dijous, 7 de febrer del 2008

Montrebei La Nuit

Ja fa temps que volia anar a Motrebei, fins i tot alguna vegada hi havia hagut data, via i company/s de cordada, però sempre en passava alguna i acabava sense anar-hi... Montrebei se’m resistia!!
Jo sempre havia dit que em volia estrenar fent el Díedre Gris, no sé, és una línia que sempre m’ha agradat (potser per què es tracta d’un díedre de dalt a baix, fet que em dóna la confiança que perdre’m serà difícil), però la vida dóna les voltes que dóna, i el cap de setmana de la Redrum em vaig trobar a l’Annalisa al bar d’Àger. Feia temps que no ens veiem i feia temps que m’havia dit que m’acompanyaria a fer la Paul Lalueza. Ella ja l’havia fet tres vegades, però com que sabia a mi em feia molta il•lusió anar a Montrebei (i també molt de respecte)... doncs què millor que anar amb una persona que coneix la via i la zona com casa seva!!

Així doncs, aquest dissabte, l’Annalisa ens acompanyava a mi i a l’Eva a fer la Paul Lalueza. I dic “ens acompanyava” per què per l’Eva era la seva primera via llarga (telaaa la xica començar a Montrebei) i jo anava amb la idea que si no ho veia clar li demanaria que la tirés de primera tota ella (i sabia que ella no em diria que no).

Total, em llevo dissabte a les 8h del matí dins la furgo i m’adono que bufa vent fort... la furgo es mou i tot... serà normal això en el Prat? Em vesteixo i me’n vaig directe a la furgo de l’Annalisa a fer la pregunta... Doncs no, no és gens normal, això no és com Tarradets. Així que esmorzem amb la calma (però congelades) pensant opcions alternatives. Però al cap d’una estona ens truca en Paca i ens diu que a peu de via el vent minva... així que ... a la paret falta gent!!

L’aproximació és molt més curta i agradable del que m’esperava. Sortim pel camí que surt per la part alta del Prat cap a l’esquerra, i l’anem seguint (com vorejant la paret de Catalunya per sota) per un camí planer fins que en surt una feixa. Tirem per la feixa fins trobar un clau i una fletxa.

Jo estic més que congelada... ni l’aproximació ha escalfat motors... potser ja són les 10.30h del matí, però el sol encara no ha arribat a la paret... l’Annalisa em diu: li tires tu, no Raquel? Buaaahhhh... Ei Analisa, la veritat, estic congelada... si no et fa res... comences tu? I sort, per què entre que és el primer contacte amb la roca, que de tacte jo no en tenia i que el primer llarg te un passet de V+ per mirar-se’l... crec que si hagués començat jo hagués entrat a Motrebei amb al peu!!
L’Annalisa empalma els dos primers llargs, i veig que està disposada a continuar tirant de primera sense preguntar (doncs no seré jo que li trauré el plaer ... je, je... no les tenia totes). Així doncs, també fa el tercer llarg (mmmm... merda, aquest era fàcil, l’hagués pogut fer de primera... es tractava d’un díedre de molt ben assegurar... mmm, però de segona també el gaudeixo!!)


L'Annalisa li tira al quart llarg... buaaahh, una entrada de placa per continuar amb un flanqueig que tela marinera... li continua en el cinquè llarg... brrr... tela els V’ns de Montrebei... un díedre ben llimadet... i fa el sisè llarg, una travessia de II i... Ei Raquel, que jo ja estic cansadeta... li tires tu o què? Sí, sí, per suposat (sí, per suposat i ben acollonida!!). Tranquil•la, que hi ha un passet fi aquí a l’entrada però xaparàs un clau, després ja segueixes amb díedre de ben assegurar... Així doncs, m’estreno en aquest setè llarg, i ben acollonida... je, je...



