Despertaferro i Pilar de Valldeneu (Cingles de Bertí)

Aquest cap de setmana semblava que tornaven a pintar mala meteo... (collins, sembla que estiguem gafats!)... ens decidim per no arriscar-nos i anar a fer dues vies de dos llargs als Cingles del Bertí (exactament a la Serra de Castellar, en els Castellets) que en Marc recordava força boniques: La Despertaferro i la Pilar de Valldeneu.

L'aproximació és igual per les dues vies. Si de cas, us explicaré com arribar-hi des de bon principi, per si no coneixeu la zona: Veniu per la C-17 i sortiu a Centelles, l'atravesseu tot i agafant la carretera que va a St. Feliu de Codines i Castellderçol. Seguiu per aquesta carretera fins que arribeu a un coll on hi trobeu un deviament a mà esquerra (pista) que indica Can Miqueló (casa de colònies), l'agafeu. Arribats a Can Miqueló la pista tornarà a estar esfaltada, continueu i, quan la pista torna a ser de terra, trobareu un trencall. Caldrà agafar el de mà dreta (pujada) i continuar fins que arribeu a una bifurcació amb quatre possibilitats, on caldrà agafar la de l'esquerra, que fa baixada. Continueu fins que arribeu a una esplanada de pedra. Aquí és on deixarem el cotxe. Si aneu en 4x4 encara podreu continuar per un camí en mal estat (a l'esquerra), que us porta a la torre de guaita (torre de vigilància forestal de la Serra de Castellar), al cim dels Castellets, on s'iniciarà l'aproximació a peu. Aquí ja podem veure el meu despiste... aquesta vegada no es tractava de la corda... sinó de les bambes! Jejeje... però on tinc el cap últimament????

Doncs bé... amb una bamba de cada (sort que almenys no les havia agafat del mateix peu!), iniciarem l'aproximació. Des d'aquí seguirem carenejant per un camí fins que trobem un primer ressalt a l'esquerra que haurem de desgimpar (IV) on hi ha dues escaletes de ferro i, al cap de poc, un segon ressalt a la dreta (IV-). Continuem pel corriol més o menys marcat (cap a l'esquerra), el qual ens menarà a l'extrem del grau dels Castellets, les nostres vies són just a sota. Caldrà muntar una instal·lació de ràpel (amb varis arbres/arbusts) per arribar a la R2 de la Pilar de Valldeneu, en direcció Sud. Des d'allí ja podrem realitzar un ràpel de 45m fins a peu de via, a una reunió a peu del penya-segat, on s'inicien ambdues vies. Nosaltres vam muntar una corda fixe de 60m des dels arbres ja que volíem fer les dues vies. Mentre rapel·les, cal que vagis en tendència a la dreta (mirant la paret), seguint la línia dels parabolts.

PILAR DE VALLDENEU:

Es tracta d'una via equipada amb parabolts de 70m de longitud en total. Nosaltres vam agafar un joc de friends (del C0.5 al C3) i els àliens, però sols vaig posar el C3 en dues ocasions i el vaig acabar traient havent fet el pas. Actualment està equipada per fer-se en dos llargs. Nosaltres vam anar amb una corda de 70m.

Vam decidir que faria jo el primer llarg i en Marc el segon.

Ll1: (6b, 6a+) S'inicia amb un díedre de 6b brutal!! Primerament sembla que no sàpigues com sortir de terra (parlo per mi), però a la que t'hi poses es deixa anar fent.

Passat aquest primer tram (on jo ja vaig haver de reposar) arribes a una repissa on s'inicia el díedre de 6a+ que finalitza a la R1. En Marc a la repissa:

LL2: (6b, V, IV) Aquest s'inicia en placa de romus per anar a situar-te sota el desplom que caldrà superar amb un pas de 6b d'aquells d'apretar les dents.
Es tracta de sortir per l'esquerra del bombo tot i anant a buscar un canto de mà dreta a la dreta... tota una odisea... jejeje... sort que a l'anar de segona i en Marc portar-me ben pillada, la corda em va treure pes... per què per un moment em vaig pensar que acabaria penjada com un fuet! Jeje!
Després del pas ens trobem una placa de V continuada per una de IV... on continuem amb les preses romes tant típiques de la zona.

Arribats a la R2, ja que teníem la corda fixe que ens passava per allà, vam tornar a rapel·lar per anar a la via de la dreta, la Despertaferros.

DESPERTAFERRO:
Es tracta d'una via equipada amb parabolts i alguns claus (excepte la primera fissura de 6b+) de 65m en total. Vam tornar a agafar la nostra artilleria i... aquesta vegada sí que la vam fer servir!!
La via també ha quedat equipada per fer-se en dos llargs.

En aquesta, la distribució dels llargs no va ser tant fàcil... jejeje... als dos ens feia il·lusió fer el primer llarg!!! A més, a mi no em feia cap gràcia haver de fer el segon... però és clar, en Marc el podria fer el primer en lliure i jo potser no... grrrrbbrrrr!!! Jejeje... Però vam trobar la sol·lució: El faríem els dos! Jejeje... Primer jo de primera (com fos), i em baixaria des de la R1 a la R0, després en Marc de primer i finalment jo de segona (intentant apurar més). I el segon llarg pel Marc directament!

