Tornant als inicis...

Quan el turmell semblava curat, em vaig veure a sobre l'examen del nivell D de català... així que la meva retrobada amb la paret hauria d'esperar. I el primer cap de setmana que per fí puc escalar (el passat), comença i acaba passat per aigua... brrrr!!!


Tot i això, el passat cap de setmana vaig anar a Malanyeu, a celebrar les obertures dels escaladors del Centre excursionista de Badalona. Sí, ja sé que a primer cop de vista no té res a veure amb mi... però si filem prim sí! A veure... La Clara i l'Oriol són d'aquest centre... la Lu és amiga d'ells... i jo amiga de la Lu... doncs això, que em vaig enxufar a un sopar (que va acabar essent dinar) a Malanyeu, amb la colla de Badalona (les Mòmies i el jovent).

Com ja he dit, havia de ser un sopar. El meu pla era el següent: jo sortia de l'examen oral dissabte al matí, me n'anava cap a Malanyeu i escalava on ells estiguessin, a la nit sopar i l'endemà a seguir escalant. Però ja vaig sortir d'Òdena amb pluja... i aquesta no em va abandonar en tot el viatge. Donat que no es podia escalar, es va adelantar el sopar per un dinar. El dinar va estar boníssim, i la gent de Badalona encantadora... i les Mòmies tots uns personatges a qui admirar. Total, que a les sis de la tarda, amb la panxa ben plena i algun que altre got de vi... ens vam adonar que ja no plovia... que feia estona que no plovia... i vam decidir anar cap a la paret.


Donat que feia dos mesos que no escalava... que tenia fred... que la paret no estava del tot seca... i que... i que res, que millor que em deixi d'excuses i que digui directament que vaig escalar de segona. Sols vam poder fer tres vies. Crec que eren dos 6a i un 6b. Tot i que ho vaig encadenar tot, dubto que hagués pogut anar de primera (tema coco) ... la qual cosa em va angoixar un xic, doncs pensava: nena, si amb parabolts i en esportiva no tires de primera... quan podràs anar a gaudir de la via llarga?

I tot i que el turmell se'n va ressentir, al vespre vam anar a la Patum de Berga... i quan tornàvem cap a Malanyeu per dormir a la furgo... els mossos... em tocarà bufar...Lu, tu creus que donaré positiu? i... 0,0!!! Crec que ni el mosso s'ho podia creure! Ara, que si haguessin fet bufar a la Lu... je, je... bé, que de "0,0" res de res!! I l'endemà ... bé, l'endemà no, que vam anar a dormir a les 4h de la matinada... així doncs, al cap d'unes hores, plovia a bots i barrals... Finalment, cap a les 10.30h decidim anar a fer un bon esmorzar i cap al boulder d'Igualada a petar el que no ens havíem petat a la paret.


I... ara anem a aquest cap de setmana (sí, je, je... el meu retorn és al complet... retornen les novel·les de la Raquel!!). Jo tenia al peque, així que l'única opció era esportiva, i dissabte, per què diumenge tenia compromisos familiars. Però a on? Després d'experimentar la meva fluidesa mental a la paret i la meva poca autoconfiança de l'anterior cap de setmana... calia anar a algun lloc conegut, algun sector on ja hagués anat de primera quan començava a escalar. Així que vaig proposar a la Lu i a l'Albert d'anar a Can Jorba. Recordava una placa on hi havia tres vies fàcils (bé, tres vies que recordava que marcaven de 6a més o menys i que jo les havia trobat més fàcils en aquell moment). I tant em vaig fiar de la meva bona memòria que no vaig agafar la guia de Montserrat Sud.


Així que arribem la Lu i jo amb els peques a Can Jorba central. En la placa ja hi havia una cordada de Sabadell fent les dues vies de la dreta, així que vam anar a la de més a l'esquerra. Els que coneixeu el sector ja deveu suposar què em va passar... la de més a la dreta era la Xapes Negres (V+), la següent La Fàcil (6a) i la de l'esquerra, on jo em posava, la que no posa el nom en la guia i marquen de 6a+... però jo no sabia... tan sols recordava que aquelles eren les fàcils. Total, que m'equipo i em decideixo a començar... collons Lu, sí que està lluny la primera xapa... pujo una mica i veig un espàrrec! Lu, has portat xapes recuperables? I els tascons?... I els linkam? I no, la Lu no havia portat res, jo tampoc i la cordada de Sabadell tampoc. I a mi que em comença a entrar el yuyu a quatre metres de terra... els de la cordada de Sabadell que em veuen apurada i s'apropen... fins i tot s'ofereixen a xapar-me la primera... collons Raquel, com t'has de veure!! Que no, que has de xapar-la tu!! Uns passets més i la xapo! Bufa... com va el coco!! I faig la resta de la via moooolt més lenta que de costum, mirant-me cada pas com si estigués fent jo que sé què... la cordada de Sabadell al costat... Com va?... Vaig fent, però em dóna la sensació que la roca rellisca, no em refio de cap peu, és com si la humitat hi estigués enganxada... Tranquil·la, que a mi em dóna la mateixa sensació, així que serà que realment està humida! No sé si mal de muchos consuelo de tontos (o com es digui...), però a mi em va ajudar, almenys a pensar que no m'havia trastocat del tot! Finalment, arribo a la R i encadeno... tot desitjant que l'Albert arribés quan abans i tirés ell de primer.


