Tot i sense escalar...

Com molts ja sabeu, l'últim dia festiu de setmana Santa (pels anoiencs, el dimarts), vaig tenir la "mala sort" de posar el peu en un forat dels carrers d'Alquézar i fer-me un esguinç de lligaments laterals externs del turmell, de III grau (no sé si es va tractar de mala sort, d'un avís de no sé què, d'un càstig o simplement de patositat...).

El fet és que porto des d'aleshores sense poder escalar... i que pel que sembla encara me'n queda força més... almenys per poder fer via llarga i tirar de primera.

Potser molta gent es deu preguntar: i què coi ha fet la Raquel tot aquest temps si no ha pogut escalar?? Doncs una barbaritat de coses!!

1- Participar a les Caramelles d'Òdena (el meu poble). Sense poder fer el ball de bastons... però almenys vaig poder cantar!
2- Avançar informes i valoracions urgents de la feina des de casa o amb algú que em portés.
3- Llegir-me tres llibres: "La paciència de l'Aranya", "El laberint de la felicitat", i a punt d'acabar "El Celler".
4- Anar a la festa de primavera de La Panxa del Bou.
5- Estudiar el nivell D de català, que l'exàmen és la maig.
6- Portar a escalar al meu fill (que, per cert, va tirar de primer per primera vegada... i va encadenar! Era un III... però donat que té 4 anys és tot un èxit!! I va encadenar la resta de les vies de segon, eren IV's). Però el millor de tot: quan va acabar la via de primer, em va dir: mama, de gran jo també vull ser escalador.
7- Anar a la festa del Porc de Moià.
8- Anar a la Rave de la Ferralla a Vilanova de Meià.
9- Acollir visites a casa d'amistats no escaladores.
10-Dinar amb els pares.
11- Veure al meu germà.
12- ...

Total, que si no fos per la lesió del turmell... Ara no coneixeria ni em coneixeria mig poble, hagués hagut de fer els informes per la nit i anar de cul a fer valoracions, tindria tres llibres més pendents a l'estanteria, no hagués conegut LA panxa del Bou ni la seva gent, aniria més peix del que ja vaig (sí, encara no es pot dir que vagi massa preparada) a l'examen del nivell D, el meu fill encara estaria jugant a peu de via sense sentir la crida de la paret, no hagués gaudit de la festa de Moià, ni de la Rave del Cargol, no hagués vist ni als amics/gues no escaladors/es, ni als meus pares ni al meu germà ... i jo em sentiria fatal!!

Així que... quina sort que m'hagi lesionat, no? Doncs potser no era mala sort...
Un avís? Sí, ja me n'he adonat que tenia unes quantes coses i persones abandonades... i que no tot a la vida és l'escalada... i que no puc gaudir de l'escalada si no tinc tota la resta de mi i del que m'envolta feliç!
Un càstig? Ara ja he après a gaudir de les alternatives a l'escalada... em mereixo un perdó, no?
Patositat? Sí, també...

I per què aquest post? Doncs... per què en 20 minuts tinc hora al metge... i em moro de ganes que em digui: Raquel, ja pots començar a entrenar!!