Camí de l'Alfons Baró

Aquest dissabte havíem quedat amb la Lu per anar a escalar. Les propostes eren dues: La Postres de Músic o la El Camí de l’Alfons Baró. Finalment ens decidim per aquesta segona (quedarà la primera com a pendent), una via de 210m, equipada majoritàriament amb parabolts (algun pont de roca, algun clau i algun espit despistat).

La via està situada al Roc dels Collars (Canelles). Per arribar-hi cal agafar la carretera que va d’Oliana cap a la Seu d’Urgell i passat Coll de Nargó agafar el trencall a mà dreta direcció Perles, Alinyà i Sant Llorenç de Morunys. Al cap d'una estona caldrà tornar-nos a desviar, però ara a mà esquerra direcció Canelles. Seguim aquesta carretera fins que trobarem un desviament a mà esquerra (abans d’arribar al poble), que els primers 5m estan asfaltats i la resta no. Seguirem aquest camí fins que ens trobarem una balla, on deixarem el cotxe.

L’aproximació des del cotxe es realitza seguint el mateix camí de carro. Arribarem a una masia i seguirem pel mateix camí (passarem un dipòsit d'aigua, una furgoneta abandonada...), fins que trobem una bifurcació a mà esquerra (on hi ha una fita). Continuarem per aquesta bifurcació fins que el camí s’acaba i s’inicia un corriol ben marcat a mà dreta. Començarem a pujar fins que gairebé som al peu de la gran paret, on ens desviarem al corriol que va a l’esquerra, que ens portarà a un collet. Seguirem gairebé per peu de paret fins trobar la primera línia de parabolts, en una rampa de calcari excel•lent. (si continuéssim per peu de paret, al cap d’uns 100m trobaríem una altra línia de parabolts, els de la via Dioni).


Arribades a peu de via ens repartim els llargs. Jo faré els tres primers i la Lu els tres següents.

L1: Es tracta d’un V+ de placa ramposa i fineta, on ja vaig tenir els meus problemes. Els motius? Doncs encara no els tinc del tots clars... les opcions són moltes... la més evident és que em va agafar en fred, que encara no em refiava de l’adherència de la roca... però en vam sospesar moltes d’altres: que no tinc el V+ assolit però sí el 6a... je, je, que les assegurances no estaven a tocar i caure en rampa em fa molta por, que calia mirar ben bé per on fer el pas, que no em vaig refiar de l'adherència de la roca fins al segon llarg... no ho sé, però el que sí que tinc clar és que passats els primers quatre parabolts em vaig haver de mirar cada pas amb molt de respecte i carinyo, que el vaig fer mooolt lenta, que les veuetes se’m disparaven elles soles i... que després d'algun xapatge vaig cridar allò de uaaaahhhh, Lu, quina por acabo de passar!! Je, je!!! De totes maneres, el llarg és preciós, i a la meva manera el vaig disfrutar. Aquí, la Lu disfrutant-lo:


L2: És un llarg de 6a. Donat que en el V+ no havia pas anat solta, tenia els meus dubtes de com m’aniria el 6a... però inexplicablement (o no... je, je) vaig fer-lo molt més segura, molt més ràpida, i sense veuetes xungues (les pobres es van esgotar en el primer llarg i ja no van tornar a xerrar en tota la via!!! Je, je... iujuuuuu!!). Es tracta d’un llarg de passos fins, però verticals, on els peus ja no són tant d’adherència, sinó de presa petita, i on les assegurances són més pròximes. Serà que no em va l’adherència? O potser que tinc el coco de vacances? Je, je!! A que es veu una placa preciosa? És que ho era!!


L3: Aquest és el de 6b, i amb flanqueig! La Lu m’havia dit que en Joan havia caigut, però que l’havia fet. Quan ja portava dos parabolts xapats, li pregunto: Ei Lu, on és que va caure en Joan? Mmmm... t’ho dic ara? Sí, sí... Raquel, crec que va caure a prop de la reunió... Vaja, potser millor que hagués tardat un xic en preguntar... je, je...faig un parell de passos més o tres i ... flissss, relliscada del peu!! Però increïble, la magnífica adherència de la roca em frena abans que la corda! Buuaaahhh, Lu, pels pèls!! Je, je... Seguidament comença el flanqueig diagonal. Es tracta d’una combinació de passos fins, passos amb bona presa i passos amb nyapetes, força obligats. Per tal que no ho fossin tant, i que en cas de caiguda de la Lu, el pèndol no fos tant exagerat, fet el pas, vaig tornar enrere a posar l’àlien blau (que en Joan ens havia aconsellat de portar precisament per aquest llarg... gràcies!!). Finalitzat el flanqueig, fem alguns passos a munt fins arribar a una corda fixa, que ens dirigirà a la R3, on arribo més que contenta de la disfrutada i de l’encadenament tot i la relliscada i els desgrimpaments.

