diumenge, 1 de juny del 2008

Tornant als inicis...

Quan el turmell semblava curat, em vaig veure a sobre l'examen del nivell D de català... així que la meva retrobada amb la paret hauria d'esperar. I el primer cap de setmana que per fí puc escalar (el passat), comença i acaba passat per aigua... brrrr!!!


Tot i això, el passat cap de setmana vaig anar a Malanyeu, a celebrar les obertures dels escaladors del Centre excursionista de Badalona. Sí, ja sé que a primer cop de vista no té res a veure amb mi... però si filem prim sí! A veure... La Clara i l'Oriol són d'aquest centre... la Lu és amiga d'ells... i jo amiga de la Lu... doncs això, que em vaig enxufar a un sopar (que va acabar essent dinar) a Malanyeu, amb la colla de Badalona (les Mòmies i el jovent).

Com ja he dit, havia de ser un sopar. El meu pla era el següent: jo sortia de l'examen oral dissabte al matí, me n'anava cap a Malanyeu i escalava on ells estiguessin, a la nit sopar i l'endemà a seguir escalant. Però ja vaig sortir d'Òdena amb pluja... i aquesta no em va abandonar en tot el viatge. Donat que no es podia escalar, es va adelantar el sopar per un dinar. El dinar va estar boníssim, i la gent de Badalona encantadora... i les Mòmies tots uns personatges a qui admirar. Total, que a les sis de la tarda, amb la panxa ben plena i algun que altre got de vi... ens vam adonar que ja no plovia... que feia estona que no plovia... i vam decidir anar cap a la paret.


Donat que feia dos mesos que no escalava... que tenia fred... que la paret no estava del tot seca... i que... i que res, que millor que em deixi d'excuses i que digui directament que vaig escalar de segona. Sols vam poder fer tres vies. Crec que eren dos 6a i un 6b. Tot i que ho vaig encadenar tot, dubto que hagués pogut anar de primera (tema coco) ... la qual cosa em va angoixar un xic, doncs pensava: nena, si amb parabolts i en esportiva no tires de primera... quan podràs anar a gaudir de la via llarga?

I tot i que el turmell se'n va ressentir, al vespre vam anar a la Patum de Berga... i quan tornàvem cap a Malanyeu per dormir a la furgo... els mossos... em tocarà bufar...Lu, tu creus que donaré positiu? i... 0,0!!! Crec que ni el mosso s'ho podia creure! Ara, que si haguessin fet bufar a la Lu... je, je... bé, que de "0,0" res de res!! I l'endemà ... bé, l'endemà no, que vam anar a dormir a les 4h de la matinada... així doncs, al cap d'unes hores, plovia a bots i barrals... Finalment, cap a les 10.30h decidim anar a fer un bon esmorzar i cap al boulder d'Igualada a petar el que no ens havíem petat a la paret.


I... ara anem a aquest cap de setmana (sí, je, je... el meu retorn és al complet... retornen les novel·les de la Raquel!!). Jo tenia al peque, així que l'única opció era esportiva, i dissabte, per què diumenge tenia compromisos familiars. Però a on? Després d'experimentar la meva fluidesa mental a la paret i la meva poca autoconfiança de l'anterior cap de setmana... calia anar a algun lloc conegut, algun sector on ja hagués anat de primera quan començava a escalar. Així que vaig proposar a la Lu i a l'Albert d'anar a Can Jorba. Recordava una placa on hi havia tres vies fàcils (bé, tres vies que recordava que marcaven de 6a més o menys i que jo les havia trobat més fàcils en aquell moment). I tant em vaig fiar de la meva bona memòria que no vaig agafar la guia de Montserrat Sud.


Així que arribem la Lu i jo amb els peques a Can Jorba central. En la placa ja hi havia una cordada de Sabadell fent les dues vies de la dreta, així que vam anar a la de més a l'esquerra. Els que coneixeu el sector ja deveu suposar què em va passar... la de més a la dreta era la Xapes Negres (V+), la següent La Fàcil (6a) i la de l'esquerra, on jo em posava, la que no posa el nom en la guia i marquen de 6a+... però jo no sabia... tan sols recordava que aquelles eren les fàcils. Total, que m'equipo i em decideixo a començar... collons Lu, sí que està lluny la primera xapa... pujo una mica i veig un espàrrec! Lu, has portat xapes recuperables? I els tascons?... I els linkam? I no, la Lu no havia portat res, jo tampoc i la cordada de Sabadell tampoc. I a mi que em comença a entrar el yuyu a quatre metres de terra... els de la cordada de Sabadell que em veuen apurada i s'apropen... fins i tot s'ofereixen a xapar-me la primera... collons Raquel, com t'has de veure!! Que no, que has de xapar-la tu!! Uns passets més i la xapo! Bufa... com va el coco!! I faig la resta de la via moooolt més lenta que de costum, mirant-me cada pas com si estigués fent jo que sé què... la cordada de Sabadell al costat... Com va?... Vaig fent, però em dóna la sensació que la roca rellisca, no em refio de cap peu, és com si la humitat hi estigués enganxada... Tranquil·la, que a mi em dóna la mateixa sensació, així que serà que realment està humida! No sé si mal de muchos consuelo de tontos (o com es digui...), però a mi em va ajudar, almenys a pensar que no m'havia trastocat del tot! Finalment, arribo a la R i encadeno... tot desitjant que l'Albert arribés quan abans i tirés ell de primer.