Ll1: (6b+, 6c) S'inicia amb una fissura que et fa suar les mans sols veure-la: totalment desequipada, però amb mil possibilitats per als empotradors!! Començo, poso el C0,5... i ... Collins!!! No veig la manera de pujar... no trobo on coi posar el peu esquerra... i les mans no se'm queden encastades a la fissura... brrfff... em baixo, quina merda!!! Va Raquel, també ho pots provar en artifo... Artifo?? Jejeje... síííí!! (pobre Marc, no sabia el que havia dit!). Sí, vaig fer tot el primer tram desequipat de 6b+ en artifo! Amb un sol pedal i amb la daisy... jejeje... fins que em vaig atrevir a sortir en lliure, on começaven els parabolts i el tram de 6c... i ja en lliure fins a dalt! (amb reposos, és clar!). Arribada a la R1, cap a baix altra vegada, però amb un bon somriure! Ostres... Marc, que t'has agobiat? Home... això d'assegurar algú que va en artifo és una mica aborrit... Doncs t'aguantes! Jejeje!! Cadascú te les seves il·lusions... bé, de fet era la mateixa il·lusió: poder fer el llarg de primers tant bé com sabéssim... jo el vaig haver d'iniciar amb artifo el tram de 6b+ desequipat i en lliure amb reposos el de 6c equipat... i en Marc... tot en lliure i encadenant!! Jejeje!!

Per què us feu una idea... aquí tenim el primer tram desequipat (en Marc es troba just en l'inici del 6c)
Després, ja amb parabolts, et ve un pas, de flanqueig a la dreta, per anar a buscar la fissura de 6c en sí, que et fa mirar-te'l bé...

I després ja a disfrutar i a inflar els braços que t'hi cagues a la fissura de 6c...
De segona no em van caldre l'estrep... amb un primer A0 del C0,5 en vaig tenir prou!! Però pel que fa al segon tram... de segona el vaig fer pitjor...jejeje... no podia amb la meva ànima, i els passos no els veia tant clars com anant de primera... està clar que de segon s'escala pitjor!!

LL2: (V, IV+) Es tracta d'una placa de V de romus amb la roca ja no tant bona (crunxi)... cal anar en tendència a la dreta...
Arribats on és en Marc a la foto de dalt, encara caldrà anar més a la dreta tot superat un esperonet (on hi trobarem un clau) i fer l'últim tram de IV+ amb roca més que dubtosa.
La R2 d'aquesta via la vam fer on nosaltres teníem la instal·lació de ràpel... no em vam trobar cap altre.

En fí, un parell de vies realment boniques tal i com havia dit en Marc!! I com no... per arribar al cim amb un bon somriure...
Un parell de vies amb primers llargs per disfrutar de les fissures... uns segons llargs potser més de tràmit per fer cim... però que no ens deixaran indiferents, tant si anem en liure com si decidim progressar en artifo (tenint en compte que, en aquest últim cas, millor que anem ben carregats de friends mitjans i grans per a la primera i mitjans i petits per a la segona. Si anem en lliure, amb un sol joc de friends del C0,5 al C2 en tenim de sobra per el primer tram de la segona via).

Fissura Carrillo-Vera, 132m 6b+ (Leyva)

Després de fer la Línia Mágica al Peñón ens n'anem al bar a fer el cafetó (la temperatura no era per birretes) i es posa a plore a bots i barrals. Ostres... què fem? Rebo missatge d'en Marc Busquets (que estava al Ponoig i s'ha hagut de baixar per la pluja)... a Alacant pinten mala meteo per demà, ell se'n va cap a Orihuela que la predicció és més bona... Així que en Marc i jo ens posem a mirar la guia... I ostres, a Leyva (Múrcia) hi ha una via que pinta mooolt bé, la Fissura Carrillo-Vera!

I si no, sempre ens queda l'esportiva de la zona (Las Cuevas i la Pecera), que en la guia posa que es pot escalar encara que plogui.

Així que agafem el cotxe i a fer quilòmetres!!! Cal tornar a agafar l'AP-7 direcció Múrcia, passar Múrcia i seguir per l'AP-7 fins a la sortida 631. Allí seguim direcció Alhama de Múrcia, arribem al poble i seguim les indicacions de "Sierra de Espuna" (Parc Natural). Una vegada sortim del poble, trobem un primer trencall a l'esquerra que indica Barranc de Leyva, no l'agafem, seguim la nostra carretera (de curves i que va guanyant desnivell). El següent trencall que trobem hi indica el mateix seguint recte que desviant-nos a l'esquerra, però a l'esquerra hi ha menys quilòmetres. Nosaltres agafem el de l'esquerra i continuem la carretera tot seguint les indicacions de Barranc de Leyva, fins que trobem un desviament en una pista sense asfaltar (indicació Barranc de Leyva) l'agafem i no la deixem fins que trobem una valla, allí és on deixarem el cotxe (i on vam dormir nosaltres). Si segueixes la pista que surt a l'esquerra del pàrquing, arribes a una zona d'acampada organitzada i gratuïta (bona opció si es va en tenda), amb taules, barbacoa... però que es posa a "tutti pleni" de domingueros a l'hora de dinar.

Ens llevem l'endemà amb un vent gelat de mil dimonis, i núvols que venen i se'n van. Decidim anar a fer esportiva, no massa motivats. Per arribar als sectors de la Cueva i la Pecera cal seguir el camí vallat (camí ample, pista), caminar ben bé 40min, fins que trobem una fita a mà dreta. Nosaltres no ens en vam ensortir fins que vam trobar una gent de la zona que ens va indicar el trencall, moment que ja estàvem més que desmotivats!! Així que vam decidir apropar-nos a la paret on hi havia la Fissura Carrillo -Vera i així tenir l'aproximació controlada per l'endemà.