L4: Ara ja li toca a la Lu. S’estrena amb un V no massa evident i amb poques assegurances. S’inicia amb un flanqueig a la dreta i seguidament segueix un díedre evident. Però arribats aquí tenim el dubte de si continuar pel díedre (on hi havia un pas de desplom que no semblava V) o flanquejar a la dreta. Finalment, la Lu flanqueja a la dreta i després puja per un tram de roca dubtosa, i seguidament ja troba la R4 (de dos parabolts que disten força). Crec que va ser en aquest tram que va posar un linkam (el petit, em sembla).


L5: Aquest era un V+. Mirat des de baix no ho sembla pas un V+, doncs és un díedre on la paret de l’esquerra tendeix a tirar enrere. Hi ha moments de dubte, però finalment la Lu s’hi posa i fa el llarg de primera com una campiona. El primer tram de díedre està molt ben assegurat, però finalitzat el díedre (preciós, per cert!), caldrà realitzar un flanqueig a la dreta on tornarem a posar a prova l’adherència dels nostres peus de gat.

L6: És un llarg de V que inicialment segueix una fissura, fins arribats a un replanet on caldrà flanquejar lleugerament a la dreta per a realitzar un pas fi de placa. Seguidament canviem a tendència a l’esquerra per anar a agafar una gran fissura diagonal de molt bona presa de mà. Uns passos més de placa i ja arribem a la R6 i última. Aquí, la Lu en el replanet:

Per a realitzar el descens, des de la R6 cal carenejar/crestejar una mica a la dreta (en el sentit de pujada, com mirant la paret), fins que ja tenim camí per arribar al cim. Des d’aquí, seguirem la carena cap a l‘esquerra (en el sentit de la marxa), per anar a buscar els ràpels de la via Dioni. Les instal•lacions del primer ràpel estan situades en un collet. És a dir, que si passem el collet i comencem a pujar és que ens hem passat. Però està ben indicat amb una fita i amb un passamans. Fem un primer ràpel de 30m,
i arribem a un altre collet (amb R de la Dioni). D’aquí surt un camí ben marcat cap a baix i a l’esquerra (d’esquena a la paret), que ens portarà a un passamans i a la instal•lació de ràpel (una altra R de la Dioni). Farem un primer ràpel de 50m (força fressat i incòmode) i un segon de 60m, que ens portarà fins al terra. Des d’aquí, seguir el corriol evident (cap a l’esquerra d’esquena a la paret) fins que ja arribarem al camí que hem fet de pujada.

En fi, ha estat una bona escalada... per la companyia, per l’indret (solitari i acollidor) i per la qualitat de la roca, que ha estat excel•lent (exceptuant l’últim tram de L4). Des de baix no sembla pas que allí dalt hi hagi una línia tant bonica i contínua. Una bona sorpresa que et deixa amb molt bon gust de boca!!

Vivències en la Sol de Mitjanit

Com ja heu pogut veure en el blog dels Kutres, en el del Pescador d'Estels i en el d'en Gatsaule, aquest diumenge vam anar a fer la primera repetició en romeria a la Via Sol de Mitjanit. Inicialment havia pensat no fer-ne la piada, doncs ja érem prous bloggers com per poder llegir referències de la via. Però he estat pensant i... què carai!! Si sempre escric les meves vivències de vies que dec estar fent la mil•lèsima repetició... amb més motiu haig de fer aquesta, que vivències no en van faltar!!

Així que, si voleu detalls de la via, aneu directament als blogs anteriorment esmentats... que de ben segur us anirà millor per repetir la via, jo tan sols explicaré les meves vivències d’aquell dia.