Després del meu espectacle, la Lu decideix fer-la de segona, i quan ja està arribant a la R arriba l'Albert amb la seva peque. L'Albert fa aquesta mateixa via com un llamp (ja no estava humida?) i tot baixant posa la cinta i passa la corda per la primera xapa de la Ladysue (6b). Arriba a baix i em diu que em toca a mi. Buaaah, Albert, que si en aquesta he passat por, imagina't en un 6b... Però l'Albert m'anima no sé com i acabo tirant de primera al 6b i al segon llarg (anavem amb corda de 80m). I... mmmm... gràcies Albert, quin disfrute... encadenada i sense passar tanta por!! No hi ha res com que els amics confiïn amb tu quan ni tu mateixa ho fas!! Je, je!!


Després munto La fàcil (6a), que els peques ja s'estan queixant que també volen escalar. Jo disfruto com una boja, i el meu peque també...
Bé, arribat a aquest punt va decidir que ja no volia pujar més... ni tampoc baixar... que les vistes eren molt boniques... que allí s'estava bé... Excuses! Je, je... Pujar més li feia por per l'alçada, i baixar encara l'espanta. Va acabar baixant arrossegant el cul per la paret... i més feliç que un xínxol! Va crear un nou model de descens, després la peque de l'Albert va voler fer el mateix.

La Lu ja se'n va i ens quedem l'Albert i jo. Ara ja estic gelada, i l'Albert proposa L'Hora Violeta (L1-V+ i L2-6b+). Jo aquesta mai l'havia feta fins dalt... i recordava que els companys que l'havien feta en aquell temps no paraven de volar en un punt de L2. Així que aquesta vegada decideixo deixar per l'Albert el goig de posar les cintes. Mentre ell la fa comencen a caure les primeres gotes... però la fa sense problemes. jo la començo ben acollonida... però mica en mica, tot i que els dits cada vegada van més cansats, em vaig relaxant. Fins que arribo al xapatge xungo del segon llarg... que per falta de confiança en la força dels meus dits decideixo xapar des del canto més bo i acolorit que tinc davant... la cinta! Em moro de ràbia d'haver-ho fet i deixo la cinta una vegada la corda està passada per, almenys, progressar en lliure. Quan arribo a la R l'Albert em felicita de la meva soltura... je, je... està clar que no ha vist l'elegància del xapatge... je, je... però tot i que el dimoniet que porto a dins em deia: Jua, no li diguis, que no t'ha vist... fes-te la longuis... je, je... El meu subconscient em diu que qui no pot ser sincera amb els altres mai no ho serà amb una mateixa, així que li explico la crua realitat: he xapat agafada d'una cinta!. Arribo a terra i decidim anar tirant cap al parc, que els nens ens ho han demanat i si tardem massa més acabarem fent aquaparc.

I durant la baixada les reflexions... per l'Abert ha estat un dia prou ben aprofitat (donat el pronòstic de la meteo), tot i que per ell no hem fet res de grau. I per mi... ha estat un dia genial!! He tornat a escalar i a disfrutar... el turmell i el genoll em fan mal... però... mmm... quina gustera que porto al cos... Sí, ja sé que sembla que no hagi fet res de l'altre món, però per mi he fet molt més del que m'esperava, he estat capaç de superar les meves pors... i cal reconèixer que ha estat gràcies als amics.

I de tornada, ja al cotxe... el meu fill em pregunta: mama, tornes a estar contenta, oi? Sí, el meu fill també s'havia adonat que últimament estava de mal humor... del que és capaç l'escalada!!

Tot i sense escalar...

Com molts ja sabeu, l'últim dia festiu de setmana Santa (pels anoiencs, el dimarts), vaig tenir la "mala sort" de posar el peu en un forat dels carrers d'Alquézar i fer-me un esguinç de lligaments laterals externs del turmell, de III grau (no sé si es va tractar de mala sort, d'un avís de no sé què, d'un càstig o simplement de patositat...).

El fet és que porto des d'aleshores sense poder escalar... i que pel que sembla encara me'n queda força més... almenys per poder fer via llarga i tirar de primera.

Potser molta gent es deu preguntar: i què coi ha fet la Raquel tot aquest temps si no ha pogut escalar?? Doncs una barbaritat de coses!!

1- Participar a les Caramelles d'Òdena (el meu poble). Sense poder fer el ball de bastons... però almenys vaig poder cantar!
2- Avançar informes i valoracions urgents de la feina des de casa o amb algú que em portés.
3- Llegir-me tres llibres: "La paciència de l'Aranya", "El laberint de la felicitat", i a punt d'acabar "El Celler".
4- Anar a la festa de primavera de La Panxa del Bou.
5- Estudiar el nivell D de català, que l'exàmen és la maig.
6- Portar a escalar al meu fill (que, per cert, va tirar de primer per primera vegada... i va encadenar! Era un III... però donat que té 4 anys és tot un èxit!! I va encadenar la resta de les vies de segon, eren IV's). Però el millor de tot: quan va acabar la via de primer, em va dir: mama, de gran jo també vull ser escalador.
7- Anar a la festa del Porc de Moià.
8- Anar a la Rave de la Ferralla a Vilanova de Meià.
9- Acollir visites a casa d'amistats no escaladores.
10-Dinar amb els pares.
11- Veure al meu germà.
12- ...

Total, que si no fos per la lesió del turmell... Ara no coneixeria ni em coneixeria mig poble, hagués hagut de fer els informes per la nit i anar de cul a fer valoracions, tindria tres llibres més pendents a l'estanteria, no hagués conegut LA panxa del Bou ni la seva gent, aniria més peix del que ja vaig (sí, encara no es pot dir que vagi massa preparada) a l'examen del nivell D, el meu fill encara estaria jugant a peu de via sense sentir la crida de la paret, no hagués gaudit de la festa de Moià, ni de la Rave del Cargol, no hagués vist ni als amics/gues no escaladors/es, ni als meus pares ni al meu germà ... i jo em sentiria fatal!!