Però passat el pas fi (que sense dubtar vaig tirar d’A0... je, je... sí, sí... era un V, ja ho sé, però vaig fer A0, i amb tot l’orgull i amb moooolta elegància!!) vaig començar a posar els catxarrillos i... mmmm... quina gustera això de poder posar tanta cosa com vulguis!!! (je, je... sí, crec que cada metre hi posava alguna cosa... je, je). I aleshores ja començo a cridar: Neneeeees, m’encanta Montrebeiiiiii!!!! I a gaudir, i a disfrutar... mmm... m’encanta aquesta sensació!! I després el vuitè llarg, el de 7a/A2, que també el vaig fer jo, directament amb l’estrep, per suposat... je, je... fins i tot vaig haver de sentir: Ei Raquel, que ara ja és per sortir amb lliure!! Sí, sí... mentre hi hagi claus jo els aprofito!!


I quan s’acaben els claus continues amb díedre de ben assegurar, fina arribar a un gran arbre on fer reunió. Jo ja estava en la meva salsa, disfrutant com una boja, així que el novè llarg també el vaig fer de primera (un altre díedre d’aquest que tant m’agraden). Però arribades a la R9, l’Annalisa comenta que anem molt lentes (serà per què una servidora no para de posar catxarrillos... je, je), i que ens tocarà fer l’últim llarg de nit! A mi no m’ho semblava pas... el sol encara era ben bé al mig... però sort que vaig fer més cas de l’Annalisa que de les meves intuïcions!! Així doncs, canviem caps de corda i segueix l’Annalisa amb el desè llarg.

L’onzè llarg és una xemeneia de 40m... de sobte, l’Eva em comenta: Eps Raquel, no queda molt poca corda?No tranqui, queden uns 20m, així que amb no res sentirem que diu reunió. Però no sentim res... sols un comentari de l’Annalisa dient que quasi no li queda material... i la corda segueix amunt... Annalisaaaaa, 15 metreeees!! Annalisaaaa 10 metreees, 5 metreees... Eva, haurem de sortir amb ensamble... saps què vol dir això? Que no pots caure, vale? Pilla’t on calgui, però no caiguis. Si ella cau no passa res, nosaltres pujarem a munt i ja està!! Annalisaaaa ensaaambleeee!!! Sortim acollonides ... i fins que arribem a la R12 no entenem què ha passat. L’Annalisa no ha trobat la R11 (i nosaltres tampoc l’hem vista... potser era una sabina que hi havia a mitja xemeneia?), així que ha empalmat el onzè llarg amb el dotzè llarg, els dos de 40 metres. I arribem a la R12 ja amb poques llums. Comença l’Annalisa el tretzè i últim llarg i a mig llarg ja ha de parar a posar-se el frontal. Per cert, Eva... has agafat el frontal? No, com que heu dit que vosaltres l’agafàveu... I de sobte sentim: Meeerdaaa!! Tot bé Annalisa? Nooo, se m’ha caigut el frontal! Per sort, amb paciència i un parell d’allò que anatòmicament no tenim les ties però que en sabem tenir... je, je... el recupera. Seguidament, jo em lligo el meu frontal amb un cordino (i sort, per què també se’m va caure). I per fi, al cap de mooolta estona sentim: Reunióóóó!!! Iujuuuuuu!!!! L’Eva i jo comencem a tirar, ben juntetes, amb la tècnica de: pujo fins on pugui parar i t’enfoco, arribes a mi i seguim tirant.



I ara torno a sentir: Meerdaaa! Ei, què passa Eva? Crec que se m’ha caigut una bamba... Li enfoco el cul i... no merda, porta les dues... m’enfoco el meu cul i... merda Eva, que és la meva... si us plau... intenta recuperar-la, que no em veig congelada com estic i fent el retorn al cotxe amb un peu de gat... sí, sí, tranqui, que jo ho intento... però... em puc penjar o què? Sí tranqui, que ara jo no anem amb ensamble! I per sort, i increïble, em recupera la bamba. Però al cap d’una estona...Nooo, se m’ha caigut alguna altra cosa... Ei Eva, pel soroll jo diria que és l’aigua... Iujuuuu, sí, per fi vaig amb menys pes!! Serà boja? Je, je... i ben contenta que estava!! Fins i tot em diu: saps què Raquel, crec que em mola molt això d’escalar de nit... és una experiència tope religiosa! Religiosa? El que vulguis menys religiosa!! Je, je... Arribem al cim, jo amb unes ganes boges de petonejar a l’Annalisa pel llarg que s’havia currat a les fosques... em pillo amb força a la sabina on havia muntat la R13 i... uaahhh, que això cedeix!!! I pensar que ens havíem estat penjant les tres d’allí!! Ni ha que tenim sort de la bona!! Finalment fem R13 les tres, batejant el dia com a Montrebei La Nuit!!

