Díedre Gris a Montrebei, 410m 6a+ (V+ oblig.)

La veritat és que aquesta via la vaig fer el divendres 12 de setembre... sembla que cada vegada em costa més posar-me a escriure... però tard o d'hora ho acabo fent... i aquesta via, i les vivències que hi vaig compartir, s'ho valen!! (prepareu-vos, perquè és rakclimb total... je, je... tot amb pèls i senyals!)

Foto extreta d'Onaclimb

El Díedre Gris és una via de 410m situada a la paret de Catalunya de Montrebei ( gairebé en el seu punt mig) de 6a+ de grau màxim i de V+ d'obligat (sempre tenint en compte que estem parlant de grau Montrebeià... je, je... per què sinó és que encara estic més xunga del que em pensava!). Diuen que per ser Montrebei es troba força equipada... bé, la veritat és que jo no en puc donar la meva opinió (donada la meva falta d'experiència en aquesta zona...) però sí que us puc dir que a les R's trobes entre un o dos claus i que en els passos més compromesos i difícils d'assegurar també te'n trobes algun. Nosaltres portàvem el joc d'àliens (repetint el semàfor) i els Camelots del 0.75 al 4més un joc de tascons complert (amb algun repetit) i uns quatre friends variats de més.

Jo ja feia temps que li tenia ganes a aquesta via... a aquesta via i a Montrebei... semblava que sempre que em proposava anar-hi n'havia de passar alguna... i quan la vaig estar fent vaig arribar a dubtar de si les coincidències anteriors que em negaven la seva escalada eren avisos per què no hi anés... però vés a saber... ens va passar de tot, però la vam fer!!

Ja vam començar malament... jo havia tngut una boda el divendres... així que entre pitus i flautes vaig acabar dormint dues hores i mitja... tot i així em vaig llevar amb un somriure: me n'anava a Montrebei! Quan ja era a la carretera... meeerda! M'he oblidat la corda i el xubasquero... trucada a en Miquel N... Tranqui, jo en porto dues... i xubasquero tampoc en porto... no crec que el necessitem! Arribats a la primera àrea de servei passat Cervera, deixem un cotxe i cap a Àger!

Arribats a Àger comencem a fer carretera a munt carretera a baix... Raquel, no m'havies dit que tu sabies arribar al Prat? Mmmm... sí, però ja em coneixes... no ens podem fiar de la meva orientació... je, je... Anem al bar a fer a preguntar (i un cafetó)... Ah, valeee, el desviament era més a munt!! Je, je... I ja comença a pluvisquejar... tot és boira... bufa... almenys arribem-nos al Prat. Ens hi arribem i... va, almenys mirem on és el peu de via...

Per aproximar-nos des del Prat de Sant Llorenç, caldrà que agafem el camí que surt de la part de dalt a l'esquerra del Prat i seguir-lo tot passant per sota la paret de Catalunya. Nosaltres anàvem mirant la paret però no vèiem res... boira... i en Miquel no hi havia estat mai i jo sols a la Paul (on anava guiada per l'Annalisa i ni me'n vaig preocupar...)... i mentre en Miquel feia d'explorador apropant-se a la paret... truco a en Piju, que sol ser la meva salvació en aquestes situacions... Que on soc? Si he passat la Paul?? Buaahhh, ni idea... Que haig de fer una forta baixada? I trobar unes cordes fixes?... Doncs encara no ho hem fet... Merci!! Miqueeeel, baixa, que està més enllà!! Total... que estàvem a prendre pel cul de la via! Així doncs, quan agafes el corriol que surt del Prat, cal que el segueixis sense entretenir-te, fins que comença a fer una forta baixada (que donat que tot estava ben moll no va ser massa agradable... crec que a l'aproximació vaig caure més de sis vegades!), que és la part de la Paret de Catalunya on s'hi veuen força matolls... a partir d'aquí cal estar ben atents a la nostra dreta (que cada vegada ens apropem més a la paret), on veurem dues cordes fixes blanques instal·lades en un díedre/canal. Cal que pujem per aquí. Passades les cordes fixes, una grimpadeta cap a la dreta i ja som sobre la feixa. Arribats a la feixa caldrà anar a l'esquerra, força a l'esquerra... fins que finalment veurem el marcat díedre, el Díedre Gris!! I per situar el peu de via, caldrà tenir en compte que s'inicia en un díedre on hi ha una alzina i una llastra... però per si encara teniu dubtes, aquí en teniu una foto:

I amb tot això... quina hora era? Les 13h!!! Què fem? Miquel, jo vaig molt lenta... m'entretinc molt a assegurar-me... sortirem de nit... Bueno, com vulguis, jo li puc tirar de primer... però tampoc ens assegura que sortim de dia... per mi ens hi posem, però com tu vulguis. Buaaahhh, Miquel, jo prefereixo fer la via de segona i repetir-la un altre dia que no pas refer el camí que hem fet fins ara i igualment haver de tornar un altre dia... però jo ja et dic que de nit no tiro de primera! I dit i fet: acordem fer la via, i provar d'alternar llargs, i segons l'horari que portem, doncs haurà de tirar en Miquel a tota pastilla.

LL1: (45m, V) Comença en Miquel... i ja veig que no s'entreté massa a assegurar-se... Eps Miquel, ves posant alguna cosa... que si caus vas a terra... Nosaltres vam pujar-nos a l'arbre sense miraments, per després entrar al díedre i continuar-hi fins arribar a la gran fissura transversal del segon llarg. Arribats aquí, jo ja vaig poder comprovar que les poques hores dormides no 'ajudaven massa... mareig, feblesa...

Ll2: (40m, IV, IV+) No obstant em tocava a mi... sols de veure l'escalada en flanqueig de baixada li vaig cedir el llarg a en Miquel... tot i que quan el va iniciar em vaig adonar que m'havia equivocat... aquest llarg, quan el fas de segona sembla que desgrimpis anant de primera... Ei Miquel, si us plau, assegura'l molt, que em fa el meu yuyu... I sí, aquesta vegada es va entretenir a assegurar el llarg...

Després, vaig poder comprovar que realment no n'hi havia per tant... però des de la R1 feia el seu respecte! Bé... i l'entradeta a la R2 en desgrimpada... je, je... aquesta feia respecte amb raó!

Ll3: (25m,V) Va, ara m'hi poso jo, que si no, no començaré mai! I es veu un díedre ben bonic, en bavaresa posa la ressenya... i és curtet, guai, va, hi vaig jo! I... collons els V'ns de Montrebei!! Per sort, o per mala sort pel Miquel, es podia assegurar molt bé... així que vaig fer una cosida total tot dient: buaaahhh, Miquel, soc una cagada, soc una cagada...Per què ho dius? (està clar que no em veia...)... per què encara no he acabat de superar un empotrador que ja n'estic posant un altre!! Arribo a la R (que, tot i que hi havia dos claus, en un em quedava el mosquetó mal posat... així que vaig fer la R3 d'un clau i una sabina, i un reenviament al clau restant). I surt en Miquel...

Osti Raquel, però si ara això es pot fer amb A0!! Je, je... sí, ja t'he dit que soc una cagada!! Total, que mirem l'hora i... buaaahhh, anem fatal! Ja cal que ens afanyem!! Valeeee, vaig de segona!

Ll4: (35m, V/V+) Aquest continuava en díedre. Des de la R3 no es veia massa bonic... però realment ho era, sobretot quan arribes a la fissura que és a punt d'iniciar en Miquel:

Ll5: (40m, V/V+) Aquest es tracta de fissures i petits díedres...

on vaig flipar amb la sorreta que em queia als ulls cada vegada que en Miquel recuperava la corda ... i vaig acabar fent el llarg amb els ulls tancats... no en podia obrir un ni que vulgués, flipava amb el dolor!! Així que, arribada a la R5 (que la vam fer un xic més a munt, ja en la xemeneia, fent-la en l'arbre), en Miquel es va haver de netejar les mans amb l'aigua de la cantimplora i treure'm la brossa que tan m'agobiava...