Així que... quina sort que m'hagi lesionat, no? Doncs potser no era mala sort...
Un avís? Sí, ja me n'he adonat que tenia unes quantes coses i persones abandonades... i que no tot a la vida és l'escalada... i que no puc gaudir de l'escalada si no tinc tota la resta de mi i del que m'envolta feliç!
Un càstig? Ara ja he après a gaudir de les alternatives a l'escalada... em mereixo un perdó, no?
Patositat? Sí, també...

I per què aquest post? Doncs... per què en 20 minuts tinc hora al metge... i em moro de ganes que em digui: Raquel, ja pots començar a entrenar!!

Tope Clasic, 275m. 6b+, A1 (V+ oblig)

Avui diumenge he quedat amb la Laia per a fer via llarga. Des de la Colores que no havíem tornat a compartir cordada. Aquesta vegada la proposta era anar a Àger... i després de valorar diferents opcions de via ens decidim per la Tope Clasic. Una via pràcticament equipada amb parabolts i algun que altre clau i pont de roca (amb dos parabolts i una anella en totes les R's excepte en l'última). Nosaltres hem agafat 15 cintes exprés, els tascons, els àliens i els friends del 0.5, 0.75 i 1, però sols hem utilitzat 14 cintes i el camelot 1 (en dos llargs).

Una vegada arribats al poble d'Àger cal agafar la carretereta que surt de cementiri, direcció el coll d'Ares. Aquesta va pujant fins arribar a uns prats, on ja planeja més. Caldrà agafar una pista que surt passat els prats a la dreta i continuar-la, sense deixar-la, fins que comencem a passar per sota les parets. El cotxe el podem deixar al segon parquing que trobem a mà dreta del camí.

L'aproximació és curta però incòmoda. Des del cotxe, agafem qualsevol de les canals que surten de la pista i anem trampejant pel terreny fins que arribem a peu de via, on hi trobarem les inicials T.C.

Arribades a peu de via, la distribució dels llargs. Donat que cap de les dues tenia cap llarg clitxat ni per bé o ni per mal, ens ho fem a sorts (sempre amb la norma que, si un no pot, es baixa i li toca a l'altra). Toca que comenci la Laia.

L1: Te una entrada de III per després passar a ser IV. El primer que trobarem en aquest llarg serà un pont de roca, seguidament un clau i després ja apareixeran els parabolts (o el parabolt... ara no recordo).

L2: És un 6a de placa molt disfruton. Molt ben equipat i amb roca molt bona.

L3: És un díedre-fissura de V/V+ on hi trobes claus i algun parabolt. És d'aquest llargs que quan acabo li dic a la companya: Laia, sort que t'ha tocat a tu!! Je, je!!


L4: Aquest torna a ser un V/V+, però diferent que l'anterior, doncs primerament és de placa i després un petit sostret, cada pas compromès equipat amb parabolts, una bona disfrutada!! Je, je!! Jo no faig la reunió antiga (on hi trobem un buril i un espit), sinó que xapo un parabolt que està al costat (a uns 2m de la R4 antiga), i en uns 10m ja trobo la nostra R4, equipada ab parabolts.
L5: És un llarg de tràmit. Primer fas una placa de III i seguidament caminadeta amb tendència a la dreta.

L6: Aquest és el de 6b+/A0. Però que no us passi com a mi i us espereu tot un llarg equipat per fer amb A0, que després venen les sorpreses... je, je. El primer tram està ben equipat (però no pas per fer ni A0 ni Ae amb estreps), primerament amb flanqueig a la dreta, després un parell de passos de bavaresa preciosos i finalment una placa d'allò més compacte, fins que arribes a un curt diédre on els parabolts estan a 50cm (no exagero, estaven massa a prop i tot!!), on realment et trobes el 6b+. Tot i els meus dubtes de l'inici (donada la sorpresa inicial de la distancia dels parabolts), l'he pogut encadenar.

L7: Aquest s'inicia amb un tram d'A1 (un sostre amb dos parabolts i un clau, aquests sí, a una distància perfecte!! Je, je)). La Laia, que no portava els estreps, s'ha tret l'A1 amb un parell de bagues, i jo, que portava els estreps però anava de segona, he pogut arribar bé amb A0... eps, que li he oferts els meus, eh!!! Però la noia està forta!!).

Després ve la sortida amb lliure de V+, que la Laia l'ha trobat fàcil i jo no he degut trobar el canto bo... doncs he tornat a pensar... Laia, sort que t'ha tocat a tu!! Je, je!!

L8: Aquest sí que ha estat un llarg de tràmit... je, je... la ressenya marcava sortir per la dreta de la R, però jo ho veia més fàcil per l'esquerra... he pujat una mica i... res, per l'esquerra ho veig millor. Dues passes i... "jardincillo".... caminadeta... passeig de "duendecilla" entre els arbres i arribo al primer parabolt del L9. I la R8???? Miro ressenya... sembla que la marca més a la dreta... flanqueig en baixada en terreny muntanyós... res, no hi ha res... cap a munt altra vegada... ¿¿¿???? Doncs res, gendarme i sabina al cantoooo!!! Ja tinc R8, je, je!!

