dimecres, 24 de setembre del 2008

Díedre Gris a Montrebei, 410m 6a+ (V+ oblig.)

La veritat és que aquesta via la vaig fer el divendres 12 de setembre... sembla que cada vegada em costa més posar-me a escriure... però tard o d'hora ho acabo fent... i aquesta via, i les vivències que hi vaig compartir, s'ho valen!! (prepareu-vos, perquè és rakclimb total... je, je... tot amb pèls i senyals!)

Foto extreta d'Onaclimb

El Díedre Gris és una via de 410m situada a la paret de Catalunya de Montrebei ( gairebé en el seu punt mig) de 6a+ de grau màxim i de V+ d'obligat (sempre tenint en compte que estem parlant de grau Montrebeià... je, je... per què sinó és que encara estic més xunga del que em pensava!). Diuen que per ser Montrebei es troba força equipada... bé, la veritat és que jo no en puc donar la meva opinió (donada la meva falta d'experiència en aquesta zona...) però sí que us puc dir que a les R's trobes entre un o dos claus i que en els passos més compromesos i difícils d'assegurar també te'n trobes algun. Nosaltres portàvem el joc d'àliens (repetint el semàfor) i els Camelots del 0.75 al 4més un joc de tascons complert (amb algun repetit) i uns quatre friends variats de més.


Jo ja feia temps que li tenia ganes a aquesta via... a aquesta via i a Montrebei... semblava que sempre que em proposava anar-hi n'havia de passar alguna... i quan la vaig estar fent vaig arribar a dubtar de si les coincidències anteriors que em negaven la seva escalada eren avisos per què no hi anés... però vés a saber... ens va passar de tot, però la vam fer!!

Ja vam començar malament... jo havia tngut una boda el divendres... així que entre pitus i flautes vaig acabar dormint dues hores i mitja... tot i així em vaig llevar amb un somriure: me n'anava a Montrebei! Quan ja era a la carretera... meeerda! M'he oblidat la corda i el xubasquero... trucada a en Miquel N... Tranqui, jo en porto dues... i xubasquero tampoc en porto... no crec que el necessitem! Arribats a la primera àrea de servei passat Cervera, deixem un cotxe i cap a Àger!

Arribats a Àger comencem a fer carretera a munt carretera a baix... Raquel, no m'havies dit que tu sabies arribar al Prat? Mmmm... sí, però ja em coneixes... no ens podem fiar de la meva orientació... je, je... Anem al bar a fer a preguntar (i un cafetó)... Ah, valeee, el desviament era més a munt!! Je, je... I ja comença a pluvisquejar... tot és boira... bufa... almenys arribem-nos al Prat. Ens hi arribem i... va, almenys mirem on és el peu de via...

Per aproximar-nos des del Prat de Sant Llorenç, caldrà que agafem el camí que surt de la part de dalt a l'esquerra del Prat i seguir-lo tot passant per sota la paret de Catalunya. Nosaltres anàvem mirant la paret però no vèiem res... boira... i en Miquel no hi havia estat mai i jo sols a la Paul (on anava guiada per l'Annalisa i ni me'n vaig preocupar...)... i mentre en Miquel feia d'explorador apropant-se a la paret... truco a en Piju, que sol ser la meva salvació en aquestes situacions... Que on soc? Si he passat la Paul?? Buaahhh, ni idea... Que haig de fer una forta baixada? I trobar unes cordes fixes?... Doncs encara no ho hem fet... Merci!! Miqueeeel, baixa, que està més enllà!! Total... que estàvem a prendre pel cul de la via! Així doncs, quan agafes el corriol que surt del Prat, cal que el segueixis sense entretenir-te, fins que comença a fer una forta baixada (que donat que tot estava ben moll no va ser massa agradable... crec que a l'aproximació vaig caure més de sis vegades!), que és la part de la Paret de Catalunya on s'hi veuen força matolls... a partir d'aquí cal estar ben atents a la nostra dreta (que cada vegada ens apropem més a la paret), on veurem dues cordes fixes blanques instal·lades en un díedre/canal. Cal que pujem per aquí. Passades les cordes fixes, una grimpadeta cap a la dreta i ja som sobre la feixa. Arribats a la feixa caldrà anar a l'esquerra, força a l'esquerra... fins que finalment veurem el marcat díedre, el Díedre Gris!! I per situar el peu de via, caldrà tenir en compte que s'inicia en un díedre on hi ha una alzina i una llastra... però per si encara teniu dubtes, aquí en teniu una foto:

I amb tot això... quina hora era? Les 13h!!! Què fem? Miquel, jo vaig molt lenta... m'entretinc molt a assegurar-me... sortirem de nit... Bueno, com vulguis, jo li puc tirar de primer... però tampoc ens assegura que sortim de dia... per mi ens hi posem, però com tu vulguis. Buaaahhh, Miquel, jo prefereixo fer la via de segona i repetir-la un altre dia que no pas refer el camí que hem fet fins ara i igualment haver de tornar un altre dia... però jo ja et dic que de nit no tiro de primera! I dit i fet: acordem fer la via, i provar d'alternar llargs, i segons l'horari que portem, doncs haurà de tirar en Miquel a tota pastilla.
LL1: (45m, V) Comença en Miquel... i ja veig que no s'entreté massa a assegurar-se... Eps Miquel, ves posant alguna cosa... que si caus vas a terra... Nosaltres vam pujar-nos a l'arbre sense miraments, per després entrar al díedre i continuar-hi fins arribar a la gran fissura transversal del segon llarg. Arribats aquí, jo ja vaig poder comprovar que les poques hores dormides no 'ajudaven massa... mareig, feblesa...
Ll2: (40m, IV, IV+) No obstant em tocava a mi... sols de veure l'escalada en flanqueig de baixada li vaig cedir el llarg a en Miquel... tot i que quan el va iniciar em vaig adonar que m'havia equivocat... aquest llarg, quan el fas de segona sembla que desgrimpis anant de primera... Ei Miquel, si us plau, assegura'l molt, que em fa el meu yuyu... I sí, aquesta vegada es va entretenir a assegurar el llarg...

Després, vaig poder comprovar que realment no n'hi havia per tant... però des de la R1 feia el seu respecte! Bé... i l'entradeta a la R2 en desgrimpada... je, je... aquesta feia respecte amb raó!
Ll3: (25m,V) Va, ara m'hi poso jo, que si no, no començaré mai! I es veu un díedre ben bonic, en bavaresa posa la ressenya... i és curtet, guai, va, hi vaig jo! I... collons els V'ns de Montrebei!! Per sort, o per mala sort pel Miquel, es podia assegurar molt bé... així que vaig fer una cosida total tot dient: buaaahhh, Miquel, soc una cagada, soc una cagada...Per què ho dius? (està clar que no em veia...)... per què encara no he acabat de superar un empotrador que ja n'estic posant un altre!! Arribo a la R (que, tot i que hi havia dos claus, en un em quedava el mosquetó mal posat... així que vaig fer la R3 d'un clau i una sabina, i un reenviament al clau restant). I surt en Miquel...

Osti Raquel, però si ara això es pot fer amb A0!! Je, je... sí, ja t'he dit que soc una cagada!! Total, que mirem l'hora i... buaaahhh, anem fatal! Ja cal que ens afanyem!! Valeeee, vaig de segona!

Ll4: (35m, V/V+) Aquest continuava en díedre. Des de la R3 no es veia massa bonic... però realment ho era, sobretot quan arribes a la fissura que és a punt d'iniciar en Miquel:


Ll5: (40m, V/V+) Aquest es tracta de fissures i petits díedres...

on vaig flipar amb la sorreta que em queia als ulls cada vegada que en Miquel recuperava la corda ... i vaig acabar fent el llarg amb els ulls tancats... no en podia obrir un ni que vulgués, flipava amb el dolor!! Així que, arribada a la R5 (que la vam fer un xic més a munt, ja en la xemeneia, fent-la en l'arbre), en Miquel es va haver de netejar les mans amb l'aigua de la cantimplora i treure'm la brossa que tan m'agobiava...

Ll6: (40m, V/V+) Té una sortideta en xemeneia/díedre molt bonica...