Després del meu espectacle, la Lu decideix fer-la de segona, i quan ja està arribant a la R arriba l'Albert amb la seva peque. L'Albert fa aquesta mateixa via com un llamp (ja no estava humida?) i tot baixant posa la cinta i passa la corda per la primera xapa de la Ladysue (6b). Arriba a baix i em diu que em toca a mi. Buaaah, Albert, que si en aquesta he passat por, imagina't en un 6b... Però l'Albert m'anima no sé com i acabo tirant de primera al 6b i al segon llarg (anavem amb corda de 80m). I... mmmm... gràcies Albert, quin disfrute... encadenada i sense passar tanta por!! No hi ha res com que els amics confiïn amb tu quan ni tu mateixa ho fas!! Je, je!!


Després munto La fàcil (6a), que els peques ja s'estan queixant que també volen escalar. Jo disfruto com una boja, i el meu peque també...
Bé, arribat a aquest punt va decidir que ja no volia pujar més... ni tampoc baixar... que les vistes eren molt boniques... que allí s'estava bé... Excuses! Je, je... Pujar més li feia por per l'alçada, i baixar encara l'espanta. Va acabar baixant arrossegant el cul per la paret... i més feliç que un xínxol! Va crear un nou model de descens, després la peque de l'Albert va voler fer el mateix.

La Lu ja se'n va i ens quedem l'Albert i jo. Ara ja estic gelada, i l'Albert proposa L'Hora Violeta (L1-V+ i L2-6b+). Jo aquesta mai l'havia feta fins dalt... i recordava que els companys que l'havien feta en aquell temps no paraven de volar en un punt de L2. Així que aquesta vegada decideixo deixar per l'Albert el goig de posar les cintes. Mentre ell la fa comencen a caure les primeres gotes... però la fa sense problemes. jo la començo ben acollonida... però mica en mica, tot i que els dits cada vegada van més cansats, em vaig relaxant. Fins que arribo al xapatge xungo del segon llarg... que per falta de confiança en la força dels meus dits decideixo xapar des del canto més bo i acolorit que tinc davant... la cinta! Em moro de ràbia d'haver-ho fet i deixo la cinta una vegada la corda està passada per, almenys, progressar en lliure. Quan arribo a la R l'Albert em felicita de la meva soltura... je, je... està clar que no ha vist l'elegància del xapatge... je, je... però tot i que el dimoniet que porto a dins em deia: Jua, no li diguis, que no t'ha vist... fes-te la longuis... je, je... El meu subconscient em diu que qui no pot ser sincera amb els altres mai no ho serà amb una mateixa, així que li explico la crua realitat: he xapat agafada d'una cinta!. Arribo a terra i decidim anar tirant cap al parc, que els nens ens ho han demanat i si tardem massa més acabarem fent aquaparc.

I durant la baixada les reflexions... per l'Abert ha estat un dia prou ben aprofitat (donat el pronòstic de la meteo), tot i que per ell no hem fet res de grau. I per mi... ha estat un dia genial!! He tornat a escalar i a disfrutar... el turmell i el genoll em fan mal... però... mmm... quina gustera que porto al cos... Sí, ja sé que sembla que no hagi fet res de l'altre món, però per mi he fet molt més del que m'esperava, he estat capaç de superar les meves pors... i cal reconèixer que ha estat gràcies als amics.

I de tornada, ja al cotxe... el meu fill em pregunta: mama, tornes a estar contenta, oi? Sí, el meu fill també s'havia adonat que últimament estava de mal humor... del que és capaç l'escalada!!

17 comentaris:

Mingo ha dit...

Hola Raquel celebro que puguis tornar a enfilar-te i que els dolors hagin minvat.
La rentree sempre costa, més a nivell de coco. De totes maneres tu 6b+, que està superbé.
Vinga salut i roca

PGB ha dit...

Bentornada, Raquel! ;)
Anims amb l'examen de nivell D!

Marieta ha dit...

Hola guapa! M'alegro molt de la teva reentre! Ara ja ho saps: A ESCALARRR!

Raquel ha dit...

Mingo: Gràcies Mingo!! La veritat és que encara em fa mal... bé, ja no me'n feia fins que he tornat a escalar, però sarna con gusto no pica!! Je, je!!

PGB: Gràcies! El nivell D... bufa, no em va anar massa bé... massa nerviosa, amb la moto als dits... i com que fins el 27 de juliol no publicaran els resultats... més val no pensar-hi!!

Marieta: Gràcies!! Sí, a veure si el temps també es recupera i m'ajuda a posar-me a to, que en tinc ganes!!

