dimecres, 18 de març del 2009

Mantecas 160m, 6a+/V (Roca Alta)

Diumenge vam aconseguir fer cordada el trio de les tres liantes: La Lu, la Clara i una servidora!!! Feia molt temps que entre un nap i una col no era possible, però per fi ho havíem aconseguit!!! (realment val la pena liar-la de valent per allò que et fa il·usió). I, a més a més, una via que teníem pendent les tres, i que ja n'havíem parlat vàries vegades... la Mantecas de la Roca Alta!

El repartiment dels llargs... realment no el vam decidir fins l'últim moment... semblava que l'únic que teníem clar era que a mi em feia il·lusió fer el primer llarg... i elles, que em volien veure ben feliç, me'l van regalar! Jejeje... i com me les estimooo!!! A partir d'aquí, faríem dos, dos i dos, seguint-me la Lu i després la Clara.

De material vam agafar 18 cintes exprés, els àliens, els camelots del 0.5 al 2, els tascons i els linkams. I alguna els estreps.


L'aproximació és igual que la Vidal Farreny, però un xic més a l'esquerra. Ja en l'aproximació, la Clara em va començar a preguntar sobre què en sabia de l'últim llarg... jo, que pujant soc incapaç de xerrar, vaig reservar el tema pel peu de via... on vam decidir que jo faria l'últim. Així doncs, jo el primer, la Lu els dos següents, la Clara els altres i jo l'últim.

Ll1: (35m, 6a) És una fissura d'aquelles pilosa, que per ser el primer llarg de la via et posa a to en un plis!

Està força equipada amb claus, tacs, algun parabolt... però encara hi pots posar més coses... les que vulguis! Jo vaig fer una bona cosida!! Jejeje... I em vaig haver de parar a reposar una vegada, del C0.75. Aquí, la Lu i la Clara pujant fent el llarg...


Ll2: (25m, V/IV) Aquest li tocava a la Lu. Inicia el flanqueig a l'esquerra... per anar a buscar un clau i un parabolt i sortir cap a munt tot superant el pas de panxa... i allí... vol al canto! Osti quin ensurt! Bé, ensurt per mi, per què a ella se la veu d'allò més motivada! Lu, estàs bé? Segur? I ella sense el mínim dubte!

Després de superar el desplom, entres en una petita feixa, on encara et faltarà superar una placa de IV vertical i desequipada per entrar a la R2.

Ll3: (20m, IV+/III) Tot i que aquest li tocava a la Lu, decidim que reposi de l'ensurt i que se'l canviï amb la Clara. Es tracta d'un inici de fissura desequipada (crec que hi vam trovar un clau...), sense massa dificultat física però de coco.
Una vegada finalitzada la fissura, caldrà flanquejar a l'esquerra i fer una última rampa de III per arribar a la R3.

LL4: (30m, V) Aquest llarg és molt disfruton per a tots aquells que els agrada les plaques Vilanovianes. Primer s'inicia amb un passet lleugerament desplomat (més difícil del que sembla a primera vista des de a R) per després ja agafar la placa en rampa.
Seguidament, quan es torna a posar dret, caldrà anar en diagonal, per anar a buscar la vertical de sota una sabina. En aquest últim tram hi trobarem dos parabolts, on s'hi concentra la dificultat del llarg. Després de la sabina ja trobem la R4.

Ll5: (30m, V/II) Aquest sí que el va fer la Lu, i com una campiona!!! S'inicia flanquejant a la dreta fins a una fissura en mig de la placa llisa, on hi veiem un parabolt.

Allí caldrà pujar tot utilitzant la fissura per després seguir el flanqueig a la dreta, on el tema ja s'enrampa.

Ll6: (35m, IV/V/6a+) Per sortir de la R5 no tenia molt clar si anar a buscar el díedre de l'esquerra o encarar la placa... Em vaig decidir pel díedre. Donat que les dues opcions eren desequipades... doncs millor on em pugués assegurar al gust!