Donat el tute de Montrebei, em vaig llevar ben cansada, però contenta de pensar que me n’anava a fer una primera repetició (almenys en quan a cordada femenina) d’una via oberta per algú que coneixia... algú que precisament vaig conèixer el mateix vespre que finalitzaven la seva via... i sabeu què em va cridar l’atenció? El somriure que se’ls dibuixava a la cara. Era un somriure de plaer, d’il•lusió, de cansament... i quan parlaven de l’obertura... mmm... el somriure creixia!! Quina màgia això d’obrir una via... vaig pensar!! Per aquest motiu, quan em van comentar que anaven a fer la primera repetició, no vaig dubtar en apuntar-m’hi, hagués anat a Montrebei el dia anterior o hagués fet una marató, aquells somriures s’ho valien!!

Val a dir que, m’esperava una via més fàcil!! Je, je... bé, quan en Paca, l’Annalisa i l’Eva em deien: Ostres, i tu demà escalaràs?Has vist quina hora és? Jo els responia...Sí, és una via que em fa molta il•lusió, anem una colla a fer la primera repetició... a més, és fàcil, està assegurada amb expansions i el grau obligat és V. Innocent!! Je, je... això és el que vaig pensar jo a l’iniciar el primer llarg de la via!! Je, je!! Ostres tu... tela amb els V’ns de Montrebei... però tela també amb els V’ns d’en Llorenç i en Pere!! De debò, jo no sé si és que em va agafar en fred (però crec que aquest motiu comença a donar-se massa sovint en el meu cas, així que potser ja passa al nivell “excusa”... no sé, tinc els meus dubtes!!), si és que esperava trobar-me els espits a tocar o què, però us ben prometo que vaig tenir els meus dubtes en algun que altre pas... ho deia i la gent reia... però per què coi no em creuen? De debò, que no vaig anar sobrada ni moooolt menys!! Sort que després van canviar el grau d’aquell tram a V+, per què ja començava a pensar que el meu grau assolit era el IV+ (opció que encara no descarto!).

El segon llarg el va fer l’Antxi... tela la Kutre!! Però per què coi s’han posat aquest nom aquest parell? Com a parella són ideals, escalen de pm, repeteixen vies precioses... i ara, a sobre, un obre (i l’altra col•labora en l’obertura) una via genial on fins i tot pateixo!! Je, je... Total, que l’Antxi fa el segon llarg, amb una entradeta dubtosa (el dia que caigui la llastra ja li podeu canviar el grau!), seguida d’un passet d’adherència d’aquests que t’has de creure, després un descans de III, per tornar a agafar aire i fer una placa fina de V.

El tercer llarg el fa la Lu, amb un inici de IV- i després un tram de III per la feixa per arribar a la R3. I seguidament l’Ae, el quart llarg, que jo m’havia proposat intentar en lliure... je, je... si, si... mireu, no en tinc ni idea com s’intenta alliberar un Ae, però jo, quan em vaig veure intentant provar d’escalar un tram que sabia que mai ningú havia provat d’escalar, que no tenia ni idea de si estava provant un 6b o un 8a (sí, ni això no detecto a vista!! Je, je)... res, que em vaig acollonir... i vaig dir: sabeu què? Que jo xapo amb l’ajuda dels estreps i després torno al parabolt anterior i ho provo en lliure. I així ho vaig fer! I amb aquesta tàctica, em van sortir els passos de parabolt a parabolt (en lliure, però amb la crda per dalt), per això no crec que sigui més de 7a (la veritat, mai he provat res més elevat de 7a, així que per mi, el món del grau acaba aquí... je, je... així doncs no soc massa de fiar!), però si el vaig poder fer en lliure a trams, suposo que és el meu màxim (vaja, que espero que no sigui 6b+, per què aleshores potser millor que plegui! Je, je... no plegar mai, però sí abaixar el meu nivell d’exigència personal!!). Després ve un flanqueig de V on la dificultat està en creure’t que els peus aguantaran!! I aguanten!