Més tard ens truca en Marc Busquets, que s'ha quedat sense company de cordada per l'endemà. Li expliquem els nostres plans i s'uneix amb nosaltres ja a l'hora de sopar. Dormim tots tres al mateix pàrquing del dia anterior. L'endemà ens llevem amb molt vent fred però amb un cel blau que t'hi cagues, així que cap a la Fissura Carrillo-Vera!!!

La via està equipada amb parabolts, així que, en principi, no cal portar res més que les exprés. Nosaltres també vam agafar un joc de friends i el semàfor d'aliens, però la veritat és que no fa falta, està molt ben equipada. Això sí, agafeu més de 16 cintes, per què a nosaltres, en l'últim llarg, ens en van faltar. Crec que amb 20 es passa bé.

L'aproximació és igual que per anar a les zones d'esportiva però trencant més enllà. Agafem la pista que està barrada per la valla, però no la deixem fins que trobem un mur de pedres a mà dreta (des d'aquí ja podem visualitzar nostra via), a uns 50min. Creuem el mur de pedres per sobre i agafem la tartera que puja cap a la paret, aquí ja molt evident. Les vies tenen una plaqueta a l'inici on trobarem el nom i el grau, no té pèrdua.

Arribem a peu dia i ens trobem una cordada que es preparen per fer la via de la nostra dreta i... Oye, tu eres Raquel, verdad? Osti, doncs sí! I a que no sabeu qui era??? Doncs en David Urquiza! No sé si us en recordareu, però si heu seguit el meu blog, segurament recordareu un paio que, durant una temporada, em va estar deixant comentaris al blog tot catxondejant-se de la meva falta d'humor... I... potser sí que realment tinc poc humor... jejeje... doncs aquells dies em feia terror cada vegada que veia un comentari seu, i ara, coneixent-lo, veig que no anava en mala intenció, sinó que no m'agrada que se'n riguin de mi. Orgull de catalana diria ell, suposo.

En fi, ens repartim els llargs... bé els reparteixo, jejeje, ja que ells diuen que tant els fa... Així que començarà en Marc B., continuarà en Marc i jo faré l'últim llarg.

Ll1: (6a, 40m) Comença molt fàcil, en díedre, fins que, de sobte, guanya verticalitat i tens un parell de passets fins, en fissura. En algun moment sembla que no vegis el següent parabolt, però hi és (a vegades darrera d'algunes plantes). Després la dificultat disminueix, però no tant com a l'inici. La R1 la trobarem just abans d'entrar en el pany taronja, a mà esquerra.

Ll2: (6b+, 38m) Aquest és el llarg més difícil, però també el més assegurat. Surts de la R1 amb un tram fàcil (més que res, fàcil en comparació al que et ve després), fins que la paret guanya verticalitat (per no dir que comença a desplomar). Aquí tenim el pas clau del llarg.

El tema està en arribar a un canto lateral que hi ha a mà esquerra de la fissura principal i tenir bona elasticitat de cames per tenir els peus ben situats. Passat aquest pas, seguim en fissura, fent passos de díedre, de bavaresa... sense perdre verticalitat i sense masses reposos. Un disfrute fins al final!!

Ll3: (6a, 54m) Aquest ja em tocava a mi!! Com sempre, surto de la R2 ben dubtosa (és a dir, cagada, jejeje), però a mesura que vaig avançant em vaig tranqui·litzant i disfrutant com una boja! Seguim en fissura, però ara amb molt de canto. A la guia posa que hi ha una opció de R a 20m, però ja no hi és, sols en queda un parabolt. I com en el primer llarg, hi ha moments que no veus la següent expansió, però hi és, està molt ben assegurat. Jo aquí, buscant i mirant el que em venia...

La foto me la va fer en David Urquiza des de la seva via.

Com veieu es tracta d'un llarg ben vertical, per disfrutar, amb canto. Sols, en l'últim tram, et trobes uns parell de passos de posar-s'hi bé, mig en xemeneia, mig en díedre... a mi se'm va passar el fred de cop!! I em vaig penjar. Teòricament per recuperar cintes, que ja no me'n quedaven, però sincerament, si hagués tingut prou cintes, crec també m'hagués penjat! Jejeje!! En aquest tram veus una línia de parabolts que puja per la teva esquerra, per la placa, però no són els de la via, doncs seguint el díedre tens el cim (i la R3) a uns 5m de la Carrillo-Vera. Aquí va ser l'únic lloc on jo vaig posar un friend, el C1, però que si arribo a saber que la R3 era tant a prop no hagués fet falta.

Realment una preciositat de via, per disfrutar i fer cim amb un bon somriure!!!

El descens es realitza caminant. Cal seguir el cim cap a la dreta, on hi trobarem fites, les quals ens portaran a una canal de baixada, i aquesta a peu de paret. A partir d'aquí pots anar per gairebé peu de via o tirar a vall en busca de la pista de l'aproximació.

A mi em va agradar molt aquesta zona. Llàstima del vent. Una bona opció per arribar-s'hi en cas de mal temps a Alacant o en cas de voler fer una paradeta de baixada més cap al Sud. Nosaltres vam extreure les ressenyes de la guia "Costa Blanca" de Chris Craggs i Alan James (en anglès), però vam veure que els locals portaven una guia específica de la zona (segurament més útil que la nostra, per què entre que està en anglès i que l'aproximació no està massa ben explicada...jeje... vaja, que espero que, si us hi voleu arribar, les meves explicacions us serveixin d'alguna cosa!).

Línia Mágica 270m 6c+/A1 (Peñon de Ifach)

Aquesta setmana Santa volíem anar al Verdon amb en Marc, però donada la predicció de la meteo ens vam fer enrera. Així que el nostre destí va ser decidit pel senyor del temps. On semblava que havia de ploure menys? A Alacant? Doncs nosaltres cap allí, que per cap d'any hi havíem deixat molta feina pendent.