Però una vegada vaig perdre en Miquel de vista... Osti Raquel, se m'ha anat la pilota, m'he fotut on no tocava... Però estàs bé? (la veu d'en Miquel era... diferent... mai li havia sentit en aquest to... era un to que transmetia que passava por)... No Raquel... me n'he anat massa a l'esquerra i se'm trenca tot... no sé pas com sortiré d'aquí... Buaahhhh... potser sí que no havia de venir al Díedre Gris... i de sobte: Pedraaaa... I més que pedra, rocs gegants volant!!! Jo que m'amago sota el díedre... Miquel, estàs bé? Sí, però ves molt en compte, que no sé pas com coi sortiré d'aquí!... bufa... vale Raquel, tranqui, ves fent nusos a la corda, no fos que en Miquel faci el vuelo del quinze i tu no siguis capaç de parar-lo per què et cau un roc... Raquel, em despenjaré d'un arbre, ves-me donant corda... I per fi torna a ser a la via!! Es desencorda i recupera la corda quan arriba als dos claus. Ei continuo, que faré R a la següent... I al cap d'una estona començo a sentir gemecs... era com si cada pas li costés un futimé... i, per fi: Reunióóó!! Però no s'havia acabat aquí... Raquel, la corda rosa deu estar enganxada, t'asseguraré de l'altre! Així que jo començo a pujar tot i anant recollint la rosa... osti, què més ens passarà? Això de pujar en xemeneia, això de fer passos de díedre i haver d'anar-te enroscant una corda te la seva tela... i qui m'havia manat a mi de venir a Montrebei? I qui m'havia manat a mi escalar? Quin agobioooooo!!!! Miqueeel, encara no es pot tibar de la rosa? Noooo!! Joeeeer, que això és molt xungo!! Buaahhh, i ara per la dreta? En bavaresa invertida d'una roca que es trenca? Miqueeel, encara no pots recuperar rosa? Si, ara ja sí! Doncs m'espero que la recuperis totaaaa!! Arribo a la R treient fum pels queixals i cagant-me amb l'escalada i amb el meu fanatisme i... veig la cara d'en Miquel! Miquel, estàs bé? Tenia la cara desenqueixada... estava blanc (igual que el dia que em va veure caure a la Lotus)... Se'm passa la ràbia i el mal humor de cop, com un raig d'aigua freda... osti, que en Miquel està xungo de debò! Ei Raquel, que tinc un baixón, les cordes s'han enganxat i no et pots imaginar com m'ha costat d'arribar aquí... necessito menjar alguna cosa... Parem i mengem, bebem aigua... però això sols provoca ganes de vomitar a en Miquel... Raquel, tenim dues opcions: O ens baixem des d'aquí o li tires tu, jo no puc. Buaaahhh, no sé pas què em feia més por! Miquel, que baixar-nos d'aquí no és fàcil... potser millor que tiri jo a munt... per què et veus en cor de seguir escalant? Hem de tenir en compte que si tiro jo, m'asseguraré a la meva manera (és a dir, tant com la roca i el material em permeti) i segur que sortim de nit... (i per dins... buuuaaahhh, que jo no soc capaç d'escalar de primera de nit... va, tranqui, que en Marc Busquets ja t'ho va dir a la "Mi primer Amor", el dia que et toqui tirar de primera de nit ho faràs, com tothom quan s'hi troba). Moments d'incertesa, d'angoixes i pensaments personals... Miquel, fem el que la teva intuició et digui, que sempre ens acaba sortint bé. Si cal que li tiri jo, li tiro, si cal baixar, ens baixem! En Miquel s'ho pensa i... Raquel, ja li tiro jo, sortim per dalt. Segur? Sí, segur! Bufa, quins collons més ben posats... i si se'm desmaia a mig llarg? Buuuaaahhh, qui coi m'havia manat fotre'm aquí! Quan acabem aquesta via, jo no escalo més, a la merda l'escalada, no ho necessito, gaudiré de la muntanya d'un altra manera, però a la merda l'escalada!

Ll7/Ll8/Ll9/Ll10/Ll11/Ll12: Sabeu que no recordo gairebé res d'aquests llargs? Bé, sí recordo que en Miquel va començar a tirar en el Ll7, mentre jo li anava preguntant si es trobava bé (i resant per què la resposta fos que sí), que aleshores se'ns va posar a ploure (sí, ens va passar de tot...), que els 6a's semblaven 6b's, i els V'ns 6a's... que jo no vaig tenir ganes de treure la camara del budrier ni una sola vegada més, que en Miquel em va fer una foto de somriure forçat...