I el cinquè llarg... nosaltres el vam fer pensant que es tractava d’un 6a... així que quan vaig veure que l’Antxi dubtava de fer A0 o no, la vaig estar animant des de la R4... però quan em va tocar tirar de segona... collons nens, que això no pot ser un 6a!! Je, je... quina manera de patir per no agafar-me a la cinta!! (ei, que els passos estan ben assegurats, eh!!). El complicat dels passos és que inicies la placa per un costat i després, quan se t’acaben les preses, cal que et passis a l’altre costat... i estant agafada de nyapetes, el tema no era fàcil!! Gràcies a Déu que finalment li han posat 6b!! Encara que sigui per aixecar la moral dels primers repetidors!! Després, sempre podrem dir allò de: no, és que com que ha passat tanta gent, la via s’ha netejat i s’han fet noves preses... je, je... però quan nosaltres la vam fer, allò era un senyor 6b!! Je, je!! Després, la cosa canvia i passa a ser el V+ i finalment el IV.

I el sisè i últim llarg el va fer la Lu. Teòricament és el Vè més disfruton de la via (per qualitat de la roca i distancia de les assegurances)... però... je, je...sempre hi ha un però!! La Lu havia fet tota la via amb un motxillot que tela!! En aquest llarg li vam dir que ja li pujaríem nosaltres (no va dir que sí a la primera però ho vam aconseguir!). Uaaahhhh, però com ha pogut escalar tota la via amb aquest pes que no fa més que tirar-te enrere? Ostres, estic convençuda que a la Lu li treus la motxilla i puja dos graus de cop!! Je, je... Bé, és que jo vaig flipar amb mi mateixa fent aquell V amb el pes, i a l’esquena.. i ella l’havia portat tooota la via!! Si és que aquesta gent està més forta del que es pensa!! Això sí, el llarg era preciós!!
I... l’arribada al cim!! Quin flipe! Realment cal fer la via per entendre la sensació d’arribada a dalt... val la pena arribar-hi, per signar al pot i per les vistes!!

I allí, amb aquelles vistes, és on ens vam estar fins que vam ser tots a dalt. Bé, quan arribava l’última cordada, la Lu i jo ja érem a la R6 per començar a muntar ràpels, que a mi em començava a entrar l’estrés d’arribar tard a casa (obligacions de mare!!). Així que, la cordada femenina Antxi, Lu i Raquel, vam començar a tirar en els ràpels, amb un total de quatre cordes lligades i una ja col•locada per tirar-li al primer ràpel fins a la R5. El nostre propòsit era anar muntant ràpels i esperar a tothom a la R3... però es feia tard i jo cada vegada veia més clar que el peque m’arribaria a casa abans que jo... així que vam haver de seguir tirant avall amb dues cordes (fet que segurament va fer retardar encara més la baixada amb ràpels de la resta... ho sentooooo!!!). Vaig arribar al cotxe, i amb cinc minuts ja calia encendre el frontal!!

Total, una via preciosa, un gran honor haver fet la primera repetició femenina, i al costat dels aperturistes... un dia i una escalada que m’ha fet canviar el meu punt de vista de les vies obertes per baix...sobretot, a gaudir-les diferent, a valorar molt més la feinada dels aperturistes, a escalar no pensant que estic escalant, sinó a adonar-me que estic repetint una il•lusió que algú, conegut o desconegut, algun dia va crear i de la qual ara tots en podem gaudir!!

Així que moltes gràcies a tots, als aperturistes de la Sol de Mitjanit i a tota la resta!!

Montrebei La Nuit

Ja fa temps que volia anar a Motrebei, fins i tot alguna vegada hi havia hagut data, via i company/s de cordada, però sempre en passava alguna i acabava sense anar-hi... Montrebei se’m resistia!!
Jo sempre havia dit que em volia estrenar fent el Díedre Gris, no sé, és una línia que sempre m’ha agradat (potser per què es tracta d’un díedre de dalt a baix, fet que em dóna la confiança que perdre’m serà difícil), però la vida dóna les voltes que dóna, i el cap de setmana de la Redrum em vaig trobar a l’Annalisa al bar d’Àger. Feia temps que no ens veiem i feia temps que m’havia dit que m’acompanyaria a fer la Paul Lalueza. Ella ja l’havia fet tres vegades, però com que sabia a mi em feia molta il•lusió anar a Montrebei (i també molt de respecte)... doncs què millor que anar amb una persona que coneix la via i la zona com casa seva!!