El primer matí ens vam llevar davant del Peñon d'Ifach, teníem pensat fer la Línia Mágica:

Es tracta d'una via equipada amb parabolts, claus i ponts de roca. Nosaltres vam agafar un joc de friends (del C0,5 al C2), àliens (semàfor) i els tascons. És d'aquestes vies que si no portes res més que les cintes i els tascons es deu poder passar, però que si portes els friends i els àliens acabes posant una mica de tot. Vam agafar unes 16 cintes i en el llarg d'artifo ens en van faltar unes quantes... jo n'agafaria unes 20. I... vam anar amb la meva corda d'esportiva de 80m... jejeje... una servidora s'havia oblidat la corda simple de 60m a casa!! Glups!

L'aproximació és del tot evident... aparquem en el port de Calpe i continuem el passeig marítim direcció al Peñon. Quan acaba el passeig trobarem el corriol que puja cap a les parets. La Línia Mágica és la següent que trobem després de la Gómez-Cano (aquesta té el nom a peu de via, ara ja una mica borrós).

LL1: (6b+, 30m) Els primers passos ja et posen les piles... sobretot al que va de primer, doncs cal fer un primer pas fi de placa-fissura d'apretar les dents abans de xapar el primer parabolt. Sort que havíem quedat que començava en Marc!!! Després la fissura ja s'obre més i comença ha haver-hi més canto. Una vegada acabada la fissura, passets de placa fina amb les mans ben congelades...


i continuem en placa en tendència a la dreta, per anar a buscar els últims metres del llarg, en fissura altra vegada...

... a deixar-hi les poques piles que et queden. El llarg és força obligat. No és que les assegurances allunyin una passada, però hi ha algun altre pas que cal fer-lo just abans de xapar.

Ll2: (6a, 7b+/A0, 55m) Aquest ja em tocava a mi. S'inicia amb una fissura preciosa, on pots posar el que vulguis entre parabolt i parabolt (la qual cosa em tranquil·litza, doncs surto de la R1 ben cagada!)

Després d'aquesta primera fissura ve un tram de placa ramposa amb preses romes en diagonal a la dreta... aquí ja no podia posar res, sols respirar fons, confiar en mi mateixa i anar en direcció a la següent assegurança (aquí, abans de la rampa, tens l'opció d'una R opcional amb dos parabols i anelles). Després tornes a entrar en una nova fissura, curta, que et porta al tram del 7b+, on hi surt una fissura perfecte transversal on els que van en lliure s'hi deuen agafar... jejeje... jo vaig tirar primer d'A0's i després ja vaig treure l'estrep i cap a munt!!! I...mmm... la sortida de l'Ae... una passada!! Encara en desplom, però amb un canto d'aquells que et fan treure un bon somriure! Una sorida aèria per disfrutar! Després rampa en flanqueig a l'esquerra per anar a buscar la R2.

Ll3: (6b+, 20m) Aquest és una flipada de les bones!! Jajaja... jo, com que vaig veure a en Marc fer-lo tant tranquil m'hi vaig posar tant tranquil·la, però ja al tercer parabolt vaig pensar: Collons! Jejeje!! Cal anar a buscar la fissura de la dreta del desplom fins situar-te ben bé dins el forat on en Marc és a punt d'arribar,

Una vegada ets al forat t'agafa... claustrofòbia? Jejeje... no saps ben bé com sortir-ne... el tema està en posar-te mirant tot el pati (buuaahhh!)... posar els peus en un morro que surt a l'esquerra i... buscar el canto, que hi és! I... cap a munt!! Primer passos de desplom, després un repòs, díedre desplomat i...

encara no has acabat... el pitjor ja ho has fet, però encara et resten uns metres de 6b+ que no perdonen!!! Non-stop fins la R3, dins un forat.

LL4: (6a, 40m) Surto de la R3 en flanqueig a la dreta, sobrepassant l'esperonet i... sorpresa, em trobo una cordada en una R i fent un llarg... però d'on coi han sortit aquests??? A veure... haig de trobar la Gómez-Cano primer (amb parabolts però que disten més), després la meva (amb parabolts), i després l'Anglada (amb claus)... Ostres... jo diria que la meva és la que estan fent ells... i la gran pregunta: Quina via esteu fent? Total, estaven fent l'Anglada, però els parabolts els cridaven... baixen? no? Va, el noi ho seguirà provant! Marc, que... bla, bla, bla... que si vinc, que si no... desgrimpo i torno a la nostra R3. Ens estem una estona allí... però ja està arribant la cordada que nosaltres portàvem darrere... Marc, millor torno a l'altre R, la munto i m'assegures des d'allí, que així em veuràs. Però arribo a la nova R i el company s'està baixant... hi ha un pas amb un aleje... ara ho provarà l'altre. Paciència!!! I finalment el company hi arriba, surt el segon i jo darrera... Un primer tram fàcil, de canto, que es deixa anar fent. Després un pas de desplom que ja comences a apretar, després un pas raríssim mig en placa mig en desplom molt ben assegurat (ho sé del cert per què vaig fer un A0 com una casa... jejeje)...

