Cavallers III: Pistacho Asesino

La Pistacho l'havia escollida jo! Je, je... encara la tenia pendent del pont de Sant Joan. Tot i passar la nit del lloro (va caure una bona tempesta), el tercer dia d'estada a Cavallers ens aixequem quan sona el despertador a les 6h (a alguns els costa més que a d'altres... i alguns s'aixequen amb més bon humor... però els dos ens acabem aixecant). El dia no està massa clar... però ara ja ens hem llevat... hem fet el cafè... agafem les motxilles i comencem l'aproximació... però quan ja som a la presa ens adonem que el dia pinta realment malament (bé, me n'adono, ja que en Marc ja se n'havia adonat quan encara no s'havia ni aixecat... je, je... alguns els costa més baixar del burro que a d'altres, també... je,je). Total, que ens prenem el dia de descans i deixem la Pistacho per l'endemà.

La Pistacho Asesino és una via de 240m situada a la 4a agulla de Comalestortes, just a l'esquerra de la Blues i del mateix tarannà: via semiequipada amb espits i parabolts (equipada a les R's i les plaques i a autoprotegir en les fissures). Nosaltres vam agafar el joc de tascons, els àliens (semàfor més blau i negre) i els Camelot del 0.75 al 4, i més ànims i bon humor que el dia anterior. La ressenya la podeu trobar a Onaclimb i en el segon volum de Roca Caliente de los Pirineos.

Ens llevem igualment a les 6h per tal de fer l'aproximació sense sol, la qual no explicaré ja que és la mateixa que la Blues (un tostón... je, je). Arribem a peu de via suats, però sense sol... motiu pel qual jo em quedo congelada en un plis... sí, aquesta vegada havia agafat la tèrmica, el forro i el xubasquero... però soc una fredolica sense remei!! Així que ens vam esperar que arribés el sol... i la primera cordada per la Pistacho, la qual vam deixar passar... però en saber que en pujaven unes quantes al darrera, em vaig escalfar de cop i vam començar.

Ll1 i Ll2: (45m, 6a i 20m IV+). Sí, encara que les matemàtiques no surten, nosaltres vam empalmar els dos primers llargs. El primer es tracta d'una placa fina, fina... però fina, fina de veritat... on jo em vaig jugar una bona relliscada de peus amb el conseqüent A0 sense miraments! Aquí en Marc després de la placa...

El Ll2, teòricament és un IV+ on s'esquiva el sostret per l'esquerra, però en Marc va tirar directe pel desplom... i jo diria que el resultat va ser un pas de bloc de grau més elevat. Després tens una bona tirada de flanqueig per arribar a la R2, que queda força a l'esquerra. Jo arribant a la R2...
Ll3: (30m, V+) Aquest ja em tocava a mi... i quin patir!! Però no us espanteu, crec que no és cosa del llarg... soc jo, que encara necessito temps...Primer passes una panxa ben assegurada, després entres en una fissura de ben assegurar, després et passes a una altra on desitges arribar al parabolt que hi ha sobre un desplom a la dreta, i quan per fí hi arribes... no en voldries sortir mai!! Veia que em venia un tram on assegurar-se ja no seria tan fàcil... es veia canto, però no fissura neta... així que poso un tascó gairebé a la mateixa alçada que el parabolt i, per més inri, no em queda massa ben posat... i segueixo a munt... i un xic més a munt... Raquel, has de posar alguna cosa, no pots fer tants metres (eps, això m'ho deia jo a mi mateixa... les veuetes...)... Raquel, que si caus et pots fer mal... buuaahhh, què malament que ho vaig passar... no cal que us expliqui tot el que em va passar pel cap... Va nena, no hi pensis i tira a munt, aquí no et pots quedar... és fàcil, aquí tu no cauràs... (ostres, quina lluita mental...)... unes passes més i ja arribo a la fissura... ràpid, mira, busca i posa alguna cosa!! Buaahhh, ja està... va, que amb uns sis metres ja ets a la R3... Per fi!! Reunióóóó!!! I ulls cristal·lins... i les imatges i els crits... que encara són latents... bufa, com costa oblidar... paciència, paciència... recorda el somriure... mmm... sí això, el somriure... si no, mireu el d'en Marc fent el mateix llarg:

Ll4: (30m, V+) Aquest surt per una fissura on hi trobem uns blocs que no fan gens de bona pinta... passats els blocs (que ni toquem) cal sobrepassar la fissura, fer un tram de placa i tonar a entrar en una nova fissura...
Aquí arribant a la R4 per l'última fissura...
I ja amb un somriure...
Ll5: (35m, V) Ara em torna a tocar a mi... em miro el llarg i em tranquil·litza... una fissura en díedre, totalment recta i on es veu forat per assegurar-se bé. Així que m'hi poso i...

I sí, per fi torno a disfrutar!! Tan sols em trobo que no he agafat les cintes del budrier d'en Marc i vaig havent de fer uns quants invents arribant a la R5, però res que em porti mals records. Aquí en Marc arribant a la R5:

Ll6: (30m, V) Tot i que des de la R5 no ho semblava pas, és un llarg força bonic, sobretot l'últim tram de V.

Ll7: (50m, 6a) Aquest llarg també té el seu què... surts de la R6 per placa (ben assegurada amb dues expansions), i xapada l'última, cal que vagis cap el díedre de la dreta i sobrepassis el desplom...

Sobrepasat aquest, et trobes de nou en una placa, on pots anar cap al díedre de la dreta (via Dentrometidos), que et portarà directament a la reunió dels ràpels, o al díedre de l'esquerra, on caldrà que flanquegis a la dreta per arribar a la R. Donat que en els dos casos són díedres de V i que en la primera opció hi trobes una xapa més i t'estalvies un flanqueig... doncs no sé, crec que és la millor opció... però l'altra no l'he provada. Aquí jo arribant a la R7...

Així doncs, nosaltres, arribats a la R7 ja vam iniciar el descens, amb un ràpel d'uns 55m fins arribar a una petita feixa d'on surt un corriol per on desgrimparem fins arribar a terra. Després seguir la paret a la dreta (tenint-la a la nostra esquena) per retornar a peu de via.

Realment una bona via, estil Blues però més fàcil (segons diuen...). Jo en guardaré un gran record... doncs és una via on vaig haver de superar les meves pors... el més complicat i satisfactori al mateix temps... sé que els records no s'esborraran, però sí la por al recordar-los... mica en mica... pas a pas.

Cavallers II: La rana de la boca grande

Després del tute del dia anterior, tocava poder dormir i anar a alguna via prop del pàrquing. El sector Durruti semblava el més adequat... i la via escollida va ser "La rana de la boca grande" (evidentment, pel Marc, jo aquesta ni la tenia mirada... massa grau...):

És una via de 280m (si la fas tota... nosaltres sols la vam fer fins a la feixa... uns 150m), de grau màxim 6c+ i d'obligat 6a, semi equipada amb parabolts, on el que regnen són les fissures a assegurar i algun pas de bloc o de placa assegurat. Nosaltres vam agafar els tascons, els àliens (semàfor més blau) i els camelot del 0.75 al 4 i unes 18 cintes exprés. Ara no recordo si vam repetir algun número... com que vaig anar de segona... je, je...

L'aproximació a la paret des del pàrquin 3 de la presa és evident (trobar el peu de via ja és tooooota una altra cosa...), tens el sector Durriti a mà esquerra (mirant la presa). Des del pàrquing cal creuar el riu i seguir les fites que et porten fins a una caseta d'aquestes de guaita. D'aquí seguir el corriol que passa per sota la zona d'esportiva i continuar per un corriol menys marcat que va passant per sota el peu de via del sector Durruti. Nosaltres no crec que comencéssim pel peu de via correcte...

Ll1: (45m de II+) Donat que els següents llargs picaven massa per mi, aquest l'havia de fer jo... una rampa de III+ d'aquestes de puja una mica per on vulguis i per on puguis...