L9: Sinicia amb una placa lleugerament ramposa de V+ de pura adherència i saber-se col·locar. Seguidament tornen a sorgir les fissures horitzontals i, finalment, una placa de IV+.

Jo aquí he tingut una d'aquelles caigudes divertides que et fan sentir lleugerament (per ser suaus) ridícula... je, je... La placa d'adherència consisteix en posar el peu esquerre fent força contra una fissura, mentre que el dret fa la contraforça recolzant-lo en un "canelillo" (amb cames força obertes i braços també). Bé, doncs ja tenim la figura d'algú espaterrat a la roca... amb la cara ben a prop... i flisssss!! Em rellisca el peu del canelillo... resultat? Rasco tota la cara per la pedra i acabo caient sobre repisa... je, je... eps, que la Laia em portava ben assegurada, eh!! Que la caiguda ha estat pura elasticitat de la corda!! Llàstima no anar cordada de tres i una càmara... que ha estat d'aquelles per riure-se'n durant dies!! I, malaguanyada caiguda, per què ni la Laia m'ha vist i he hagut de riure sola fins que m'he retrobat amb ella a la R9 i última.

Arribades aquí, cal grimpar cap a munt per iniciar el descens. Arribades a dalt, caldrà anar a la dreta fins que trobarem una fita que ens indica la baixada (petita desgrimpada incial). I a partir d'aquí el camí ja és evident (bé, excepte l'últim tram, que tothom deu baixar per on vol, doncs hi ha traces per tot arreu... je, je... però totes et porten a la pista, que caldrà seguir en direcció al cotxe).

En fi, un bon dia, tant per la via com per la companyia!!

Conferència Edurne Pasabán (Igualada)

Aquest divendres 14 de març, és a dir, demà passat, l'Edurne Pasabán realitzarà una conferència sobre les seves experiències alpinistes (repàs de les seva trajectòria com a esportista d'èlit i el K2) a Igualada, en motiu del 2n aniversari de "XAVI Material de Muntanya".

L'acte tindrà lloc a les 20h al Teatre Ateneu Igualadí (C/ de Sant Pau, 9).

L'entrada és gratuïta i, a més a més, al final de l'acte hi haurà un sorteig de diferents peces de roba Grifone, espònsor oficial de l'escaladora basca.

Si no ens veiem allà... bon cap de setmana a tothom!!

Camí de l'Alfons Baró

Aquest dissabte havíem quedat amb la Lu per anar a escalar. Les propostes eren dues: La Postres de Músic o la El Camí de l’Alfons Baró. Finalment ens decidim per aquesta segona (quedarà la primera com a pendent), una via de 210m, equipada majoritàriament amb parabolts (algun pont de roca, algun clau i algun espit despistat).

La via està situada al Roc dels Collars (Canelles). Per arribar-hi cal agafar la carretera que va d’Oliana cap a la Seu d’Urgell i passat Coll de Nargó agafar el trencall a mà dreta direcció Perles, Alinyà i Sant Llorenç de Morunys. Al cap d'una estona caldrà tornar-nos a desviar, però ara a mà esquerra direcció Canelles. Seguim aquesta carretera fins que trobarem un desviament a mà esquerra (abans d’arribar al poble), que els primers 5m estan asfaltats i la resta no. Seguirem aquest camí fins que ens trobarem una balla, on deixarem el cotxe.

L’aproximació des del cotxe es realitza seguint el mateix camí de carro. Arribarem a una masia i seguirem pel mateix camí (passarem un dipòsit d'aigua, una furgoneta abandonada...), fins que trobem una bifurcació a mà esquerra (on hi ha una fita). Continuarem per aquesta bifurcació fins que el camí s’acaba i s’inicia un corriol ben marcat a mà dreta. Començarem a pujar fins que gairebé som al peu de la gran paret, on ens desviarem al corriol que va a l’esquerra, que ens portarà a un collet. Seguirem gairebé per peu de paret fins trobar la primera línia de parabolts, en una rampa de calcari excel•lent. (si continuéssim per peu de paret, al cap d’uns 100m trobaríem una altra línia de parabolts, els de la via Dioni).


Arribades a peu de via ens repartim els llargs. Jo faré els tres primers i la Lu els tres següents.

L1: Es tracta d’un V+ de placa ramposa i fineta, on ja vaig tenir els meus problemes. Els motius? Doncs encara no els tinc del tots clars... les opcions són moltes... la més evident és que em va agafar en fred, que encara no em refiava de l’adherència de la roca... però en vam sospesar moltes d’altres: que no tinc el V+ assolit però sí el 6a... je, je, que les assegurances no estaven a tocar i caure en rampa em fa molta por, que calia mirar ben bé per on fer el pas, que no em vaig refiar de l'adherència de la roca fins al segon llarg... no ho sé, però el que sí que tinc clar és que passats els primers quatre parabolts em vaig haver de mirar cada pas amb molt de respecte i carinyo, que el vaig fer mooolt lenta, que les veuetes se’m disparaven elles soles i... que després d'algun xapatge vaig cridar allò de uaaaahhhh, Lu, quina por acabo de passar!! Je, je!!! De totes maneres, el llarg és preciós, i a la meva manera el vaig disfrutar. Aquí, la Lu disfrutant-lo:


L2: És un llarg de 6a. Donat que en el V+ no havia pas anat solta, tenia els meus dubtes de com m’aniria el 6a... però inexplicablement (o no... je, je) vaig fer-lo molt més segura, molt més ràpida, i sense veuetes xungues (les pobres es van esgotar en el primer llarg i ja no van tornar a xerrar en tota la via!!! Je, je... iujuuuuu!!). Es tracta d’un llarg de passos fins, però verticals, on els peus ja no són tant d’adherència, sinó de presa petita, i on les assegurances són més pròximes. Serà que no em va l’adherència? O potser que tinc el coco de vacances? Je, je!! A que es veu una placa preciosa? És que ho era!!