Després flanqueig a l'esquerra per entrar a una placa... amb l'últim parabolt ja lluny dels peus... i un clau a uns dos metres per sobre el cap... bbrrrfff ... poso un àlien i per fi arribo al clau! Ara flanqueig cap a la dreta, amb peus i preses ben romes, fins situar-te en un forat, d'on caldrà sortir en desplom per la seva esquerra, xapes un parabolt... i... quan ja el tinc més a vall dels peus... collons!!! Una placa crunxi... i el proper parabolt a uns 4-5 metres!!! I no sembla que s'hi pugui posar res... Osti, ara entenc per què s'ha baixat aquell!! Bufff... va, Raquel, que potser la presa crunxi aquesta no es trenca... va sí, va no... ggrrrrr!! Maaaarc, em baixo, que no tinc collons!! Vés pillant... Començo a desgrimpar, a la que puc m'agafo de la cinta i cap a baix!! Por Diós, quin embut que dec estar fent!!! Brrrgggrrrr!!! Arribo altra vegada a la R3 ben enrabiada, indignada amb mi mateixa... I li toca el torn a en Marc. Ell se'l treu sense problemes. De segona, encara ho faig pitjor que de primera, inclòs l'A0! I la presa crunxi no es trenca!!! Ggrrrbbrrr!!! Després es continua en fissura i díedre, fins a la R4. Per ser sincera... no recordo massa aquesta segona meitat del llarg... per què serà? Jajajaja... la ràbia personal, que se'm menjava!!!

Ll5: (6c+, 35m) Continúa en Marc. Té una sortida de placa fàcil sense equipar per anar, en diagonal a l'esquerra, a buscar la fissura on hi veurem dos parabolts. Una vegada hi ets, el que més costa és posar-s'hi, saber per on agafar-la. Hi ha un canto fora d'ella, de mà dreta, que si no el veus jo crec que no en surts!! Després, continúes ja en bavaresa, acaba la fissura linial i continúes, en tendència a l'esquerra primer i a la dreta després, per fissures irregulars, trams de díedre... On cal anar equipant, doncs l'equipament d'aquest tram és mooolt escàs.

Ll6: (V, 40m) Directament i sense miraments li vaig regalar a en Marc. Ja estava en aquells moments que, entre l'embús que havíem trobat, el que una servidora havia format, el sol que ja estava tapat per un munt de núvols i el vent que era gelat... m'havia desmotivat del tot! Tenia ganes d'acabar la via, encara que anés de segona. Realment aquest últim llarg no té res... és el llarg de sortida. Una mica sortir per on ho vegis millor, equipant al gust... en companyia de les gavines, que després de veure com atacaven a en Marc no em vaig atrevir ni a mirar a munt cada vegada que sentia un xiscle dels seus, doncs sabia del cert que les deuria tenir just a sobre desafiant-me... i és que en la R5 hi havia una cubant els ous, i en la R6 un niu... i la que els hauria de cubar estava de guàrdia atacant-nos mentre pujàvem.

Però tot i això... fem cim amb un somriure!!

Per què la via s'ho valia, i la companyia encara més!! És curiós com l'orgull personal ens remou per dins i ens encén i, com, al mateix temps, l'estima per l'escalada i pel company de cordada et fan recordar aquell dia amb un somriure.

Mantecas 160m, 6a+/V (Roca Alta)

Diumenge vam aconseguir fer cordada el trio de les tres liantes: La Lu, la Clara i una servidora!!! Feia molt temps que entre un nap i una col no era possible, però per fi ho havíem aconseguit!!! (realment val la pena liar-la de valent per allò que et fa il·usió). I, a més a més, una via que teníem pendent les tres, i que ja n'havíem parlat vàries vegades... la Mantecas de la Roca Alta!

El repartiment dels llargs... realment no el vam decidir fins l'últim moment... semblava que l'únic que teníem clar era que a mi em feia il·lusió fer el primer llarg... i elles, que em volien veure ben feliç, me'l van regalar! Jejeje... i com me les estimooo!!! A partir d'aquí, faríem dos, dos i dos, seguint-me la Lu i després la Clara.

De material vam agafar 18 cintes exprés, els àliens, els camelots del 0.5 al 2, els tascons i els linkams. I alguna els estreps.

L'aproximació és igual que la Vidal Farreny, però un xic més a l'esquerra. Ja en l'aproximació, la Clara em va començar a preguntar sobre què en sabia de l'últim llarg... jo, que pujant soc incapaç de xerrar, vaig reservar el tema pel peu de via... on vam decidir que jo faria l'últim. Així doncs, jo el primer, la Lu els dos següents, la Clara els altres i jo l'últim.

Ll1: (35m, 6a) És una fissura d'aquelles pilosa, que per ser el primer llarg de la via et posa a to en un plis!

Està força equipada amb claus, tacs, algun parabolt... però encara hi pots posar més coses... les que vulguis! Jo vaig fer una bona cosida!! Jejeje... I em vaig haver de parar a reposar una vegada, del C0.75. Aquí, la Lu i la Clara pujant fent el llarg...

Ll2: (25m, V/IV) Aquest li tocava a la Lu. Inicia el flanqueig a l'esquerra... per anar a buscar un clau i un parabolt i sortir cap a munt tot superant el pas de panxa... i allí... vol al canto! Osti quin ensurt! Bé, ensurt per mi, per què a ella se la veu d'allò més motivada! Lu, estàs bé? Segur? I ella sense el mínim dubte!

Després de superar el desplom, entres en una petita feixa, on encara et faltarà superar una placa de IV vertical i desequipada per entrar a la R2.

Ll3: (20m, IV+/III) Tot i que aquest li tocava a la Lu, decidim que reposi de l'ensurt i que se'l canviï amb la Clara. Es tracta d'un inici de fissura desequipada (crec que hi vam trovar un clau...), sense massa dificultat física però de coco.
Una vegada finalitzada la fissura, caldrà flanquejar a l'esquerra i fer una última rampa de III per arribar a la R3.