Que ja tant era si fèiem el llarg en lliure o en Ao, i que cada vegada es feia més fosc i feia més fred... i que quan crèiem que ens quedaven dos llargs sols ens en quedava un (la millor notícia de la via), i que finalment vaig acabar fent l'últim llarg gairebé a les fosques però sense frontal. I que quan vaig arribar al cim (21h), abans de treure'm ni els gats el que primer vaig fer va ser trucar a en Marc per dir-li que estàvem bé... i que quan ell em va preguntar com quedàvem per l'endemà (sí, l'endemà i l'altre havíem d'anar a fer via llarga...) li vaig haver de dir que jo no podia, que jo no volia escalar (amb un bon nus a la gola...)...

I encara ens quedava el descens!! I d'això sí que havíem quedat amb en Miquel que me n'encarregava jo... i... increïble, cap problema! Sí, anàvem a les fosques (primer amb frontal i després amb la llum de la lluna), feia fred, no coneixíem la baixada (jo l'havia feta després de la Paul, però força més enllà, i també de nit). Potser és que de nit és més fàcil... o que per fi se'ns havia acabat la mala sort... però entre les explicacions d'una i la intuició de l'altre vam saber pujar a munt, baixar, pujar, arribar a les roderes, veure la gran fita (on hi vam posar una pedra) i seguir cap a baix seguint les fites penjades als arbres... i per fi, al cap de dues hores més, al cotxe!!! I sabeu el que més ens va sorpendre a tots dos? O més ben dit, del que més ens vam alegrar? De que, tot i la mala sort, de que tot i els errors d'un i de l'altre, no vam discutir, no ens vam escridassar, la cordada va fluir, i vam confiar en l'altre en tot moment i vam entendre que s'equivoqués tot assumint l'error amb un somriure... tot assumint el nostre seguit de preses de decisions des del moment que vam quedar per fer el Dédre Gris, una decisió compartida rere una altra ... sort d'això!

I bé, de tot això ja fa dotze dies... i ara ja veig les coses diferents... no havia d'engegar a la merda l'escalada, no haig de deixar d'escalar, doncs és el que més m'agarada fer en aquesta vida... vaja que no podria deixar-ho! Però sí que cal escoltar, sí que cal saber quan sí i quan no... En el fons vam tenir sort, per què amb tot el que ens va passar, en el fons, no ens va passar res... vam fer la via, vam arribar al cotxe amb un somriure... i això és el més important!

Però el més important no era disfrutar? Sí, disfrutar de la cordada i de l'aprenentatge que ens aporta cada via, i aquesta me n'ha aportat molt!!

Així que... a seguir escalant, a seguir gaudint i a seguir aprenent... Aprenent de la paret, de les persones amb qui les compartim, i de mi mateixa!!

22 comentaris:

susi ha dit...

raquel he passat verdadera por amb el teu relat!!!! noia quin trangol!!!, de tota manera, sento, com tu i com molts de nosaltres , que escalar,no es més que un altre camí que ens ajuda a adonar-nos del que realment es important a la vida. no cal buscar massa lluny, ho tenim davant dels nassos i en les situacions dificils és quan apareix.
el sentiment que vas experimentar envers el teu company quan vau acabar la via es el que et fa creixer com a esser humà.

un petonass !!!

Raquel ha dit...

Gràcies Susi! Sí, jo també vaig passar veritable por... però aquesta vegada no era por que em passés alguna cosa a mi, si no al company de cordada!! I crec que és pitjor...

edunz ha dit...

endavant! i felicitats per l'experiència i tot el que ha donat de si!

marc ha dit...

collons, fas la competencia a l' Stephen King...quina por!!!
Sort que acaba bé. Ja ho diuen que el que no mata, engreixa.
Felicitats

PGB ha dit...

Rack! M'ha agrat molt l'escrit! (basicament pq ha acabat be i per les reflexions finals :P)

Deu n'hi do, sort que vau poder tornar a la via i sort que la veu acabar. Sou uns jefes! :)

Quan sigui gran, ja anire a posar els peus a Montrebei... a veure que s'hi cou :P

Marieta ha dit...

ostres raquel...quan et llegeixo em fas posar al teu lloc i no paren de suarme les mans i apreto els llavis tota nerviosa. Jo també m'hagués fet les mateixes preguntes "qui m'ha manat venir aquí???"

bona experiència, però, eh?

Mingo ha dit...