Per sort, l’Annalisa es coneixia el descens (sí, verificat, realment allò és com casa seva). Pel que jo vaig poder veure amb el frontal, cal anar a la dreta i anar pujant per un caminet de bon fer. Seguidament ve un tram més planer i després altra pujada, tot seguint les roderes de 4x4, fins que arribem a una gran fita (ara sí que hem fet cim), on caldrà agafar el camí de baixada per la canal tot seguint les petites fites i les pedres penjades als arbres, fins que arribarem al Prat (per la seva part més de la dreta, mirant la paret). On en Paca ens esperava amb els llums de la furgoneta oberts, que ens va servir de referència en tota la baixada.

Després, a polir-nos l’ampolla de mistela de l’Annalisa, a menjar pastís de xocolata, pinya amb pernil i pollastre arrebossat... uns bons riures i cap a les 2h al llit, que l’endemà calia anar a Oliana a fer la primera repetició de cordada femenina de la Sol de Mitjanit.

30 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola.
Una puntualización tonta: e, después del A, significa artificial de expansión. En esta vía sólo hay clavos, por tanto sería A2.

Isidre Escorihuela ha dit...

Felicitats per l'estrena a Montrebei ;-) En tenim una de pendent...

Raquel ha dit...

Ostres Luichy!!
Gràcies per la puntualització, que no és gens tonta!! Ja ho dic jo que sempre s'aprenen coses noves... Ara riureu, però sempre havia pensat que la "e" era d'equipat, i no d'expansió!! Je, je... quina inventora estic feta... je, je... com allò del parabolt, que l'escrivia amb "v" pensant-me que parava el "vol" je, je...
Gràcies Luichy, t'agraeixo l'aclariment de l'error, i els futurs aclariments que em puguis fer!!
Ara ho canviaré, no fos cas que algú anés a la Paul pensant-se que trobarà expansions!!

Raquel ha dit...

Gràcies Isidre!!
I tant!! Però jo de tu, fent cordada amb mi, m'esperaria a tenir més hores de llum... més que res, per què me n'he adonat que auto assegurant-me soc mooolt lenta!! Je, je!!
Ara... que això d'escalar de nit te la seva gràcia!!

Anònim ha dit...

Eiiii !!!
Ets especialista en anar als lloc fora d'època!

La reunió que us veu saltar, em sembla recordar que es munta en un pitó a la placa de l'esquerra de la xemeneia, bastant penjadeta, afegint alguna peça que tampoc queda massa be.
Potser ja veu fer be d'anar a l'ensamble. Tres penjats d'allà...

A veure si presentes aquestes mosses als amics, no? Jajjajaja.

Jordi Turull

Enhorabona fanatica!

Raquel ha dit...

Eps Jordi!!
Doncs potser sí que és millor fer l'ensamble... segons va dir l'Annalisa, no vam ensamblar quasi res... (així que la suma no deu fer 80m, doncs anàvem amb cordes de 60m), però el que va de primer, o porta molt material o els te moltn posats, com l'Annalisa, que li va tocar fer varis metres sense poder posar res més que exprés als pocs claus que hi havia... i muntar R amb quasi res!!

Ei, doncs quan vulguis te les presento, que elles estaran encantades!! je, je... però hauràs de venir a fer via llarga!! El 16-17 tornaran a estar a Montrebei... ja saps!! Els dius que ets amic meu i que jo t'abalo en tots els sentits (menys l'econòmic) i ja les tens a favor!! La resta t'ho hauràs de guanyar tu!! Je, je!!