Després em va caldre anar flanquejant cap a la dreta, per anar a buscar l'embut on hi ha el pas clau del llarg.
Jo que arribo a l'embut i m'ho miro...
Vale Raquel... sembla que hauràs d'anar per la fissura de la dreta... m'hi poso... (m'espatarro, més ben dit!)
M'exprimeixo mentre vaig dient: Lu, compte, eh!... , Lu, compte eh!... Xapo el segon parabolt... vaig cap el clau... hi poso la cinta agafada d'un bon canto de mà dreta... però amb el cos inclinat... Bufff, Raquel, com caiguis aquí recuperant corda per xapar, vas directe a la repissa de sota i t'estampes de costat... i... resultat de la paranoia:

Jajaja... Ao al cantoooo!! Sé que mooolts estareu orgullosos del meu resultat... jeje... però a mi em va fer una ràbia!! I més quan vaig veure aquesta foto... dubto que hagués tocat repissa! Bé, després del repòs pertinent després de la xapada en A0, cal sortir cap a l'esquerra, anant a buscar el díedre de sortida, que s'acaba transformant en IV.

En fí, una via on vam disfrutar (i no pels encadenes... parlo per mi, per què la Clara la va encadenar de baix a dalt), riure, compartir... on per fi ens havíem retrobat les tres liantes!!

Guapes, més que guapeeees!!

24 comentaris:

Joan Baraldes ha dit...

Felicitat per la via,

Aquesta la tinc a la llista d'ença que vaig baixar de la R3 perquè el company no es trobava bé.
Jo no tindré cap problema d'agafar-me de la cinta del pas de la darrera tirada!!

Anònim ha dit...

Moltes felicitats, Raquel, una via de les més boniques que recordo.
Sort si aneu a Àger el dissabte ¡¡¡
I a veure si fas a vista força vies.
Albert.

susi ha dit...

uaaa que xuliii!!! tot i l'A0 vas fortissima reina!!. enhorabona, no hi ha res com la ilusió per tirar endavant i superarte dia a dia
(rack for president!!!) jejeje. un peto.

Raquel ha dit...

Joan B: Jajaja... no, si jo problemes tampoc... però una ràbia... jeje!!

Albert: Ei, i no hi vam trobar cap mussol!! jejeje!! Encara no sé pas què faré dissabte... Això vol dir que tu no t'apuntes?

Susi: Jajaja... gràcies guapíssima!!

Anònim ha dit...

Raquel, que perds la memòria... que estaré de vacances ¡¡¡
Albert

Pekas ha dit...

Osti... com m'alegro de tornar a llegir les aventures i desventures de les supernenes... !!!!!!
:-)))))))))

M'alegro de tornar-te a llegir.. i per el que he llegit... una bona retornada.. nooooooo.. ????

Una abraçada desde les muntanyes..

lux ha dit...

Eiii! guapi!
ja has vist que això de volar , a0ar... i el que faci falta ;)..
arrossegar-se vaja és la pura veritat...!!
però és que la meva il.lusió sempre va per davant de la realitat!!
Això si disfruto una munt! de la roca, de la neu, però sobre tot de la companyia!!

una abraçada ben gran a les dues!! Ens costa però quan ens ajuntem ...sempre és un dia especial!!!

Llorenç ha dit...

quin trio!!! vaja perill per la paret! una via molt guapa i per disfrutar i passar unes rises!!! je jeje!
felicitats a les tres pel bon humor i gracies per acullir-nos la Miquel, David i a mi a la sobretaula del dissabte!

Raquel ha dit...

Albert: Ostres sí! Però ja? Snif! Que et vagi moooolt i molt bé!!

Pekas: Sí, i tant! Una bona retornada!! Una abraçada des de la Conca!

Lux: Arrossegar-se? M'estàs dient que em vaig arrossegar? Jejeje!!! Jo no sé si després d'un vuelo com el teu hagués tingut nassos de tornar a tirar de primera aquell dia... sols ho hagués somniat! I tu no ho vas somniar, ho vas fer!!
A veure si desapareix la neu ja i retrobar-nos no és tan complicat!!
Una forta abragada!