Raquel tranquila, si sabessis les vegades que hagués penjat la corda després d'una experiència dura, però després torna aquell cuquet que portem dins, i ets pell no hi ha raonament que valgui, tornes a la pedra. L'escalada és un aprenentatge continuo, el que passa que el dia que foten aprendre un llibre sencer de cop, és dur.
Felicitacions als dos, és molt estresant escalar quan pateixes pel company.

Anònim ha dit...

Ei Rakel,

Felicitats per la via, i per sortir-ne tant madurada.

Les pitjors situacions ens fan apendre molt, de nosaltres i dels companys, del sentit de moltes coses.

En general el PLAER, en aquests casos arriba més tard...amb la reflexió, amb les conclusions, amb la felicitat de haver superat un repte i d'estar vius amb aquells que estimem.

Tantmateix ja saps el preu que cal pagar per aquest plaer i el que sovint cal és saber reflexionar i ser valents de renunciar o reconduir aquell aprenentatge per camins més segurs o amb plaers més inmediats. Simplement e stracta de entendre què estimem, com i què valorem i com.

Jo ho tinc clar, però també ho he trobat després de caigudes, algun dolor, vivacs i congelacions als dits, cordes trencades, pedrades, amics morts, hospitals i molta i molta por que el record transforma en un fals pler que ens dóna la "vanité" de sentir-nos diferents...

Cadascú ha de fer el cami i tu fas el teu, cuida't molt, fes el viatge i no oblidis que les Itaques també són un destí final, encara que el que aprenguis és l'important!

Jaumegrimp ha dit...

Hola Raquel, no m'extranya que hagis tardat una mica a fer el post...tot i que no gaire pel que acostumes, una experiència així s'ha de sedimentar.
M'ha agradat molt l'escrit, molt viscut, però no ens facis patir tant!
Cuida't!

Raquel ha dit...

Edu: Gràcies! I felicitats a tu per l'obertura!!

Marc: El que no mata engreixa??? No em fotis, que això d'engreixar-me em posa de molt mal humor!! Je, je!

PGB: Gràcies!! Et ben asseguro que jo tardaré a tornar a Montrebei... potser encara hi tornarem alhora!!

Marieta: Sí, je, je...bona experiència!! A veure quin dia en compartim una, no? (però sense passar por!!)

Mingo: Gràcies, gràcies per les teves paraules! Saber que a gent amb experiència també li ha passat és tot un alleujament!! Mica en mica...

Tranki: Gràcies, m'encanten les teves reflexions! D'elles també n'aprenc... seguiré caminant tot buscant el meu PLAER, disfrutant de la caminada!

Jaume: Gràcies! Espero que en el proper post no surti la paraula por!!

Anònim ha dit...

Em suen les mans, t'hi hauries de dedicar en plan professional a això d'escriure.
Li tinc ganes a anar a Montrebei però ...
És molt curiós quan estàs penjat a la paret en una ocasió en la que passes molta por que et dius: mai més, deixo l'escalada i em dedico a pescar, o a seure el sofà i mirar la tele. El sofà de casa ... sniff.
I passa una setmana ... i ja hi tornem a ser, ni la gana, ni la son, ni la por, ni el cansament, ... adictes conqueridors d'allò inutil.
Aquest diumenge uns paios ens van veure escalant: "que manera de complicarse la vida". Doncs si. Com diu el poeta d'Horta:
"el que fem per gust i ganes"
Potser no era poeta, però si que és de Horta ;)

Raquel ha dit...

Doncs aquest d'Horta és un savi!!

Eps, que jo, quan vaig dir-me que deixava d'escalar, vaig pensar en alternatives tipus: bici, córrer, curses de muntanya... je, je... el sofà ni se'm va passar pel cap!! I encara menys amb la tele encesa...

Quan realment em vull relaxar em poso a la terrassa a prendre el solet amb una bona novel·la entre les mans i música de fons... Però com que aquest finde sembla que de sol poc... potser que me'n vagi a les parets... je, je... seguiré rumiant-m'ho, que encara és dijous!!

lux ha dit...

hola guapissima!!

m'ha fet pensar moltes coses el post... i alguns del comentaris que han fet ...
coses que en parlem a vegades...

perque escalem?
que es això que ens empeny...

hi han mil raons, mil motius.. tan com escaladors....
i en un mateix escalador a vegades molts motius...

pero una de les coses que tot sovint penso que en un mon on les emocions son tan prefabricades...
l'escalada es tan real, tan intensa...
fa fred, fa calor, hi ha triomf, dolor, mort, alegria, companyerisme, felicitat, aprenentatge...
no hi ha bombolla que ens protegueix....
ens sentim completament vius!