Vaja, que quan no havia fet ni quatre passes... Marc, aquesta placa no sembla de III+... ja, és que segurament no estem a la via... buaaahhhh, doncs si potser no estem a la via, em baixo!! Dit i fet! Em baixo del teòric III+ trencat i brut un xic ratllada i s'hi posa en Marc. I, com sempre... cap problema. Si la repeteixo, segur que entraré més per l'esquerra, tal i com marca la guia d'en Luichy (tot i que ja hi diu: "El L1 es un pedestal poco definido y que no está muy claro por donde subir". Quina veritat més certa!! Je, je...

Ll2: (40m, 6c+) Aquest no sabíem ben bé per on agafar-lo... en la guia marca que amb flanqueig cap a la dreta... però no ho veiem clar i finalment en Marc fa flanqueig en diagonal a l'esquerra per arribar a la repissa, flanquejar fins a la sabina i poder començar la fissura. I quina fissura senyors!! Jo em vaig trobar pillada en un pas i vaig acabar fent un Ao d'un camelot, però això no em va privar de disfrutar-la!

I després encara hi ha un pas de bloc per entrar a la R2.

Ll3: (30m, 6c) S'inicia amb una fissura evident però no fàcil, per després haver de fer un tram de placa assegurat, un altre petit tram de fissura a protegir i sortir direcció a l'esquerra per arribar a la R3. Aquí jo, abans del tramet de placa...

Ll4: (35m, 6b+) Aquest té una sortideta un xic estranya... la guia dibuixa un marcat flanqueig a la dreta... en Marc ho fa, però no veu cap més fissura evident que la que tenim just a la dreta de la R3, així que retorna i es baralla per entrar a la fissura (jo vaig entrar pel pas de bloc de la placa... en Marc per fissura des de baix... cadascú a la seva... je, je). Després del pas estrany per entrar a la fissura (pas assegurat amb un parabolt), ja pots començar a auto assegurar-te sense problema...

I després tooota la fissura...

Aquí no el vaig poder fotografiar en ple pas... vam tenir un d'aquells moments de... Ui, què va! Començo a recuperar corda i... no, segueix a munt... torno a donar corda... moments de dubtes, de "puja/baixa" i de "poso alguna cosa o no"... buuaaahhh, si us plau que no caigui... i no, no cau, posa un catxarrillo sense ni mirar-se'l i cap a munt!! Je, je... no era un bon moment per fer fotos!!

I acabada la fissura, sortida per la dreta per anar fent passos de placa i algun de bloc... Jo arribant a la R4:

Arribats a la feixa, cigarret i a decidir per on tirem... per la Rana? O anem a les vies equipades de 6b+/6c de la dreta de la Laura... i mentre ens ho pensem, se'ns pasen les ganes i decidim tirar cap a baix!! Je, je... quin parell de fanàtics!! Donat que ja havíem flanquejat per la feixa, realitzem el descens per la Laura des de la feixa, però aquesta vegada amb sols dos ràpels.

Realment una disfrutada de via, un seguit de fissures per no reposar... espero poder-hi tornar algun dia per poder fer les fissures de primera i acabar de fer el tram de dalt... una altra via pendent, un altre objectiu, una nova il·lusió...!!!

Cavallers I: Esperó de Mordor

Aquest agost tenia molts plans... Alps, Dolomites... però les circumstàncies familiars em destinaven un canvi de plans... calia anar més a prop i no masses dies seguits... així que, finalment, ens n'anem amb en Marc a passar uns dies a Cavallers.
De vies pendents i il·lusions en teníem moltes i variades. Vam decidir començar per l'Esperó de Mordor, a la paret de l'Estany de Travessany.


Es tracta d'una via de 200m, de fissura, poc equipada. Nosaltres vam agafar el joc de tascons, els àliens i els friends fins el C4, repetint per partida doble el C1 i el C2 i per patida triple el C3 (donat que de 4 sols en teníem un), i un bon grapat de cintes exprés (18?).