Petonàs!!

marsi ha dit...

Felicitats per l'estrena! Quina sort això de la bamba... A mi em va passar pero de veritat a Esplovins i allà encara està la pobra aguantant totes les inclemències del temps. El que no entenc és com amb els viacals que t'has fet (Anaconda, Choras...) anaves amb tanta por a obrir... Molt bo el relat i altre cop enhorabona per la "moguda" estrena montrebeiana.

salut!

PGB ha dit...

10 n´hi do, m´ha agradat molt la cronica! :) Vaia tela perdent les bambes, escalant de nit, perdent l'aigua...

Visca els A0 als V!!! Aixo si, sempre amb elegància! ;)

Raquel ha dit...

Marsi: Poz no zé... je, je... serà per allò que deia en Manolo Primero el Grande de què "Terradets es para niños (jo faig flipar amb la Colores), Regina para los hombres (jo encara no he aconseguit fer una via sencera allí) y Montrebei para los super hombres"? Je, je... serà que soc mooolt femenina!!
No, fora bromes, Montrebei em feia mooolt respecte, sobretot pel tema de buscar la línia de la via, que la meva orientació és força nefasta... i pel compromís que em comporta pensar que no et pots baixar (tot i que ara, després del consell d'en Paca, ja no em fa tanta por: portar sempre un martell i quatre claus, i et baixes d'on calgui!!) Je, je!!

PGB: Sí, et ben prometo que el vaig fer amb mooolta elegància!! Je, je!!
Escalar de nit per aquella xemeneia era com fer espeleo... i començo a pensar que potser l'espeleo també m'agradaria... je, je!!

Pau ha dit...

Eps ja fa temps que segueixo el teu blog, realment cada vegada les teves pujades son més temeraries.

Espero , pero amb tota la salut del món, que ho segueixin éssent. Per que l'escalada a vegades et dona el que la vida tarda anys a donar-te.

Pau

jaumeplanellpiqueras ha dit...

Hola Raquel, felicitats per la via, quines aventures!! jo encara no m'he atrevit amb Mont Rebei.
Molt bona descripció, molt viscuda, m'ho he passat pipa llegint-he.

flx ha dit...

Carai Raquel, quina entrada que has fet a Mont Rebei!!! una aventura d'aquelles en les que s'agraeix bé anar ben acompanyat.
Enhorabona per tot plegat i gracies per compartir ho, ha estat ben xulo de llegir.

salu2
flx

marc ha dit...

Hola.
Soc el marc, que vam coincidir a la Zulu. Abans que res, felicitats per la via. Aquesta, com a introduccio a Montrebei, la tenim pendent. Que tal les xemeneies superiors? es deixen fer i assegurar minimament? a mi se'm donen fatal....

Piju ha dit...

bona estrenada!
Quina cordada mes divertida, no?(experiències religioses, mistela...)

XICU ha dit...

Hola! Jo la vaig fer aquesta tardor passada (tb era la meva primera de montrebei i la del meu company de cordada) i et recomano que la repeteixis amb llum que la xemeneia final és guapissima.
Felicitats!
Ah! Sóc un amic d'en Pescador pero no ens coneixem.

Llorenç ha dit...

Quina enveja Raquel!!! algun dia quan siguem grans ens hi posarem!!!jen je ej e!!!! no estaria mal fer-ne alguna per aquestes parets aquesta primavera!

moltissimes felicitats! per l'aguante durant tot el cap de setmana! no es facil escalar a Montrebei, dormir poques hores i al dia següent amb una pandilla d'impresentables com nosaltres a pasejar per la paret!!!

Anònim ha dit...

Molt emocionant, això ¡¡¡
Tinc bons records d'aquesta via, tot i que jo vaig triar millor època i escalar a l'ombra era ideal, era el maig, vull dir...
Albert.

Raquel ha dit...