Gatsaule ha dit...

Què he llegit ! Que vas xapar agafant la cinta en un tram fàcil de 6b+ ?

Em sembla que et retiraré la meva amistat per aquesta heretgia i passaré de tornar a escalar amb tu ! Quin retorn més patètic, mira que passar por en vies tan fàcils....

A part d'això, jo et recomanaria paciència, sobretot si encara et fa mal el turmell, i anar a vies llargues i fàcils de veritat on hagis de forçar el mínim i puguis anar-lo reforçant.

Costa de creure que donessis 0,0 després d'haver-vos vist per Patum...

Raquel ha dit...

Noooo, precisament vaig xapar agafada de la cinta en el tram difícil del 6b+...je, je... i el que em remou les entranyes no és el fet en sí, si no la poca confiança en mi mateixa... però mica, en mica, que jo per confiar amb algú necessito que m'ho demostri... així doncs, caldrà que m'ho vagi demostrant!!

A veure el proper finde si el temps es comporta i puc fer via llarga!!

lux ha dit...

eii Raquel!!
ja deia que qui havia de bufar era jo ..
per demostrar de manera cientifica!
que la meva alegria no era fruit d'aquella beguda taronja, sino la meva simpatia natural tot anant de festa ;-))
Apart d'aquest detall...jijiji

Felicitats!!
nena!! si tornes a escalar despres de quasi tres mesos i
el 6b segueix sent la teva zona de confort !! ke va ser un passejada..estil alfons baro ;-))

una abraçada i avant amb força!!!

Raquel ha dit...

Je, je... sí, per demostrar científicament que la Lu encara pot ser més divertida del que sol ser... je, je... tan de bò m'hagués atrevit a dir-li al mosso que si us plau, et dexés bufar!! Je, je!!

Sí, endavant, amb força i... amb bona companyia, eh!!

Petonàs guapíssima!!

Piter ha dit...

Iepps.. ara a apuntar-se a fer "vies llargues de dificultat" com en diu en Joan !! jeje que aquestes son les bones !!!!

Apa.. a veure quan tornem a coincidir en una cordada !!

Pekas ha dit...

Una buena rentreé.. si senyora...

peró amb el tema del tormell... vosté ho sap millor que ningú... paciencia... carinyo... i una mica de paciencia... :-)))) la resta...
a seguir tibant... :-)))))))

Raquel ha dit...

Piter: Sí, me'n moro de ganes!! Però a la falta d'entrenament i al dolor de turmell i genoll li haig de sumar l'aproximació i el descens... puc flipar pepinos!!
I tant que em de fer cordada!!

Pekas: Sí, però sovint, els entesos en la matèria són els pitjors... i si li sumem que la impaciència és un dels meus defectes... mal resultat!! Je, je!!Gràcies!!

Jaumegrimp ha dit...

Hola Raquel, quan he vist la foto del teu fillet emparrat a la paret, m'he recordat del que em va passar a mi amb la meva petita, érem en una paret d'escola als Alps i també va fer el mateix, es va quedar clavada i ni amunt ni avall! vaig haver de pujar per una via del costat i em va ser impossible tranquilitzar-la, vaig haber de desenganxar-li els dits de la roca un a un i agafar-la fort per baixar-la! No sé qui va patir mes si ella o jo!
El turmell cuida'l, però no deixis d'escalar!

Raquel ha dit...

caladaJe, je... sí, jo ja he hagut de pujar vàrie vegades. He arribat a la conclusió que li agrada escalar (ja que ho demana ell), però que té pànic quan ha de baixar. Sempre va escalant i mirant a vall... sempre pensant en l'alçada que li tocarà baixar! A veure si mica en mica va perdent la por al descens... si no, me l'hauré d'endur directament a fer via llarga amb descens caminant... je, je!!

mchesa ha dit...

Hola Raquel,
m'alegra molt llegir-te!
segur que tot seguit ens tornaras a sorprendre a tots plegats!
molt agraïda per haver-nos convidat al grup d'escalada en família! gràcies a tu hem pogut conèixer a persones maquíssimes i hem après molt!!!
una abraçada al Felix i fins aviat!

Raquel ha dit...

Ei Gatta!!
Jo, mentre em vagi sorprenent a mi mateixa ja puc estar més que contenta!! Je, je!!
De res, celebro que t'hi hagis sentit a gust!!
Una abraçada als tres!

Raquel

Llorenç ha dit...

Ostres Raquel!!!

tornant al mon dels blogs....i també al de l'escalada! m'alegro molt de que tot tornia ser com abans i tant optimista com sempre....

el tema del turmell...be, aquest es cura rapit!! el fotut es no perdre les ganes per la paret, els amics i les rialles!

Ens veiem aviat!

una abraçada! i a tornar-hi!

Raquel ha dit...

Sí, de retorn!! No exactament com abans... però sí amb les mateixes ganes i els mateixos somriures!! Sempre compartits amb els amics, és clar!!

Fins aviat!