Vivències en la Sol de Mitjanit

Com ja heu pogut veure en el blog dels Kutres, en el del Pescador d'Estels i en el d'en Gatsaule, aquest diumenge vam anar a fer la primera repetició en romeria a la Via Sol de Mitjanit. Inicialment havia pensat no fer-ne la piada, doncs ja érem prous bloggers com per poder llegir referències de la via. Però he estat pensant i... què carai!! Si sempre escric les meves vivències de vies que dec estar fent la mil•lèsima repetició... amb més motiu haig de fer aquesta, que vivències no en van faltar!!

Així que, si voleu detalls de la via, aneu directament als blogs anteriorment esmentats... que de ben segur us anirà millor per repetir la via, jo tan sols explicaré les meves vivències d’aquell dia.

Donat el tute de Montrebei, em vaig llevar ben cansada, però contenta de pensar que me n’anava a fer una primera repetició (almenys en quan a cordada femenina) d’una via oberta per algú que coneixia... algú que precisament vaig conèixer el mateix vespre que finalitzaven la seva via... i sabeu què em va cridar l’atenció? El somriure que se’ls dibuixava a la cara. Era un somriure de plaer, d’il•lusió, de cansament... i quan parlaven de l’obertura... mmm... el somriure creixia!! Quina màgia això d’obrir una via... vaig pensar!! Per aquest motiu, quan em van comentar que anaven a fer la primera repetició, no vaig dubtar en apuntar-m’hi, hagués anat a Montrebei el dia anterior o hagués fet una marató, aquells somriures s’ho valien!!

Val a dir que, m’esperava una via més fàcil!! Je, je... bé, quan en Paca, l’Annalisa i l’Eva em deien: Ostres, i tu demà escalaràs?Has vist quina hora és? Jo els responia...Sí, és una via que em fa molta il•lusió, anem una colla a fer la primera repetició... a més, és fàcil, està assegurada amb expansions i el grau obligat és V. Innocent!! Je, je... això és el que vaig pensar jo a l’iniciar el primer llarg de la via!! Je, je!! Ostres tu... tela amb els V’ns de Montrebei... però tela també amb els V’ns d’en Llorenç i en Pere!! De debò, jo no sé si és que em va agafar en fred (però crec que aquest motiu comença a donar-se massa sovint en el meu cas, així que potser ja passa al nivell “excusa”... no sé, tinc els meus dubtes!!), si és que esperava trobar-me els espits a tocar o què, però us ben prometo que vaig tenir els meus dubtes en algun que altre pas... ho deia i la gent reia... però per què coi no em creuen? De debò, que no vaig anar sobrada ni moooolt menys!! Sort que després van canviar el grau d’aquell tram a V+, per què ja començava a pensar que el meu grau assolit era el IV+ (opció que encara no descarto!).

El segon llarg el va fer l’Antxi... tela la Kutre!! Però per què coi s’han posat aquest nom aquest parell? Com a parella són ideals, escalen de pm, repeteixen vies precioses... i ara, a sobre, un obre (i l’altra col•labora en l’obertura) una via genial on fins i tot pateixo!! Je, je... Total, que l’Antxi fa el segon llarg, amb una entradeta dubtosa (el dia que caigui la llastra ja li podeu canviar el grau!), seguida d’un passet d’adherència d’aquests que t’has de creure, després un descans de III, per tornar a agafar aire i fer una placa fina de V.

El tercer llarg el fa la Lu, amb un inici de IV- i després un tram de III per la feixa per arribar a la R3. I seguidament l’Ae, el quart llarg, que jo m’havia proposat intentar en lliure... je, je... si, si... mireu, no en tinc ni idea com s’intenta alliberar un Ae, però jo, quan em vaig veure intentant provar d’escalar un tram que sabia que mai ningú havia provat d’escalar, que no tenia ni idea de si estava provant un 6b o un 8a (sí, ni això no detecto a vista!! Je, je)... res, que em vaig acollonir... i vaig dir: sabeu què? Que jo xapo amb l’ajuda dels estreps i després torno al parabolt anterior i ho provo en lliure. I així ho vaig fer! I amb aquesta tàctica, em van sortir els passos de parabolt a parabolt (en lliure, però amb la crda per dalt), per això no crec que sigui més de 7a (la veritat, mai he provat res més elevat de 7a, així que per mi, el món del grau acaba aquí... je, je... així doncs no soc massa de fiar!), però si el vaig poder fer en lliure a trams, suposo que és el meu màxim (vaja, que espero que no sigui 6b+, per què aleshores potser millor que plegui! Je, je... no plegar mai, però sí abaixar el meu nivell d’exigència personal!!). Després ve un flanqueig de V on la dificultat està en creure’t que els peus aguantaran!! I aguanten!