LL4: (30m, V) Aquest llarg és molt disfruton per a tots aquells que els agrada les plaques Vilanovianes. Primer s'inicia amb un passet lleugerament desplomat (més difícil del que sembla a primera vista des de a R) per després ja agafar la placa en rampa.
Seguidament, quan es torna a posar dret, caldrà anar en diagonal, per anar a buscar la vertical de sota una sabina. En aquest últim tram hi trobarem dos parabolts, on s'hi concentra la dificultat del llarg. Després de la sabina ja trobem la R4.

Ll5: (30m, V/II) Aquest sí que el va fer la Lu, i com una campiona!!! S'inicia flanquejant a la dreta fins a una fissura en mig de la placa llisa, on hi veiem un parabolt.

Allí caldrà pujar tot utilitzant la fissura per després seguir el flanqueig a la dreta, on el tema ja s'enrampa.

Ll6: (35m, IV/V/6a+) Per sortir de la R5 no tenia molt clar si anar a buscar el díedre de l'esquerra o encarar la placa... Em vaig decidir pel díedre. Donat que les dues opcions eren desequipades... doncs millor on em pugués assegurar al gust!

Després em va caldre anar flanquejant cap a la dreta, per anar a buscar l'embut on hi ha el pas clau del llarg.
Jo que arribo a l'embut i m'ho miro...
Vale Raquel... sembla que hauràs d'anar per la fissura de la dreta... m'hi poso... (m'espatarro, més ben dit!)
M'exprimeixo mentre vaig dient: Lu, compte, eh!... , Lu, compte eh!... Xapo el segon parabolt... vaig cap el clau... hi poso la cinta agafada d'un bon canto de mà dreta... però amb el cos inclinat... Bufff, Raquel, com caiguis aquí recuperant corda per xapar, vas directe a la repissa de sota i t'estampes de costat... i... resultat de la paranoia:

Jajaja... Ao al cantoooo!! Sé que mooolts estareu orgullosos del meu resultat... jeje... però a mi em va fer una ràbia!! I més quan vaig veure aquesta foto... dubto que hagués tocat repissa! Bé, després del repòs pertinent després de la xapada en A0, cal sortir cap a l'esquerra, anant a buscar el díedre de sortida, que s'acaba transformant en IV.

En fí, una via on vam disfrutar (i no pels encadenes... parlo per mi, per què la Clara la va encadenar de baix a dalt), riure, compartir... on per fi ens havíem retrobat les tres liantes!!

Guapes, més que guapeeees!!

Díedre Farreny, 155m. V (Roca Alta)

Aquest cap de setmana ha estat d'aquells que l'hem liada com feia temps que no ho fèiem... és que quan a tres dones se'ls posa una cosa al cap... la lien fins que l'aconsegueixen!! Però comencem pel principi, la via del dissabte, dia que havia quedat amb l'Antxi. Després de molt proposar-li vies, d'assetjar-la amb un mail rere l'altre, se'm va encendre la llum... el Díedre Farreny!!!!

Aquesta era una via que jo havia fet en la meva primera vida d'escaladora (tal i com jo l'anomeno). Va ser després del curset d'escalada del CEC, on havíem fet una via llarga i jo volia fer-ne més, m'havia agradat. Així que vaig anar dient pel CEC si algú em portava a fer-ne una, i m'hi van portar... em van portar al Díedre Farreny. Ningú m'havia explicat què era un friend, ni un tascó... assegurava amb el vuit (no sabia ni què era un reverso)... Ja veieu que us parlo de fa molts anys... uns 10 per a ser concrets... Total, que em vaig trobar fent una via de segona, treient catxarros que no hi havia manera de treure (no m'havien explicat ni com es treien... imagineu-vos) amb molt pati... sense estreps (no sabia ni que existien) amb un noi que coneixia feia quatre dies i que d'ell sols en sabia el nom... i recent sortideta del curset d'escalada (on el meu grau deuria ser V de segona i en prou feines)... I vam fer cim. I ell, tot donant-me un copet a l'esquena em va preguntar: Què Raquel, t'ha molat? Ho has fet de puta mare!! I jo... em vaig posar a plorar!!!

No cal que expliqui més, oi? Enteneu la meva il·lusió per fer el Díedre Farreny? Segur que sí!

Així doncs, dissabte ens n'anem amb l'Antxi cap a Vilanova de Meià... ben carregades de material: Tascons, àliens (del negre al vermell), Camelots (del 0.5 al 4, repetint el C3), els dos Linkams i vuit xapes recuperables, cinc femelles de 10mm i tres palometes de 10mm... més 16 cintes i vagues vàries.

Per arribar a peu de via, cal fer l'aproximació de sempre de la Roca Alta, essent el díedre més evident de la paret. El repartiments de llargs... l'havia fet l'Antxi: començaria jo. Tenia l'opció de fer el llarg original o el de l'Amadeus... però com que en el de l'Amadeus hi vèiem dos parabolts... doncs per aquesta me'n vaig anar.

Ll1: (IV+, 30m) És un llarg de placa, fàcil, però de mal assegurar. Així que ja us deveu imaginar que vaig passar la meva por... em va agafar el vertígen, el vaig controlar, vaig bufar i vaig tirar a munt. Potser, quan la repeteixi (que m'ha agradat tant que estic convençuda que ho faré), entraré per l'entrada original...

LL2: (IV+/IV, 20m) Surts cap a l'esquerra de la R1, tot buscant el pany més assequible i més assegurable, doncs inicialment tens una sortideta desplomada i sense assegurances. Passat aquest pas, la paret ja s'ajeu.