L'aproximació és força entretinguda. Nosaltres vam sortir del nostre campament base (el pàrquing 3 de la presa, per variar) i ens vam enfilar seguint les fites i pals grocs que ens condueixen cap al refugi de Ventosa i Calvell (fins aquí una excursió preciosa). Teòricament ens havíem de desviar a l'esquerra a mig camí per tal d'anar cap els Estanys de Tumeneja directament, però quan ens en vam adonar ja érem gairebé al refugi. Just abans d'arribar-hi trobem un corriol que va cap a l'esquerra. L'agafem i ens anem enfilant (en diagonal a l'esquerra) cap el que ens sembla el circ de l'estany. Després d'una hora i mitja d'haver iniciat la nostra excursió ens adonem que hem arribat a l'Estany de baix... bufa... seguim pujant i finalment ja veiem l'estany de dalt, el de l'Esperó de Mordor, a la nostra esquerra. Segons la guia d'en Soldevila cal resseguir-lo per l'esquerra, però per nosaltres significaria retrocedir, així que decidim fer-ho per la dreta. Barrufa!!! Quin pujar i baixaaar!!!
Finalment arribem a peu de via després d'unes dues hores o més de caminar, amb un sol de justícia (tot i haver-nos llevat a les 5h), el cel blau, suats i acalorats... ens mirem la via, respirem la temperatura i ... mirem l'estany... mmmm... que tal un bany? Je, je... Sí senyors! Deixem el material a peu de via i baixem a fer una bona capbuçada tot aprofitant de gaudir de la mútua companyia enmig de la soletat que ens envolta...

Tornem a peu de via refets de cos i esperit i ens mirem el primer llarg...

LL1: (20m, V+) Una fissura preciosa... tan preciosa que a mi em va posar els pèls de punta sols pensar que començava jo... La fissura era força gran, i els camelots grans entraven a mansalva... però no portàvem el 4 repetit... vaig fer vàries passes d'aquestes d'ara poso el C3, ara recullo el C4 i el torno a posar més amunt... Els C3 se m'acaben i ja sols em queda l'opció d'anar corrent el C4... fins que de sobte veig que hauré de fer uns 5m sense poder corre'l (desapareix la fissura i no torna a aparèixer fins més a munt) i necessitaré tornar-lo a posar... però ja no el tindré... buaaahhhh!!! Quina por! Així que a mig llarg: Ei Marc, que no m'ho veig... que no em veig fent tants metres sense saber si després em podré assegurar... Així que... cap a baix!!! Em despenja del C4 i li deceixo el llarg... ara li toca a ell...

En Marc se'l treu sense problemes i sense el C4 repetit... no hi ha res com està fort de coco i tenir la mà trencada en les fissures... jo, si hi torno, ho faré amb el C4 repetit o tornaré a cedir el llarg!! En la R1 hi havia tres ponts de roca amb bagues força cutres... i ara mateix no recordo si en Marc la va reforçar... ell tampoc se'n recorda... quin parell de desmemoriats!

Ll2: (25m, V+) Com que no havia pogut fer el Ll1 al complert, vam decidir que ho tornés a intentar jo. Primerament et trobes unes passes de IV+ per després ja posar-te en fissura altra vegada.
Primerament bé... però quan la fissura es posa més dreta ja no m'ho veig clar... sort que els friends (aquesta vegada els petits-mitjans), els àliens i els tascons queden d'allò més ben posats!! Que sumats a dos friends que estan allí empotrats i abandonats, m'ajuden a fer uns magnífics passos d'A0 de la cinta! Arribo a la repissa i... Com? No hi ha res? Però teòricament la R2 hauria de ser aquí, que la llastra ja és del LL3... buaahhhh, no comencem!! A veure... a veure què tinc al budrier i què s'hi pot posar... brrrr... ara ho tinc tot gran... i l'única fissura gran és la del LL3... mmmm... doncs res, a fer uns passets més i a muntar la R2 a la fissura del Ll3 (vaig posar C2, C3 i C4). Ei Marc, tranqui, que ja m'espavilo!