I el cinquè llarg... nosaltres el vam fer pensant que es tractava d’un 6a... així que quan vaig veure que l’Antxi dubtava de fer A0 o no, la vaig estar animant des de la R4... però quan em va tocar tirar de segona... collons nens, que això no pot ser un 6a!! Je, je... quina manera de patir per no agafar-me a la cinta!! (ei, que els passos estan ben assegurats, eh!!). El complicat dels passos és que inicies la placa per un costat i després, quan se t’acaben les preses, cal que et passis a l’altre costat... i estant agafada de nyapetes, el tema no era fàcil!! Gràcies a Déu que finalment li han posat 6b!! Encara que sigui per aixecar la moral dels primers repetidors!! Després, sempre podrem dir allò de: no, és que com que ha passat tanta gent, la via s’ha netejat i s’han fet noves preses... je, je... però quan nosaltres la vam fer, allò era un senyor 6b!! Je, je!! Després, la cosa canvia i passa a ser el V+ i finalment el IV.

I el sisè i últim llarg el va fer la Lu. Teòricament és el Vè més disfruton de la via (per qualitat de la roca i distancia de les assegurances)... però... je, je...sempre hi ha un però!! La Lu havia fet tota la via amb un motxillot que tela!! En aquest llarg li vam dir que ja li pujaríem nosaltres (no va dir que sí a la primera però ho vam aconseguir!). Uaaahhhh, però com ha pogut escalar tota la via amb aquest pes que no fa més que tirar-te enrere? Ostres, estic convençuda que a la Lu li treus la motxilla i puja dos graus de cop!! Je, je... Bé, és que jo vaig flipar amb mi mateixa fent aquell V amb el pes, i a l’esquena.. i ella l’havia portat tooota la via!! Si és que aquesta gent està més forta del que es pensa!! Això sí, el llarg era preciós!!
I... l’arribada al cim!! Quin flipe! Realment cal fer la via per entendre la sensació d’arribada a dalt... val la pena arribar-hi, per signar al pot i per les vistes!!

I allí, amb aquelles vistes, és on ens vam estar fins que vam ser tots a dalt. Bé, quan arribava l’última cordada, la Lu i jo ja érem a la R6 per començar a muntar ràpels, que a mi em començava a entrar l’estrés d’arribar tard a casa (obligacions de mare!!). Així que, la cordada femenina Antxi, Lu i Raquel, vam començar a tirar en els ràpels, amb un total de quatre cordes lligades i una ja col•locada per tirar-li al primer ràpel fins a la R5. El nostre propòsit era anar muntant ràpels i esperar a tothom a la R3... però es feia tard i jo cada vegada veia més clar que el peque m’arribaria a casa abans que jo... així que vam haver de seguir tirant avall amb dues cordes (fet que segurament va fer retardar encara més la baixada amb ràpels de la resta... ho sentooooo!!!). Vaig arribar al cotxe, i amb cinc minuts ja calia encendre el frontal!!

Total, una via preciosa, un gran honor haver fet la primera repetició femenina, i al costat dels aperturistes... un dia i una escalada que m’ha fet canviar el meu punt de vista de les vies obertes per baix...sobretot, a gaudir-les diferent, a valorar molt més la feinada dels aperturistes, a escalar no pensant que estic escalant, sinó a adonar-me que estic repetint una il•lusió que algú, conegut o desconegut, algun dia va crear i de la qual ara tots en podem gaudir!!

Així que moltes gràcies a tots, als aperturistes de la Sol de Mitjanit i a tota la resta!!