Així doncs, aquest dissabte, l’Annalisa ens acompanyava a mi i a l’Eva a fer la Paul Lalueza. I dic “ens acompanyava” per què per l’Eva era la seva primera via llarga (telaaa la xica començar a Montrebei) i jo anava amb la idea que si no ho veia clar li demanaria que la tirés de primera tota ella (i sabia que ella no em diria que no).

Total, em llevo dissabte a les 8h del matí dins la furgo i m’adono que bufa vent fort... la furgo es mou i tot... serà normal això en el Prat? Em vesteixo i me’n vaig directe a la furgo de l’Annalisa a fer la pregunta... Doncs no, no és gens normal, això no és com Tarradets. Així que esmorzem amb la calma (però congelades) pensant opcions alternatives. Però al cap d’una estona ens truca en Paca i ens diu que a peu de via el vent minva... així que ... a la paret falta gent!!

L’aproximació és molt més curta i agradable del que m’esperava. Sortim pel camí que surt per la part alta del Prat cap a l’esquerra, i l’anem seguint (com vorejant la paret de Catalunya per sota) per un camí planer fins que en surt una feixa. Tirem per la feixa fins trobar un clau i una fletxa.

Jo estic més que congelada... ni l’aproximació ha escalfat motors... potser ja són les 10.30h del matí, però el sol encara no ha arribat a la paret... l’Annalisa em diu: li tires tu, no Raquel? Buaaahhhh... Ei Analisa, la veritat, estic congelada... si no et fa res... comences tu? I sort, per què entre que és el primer contacte amb la roca, que de tacte jo no en tenia i que el primer llarg te un passet de V+ per mirar-se’l... crec que si hagués començat jo hagués entrat a Motrebei amb al peu!!
L’Annalisa empalma els dos primers llargs, i veig que està disposada a continuar tirant de primera sense preguntar (doncs no seré jo que li trauré el plaer ... je, je... no les tenia totes). Així doncs, també fa el tercer llarg (mmmm... merda, aquest era fàcil, l’hagués pogut fer de primera... es tractava d’un díedre de molt ben assegurar... mmm, però de segona també el gaudeixo!!)


L'Annalisa li tira al quart llarg... buaaahh, una entrada de placa per continuar amb un flanqueig que tela marinera... li continua en el cinquè llarg... brrr... tela els V’ns de Montrebei... un díedre ben llimadet... i fa el sisè llarg, una travessia de II i... Ei Raquel, que jo ja estic cansadeta... li tires tu o què? Sí, sí, per suposat (sí, per suposat i ben acollonida!!). Tranquil•la, que hi ha un passet fi aquí a l’entrada però xaparàs un clau, després ja segueixes amb díedre de ben assegurar... Així doncs, m’estreno en aquest setè llarg, i ben acollonida... je, je...



Però passat el pas fi (que sense dubtar vaig tirar d’A0... je, je... sí, sí... era un V, ja ho sé, però vaig fer A0, i amb tot l’orgull i amb moooolta elegància!!) vaig començar a posar els catxarrillos i... mmmm... quina gustera això de poder posar tanta cosa com vulguis!!! (je, je... sí, crec que cada metre hi posava alguna cosa... je, je). I aleshores ja començo a cridar: Neneeeees, m’encanta Montrebeiiiiii!!!! I a gaudir, i a disfrutar... mmm... m’encanta aquesta sensació!! I després el vuitè llarg, el de 7a/A2, que també el vaig fer jo, directament amb l’estrep, per suposat... je, je... fins i tot vaig haver de sentir: Ei Raquel, que ara ja és per sortir amb lliure!! Sí, sí... mentre hi hagi claus jo els aprofito!!


I quan s’acaben els claus continues amb díedre de ben assegurar, fina arribar a un gran arbre on fer reunió. Jo ja estava en la meva salsa, disfrutant com una boja, així que el novè llarg també el vaig fer de primera (un altre díedre d’aquest que tant m’agraden). Però arribades a la R9, l’Annalisa comenta que anem molt lentes (serà per què una servidora no para de posar catxarrillos... je, je), i que ens tocarà fer l’últim llarg de nit! A mi no m’ho semblava pas... el sol encara era ben bé al mig... però sort que vaig fer més cas de l’Annalisa que de les meves intuïcions!! Així doncs, canviem caps de corda i segueix l’Annalisa amb el desè llarg.