Aquí l'Antxi hi va trobar dos spits sense xapa, així que va posar xapes recuperables i va continuar, en tendència a l'esquerra, on el tema es torna a posar vertical, fins que arribes a l'inici del díedre, on hi ha un arbre i dos parabolts sense xapa.

Ll3: (V/IV/IV+, 35m) Aquest, per mi, el millor de la via! Quina passada, com vaig disfrutar... quin subidón de llarg... preciós!! Ja des de la R2, mires a munt i et surt un buuaaahhhh!!! Quina preciositat!!! Es tracta d'un díedre de fissura ampla, vertical, semi-equipat (amb algun clau, algun pont de roca i un parabolt sense xapa), on els friends entren a malsalva... El primer tram és recte (on hi vaig trobar un pas de prémer les dents just sortir del clau),

Després, en el primer sostre que veiem, cal flanquejar-lo lleugerament per la dreta, per tornar-te a posar de nou al díedre.

Aquí la dificultat disminueix, però segueixes tenint un bon ambient.

I continues pel díedre fins arribar a un gran sostre. Jo vaig estar dubtant si flanquejar per baix del clau o per dalt... donat que l'última assegurança que havia posat estava ja molt lluny i era en un roc encastat... vaig decidir anar per dalt, per la fissura del sostre amb preses invertides (ja que per baix era placa... i no sabia si arribaria bé al clau o em tocaria fer una d'aquelles passes on se m'accelera el cor)... allí sí que vaig vibrar de valent... quin pati senyors!!! Buuuuaaahhhh... i com m'agrada recordar aquella sensació... mmmm!!!!
I després del clau, continues el flanqueig per placa i ja ets a la R3, on hi trobes dos parabolts (un amb xapa).

Ll4: (IV+/IV, 35m) I seguim en díedre!! Aquesta vegada li toca a l'Antxi... i el pati que no ens abandona... mmmm... el primer tram l'inicies en díedre, per després posar-te dins la fissura tipus xemeneia (on hi trobes dos claus) i després sortir-hi.

Passat aquest pas ja no veia l'Antxi... i les cordes se m'havien embolicat en una sabina de sota... Osti, hauré de baixar a desliar-les... Començo a muntar-m'ho per poder baixar en cas necessari (allargant la Daisy amb vàries vagues) i sento: Raqueeeel, em sents? Sí, sí que et sento Antxi. Ei, que no puc amb la meva ànima! Osti, merda, què vol dir això? I jo amb les cordes liades... Però seguidament em diu: Raquel, hi ha un espit, munto erre i la reforço. Ah, valeee, perfecteee!!! Així que pujo fins allí i continuo jo. Realment no es pot posar res fins que arribes a l'arbre (un arbre gegant, amb forma de banc i tot).
Però aquí ja hi ha la R4 (dos parabolts sense xapa), així que no vaig posar cap baga a l'arbre si no una recuperable amb una femella) i vaig continuar a munt, empalment amb el LL5.

LL5: (IV/III,35m) Segueixes pel díedre fins trobar una canal que surt cap a l'esquerre. Una canal d'aquestes sorrenques, on més que escalar camines... fins que ja en surts... i sols et resta buscar una bona sabina on muntar la R5 i esperar a la companya amb un somriure!!
Una via preciosa, preciosa de veritat... on els graus es troben un xic ajustadets, però on et pots assegurar al gust (excepte el primer llarg, que no és de la via)... amb ambient, amb lògica (llàstima del reequipament, realment en aquesta no li feia falta...) i, en el meu cas, amb una companya de cordada fantàstica!!!

I què més podia demanar? Doncs anar cap el poble, a trobar-nos amb la Lu i la Clara i fer soparillo de nenes!! Mmmmm... i l'endemà tornar a escalar!!! I amb sooooool!!!

Amor de Madre, 230m 7a (6b obl.)

Després de tant temps amb el blog descansant, per fi tinc ganes de tornar a escriure. Per què? Doncs per què per fi, aquest dissabte, he tornat a ser feliç a la paret! I això? Doncs per què he tornat a passar por... a superar-la... Explicar-vos el per què de tot plegat seria massa llarg... i segurament a la majoria ni us interessa... jeje... així que comencem a parlar de la via!

L'Amor de Madre és una via de caire esportiu situada als Puntals d'Àger. Està equipada amb espits i, no obstant es sol anar sols amb cintes exprés, nosaltres també vam agafar els àliens (semàfor) i els tascons... encara que, finalment, sols vam utilitzar l'àlien groc en dues ocasions. I de 15 cintes que portàvem en deuríem utilitzar unes 10 com a molt.

I qui som "nosaltres"? Doncs en Marc i jo. Ja feia temps que teníem pendent fer junts aquesta via, però sempre en passava alguna i no ho aconseguíem... com l'Esperó de les Colobres, que l'havíem de fer l'endemà i la pluja no ens va deixar.

El repartiment dels llargs jo el tenia clar: jo no volia fer el primer llarg! (Sobretot pel que havia llegit al blog de l'Ivan). Així que començaria ell i aniríem alternant.

L'aproximació es realitza de la mateixa manera que per anar a la Fanal Nocturn, tenint en compte que l'Amor de Madre queda un xic més a l'esquerra (mirant la paret) i que al peu de via trobarem un cor dibuixat.