Pau: Jo tampoc coneixia la teva pàgina! Ara ja la tinc clitxada!!
Ei, m'ha encantat això que l'escalada a vegades et dóna el que la vida tarda anys a donar-te... frase totalment encertada, curta de dir i àmplia de concepte... Gràcies!

Jaume: Gràcies! Jo també m'ho vaig passar pipa fent la via... i escrivint la piada tot revivint les aventures viscudes!!

Flx: I tant!! No sé com hagués afrontat aquella xemeneia de primera i a les fosques... per no parlar del descens... sort de l'Annalisa!!

Marc: Ei, quant temps!! Encara m'heu de passar les fotos de la Zulú!!
Les xemeneies de dalt no es deixen assegurar massa... l'Annalisa va posar algun àlien en alguna petita fissura. Però hi ha més claus que en la resta de llargs (però no masses, eh!!). Hi ha trams de les xemeneies molt fàcils, però d'altres que et sents mal posat, que no saps ben bé com canviar de posició... el que no recordo si justament aquests són els que estan assegurats (això de fer-les de segona...), però suposo que sí, doncs la resta de la via, en els passos claus hi havia un clau. Res, que vosaltres les fareu sobrats!!

Piju: Je, je... sí, divertida en tots els sentits!! Si alguna cosa no vam parar de fer va ser riure!! (bé, excepte en el llarg de l'ensamble! Glups!)

Xicu: Doncs no sé... diuen que l'última xemeneia fa molta impressió pel pati... a nosaltres no ens en va fer (donat que el nostre pati era negror amb una llumeta)... així que de dia... je, je... que sí, que tens raó, que ara l'ahig de reviure amb llum!!
I, a veure quan ens coneixem!!

Kutres: Eps, que ja sou prou grans, que a mi no m'enganyeu més, que a Montrebei anireu més tranquils que jo!! Je, je... ei, de debò!!
I... jo diumenge no em vaig passejar per la paret, que m'hi vaig deixar la pell!! I... on era la pandilla impresentable? L'únic d'impresentable que teniu vosaltres és el vostre nom de blogger!! Je, je!! A veure si tinc temps de fer la piada de diumenge i veuràs com jo no m'hi vaig passejar... i això que no portava cap taladro a la mà com vosaltres el dia que l'obrieu!! Cracks, que esteu fets uns cracks i encara no ho sabeu!!

Raquel ha dit...

Ei Albert!!
Doncs a nosaltres, les xemeneies també ens van salvar!! No pas del sol, sinó del vent!! Almenys estàvem ben arrasarades...

lux ha dit...

eii Raquel!!
si tu es lenta en això de posar cataxrrillus ni et dic jo...
Deu meu!!!
no se perque em sembla que si hem d'anar juntes a montrebei hauriem de buscar la nit mes curta de l'any ;-))

doncs ...mmm..
no estaria mal fer-hi una trobada per allà? ..jajaja
això si cada un a una via!! ;-)))

una abraçada! i moltes felicitats megacrak!!!

Raquel ha dit...

Je, je... crec que el meu problema, a part d'anar lenta posant els catxarrillos, és que en poso tants com puc, i com que allí en podia posar a cada pas... je, je... els ulls em feien pampellugues però no amb el signe del dòlar, sinó amb figures de friends, àliens i tascons!! Je, je!! Quin disfrute!! Alguns dirien que em sobreasseguro... je, je... jo prefereixo dir que m'asseguro tot el que puc mentre es pot!! Je, je!!

Sííí, podriem anar la colla pessigolla a fer una trobada a Montrebei, i tots a la mateixa via (per suposat, que si no perd la gràcia! Je, je), i jo en la primera cordada, per fer un bon tap... i aleshores, segur que acabem tots fent nit a la paret... Je, je...

Ei, que és broma, eh!! (a veure si algú s'ho agafarà en serio i em veuré fent nit a la paret de debò!!).

Però... Lu, hem d'anar a Montrebei juntes, més tard o més d'hora, però hi anirem!! Estic convençuda que t'encantarà!!

