! Sí, sí... mentre hi hagi claus jo els aprofito!!


I quan s’acaben els claus continues amb díedre de ben assegurar, fina arribar a un gran arbre on fer reunió. Jo ja estava en la meva salsa, disfrutant com una boja, així que el novè llarg també el vaig fer de primera (un altre díedre d’aquest que tant m’agraden). Però arribades a la R9, l’Annalisa comenta que anem molt lentes (serà per què una servidora no para de posar catxarrillos... je, je), i que ens tocarà fer l’últim llarg de nit! A mi no m’ho semblava pas... el sol encara era ben bé al mig... però sort que vaig fer més cas de l’Annalisa que de les meves intuïcions!! Així doncs, canviem caps de corda i segueix l’Annalisa amb el desè llarg.

L’onzè llarg és una xemeneia de 40m... de sobte, l’Eva em comenta: Eps Raquel, no queda molt poca corda?No tranqui, queden uns 20m, així que amb no res sentirem que diu reunió. Però no sentim res... sols un comentari de l’Annalisa dient que quasi no li queda material... i la corda segueix amunt... Annalisaaaaa, 15 metreeees!! Annalisaaaa 10 metreees, 5 metreees... Eva, haurem de sortir amb ensamble... saps què vol dir això? Que no pots caure, vale? Pilla’t on calgui, però no caiguis. Si ella cau no passa res, nosaltres pujarem a munt i ja està!! Annalisaaaa ensaaambleeee!!! Sortim acollonides ... i fins que arribem a la R12 no entenem què ha passat. L’Annalisa no ha trobat la R11 (i nosaltres tampoc l’hem vista... potser era una sabina que hi havia a mitja xemeneia?), així que ha empalmat el onzè llarg amb el dotzè llarg, els dos de 40 metres. I arribem a la R12 ja amb poques llums. Comença l’Annalisa el tretzè i últim llarg i a mig llarg ja ha de parar a posar-se el frontal. Per cert, Eva... has agafat el frontal? No, com que heu dit que vosaltres l’agafàveu... I de sobte sentim: Meeerdaaa!! Tot bé Annalisa? Nooo, se m’ha caigut el frontal! Per sort, amb paciència i un parell d’allò que anatòmicament no tenim les ties però que en sabem tenir... je, je... el recupera. Seguidament, jo em lligo el meu frontal amb un cordino (i sort, per què també se’m va caure). I per fi, al cap de mooolta estona sentim: Reunióóóó!!! Iujuuuuuu!!!! L’Eva i jo comencem a tirar, ben juntetes, amb la tècnica de: pujo fins on pugui parar i t’enfoco, arribes a mi i seguim tirant.



I ara torno a sentir: Meerdaaa! Ei, què passa Eva? Crec que se m’ha caigut una bamba... Li enfoco el cul i... no merda, porta les dues... m’enfoco el meu cul i... merda Eva, que és la meva... si us plau... intenta recuperar-la, que no em veig congelada com estic i fent el retorn al cotxe amb un peu de gat... sí, sí, tranqui, que jo ho intento... però... em puc penjar o què? Sí tranqui, que ara jo no anem amb ensamble! I per sort, i increïble, em recupera la bamba. Però al cap d’una estona...Nooo, se m’ha caigut alguna altra cosa... Ei Eva, pel soroll jo diria que és l’aigua... Iujuuuu, sí, per fi vaig amb menys pes!! Serà boja? Je, je... i ben contenta que estava!! Fins i tot em diu: saps què Raquel, crec que em mola molt això d’escalar de nit... és una experiència tope religiosa! Religiosa? El que vulguis menys religiosa!! Je, je... Arribem al cim, jo amb unes ganes boges de petonejar a l’Annalisa pel llarg que s’havia currat a les fosques... em pillo amb força a la sabina on havia muntat la R13 i... uaahhh, que això cedeix!!! I pensar que ens havíem estat penjant les tres d’allí!! Ni ha que tenim sort de la bona!! Finalment fem R13 les tres, batejant el dia com a Montrebei La Nuit!!

Per sort, l’Annalisa es coneixia el descens (sí, verificat, realment allò és com casa seva). Pel que jo vaig poder veure amb el frontal, cal anar a la dreta i anar pujant per un caminet de bon fer. Seguidament ve un tram més planer i després altra pujada, tot seguint les roderes de 4x4, fins que arribem a una gran fita (ara sí que hem fet cim), on caldrà agafar el camí de baixada per la canal tot seguint les petites fites i les pedres penjades als arbres, fins que arribarem al Prat (per la seva part més de la dreta, mirant la paret). On en Paca ens esperava amb els llums de la furgoneta oberts, que ens va servir de referència en tota la baixada.

Després, a polir-nos l’ampolla de mistela de l’Annalisa, a menjar pastís de xocolata, pinya amb pernil i pollastre arrebossat... uns bons riures i cap a les 2h al llit, que l’endemà calia anar a Oliana a fer la primera repetició de cordada femenina de la Sol de Mitjanit.