Cavallers III: Pistacho Asesino

La Pistacho l'havia escollida jo! Je, je... encara la tenia pendent del pont de Sant Joan. Tot i passar la nit del lloro (va caure una bona tempesta), el tercer dia d'estada a Cavallers ens aixequem quan sona el despertador a les 6h (a alguns els costa més que a d'altres... i alguns s'aixequen amb més bon humor... però els dos ens acabem aixecant). El dia no està massa clar... però ara ja ens hem llevat... hem fet el cafè... agafem les motxilles i comencem l'aproximació... però quan ja som a la presa ens adonem que el dia pinta realment malament (bé, me n'adono, ja que en Marc ja se n'havia adonat quan encara no s'havia ni aixecat... je, je... alguns els costa més baixar del burro que a d'altres, també... je,je). Total, que ens prenem el dia de descans i deixem la Pistacho per l'endemà.

La Pistacho Asesino és una via de 240m situada a la 4a agulla de Comalestortes, just a l'esquerra de la Blues i del mateix tarannà: via semiequipada amb espits i parabolts (equipada a les R's i les plaques i a autoprotegir en les fissures). Nosaltres vam agafar el joc de tascons, els àliens (semàfor més blau i negre) i els Camelot del 0.75 al 4, i més ànims i bon humor que el dia anterior. La ressenya la podeu trobar a Onaclimb i en el segon volum de Roca Caliente de los Pirineos.

Ens llevem igualment a les 6h per tal de fer l'aproximació sense sol, la qual no explicaré ja que és la mateixa que la Blues (un tostón... je, je). Arribem a peu de via suats, però sense sol... motiu pel qual jo em quedo congelada en un plis... sí, aquesta vegada havia agafat la tèrmica, el forro i el xubasquero... però soc una fredolica sense remei!! Així que ens vam esperar que arribés el sol... i la primera cordada per la Pistacho, la qual vam deixar passar... però en saber que en pujaven unes quantes al darrera, em vaig escalfar de cop i vam començar.

Ll1 i Ll2: (45m, 6a i 20m IV+). Sí, encara que les matemàtiques no surten, nosaltres vam empalmar els dos primers llargs. El primer es tracta d'una placa fina, fina... però fina, fina de veritat... on jo em vaig jugar una bona relliscada de peus amb el conseqüent A0 sense miraments! Aquí en Marc després de la placa...

El Ll2, teòricament és un IV+ on s'esquiva el sostret per l'esquerra, però en Marc va tirar directe pel desplom... i jo diria que el resultat va ser un pas de bloc de grau més elevat. Després tens una bona tirada de flanqueig per arribar a la R2, que queda força a l'esquerra. Jo arribant a la R2...
Ll3: (30m, V+) Aquest ja em tocava a mi... i quin patir!! Però no us espanteu, crec que no és cosa del llarg... soc jo, que encara necessito temps...Primer passes una panxa ben assegurada, després entres en una fissura de ben assegurar, després et passes a una altra on desitges arribar al parabolt que hi ha sobre un desplom a la dreta, i quan per fí hi arribes... no en voldries sortir mai!! Veia que em venia un tram on assegurar-se ja no seria tan fàcil... es veia canto, però no fissura neta... així que poso un tascó gairebé a la mateixa alçada que el parabolt i, per més inri, no em queda massa ben posat... i segueixo a munt... i un xic més a munt... Raquel, has de posar alguna cosa, no pots fer tants metres (eps, això m'ho deia jo a mi mateixa... les veuetes...)... Raquel, que si caus et pots fer mal... buuaahhh, què malament que ho vaig passar... no cal que us expliqui tot el que em va passar pel cap... Va nena, no hi pensis i tira a munt, aquí no et pots quedar... és fàcil, aquí tu no cauràs... (ostres, quina lluita mental...)... unes passes més i ja arribo a la fissura... ràpid, mira, busca i posa alguna cosa!! Buaahhh, ja està... va, que amb uns sis metres ja ets a la R3... Per fi!! Reunióóóó!!! I ulls cristal·lins... i les imatges i els crits... que encara són latents... bufa, com costa oblidar... paciència, paciència... recorda el somriure... mmm... sí això, el somriure... si no, mireu el d'en Marc fent el mateix llarg:

Ll4: (30m, V+) Aquest surt per una fissura on hi trobem uns blocs que no fan gens de bona pinta... passats els blocs (que ni toquem) cal sobrepassar la fissura, fer un tram de placa i tonar a entrar en una nova fissura...
Aquí arribant a la R4 per l'última fissura...
I ja amb un somriure...
Ll5: (35m, V) Ara em torna a tocar a mi... em miro el llarg i em tranquil·litza... una fissura en díedre, totalment recta i on es veu forat per assegurar-se bé. Així que m'hi poso i...

I sí, per fi torno a disfrutar!! Tan sols em trobo que no he agafat les cintes del budrier d'en Marc i vaig havent de fer uns quants invents arribant a la R5, però res que em porti mals records. Aquí en Marc arribant a la R5:

Ll6: (30m, V) Tot i que des de la R5 no ho semblava pas, és un llarg força bonic, sobretot l'últim tram de V.

Ll7: (50m, 6a) Aquest llarg també té el seu què... surts de la R6 per placa (ben assegurada amb dues expansions), i xapada l'última, cal que vagis cap el díedre de la dreta i sobrepassis el desplom...

Sobrepasat aquest, et trobes de nou en una placa, on pots anar cap al díedre de la dreta (via Dentrometidos), que et portarà directament a la reunió dels ràpels, o al díedre de l'esquerra, on caldrà que flanquegis a la dreta per arribar a la R. Donat que en els dos casos són díedres de V i que en la primera opció hi trobes una xapa més i t'estalvies un flanqueig... doncs no sé, crec que és la millor opció... però l'altra no l'he provada. Aquí jo arribant a la R7...

Així doncs, nosaltres, arribats a la R7 ja vam iniciar el descens, amb un ràpel d'uns 55m fins arribar a una petita feixa d'on surt un corriol per on desgrimparem fins arribar a terra. Després seguir la paret a la dreta (tenint-la a la nostra esquena) per retornar a peu de via.

Realment una bona via, estil Blues però més fàcil (segons diuen...). Jo en guardaré un gran record... doncs és una via on vaig haver de superar les meves pors... el més complicat i satisfactori al mateix temps... sé que els records no s'esborraran, però sí la por al recordar-los... mica en mica... pas a pas.