L3: Aquest és el de 6b, i amb flanqueig! La Lu m’havia dit que en Joan havia caigut, però que l’havia fet. Quan ja portava dos parabolts xapats, li pregunto: Ei Lu, on és que va caure en Joan? Mmmm... t’ho dic ara? Sí, sí... Raquel, crec que va caure a prop de la reunió... Vaja, potser millor que hagués tardat un xic en preguntar... je, je...faig un parell de passos més o tres i ... flissss, relliscada del peu!! Però increïble, la magnífica adherència de la roca em frena abans que la corda! Buuaaahhh, Lu, pels pèls!! Je, je... Seguidament comença el flanqueig diagonal. Es tracta d’una combinació de passos fins, passos amb bona presa i passos amb nyapetes, força obligats. Per tal que no ho fossin tant, i que en cas de caiguda de la Lu, el pèndol no fos tant exagerat, fet el pas, vaig tornar enrere a posar l’àlien blau (que en Joan ens havia aconsellat de portar precisament per aquest llarg... gràcies!!). Finalitzat el flanqueig, fem alguns passos a munt fins arribar a una corda fixa, que ens dirigirà a la R3, on arribo més que contenta de la disfrutada i de l’encadenament tot i la relliscada i els desgrimpaments.

L4: Ara ja li toca a la Lu. S’estrena amb un V no massa evident i amb poques assegurances. S’inicia amb un flanqueig a la dreta i seguidament segueix un díedre evident. Però arribats aquí tenim el dubte de si continuar pel díedre (on hi havia un pas de desplom que no semblava V) o flanquejar a la dreta. Finalment, la Lu flanqueja a la dreta i després puja per un tram de roca dubtosa, i seguidament ja troba la R4 (de dos parabolts que disten força). Crec que va ser en aquest tram que va posar un linkam (el petit, em sembla).


L5: Aquest era un V+. Mirat des de baix no ho sembla pas un V+, doncs és un díedre on la paret de l’esquerra tendeix a tirar enrere. Hi ha moments de dubte, però finalment la Lu s’hi posa i fa el llarg de primera com una campiona. El primer tram de díedre està molt ben assegurat, però finalitzat el díedre (preciós, per cert!), caldrà realitzar un flanqueig a la dreta on tornarem a posar a prova l’adherència dels nostres peus de gat.

L6: És un llarg de V que inicialment segueix una fissura, fins arribats a un replanet on caldrà flanquejar lleugerament a la dreta per a realitzar un pas fi de placa. Seguidament canviem a tendència a l’esquerra per anar a agafar una gran fissura diagonal de molt bona presa de mà. Uns passos més de placa i ja arribem a la R6 i última. Aquí, la Lu en el replanet:

Per a realitzar el descens, des de la R6 cal carenejar/crestejar una mica a la dreta (en el sentit de pujada, com mirant la paret), fins que ja tenim camí per arribar al cim. Des d’aquí, seguirem la carena cap a l‘esquerra (en el sentit de la marxa), per anar a buscar els ràpels de la via Dioni. Les instal•lacions del primer ràpel estan situades en un collet. És a dir, que si passem el collet i comencem a pujar és que ens hem passat. Però està ben indicat amb una fita i amb un passamans. Fem un primer ràpel de 30m,
i arribem a un altre collet (amb R de la Dioni). D’aquí surt un camí ben marcat cap a baix i a l’esquerra (d’esquena a la paret), que ens portarà a un passamans i a la instal•lació de ràpel (una altra R de la Dioni). Farem un primer ràpel de 50m (força fressat i incòmode) i un segon de 60m, que ens portarà fins al terra. Des d’aquí, seguir el corriol evident (cap a l’esquerra d’esquena a la paret) fins que ja arribarem al camí que hem fet de pujada.

En fi, ha estat una bona escalada... per la companyia, per l’indret (solitari i acollidor) i per la qualitat de la roca, que ha estat excel•lent (exceptuant l’últim tram de L4). Des de baix no sembla pas que allí dalt hi hagi una línia tant bonica i contínua. Una bona sorpresa que et deixa amb molt bon gust de boca!!

Vivències en la Sol de Mitjanit

Com ja heu pogut veure en el blog dels Kutres, en el del Pescador d'Estels i en el d'en Gatsaule, aquest diumenge vam anar a fer la primera repetició en romeria a la Via Sol de Mitjanit. Inicialment havia pensat no fer-ne la piada, doncs ja érem prous bloggers com per poder llegir referències de la via. Però he estat pensant i... què carai!! Si sempre escric les meves vivències de vies que dec estar fent la mil•lèsima repetició... amb més motiu haig de fer aquesta, que vivències no en van faltar!!

Així que, si voleu detalls de la via, aneu directament als blogs anteriorment esmentats... que de ben segur us anirà millor per repetir la via, jo tan sols explicaré les meves vivències d’aquell dia.