Miquel Sabadell ha dit...

Hola Raquel!! ei felicitats per l'estrena!! i pel viote que us vau cardar!! ja veig que al final li vau pillar el gustet al frontal,jeje! penso com la teva companya...experiencia religiosa, aviam si em deixò caure per aquestes pareds, això si..quan el dia allargui i fent el diedre gris, a tibar-li fiera!!

Raquel ha dit...

Ei Miquel!! Doncs em van dir que la Paul és més fàcil que el Díedre, i li toca el sol abans que al díedre. Així que si t'agafaen unes ganes tremendes d'anar a montrebei... je, je... ja saps, ves a fer la Paul i no t'entretinguis com jo!! (mmm... i agafa el frontal per si les mosques!!).

Unknown ha dit...

Ei, campiona! La foto de la xemeneia in the "samabari nait" és molt autèntica. Olé!

Doncs jo ara agafo els bàrtulos i cap allí, avere si fem alguna tonyinada. Que ja fa dies que tinc ganes de vibrar!

Gatsaule ha dit...

Sort que ja coneixia la història que si no em sembla que costaria de creure, sobretot després de veure't tan fresca l'endemà a Oliana !

Per cert, anant amb motxilla no tens cap risc de perdre ni bambes ni aigua...... Em sembla que per això es va inventar !

Raquel ha dit...

Kletterer: Quina enveja!! Cap a Montrebei... però jo aquest finde puc gaudir de peque...mmm... je, je... que també te la seva vibrazzione!! Je, je... dissabte esportiva i diumenge Teatre de titelles!! Je, je!!

Gatsaule: Crec que la frescura era fruit de la il·lusió, per què arribat el dilluns va sortir tot... febre incorporada!!
La motxilla... je, je... no m'imagino aquelles xemeneies amb motxilla!! Pensa quela bamba se'm va caure per què amb el fregament de la paret se'm va trencar la cinta de la bamba que anava amb el mosquetó, després me les vaig enganxar amb els cordons i al final de la via tenia els cordons quasi petats...je, je... i la motxilla penjant entre les cames (que seria una altra opció)... brrr... ja vaig estar apurada per moure les cames sense entrebancs pel mig, no m'imagino un motxillot fent-me la guitza!! Je, je!!

Mingo ha dit...

M'agrada molt el teu escrit, a més pels comentaris se't nota que encara et dura el subidon. A mi em va durar molts dies, ja fa bastants anys (encara tenia cabells al cap) que també va ser la meva primera via a Montrebei i me la sé com si l'hagués fet ahir, no he llegit tots els comentaris, però la reunió 11 és dels llocs on he passat més por, la fas en una placa a l'esquerra de la xemeneia, hi ha un clau, pots posar coses però no queden massa fermes, la roca que ve a continuació no és massa bona. Potser millor lo del ensamble, i les xemeneies de sortida a la llum d'un frontal, deu ni do.

Segueixo el teu blog i amb el nivell que tu tens, quan agafis confiança en posar friends es que no et podrem seguir.

Felicitats per la teva primera i segueix somiant.
Si no tens inconvenient et faré un link des de el meu blog

Raquel ha dit...

Ei Mingo!
Acabo de veure el teu blog, no el coneixia!! Si no et va malament, jo també et linkaré!! Justament parlàvem amb la Lu d'anar a fer la Postre de Músic a Naireda, i va i veig que tu l'acabes de fer!! Coincidències!

Realment Montrebei impressiona, pèrò també enganxa... ja tinc ganes de tornar-hi!

Doncs crec, que si algun dia repeteixo la Paul, faré ensamble altra vegada... que l'Annalisa ens va dir que no van ser tants metres!! Gràcies!!

edunz ha dit...

MOLTES FELICITATS!
i que segueixis estenent les ales fins allà on vulguis arribar..

Raquel ha dit...

Gràcies Edunz!
Mentre les ales se m'obrin, jo seguiré intentant aixecar el vol!! Que encara em queden molts viatges per gaudir i del que aprendre!!