Ll1:(30m) Sort que havia decidit que no el volia fer de primera!! Telaaaa!!! Per mi, el llarg més obligat de la via i el més exposat donada la proximitat al terra. Es tracta d'una entrada de 6b/6b+ de placa fina, fina... amb dues fissures horitzontals que la parteixen... on caldrà fer un mà-peu en cadascuna d'elles. Jo vaig començar freda (per no dir congelada... ja no em notava els dits de mans i peus)... i no vaig aconseguir encadenar aquest primer pas. No sé pas com s'ho deuen fer els escaladors baixets... suposo que són uns craks! Després de la placa de 6b cal superar un mur vertical de 6a+ ja molt més ben assegurat (tot i que ha estat en aquest tram on en Marc ha posat l'àlien groc).

I una servidora fent el llarg de segona...

Ll2: (30m) Arribo a la R2 ben congelada... em bufo els dits de les mans (els dels peus no, per què seria massa enrenou, però també els hagués fet falta...). Em miro el llarg... brrfff... està lluny eh la primera xapa... deu ser el tram de V+... i on es veu el deplom amb la xapa amb cordino el 6c+/7a... espero que estigui ben assegurat... Surto! Arribo bé a la primera xapa, bé però cagada, és clar! Arribo a la xapa del cordino, el xapo, pujo, xapo la xapa i... Marc, pilla que em relaxo! Bufff... vale, la següent xapa està a prop...Marc, atent que ho intento, i si no ho veig clar, em penjo i trec els estreps! Però no... provo el pas i surt!! (el que fa tenir la xapa a prop), xapo la següent i... miro a munt... bbrrfff, osti que lluny està la següent!! Va tranquil·la que ara segur que ja torna a ser V+... i tu pots! Segueixo a munt i... al mig, entre l'última xapa i la següent comencen els marejos... osti, el vertígen altra vegada!! No, Raquel, no pot ser, això és psicològic... són purs nervis... no pot ser que el vertígen augmenti a mesura que t'allunyes d'una punyetera xapa... Tranqui, tu ho pots controlar! Desgrimpo... Marc, ves pillant que baixo altra vegada a la xapa a relaxar-me! Osti Raquel, és un punyeter V+!!!! És fàcil... veus els passos, veus les preses... Respiro, em relaxo, m'autoconvenço que puc, que puc controlar el vertígen, que tot ho fa la meva por... i hi torno... i... iujuuuuuu!!! Sí, arribo a la xapa!! I després poso un cordino a una sabina... ara uns metres de placa ... xapo un espit... ja veig la R3... encara està lluny... poso l'àlien groc... uns metres més i... reunióóóó!!! Osti, que fort, que cagada que arribo a ser!! Quines paranoies...

Aquí en Marc en l'últim tram del Ll2: Ll3:(40m) Per mi el llarg més tècnic, sobretot l'inici. Primerament trobem una placa de 6c/6c+ fina de mans i peus, molt ben assegurada, on et dones per salvat una vegada arribes a una llastra de dretes. Però després encara et queda superar un desplomet de 6a (segons en Soldevila) de presa petita, i finalment una altra placa de V+ tot anant cap a l'esquerra. Aquest l'encadenem tots dos tot i que se'ns fa difícil degut al fred.
Ll4: (40m) Aquest és un llarg de tràmit. No sé si era pel fred o què, però aquí ni em vaig immutar per l'aleje de les xapes... vaig tirar a munt tant ràpid com vaig poder.
Surts de la R3 cap a l'esquerra per fer una curta placa de V+ que, ràpidament, et porta a la feixa... caminadeta entre arbres... fins que tornes a trobar roca (en tendència a la dreta), una rampa de III, la grimpes i ja trobes la R4 amb un cor dibuixat. Quan arriba en Marc... sols cal mirar-li la cara... també està congelat!!
Ll5: (30m) Per mi, el més bonic i disfruton de tota la via. S'inicia amb una placa de V+... que si no fos per què hi ha un aleje que t'hi cagues l'hagués disfrutat un munt de primera (però com que li tocava a en Marc... "no hay mal que por bien no venga!" la vaig disfrutar un munt de segona!) per després ja entrar en la placa de 6b+/6c... preciosa i ben assegurada! Surt millor que l'anterior del Ll3 (és clar, té menys grau... jejeje) i també l'encadenem els dos.
Oi que és bonica?

Ll6: (20m) Torno a intentar escalfar-me els dits i... som-hi! Ara es tractava d'una placa de 6b... no sabia què em passaria amb el coco... les dues primeres xapes es veien bé, però la tercera... brrfff... si us plau que no m'agafi la paranoia altra vegada! I nooooo, no m'agafa!!! Faig el llarg sense problemes i encadenant-lo!! Sortida cap a la dreta de la R5, placa de 6b amb tendència a l'esquerra i... feixa altra vegada! Caldrà anar cap a la dreta a buscar el díedre del Ll7 on trobarem la R6.

Aquí els primers passos de la placa,

Ll7:(20m) S'inicia amb un díedre de IV+, per després fer un passet una mica estrany en desplom i finalment arribar a la feixa... caminadeta terrosa i tram de III trencadot. En Marc va fer la R7 en una sabina.

Aquí en Marc sortint de la R6, en el díedre:

Una vegada en la R7, ja podem plegar cordes i treure'ns els gats (quin gust... les bambes... mmmm...) ja que caldrà caminar cap a la dreta fins trobar un díedre de III que ens portarà al cim (marcat en la foto-ressenya de l'inici en color verd). I des d'aquí realitzarem el descens com en la resta de vies dels Puntals d'Àger.

En fí, una via preciosa tot i la discontinuïtat que ens solen oferir els puntals d'Àger ... amb manca també de la caloreta que normalment ens hi acompanya... però una bona disfrutada! Llàstima que l'endemà plugués... L'Esperó de les Colobres seguirà a la llista de pendents!!!