Donat el tute de Montrebei, em vaig llevar ben cansada, però contenta de pensar que me n’anava a fer una primera repetició (almenys en quan a cordada femenina) d’una via oberta per algú que coneixia... algú que precisament vaig conèixer el mateix vespre que finalitzaven la seva via... i sabeu què em va cridar l’atenció? El somriure que se’ls dibuixava a la cara. Era un somriure de plaer, d’il•lusió, de cansament... i quan parlaven de l’obertura... mmm... el somriure creixia!! Quina màgia això d’obrir una via... vaig pensar!! Per aquest motiu, quan em van comentar que anaven a fer la primera repetició, no vaig dubtar en apuntar-m’hi, hagués anat a Montrebei el dia anterior o hagués fet una marató, aquells somriures s’ho valien!!

Val a dir que, m’esperava una via més fàcil!! Je, je... bé, quan en Paca, l’Annalisa i l’Eva em deien: Ostres, i tu demà escalaràs?Has vist quina hora és? Jo els responia...Sí, és una via que em fa molta il•lusió, anem una colla a fer la primera repetició... a més, és fàcil, està assegurada amb expansions i el grau obligat és V. Innocent!! Je, je... això és el que vaig pensar jo a l’iniciar el primer llarg de la via!! Je, je!! Ostres tu... tela amb els V’ns de Montrebei... però tela també amb els V’ns d’en Llorenç i en Pere!! De debò, jo no sé si és que em va agafar en fred (però crec que aquest motiu comença a donar-se massa sovint en el meu cas, així que potser ja passa al nivell “excusa”... no sé, tinc els meus dubtes!!), si és que esperava trobar-me els espits a tocar o què, però us ben prometo que vaig tenir els meus dubtes en algun que altre pas... ho deia i la gent reia... però per què coi no em creuen? De debò, que no vaig anar sobrada ni moooolt menys!! Sort que després van canviar el grau d’aquell tram a V+, per què ja començava a pensar que el meu grau assolit era el IV+ (opció que encara no descarto!).

El segon llarg el va fer l’Antxi... tela la Kutre!! Però per què coi s’han posat aquest nom aquest parell? Com a parella són ideals, escalen de pm, repeteixen vies precioses... i ara, a sobre, un obre (i l’altra col•labora en l’obertura) una via genial on fins i tot pateixo!! Je, je... Total, que l’Antxi fa el segon llarg, amb una entradeta dubtosa (el dia que caigui la llastra ja li podeu canviar el grau!), seguida d’un passet d’adherència d’aquests que t’has de creure, després un descans de III, per tornar a agafar aire i fer una placa fina de V.

El tercer llarg el fa la Lu, amb un inici de IV- i després un tram de III per la feixa per arribar a la R3. I seguidament l’Ae, el quart llarg, que jo m’havia proposat intentar en lliure... je, je... si, si... mireu, no en tinc ni idea com s’intenta alliberar un Ae, però jo, quan em vaig veure intentant provar d’escalar un tram que sabia que mai ningú havia provat d’escalar, que no tenia ni idea de si estava provant un 6b o un 8a (sí, ni això no detecto a vista!! Je, je)... res, que em vaig acollonir... i vaig dir: sabeu què? Que jo xapo amb l’ajuda dels estreps i després torno al parabolt anterior i ho provo en lliure. I així ho vaig fer! I amb aquesta tàctica, em van sortir els passos de parabolt a parabolt (en lliure, però amb la crda per dalt), per això no crec que sigui més de 7a (la veritat, mai he provat res més elevat de 7a, així que per mi, el món del grau acaba aquí... je, je... així doncs no soc massa de fiar!), però si el vaig poder fer en lliure a trams, suposo que és el meu màxim (vaja, que espero que no sigui 6b+, per què aleshores potser millor que plegui! Je, je... no plegar mai, però sí abaixar el meu nivell d’exigència personal!!). Després ve un flanqueig de V on la dificultat està en creure’t que els peus aguantaran!! I aguanten!

I el cinquè llarg... nosaltres el vam fer pensant que es tractava d’un 6a... així que quan vaig veure que l’Antxi dubtava de fer A0 o no, la vaig estar animant des de la R4... però quan em va tocar tirar de segona... collons nens, que això no pot ser un 6a!! Je, je... quina manera de patir per no agafar-me a la cinta!! (ei, que els passos estan ben assegurats, eh!!). El complicat dels passos és que inicies la placa per un costat i després, quan se t’acaben les preses, cal que et passis a l’altre costat... i estant agafada de nyapetes, el tema no era fàcil!! Gràcies a Déu que finalment li han posat 6b!! Encara que sigui per aixecar la moral dels primers repetidors!! Després, sempre podrem dir allò de: no, és que com que ha passat tanta gent, la via s’ha netejat i s’han fet noves preses... je, je... però quan nosaltres la vam fer, allò era un senyor 6b!! Je, je!! Després, la cosa canvia i passa a ser el V+ i finalment el IV.

I el sisè i últim llarg el va fer la Lu. Teòricament és el Vè més disfruton de la via (per qualitat de la roca i distancia de les assegurances)... però... je, je...sempre hi ha un però!! La Lu havia fet tota la via amb un motxillot que tela!! En aquest llarg li vam dir que ja li pujaríem nosaltres (no va dir que sí a la primera però ho vam aconseguir!). Uaaahhhh, però com ha pogut escalar tota la via amb aquest pes que no fa més que tirar-te enrere? Ostres, estic convençuda que a la Lu li treus la motxilla i puja dos graus de cop!! Je, je... Bé, és que jo vaig flipar amb mi mateixa fent aquell V amb el pes, i a l’esquena.. i ella l’havia portat tooota la via!! Si és que aquesta gent està més forta del que es pensa!! Això sí, el llarg era preciós!!
I... l’arribada al cim!! Quin flipe! Realment cal fer la via per entendre la sensació d’arribada a dalt... val la pena arribar-hi, per signar al pot i per les vistes!!