Ll6: (40m, V/V+) Té una sortideta en xemeneia/díedre molt bonica...

Però una vegada vaig perdre en Miquel de vista... Osti Raquel, se m'ha anat la pilota, m'he fotut on no tocava... Però estàs bé? (la veu d'en Miquel era... diferent... mai li havia sentit en aquest to... era un to que transmetia que passava por)... No Raquel... me n'he anat massa a l'esquerra i se'm trenca tot... no sé pas com sortiré d'aquí... Buaahhhh... potser sí que no havia de venir al Díedre Gris... i de sobte: Pedraaaa... I més que pedra, rocs gegants volant!!! Jo que m'amago sota el díedre... Miquel, estàs bé? Sí, però ves molt en compte, que no sé pas com coi sortiré d'aquí!... bufa... vale Raquel, tranqui, ves fent nusos a la corda, no fos que en Miquel faci el vuelo del quinze i tu no siguis capaç de parar-lo per què et cau un roc... Raquel, em despenjaré d'un arbre, ves-me donant corda... I per fi torna a ser a la via!! Es desencorda i recupera la corda quan arriba als dos claus. Ei continuo, que faré R a la següent... I al cap d'una estona començo a sentir gemecs... era com si cada pas li costés un futimé... i, per fi: Reunióóó!! Però no s'havia acabat aquí... Raquel, la corda rosa deu estar enganxada, t'asseguraré de l'altre! Així que jo començo a pujar tot i anant recollint la rosa... osti, què més ens passarà? Això de pujar en xemeneia, això de fer passos de díedre i haver d'anar-te enroscant una corda te la seva tela... i qui m'havia manat a mi de venir a Montrebei? I qui m'havia manat a mi escalar? Quin agobioooooo!!!! Miqueeel, encara no es pot tibar de la rosa? Noooo!! Joeeeer, que això és molt xungo!! Buaahhh, i ara per la dreta? En bavaresa invertida d'una roca que es trenca? Miqueeel, encara no pots recuperar rosa? Si, ara ja sí! Doncs m'espero que la recuperis totaaaa!! Arribo a la R treient fum pels queixals i cagant-me amb l'escalada i amb el meu fanatisme i... veig la cara d'en Miquel! Miquel, estàs bé? Tenia la cara desenqueixada... estava blanc (igual que el dia que em va veure caure a la Lotus)... Se'm passa la ràbia i el mal humor de cop, com un raig d'aigua freda... osti, que en Miquel està xungo de debò! Ei Raquel, que tinc un baixón, les cordes s'han enganxat i no et pots imaginar com m'ha costat d'arribar aquí... necessito menjar alguna cosa... Parem i mengem, bebem aigua... però això sols provoca ganes de vomitar a en Miquel... Raquel, tenim dues opcions: O ens baixem des d'aquí o li tires tu, jo no puc. Buaaahhh, no sé pas què em feia més por! Miquel, que baixar-nos d'aquí no és fàcil... potser millor que tiri jo a munt... per què et veus en cor de seguir escalant? Hem de tenir en compte que si tiro jo, m'asseguraré a la meva manera (és a dir, tant com la roca i el material em permeti) i segur que sortim de nit... (i per dins... buuuaaahhh, que jo no soc capaç d'escalar de primera de nit... va, tranqui, que en Marc Busquets ja t'ho va dir a la "Mi primer Amor", el dia que et toqui tirar de primera de nit ho faràs, com tothom quan s'hi troba). Moments d'incertesa, d'angoixes i pensaments personals... Miquel, fem el que la teva intuició et digui, que sempre ens acaba sortint bé. Si cal que li tiri jo, li tiro, si cal baixar, ens baixem! En Miquel s'ho pensa i... Raquel, ja li tiro jo, sortim per dalt. Segur? Sí, segur! Bufa, quins collons més ben posats... i si se'm desmaia a mig llarg? Buuuaaahhh, qui coi m'havia manat fotre'm aquí! Quan acabem aquesta via, jo no escalo més, a la merda l'escalada, no ho necessito, gaudiré de la muntanya d'un altra manera, però a la merda l'escalada!

