Camí de l'Alfons Baró

Aquest dissabte havíem quedat amb la Lu per anar a escalar. Les propostes eren dues: La Postres de Músic o la El Camí de l’Alfons Baró. Finalment ens decidim per aquesta segona (quedarà la primera com a pendent), una via de 210m, equipada majoritàriament amb parabolts (algun pont de roca, algun clau i algun espit despistat).

La via està situada al Roc dels Collars (Canelles). Per arribar-hi cal agafar la carretera que va d’Oliana cap a la Seu d’Urgell i passat Coll de Nargó agafar el trencall a mà dreta direcció Perles, Alinyà i Sant Llorenç de Morunys. Al cap d'una estona caldrà tornar-nos a desviar, però ara a mà esquerra direcció Canelles. Seguim aquesta carretera fins que trobarem un desviament a mà esquerra (abans d’arribar al poble), que els primers 5m estan asfaltats i la resta no. Seguirem aquest camí fins que ens trobarem una balla, on deixarem el cotxe.

L’aproximació des del cotxe es realitza seguint el mateix camí de carro. Arribarem a una masia i seguirem pel mateix camí (passarem un dipòsit d'aigua, una furgoneta abandonada...), fins que trobem una bifurcació a mà esquerra (on hi ha una fita). Continuarem per aquesta bifurcació fins que el camí s’acaba i s’inicia un corriol ben marcat a mà dreta. Començarem a pujar fins que gairebé som al peu de la gran paret, on ens desviarem al corriol que va a l’esquerra, que ens portarà a un collet. Seguirem gairebé per peu de paret fins trobar la primera línia de parabolts, en una rampa de calcari excel•lent. (si continuéssim per peu de paret, al cap d’uns 100m trobaríem una altra línia de parabolts, els de la via Dioni).


Arribades a peu de via ens repartim els llargs. Jo faré els tres primers i la Lu els tres següents.

L1: Es tracta d’un V+ de placa ramposa i fineta, on ja vaig tenir els meus problemes. Els motius? Doncs encara no els tinc del tots clars... les opcions són moltes... la més evident és que em va agafar en fred, que encara no em refiava de l’adherència de la roca... però en vam sospesar moltes d’altres: que no tinc el V+ assolit però sí el 6a... je, je, que les assegurances no estaven a tocar i caure en rampa em fa molta por, que calia mirar ben bé per on fer el pas, que no em vaig refiar de l'adherència de la roca fins al segon llarg... no ho sé, però el que sí que tinc clar és que passats els primers quatre parabolts em vaig haver de mirar cada pas amb molt de respecte i carinyo, que el vaig fer mooolt lenta, que les veuetes se’m disparaven elles soles i... que després d'algun xapatge vaig cridar allò de uaaaahhhh, Lu, quina por acabo de passar!! Je, je!!! De totes maneres, el llarg és preciós, i a la meva manera el vaig disfrutar. Aquí, la Lu disfrutant-lo:


L2: És un llarg de 6a. Donat que en el V+ no havia pas anat solta, tenia els meus dubtes de com m’aniria el 6a... però inexplicablement (o no... je, je) vaig fer-lo molt més segura, molt més ràpida, i sense veuetes xungues (les pobres es van esgotar en el primer llarg i ja no van tornar a xerrar en tota la via!!! Je, je... iujuuuuu!!). Es tracta d’un llarg de passos fins, però verticals, on els peus ja no són tant d’adherència, sinó de presa petita, i on les assegurances són més pròximes. Serà que no em va l’adherència? O potser que tinc el coco de vacances? Je, je!! A que es veu una placa preciosa? És que ho era!!


L3: Aquest és el de 6b, i amb flanqueig! La Lu m’havia dit que en Joan havia caigut, però que l’havia fet. Quan ja portava dos parabolts xapats, li pregunto: Ei Lu, on és que va caure en Joan? Mmmm... t’ho dic ara? Sí, sí... Raquel, crec que va caure a prop de la reunió... Vaja, potser millor que hagués tardat un xic en preguntar... je, je...faig un parell de passos més o tres i ... flissss, relliscada del peu!! Però increïble, la magnífica adherència de la roca em frena abans que la corda! Buuaaahhh, Lu, pels pèls!! Je, je... Seguidament comença el flanqueig diagonal. Es tracta d’una combinació de passos fins, passos amb bona presa i passos amb nyapetes, força obligats. Per tal que no ho fossin tant, i que en cas de caiguda de la Lu, el pèndol no fos tant exagerat, fet el pas, vaig tornar enrere a posar l’àlien blau (que en Joan ens havia aconsellat de portar precisament per aquest llarg... gràcies!!). Finalitzat el flanqueig, fem alguns passos a munt fins arribar a una corda fixa, que ens dirigirà a la R3, on arribo més que contenta de la disfrutada i de l’encadenament tot i la relliscada i els desgrimpaments.

L4: Ara ja li toca a la Lu. S’estrena amb un V no massa evident i amb poques assegurances. S’inicia amb un flanqueig a la dreta i seguidament segueix un díedre evident. Però arribats aquí tenim el dubte de si continuar pel díedre (on hi havia un pas de desplom que no semblava V) o flanquejar a la dreta. Finalment, la Lu flanqueja a la dreta i després puja per un tram de roca dubtosa, i seguidament ja troba la R4 (de dos parabolts que disten força). Crec que va ser en aquest tram que va posar un linkam (el petit, em sembla).


L5: Aquest era un V+. Mirat des de baix no ho sembla pas un V+, doncs és un díedre on la paret de l’esquerra tendeix a tirar enrere. Hi ha moments de dubte, però finalment la Lu s’hi posa i fa el llarg de primera com una campiona. El primer tram de díedre està molt ben assegurat, però finalitzat el díedre (preciós, per cert!), caldrà realitzar un flanqueig a la dreta on tornarem a posar a prova l’adherència dels nostres peus de gat.

L6: És un llarg de V que inicialment segueix una fissura, fins arribats a un replanet on caldrà flanquejar lleugerament a la dreta per a realitzar un pas fi de placa. Seguidament canviem a tendència a l’esquerra per anar a agafar una gran fissura diagonal de molt bona presa de mà. Uns passos més de placa i ja arribem a la R6 i última. Aquí, la Lu en el replanet:

Per a realitzar el descens, des de la R6 cal carenejar/crestejar una mica a la dreta (en el sentit de pujada, com mirant la paret), fins que ja tenim camí per arribar al cim. Des d’aquí, seguirem la carena cap a l‘esquerra (en el sentit de la marxa), per anar a buscar els ràpels de la via Dioni. Les instal•lacions del primer ràpel estan situades en un collet. És a dir, que si passem el collet i comencem a pujar és que ens hem passat. Però està ben indicat amb una fita i amb un passamans. Fem un primer ràpel de 30m,
i arribem a un altre collet (amb R de la Dioni). D’aquí surt un camí ben marcat cap a baix i a l’esquerra (d’esquena a la paret), que ens portarà a un passamans i a la instal•lació de ràpel (una altra R de la Dioni). Farem un primer ràpel de 50m (força fressat i incòmode) i un segon de 60m, que ens portarà fins al terra. Des d’aquí, seguir el corriol evident (cap a l’esquerra d’esquena a la paret) fins que ja arribarem al camí que hem fet de pujada.

En fi, ha estat una bona escalada... per la companyia, per l’indret (solitari i acollidor) i per la qualitat de la roca, que ha estat excel•lent (exceptuant l’últim tram de L4). Des de baix no sembla pas que allí dalt hi hagi una línia tant bonica i contínua. Una bona sorpresa que et deixa amb molt bon gust de boca!!