L’onzè llarg és una xemeneia de 40m... de sobte, l’Eva em comenta: Eps Raquel, no queda molt poca corda?No tranqui, queden uns 20m, així que amb no res sentirem que diu reunió. Però no sentim res... sols un comentari de l’Annalisa dient que quasi no li queda material... i la corda segueix amunt... Annalisaaaaa, 15 metreeees!! Annalisaaaa 10 metreees, 5 metreees... Eva, haurem de sortir amb ensamble... saps què vol dir això? Que no pots caure, vale? Pilla’t on calgui, però no caiguis. Si ella cau no passa res, nosaltres pujarem a munt i ja està!! Annalisaaaa ensaaambleeee!!! Sortim acollonides ... i fins que arribem a la R12 no entenem què ha passat. L’Annalisa no ha trobat la R11 (i nosaltres tampoc l’hem vista... potser era una sabina que hi havia a mitja xemeneia?), així que ha empalmat el onzè llarg amb el dotzè llarg, els dos de 40 metres. I arribem a la R12 ja amb poques llums. Comença l’Annalisa el tretzè i últim llarg i a mig llarg ja ha de parar a posar-se el frontal. Per cert, Eva... has agafat el frontal? No, com que heu dit que vosaltres l’agafàveu... I de sobte sentim: Meeerdaaa!! Tot bé Annalisa? Nooo, se m’ha caigut el frontal! Per sort, amb paciència i un parell d’allò que anatòmicament no tenim les ties però que en sabem tenir... je, je... el recupera. Seguidament, jo em lligo el meu frontal amb un cordino (i sort, per què també se’m va caure). I per fi, al cap de mooolta estona sentim: Reunióóóó!!! Iujuuuuuu!!!! L’Eva i jo comencem a tirar, ben juntetes, amb la tècnica de: pujo fins on pugui parar i t’enfoco, arribes a mi i seguim tirant.



I ara torno a sentir: Meerdaaa! Ei, què passa Eva? Crec que se m’ha caigut una bamba... Li enfoco el cul i... no merda, porta les dues... m’enfoco el meu cul i... merda Eva, que és la meva... si us plau... intenta recuperar-la, que no em veig congelada com estic i fent el retorn al cotxe amb un peu de gat... sí, sí, tranqui, que jo ho intento... però... em puc penjar o què? Sí tranqui, que ara jo no anem amb ensamble! I per sort, i increïble, em recupera la bamba. Però al cap d’una estona...Nooo, se m’ha caigut alguna altra cosa... Ei Eva, pel soroll jo diria que és l’aigua... Iujuuuu, sí, per fi vaig amb menys pes!! Serà boja? Je, je... i ben contenta que estava!! Fins i tot em diu: saps què Raquel, crec que em mola molt això d’escalar de nit... és una experiència tope religiosa! Religiosa? El que vulguis menys religiosa!! Je, je... Arribem al cim, jo amb unes ganes boges de petonejar a l’Annalisa pel llarg que s’havia currat a les fosques... em pillo amb força a la sabina on havia muntat la R13 i... uaahhh, que això cedeix!!! I pensar que ens havíem estat penjant les tres d’allí!! Ni ha que tenim sort de la bona!! Finalment fem R13 les tres, batejant el dia com a Montrebei La Nuit!!

Per sort, l’Annalisa es coneixia el descens (sí, verificat, realment allò és com casa seva). Pel que jo vaig poder veure amb el frontal, cal anar a la dreta i anar pujant per un caminet de bon fer. Seguidament ve un tram més planer i després altra pujada, tot seguint les roderes de 4x4, fins que arribem a una gran fita (ara sí que hem fet cim), on caldrà agafar el camí de baixada per la canal tot seguint les petites fites i les pedres penjades als arbres, fins que arribarem al Prat (per la seva part més de la dreta, mirant la paret). On en Paca ens esperava amb els llums de la furgoneta oberts, que ens va servir de referència en tota la baixada.

Després, a polir-nos l’ampolla de mistela de l’Annalisa, a menjar pastís de xocolata, pinya amb pernil i pollastre arrebossat... uns bons riures i cap a les 2h al llit, que l’endemà calia anar a Oliana a fer la primera repetició de cordada femenina de la Sol de Mitjanit.