Comença a pujar en Marc i sembla que el temps es gira... està plovent!! La Boira comença a ploriquejar... En Marc arriba a la R2 ja buscant com coi podem baixar d'allí... flanqueig a la dreta per anar a buscar un parabolt d'una altra via? Massa exposat per a qui vagi de segon (és a dir, jo!)... finalment en Marc munta una nova R per rapel·lar amb dos tascons. Buaahhh, Marc, això aguanta, oi? Tu ho veus clar, oi? Finalment rapel·lo jo primera amb reenviament a la meva R de Camelots grans (d'això se'n diu caballeria!!)... i els tascons aguanten. Després baixa en Marc sols dels tascons i... ja som els dos a terra altra vegada!! I ha parat de ploure... sembla que el dia es torna a obrir... malahurats ruxats d'estiu... Potser, si no ens haguéssim banyat... Però sabeu què us dic? Que jo no canvio aquell bany i aquell gaudir de la soletat amb companyia per la via... la via segueix allí, i hi tornarem... i potser ens tornem a banyar i després se'ns torna a posar a ploure... je, je... però haurem fet el que més ens venia de gust en aquell moment, sense presses, sense obligacions... tan sols gaudint de cada moment!

El Retorn el vam fer per la dreta de l'estany (amb la paret a la nostra esquena), intentant anar el més a prop possible de l'aigua. Arribats a l'altra punta, pugem el turonet de la dreta i ja comencem a veure fites. Aquesta vegada les anem seguint intentant anar en direcció cap a baix i a la dreta (per no haver de tornar fins a l'alçada del refugi), tot seguint el curs d'un rierol, fins que ja arribem al camí marcat del Ventosa. L'agafem direcció la presa i ... es fa interminable...

Ei Marc, demà farem alguna cosa d'aproximació curta, oi?

Una via on caldrà tornar-hi... per fer-la fins a dalt, per tornar-nos a banyar... o pel que sigui... mentre sigui amb bona companyia!

Boy Roca a l'Elefant, V/Ae

Després de l'intent a la Fil·loxera, el meu fanatisme havia variat... no és que les ganes d'escalar haguessin desaparegut, però sí variat... de tot se n'aprèn... i hi ha èpoques de tot... i jo ara estic en una època de baixa forma... de baixa forma física i mental... però amb moltes ganes de somriure! Quan escalo sovint em marco un que altre objectiu... un dia potser és encadenar, l'altre potser arribar a fer cim, l'altre trobar el peu de via... sempre gaudir de la companyia... i ara el meu objectiu és somriure, somriure a la paret, somriure envoltada de natura... i compartir aquest somriure amb aquells qui m'acompanyen. I aquest diumenge l'he assolit!!

Ja fa molt temps que havíem de fer cordada amb en Kletterer i, no obstant havíem coincidit vàries vegades compartint cap de setmana, encara mai havíem aconseguit fer cordada. Finalment, dissabte, missatges ... què fas diumenge? Escales? On?... Donat el seu estat post-friky, havia quedat amb en Ramonet per anar a fer la Pirenaica a la Mòmia i la Boy Roca a l'Elefant. Em vaig mirar les ressenyes i quadraven amb el meu estat post-Fil·loxera, així que m'enxufo a la cordada.

La via ha estat reequipada per en Pere i podeu trobar la ressenya, aprox i descens aquí, així que no m'extendré pas repetint el que ja ha explicat en Pere de la millor manera. Tampoc m'entretindré a explicar els llargs... per què l'important i el millor de la via van ser els somriures (tot i que la roca és boníssima i la via preciosa), així que us en deixo uns quants...







Tan sols vam fer la Boy Roca... però vam compartir molts somriures, i vam assolir els nostres objectius!!! I a Santa Cecília, trobada improvitzada amb en Mohawk, en Jortx i la Gatta en l'última cervesa.

I ara, cap a Cavallers amb en Marc, a continuar amb el somriure!!