Ll7/Ll8/Ll9/Ll10/Ll11/Ll12: Sabeu que no recordo gairebé res d'aquests llargs? Bé, sí recordo que en Miquel va començar a tirar en el Ll7, mentre jo li anava preguntant si es trobava bé (i resant per què la resposta fos que sí), que aleshores se'ns va posar a ploure (sí, ens va passar de tot...), que els 6a's semblaven 6b's, i els V'ns 6a's... que jo no vaig tenir ganes de treure la camara del budrier ni una sola vegada més, que en Miquel em va fer una foto de somriure forçat...

Que ja tant era si fèiem el llarg en lliure o en Ao, i que cada vegada es feia més fosc i feia més fred... i que quan crèiem que ens quedaven dos llargs sols ens en quedava un (la millor notícia de la via), i que finalment vaig acabar fent l'últim llarg gairebé a les fosques però sense frontal. I que quan vaig arribar al cim (21h), abans de treure'm ni els gats el que primer vaig fer va ser trucar a en Marc per dir-li que estàvem bé... i que quan ell em va preguntar com quedàvem per l'endemà (sí, l'endemà i l'altre havíem d'anar a fer via llarga...) li vaig haver de dir que jo no podia, que jo no volia escalar (amb un bon nus a la gola...)...

I encara ens quedava el descens!! I d'això sí que havíem quedat amb en Miquel que me n'encarregava jo... i... increïble, cap problema! Sí, anàvem a les fosques (primer amb frontal i després amb la llum de la lluna), feia fred, no coneixíem la baixada (jo l'havia feta després de la Paul, però força més enllà, i també de nit). Potser és que de nit és més fàcil... o que per fi se'ns havia acabat la mala sort... però entre les explicacions d'una i la intuició de l'altre vam saber pujar a munt, baixar, pujar, arribar a les roderes, veure la gran fita (on hi vam posar una pedra) i seguir cap a baix seguint les fites penjades als arbres... i per fi, al cap de dues hores més, al cotxe!!! I sabeu el que més ens va sorpendre a tots dos? O més ben dit, del que més ens vam alegrar? De que, tot i la mala sort, de que tot i els errors d'un i de l'altre, no vam discutir, no ens vam escridassar, la cordada va fluir, i vam confiar en l'altre en tot moment i vam entendre que s'equivoqués tot assumint l'error amb un somriure... tot assumint el nostre seguit de preses de decisions des del moment que vam quedar per fer el Dédre Gris, una decisió compartida rere una altra ... sort d'això!

I bé, de tot això ja fa dotze dies... i ara ja veig les coses diferents... no havia d'engegar a la merda l'escalada, no haig de deixar d'escalar, doncs és el que més m'agarada fer en aquesta vida... vaja que no podria deixar-ho! Però sí que cal escoltar, sí que cal saber quan sí i quan no... En el fons vam tenir sort, per què amb tot el que ens va passar, en el fons, no ens va passar res... vam fer la via, vam arribar al cotxe amb un somriure... i això és el més important!

Però el més important no era disfrutar? Sí, disfrutar de la cordada i de l'aprenentatge que ens aporta cada via, i aquesta me n'ha aportat molt!!

Així que... a seguir escalant, a seguir gaudint i a seguir aprenent... Aprenent de la paret, de les persones amb qui les compartim, i de mi mateixa!!