Potser per això aquells que ens agrada viure intensament la vida.. tornarem a la paret....

Pero es cert que de fet portem poc temps, hem d'aprendre i hem de reflexionar... fent el camí...

pero si es amb una bona cervesa despres d'una via d'escalada, en un vivac, o al peu d'una bona muntanya ...millor...

una abraçada ben forta i ens veiem ben aviat a la paret!

Raquel ha dit...

Ei guapíssima!!
M'han encantat les teves paraules!! M'has fet recordar les nostres converses, que ara mateix tan anyoro...

Mmmm... tens raó, ens agrada viure intensament... amb l'ecalada ens sentim completament vius... Ei Lu, m'encanta!!
Gràcies, gràcies i mil gràcies per saber respondre fins i tot abans que jo sàpiga realment què em pregunto!!

Una forta abraçada!!

Raquel

Miquel Navarro ha dit...

Casum l'olla! mira que perdrem en el Diedre Gris...això em passa o per massa fanàtic o massa empanat...bueno, tb podria ser perquè sóc guapo...però va, ignorarèm la última opció...jua,jua,jua...no m'extranya que la Raquel notés un canvi en la meva veu ja que vaig passar del méu to habitual gruixut a una especie de "coc,coc,coooc..."(gallina)ja,ja,ja..però va ser una molt bona experiència i com no, amb una molt bona companya de cordada.Merci per els vosteres escrits!

Gatsaule ha dit...

Osti, noia, ja m'ho semblava quan llegia l'anterior escrit que estàs tornant a recuperar l'autèntic rakestil, el teu antic estil d'escriptura.

Però a part d'això, molt bé de tirar endavant, d'aguantar a la via i d'acabar-la com fos.

I és que més que escalada, aquesta història sembla alpinisme del dur !

Miquel Navarro ha dit...

Jope Raquel m'he tornat a llegir el téu escrit...i és que reflecteixes de puta mare la realitat de l'aventurilla! enhorabona!!!! :D

Raquel ha dit...

Miquel: Coc-coc-cooooc?? Je, je... però sí la cagada del post soc jo, no pas tu, no em prenguis protagonisme!!! Je, je!!
Eps, gràcies per tornar-lo a llegir... je, je!!

Gatsaule: Ostres, doncs recorda'm que l'alpinisme dur a mi no em va massa... je, je... Més que res per si l'agafés d'alternativa a l'escalada...

Santi Llop ha dit...

Felicitats a tots plegats per saber extreure l'aspecte positiu de l'escalada.
Aquesta activitat ens ajuda a ser millors persones dia a dia, només cal una actitud respectuosa i predisposició per apendre.
Sempre s'apren, sempre.....

Insisteixo, felicitats a tots els que ho heu entés, doncs és en benefici propi.

Raquel ha dit...

Gràcies Santi! Un gran aprenentatge...

Anònim ha dit...

ei companyes voldria saber quantes hores vau trigar en fer la via, si està molt desprotegida del sol i si és poc recomenable fer-la en el mes de novembre idem per la Paul Lalueza que veig que tb la vau fer gracies i felicitats per leas vies i l'activitat

Raquel ha dit...

Doncs tot depèn de la rapidesa i de com t'asseguris... nosaltres vam tardar 8h al Díedre, però està marcat de 6h... a mi m'agrada assegurar-me molt, i tardo més... no sé...
LA Paul està un xic més equipada que el Díedre. Segons diuen són de les més equipades (jo, precisament, no soc una experta en Montrebei... je, je), però compteu en trobar-vos un o dos claus com a màxim per llarg (o res), i un o dos claus com a màxim a ales R's (o sabines).
Respecte al sol... ara deu entrar cap a les 11h... i hi toca fins tard, però els últims llargs de la Paul són xemeneia (així que adéu sol), i el Díedre també té xemeneies als penúltims llargs...
No sé... tot depèn de com de ràpids escaleu... Hi ha molta gent que ho fa aquesta època sense problema, i d'alres que acaven sortint de nit i pelats de fred... je, je!!
Hi ha altres vies a Montrebei més curtes... però ja et dic, jo tampoc te'n puc recomenar, em sap greu.
Feu el que feu, disfruteu moooolt!!