Llorenç: Gràcies a vosaltres per oferir-nos la vostra companyia després d'haver-vos negat l'entrada al sopar! Jejeje!!
Llàstima que no es puguin fer cordada de quatre... per què t'imagines les tres i l'Antxi? Podria ser la bomba!! Bé, sempre podem fer 2 i 2... en vies paralLeles, que si no no sentim l'interessant de la conversa!Jejeje!

Unknown ha dit...

Via guapa, fotos guapíssimes!
Felicitats per tot plegat.

Raquel ha dit...

Moltes gràcies Wolfgang!!

Unknown ha dit...

Felicitats a les tres per la via !!! i enorabona tambè per la piada, quines emocions !!

joan ha dit...

recordo que quan vaig arribar al la 1 R tenia els braços garratibats,quin llarg més guapo igual que tota la via.feliçitats a les tres per la via.salut.

Raquel ha dit...

Marc: Gràcies!! El millor van ser les emocions compartides!!

Jan: A mi ja se'm van inflar a mig llarg... jeje!! Una via preciosa!

Marc Vilaplana Traveria ha dit...

Ahí esta!! molt be raquel!! veig que vas ser la "rope gun" de la cordada! felicitats! però el proxim cop et xapes l'A0 a l'arnes i... a mort!!! jejejeje!!!

Vagi be!!!

Raquel ha dit...

Jajaja... Vilaplain, que el meu nivell d'anglès és pitjor que el meu coco!! Jeje... rope no era corda? i... gun pistola, no? Jeje... no ho entenc! Suposo que serà una expressió!
Hauré de fer classes d'anglès, que últimament no entenc els teus posts!! jejeje!! O apredre a fer servir el traductor... també és una opció!

Gatsaule ha dit...

Bona via, o molt bona, no ho sé que no la conec. Ara, a les fotos es veu genial! Quin trio més perillós!

I des de quan agafar-se per xapar és fer A0???

Espero que la caiguda de la Lu no hagi estat més que un lleuger ensurt i que estigui bé...

Raquel ha dit...

Sí, ja ho pots be dir, vaya trio!!! Jeje!!
Ei, així no vaig fer A0??? I com es diu? Jejeje...
Un ensurt per mi, que la Lu estava tant fresca!

Jaumegrimp ha dit...

Quines ganes m'esteu fent entrar d'escalar!! un relat molt viscut com tots els teus Raquel, traspua lo bé que us ho vàreu passar totes tres, s'hi haurà d'anar, però d'aquí un temps que encara no em deixen enfilar-me.

Raquel ha dit...

Ostres Jaume, molts ànims!! Pensa en la de vies que podràs disfrutar quan et deixin enfilar-te!!
Cuida't!

Mingo ha dit...

Carai amb les cordades femenines, m'encanta veure la canya que li foteu, vosaltres i totes les senyores, quan jo era jovenet i venien a escalar sempre havia alguna conya, i s'escalava poquissim.
Felicitats RAQUEL, CLARA I LU (per cert Lu, a veure si no ets tan mandrosa i penges un parell de fotos al blog, que sabem de tu per 3ers). La Peque , és una de les vies guapes.
Os recomano (perdona que em repeteixi, això és l'edat)que aneu a fer a la Serra de S. Joan la con 8 basta=disfrutar molt patir poc

Raquel ha dit...

Jajaja... encara ara, Mingo, hi ha gent que li estranya trobar una cordada de tres noies a la paret!!! Però cada vegada menys, no?
M'apunto la via que em comentes!! I elles segur que també!

Marieta ha dit...

què xungo ha de ser trobar una cordada estrictament femenina...m'en alegro molt, sou unes valentes!

PD. Raquel, jo crec que si no ens fes por no ens agradaria tant... ;)

Raquel ha dit...

Sí que és xungo... però encara és més difícil aconseguir fer un soparillo a Vilanova sols de nenes!! jeje...
Estic convençuda que la superació de la por és el que ens crida a buscar-la...