I allí, amb aquelles vistes, és on ens vam estar fins que vam ser tots a dalt. Bé, quan arribava l’última cordada, la Lu i jo ja érem a la R6 per començar a muntar ràpels, que a mi em començava a entrar l’estrés d’arribar tard a casa (obligacions de mare!!). Així que, la cordada femenina Antxi, Lu i Raquel, vam començar a tirar en els ràpels, amb un total de quatre cordes lligades i una ja col•locada per tirar-li al primer ràpel fins a la R5. El nostre propòsit era anar muntant ràpels i esperar a tothom a la R3... però es feia tard i jo cada vegada veia més clar que el peque m’arribaria a casa abans que jo... així que vam haver de seguir tirant avall amb dues cordes (fet que segurament va fer retardar encara més la baixada amb ràpels de la resta... ho sentooooo!!!). Vaig arribar al cotxe, i amb cinc minuts ja calia encendre el frontal!!

Total, una via preciosa, un gran honor haver fet la primera repetició femenina, i al costat dels aperturistes... un dia i una escalada que m’ha fet canviar el meu punt de vista de les vies obertes per baix...sobretot, a gaudir-les diferent, a valorar molt més la feinada dels aperturistes, a escalar no pensant que estic escalant, sinó a adonar-me que estic repetint una il•lusió que algú, conegut o desconegut, algun dia va crear i de la qual ara tots en podem gaudir!!

Així que moltes gràcies a tots, als aperturistes de la Sol de Mitjanit i a tota la resta!!

Montrebei La Nuit

Ja fa temps que volia anar a Motrebei, fins i tot alguna vegada hi havia hagut data, via i company/s de cordada, però sempre en passava alguna i acabava sense anar-hi... Montrebei se’m resistia!!
Jo sempre havia dit que em volia estrenar fent el Díedre Gris, no sé, és una línia que sempre m’ha agradat (potser per què es tracta d’un díedre de dalt a baix, fet que em dóna la confiança que perdre’m serà difícil), però la vida dóna les voltes que dóna, i el cap de setmana de la Redrum em vaig trobar a l’Annalisa al bar d’Àger. Feia temps que no ens veiem i feia temps que m’havia dit que m’acompanyaria a fer la Paul Lalueza. Ella ja l’havia fet tres vegades, però com que sabia a mi em feia molta il•lusió anar a Montrebei (i també molt de respecte)... doncs què millor que anar amb una persona que coneix la via i la zona com casa seva!!

Així doncs, aquest dissabte, l’Annalisa ens acompanyava a mi i a l’Eva a fer la Paul Lalueza. I dic “ens acompanyava” per què per l’Eva era la seva primera via llarga (telaaa la xica començar a Montrebei) i jo anava amb la idea que si no ho veia clar li demanaria que la tirés de primera tota ella (i sabia que ella no em diria que no).

Total, em llevo dissabte a les 8h del matí dins la furgo i m’adono que bufa vent fort... la furgo es mou i tot... serà normal això en el Prat? Em vesteixo i me’n vaig directe a la furgo de l’Annalisa a fer la pregunta... Doncs no, no és gens normal, això no és com Tarradets. Així que esmorzem amb la calma (però congelades) pensant opcions alternatives. Però al cap d’una estona ens truca en Paca i ens diu que a peu de via el vent minva... així que ... a la paret falta gent!!

L’aproximació és molt més curta i agradable del que m’esperava. Sortim pel camí que surt per la part alta del Prat cap a l’esquerra, i l’anem seguint (com vorejant la paret de Catalunya per sota) per un camí planer fins que en surt una feixa. Tirem per la feixa fins trobar un clau i una fletxa.

Jo estic més que congelada... ni l’aproximació ha escalfat motors... potser ja són les 10.30h del matí, però el sol encara no ha arribat a la paret... l’Annalisa em diu: li tires tu, no Raquel? Buaaahhhh... Ei Analisa, la veritat, estic congelada... si no et fa res... comences tu? I sort, per què entre que és el primer contacte amb la roca, que de tacte jo no en tenia i que el primer llarg te un passet de V+ per mirar-se’l... crec que si hagués començat jo hagués entrat a Motrebei amb al peu!!
L’Annalisa empalma els dos primers llargs, i veig que està disposada a continuar tirant de primera sense preguntar (doncs no seré jo que li trauré el plaer ... je, je... no les tenia totes). Així doncs, també fa el tercer llarg (mmmm... merda, aquest era fàcil, l’hagués pogut fer de primera... es tractava d’un díedre de molt ben assegurar... mmm, però de segona també el gaudeixo!!)


L'Annalisa li tira al quart llarg... buaaahh, una entrada de placa per continuar amb un flanqueig que tela marinera... li continua en el cinquè llarg... brrr... tela els V’ns de Montrebei... un díedre ben llimadet... i fa el sisè llarg, una travessia de II i... Ei Raquel, que jo ja estic cansadeta... li tires tu o què? Sí, sí, per suposat (sí, per suposat i ben acollonida!!). Tranquil•la, que hi ha un passet fi aquí a l’entrada però xaparàs un clau, després ja segueixes amb díedre de ben assegurar... Així doncs, m’estreno en aquest setè llarg, i ben acollonida... je, je...



