Com molts ja sabeu, l'últim dia festiu de setmana Santa (pels anoiencs, el dimarts), vaig tenir la "mala sort" de posar el peu en un forat dels carrers d'Alquézar i fer-me un esguinç de lligaments laterals externs del turmell, de III grau (no sé si es va tractar de mala sort, d'un avís de no sé què, d'un càstig o simplement de patositat...).
El fet és que porto des d'aleshores sense poder escalar... i que pel que sembla encara me'n queda força més... almenys per poder fer via llarga i tirar de primera.
Potser molta gent es deu preguntar: i què coi ha fet la Raquel tot aquest temps si no ha pogut escalar?? Doncs una barbaritat de coses!!
1- Participar a les Caramelles d'Òdena (el meu poble). Sense poder fer el ball de bastons... però almenys vaig poder cantar!
2- Avançar informes i valoracions urgents de la feina des de casa o amb algú que em portés.
3- Llegir-me tres llibres: "La paciència de l'Aranya", "El laberint de la felicitat", i a punt d'acabar "El Celler".
4- Anar a la festa de primavera de La Panxa del Bou.
5- Estudiar el nivell D de català, que l'exàmen és la maig.
6- Portar a escalar al meu fill (que, per cert, va tirar de primer per primera vegada... i va encadenar! Era un III... però donat que té 4 anys és tot un èxit!! I va encadenar la resta de les vies de segon, eren IV's). Però el millor de tot: quan va acabar la via de primer, em va dir: mama, de gran jo també vull ser escalador.
7- Anar a la festa del Porc de Moià.
8- Anar a la Rave de la Ferralla a Vilanova de Meià.
9- Acollir visites a casa d'amistats no escaladores.
10-Dinar amb els pares.
11- Veure al meu germà.
12- ...
Total, que si no fos per la lesió del turmell... Ara no coneixeria ni em coneixeria mig poble, hagués hagut de fer els informes per la nit i anar de cul a fer valoracions, tindria tres llibres més pendents a l'estanteria, no hagués conegut LA panxa del Bou ni la seva gent, aniria més peix del que ja vaig (sí, encara no es pot dir que vagi massa preparada) a l'examen del nivell D, el meu fill encara estaria jugant a peu de via sense sentir la crida de la paret, no hagués gaudit de la festa de Moià, ni de la Rave del Cargol, no hagués vist ni als amics/gues no escaladors/es, ni als meus pares ni al meu germà ... i jo em sentiria fatal!!
Així que... quina sort que m'hagi lesionat, no? Doncs potser no era mala sort...
Un avís? Sí, ja me n'he adonat que tenia unes quantes coses i persones abandonades... i que no tot a la vida és l'escalada... i que no puc gaudir de l'escalada si no tinc tota la resta de mi i del que m'envolta feliç!
Un càstig? Ara ja he après a gaudir de les alternatives a l'escalada... em mereixo un perdó, no?
Patositat? Sí, també...
I per què aquest post? Doncs... per què en 20 minuts tinc hora al metge... i em moro de ganes que em digui: Raquel, ja pots començar a entrenar!!
dilluns, 28 d’abril del 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)