Però passat el pas fi (que sense dubtar vaig tirar d’A0... je, je... sí, sí... era un V, ja ho sé, però vaig fer A0, i amb tot l’orgull i amb moooolta elegància!!) vaig començar a posar els catxarrillos i... mmmm... quina gustera això de poder posar tanta cosa com vulguis!!! (je, je... sí, crec que cada metre hi posava alguna cosa... je, je). I aleshores ja començo a cridar: Neneeeees, m’encanta Montrebeiiiiii!!!! I a gaudir, i a disfrutar... mmm... m’encanta aquesta sensació!! I després el vuitè llarg, el de 7a/A2, que també el vaig fer jo, directament amb l’estrep, per suposat... je, je... fins i tot vaig haver de sentir: Ei Raquel, que ara ja és per sortir amb lliure!! Sí, sí... mentre hi hagi claus jo els aprofito!!


I quan s’acaben els claus continues amb díedre de ben assegurar, fina arribar a un gran arbre on fer reunió. Jo ja estava en la meva salsa, disfrutant com una boja, així que el novè llarg també el vaig fer de primera (un altre díedre d’aquest que tant m’agraden). Però arribades a la R9, l’Annalisa comenta que anem molt lentes (serà per què una servidora no para de posar catxarrillos... je, je), i que ens tocarà fer l’últim llarg de nit! A mi no m’ho semblava pas... el sol encara era ben bé al mig... però sort que vaig fer més cas de l’Annalisa que de les meves intuïcions!! Així doncs, canviem caps de corda i segueix l’Annalisa amb el desè llarg.

L’onzè llarg és una xemeneia de 40m... de sobte, l’Eva em comenta: Eps Raquel, no queda molt poca corda?No tranqui, queden uns 20m, així que amb no res sentirem que diu reunió. Però no sentim res... sols un comentari de l’Annalisa dient que quasi no li queda material... i la corda segueix amunt... Annalisaaaaa, 15 metreeees!! Annalisaaaa 10 metreees, 5 metreees... Eva, haurem de sortir amb ensamble... saps què vol dir això? Que no pots caure, vale? Pilla’t on calgui, però no caiguis. Si ella cau no passa res, nosaltres pujarem a munt i ja està!! Annalisaaaa ensaaambleeee!!! Sortim acollonides ... i fins que arribem a la R12 no entenem què ha passat. L’Annalisa no ha trobat la R11 (i nosaltres tampoc l’hem vista... potser era una sabina que hi havia a mitja xemeneia?), així que ha empalmat el onzè llarg amb el dotzè llarg, els dos de 40 metres. I arribem a la R12 ja amb poques llums. Comença l’Annalisa el tretzè i últim llarg i a mig llarg ja ha de parar a posar-se el frontal. Per cert, Eva... has agafat el frontal? No, com que heu dit que vosaltres l’agafàveu... I de sobte sentim: Meeerdaaa!! Tot bé Annalisa? Nooo, se m’ha caigut el frontal! Per sort, amb paciència i un parell d’allò que anatòmicament no tenim les ties però que en sabem tenir... je, je... el recupera. Seguidament, jo em lligo el meu frontal amb un cordino (i sort, per què també se’m va caure). I per fi, al cap de mooolta estona sentim: Reunióóóó!!! Iujuuuuuu!!!! L’Eva i jo comencem a tirar, ben juntetes, amb la tècnica de: pujo fins on pugui parar i t’enfoco, arribes a mi i seguim tirant.



I ara torno a sentir: Meerdaaa! Ei, què passa Eva? Crec que se m’ha caigut una bamba... Li enfoco el cul i... no merda, porta les dues... m’enfoco el meu cul i... merda Eva, que és la meva... si us plau... intenta recuperar-la, que no em veig congelada com estic i fent el retorn al cotxe amb un peu de gat... sí, sí, tranqui, que jo ho intento... però... em puc penjar o què? Sí tranqui, que ara jo no anem amb ensamble! I per sort, i increïble, em recupera la bamba. Però al cap d’una estona...Nooo, se m’ha caigut alguna altra cosa... Ei Eva, pel soroll jo diria que és l’aigua... Iujuuuu, sí, per fi vaig amb menys pes!! Serà boja? Je, je... i ben contenta que estava!! Fins i tot em diu: saps què Raquel, crec que em mola molt això d’escalar de nit... és una experiència tope religiosa! Religiosa? El que vulguis menys religiosa!! Je, je... Arribem al cim, jo amb unes ganes boges de petonejar a l’Annalisa pel llarg que s’havia currat a les fosques... em pillo amb força a la sabina on havia muntat la R13 i... uaahhh, que això cedeix!!! I pensar que ens havíem estat penjant les tres d’allí!! Ni ha que tenim sort de la bona!! Finalment fem R13 les tres, batejant el dia com a Montrebei La Nuit!!

Per sort, l’Annalisa es coneixia el descens (sí, verificat, realment allò és com casa seva). Pel que jo vaig poder veure amb el frontal, cal anar a la dreta i anar pujant per un caminet de bon fer. Seguidament ve un tram més planer i després altra pujada, tot seguint les roderes de 4x4, fins que arribem a una gran fita (ara sí que hem fet cim), on caldrà agafar el camí de baixada per la canal tot seguint les petites fites i les pedres penjades als arbres, fins que arribarem al Prat (per la seva part més de la dreta, mirant la paret). On en Paca ens esperava amb els llums de la furgoneta oberts, que ens va servir de referència en tota la baixada.

Després, a polir-nos l’ampolla de mistela de l’Annalisa, a menjar pastís de xocolata, pinya amb pernil i pollastre arrebossat... uns bons riures i cap a les 2h al llit, que l’endemà calia anar a Oliana a fer la primera repetició de cordada femenina de la Sol de Mitjanit.