Vilanova Artifo 2007. Segona part

I diumenge... el taller de progressió no equipat!!
Primerament ens van ensenyar a posar els claus, falcar-los (amb fustes, branquillons... fent una flor de pitons...), posar ploms, treure claus, treure ploms... saber com provar-los... Tot a peu de terra i en flanqueig. Amb aquestes pràctiques ja vaig poder començar a comprovar que per picar, es necessitava molta més força de la que m'imaginava (res a veure amb els claus dels mobles del IKEA ... avui, per fi, m'han marxat les agulletes!) i també punteria (jo donava tres picades al clau i una a la paret... i no sé ben bé com, de tant en tant també picava amb la mà, doncs me la vaig deixar ben esgarrinxada de ferides... d'aquestes que no t'enteres quan te les fas però que les recordes durant tooota la setmana següent).
Però quan més aprenentatges vam fer tots plegats, va ser quan ens va tocar pujar a munt!!

Donat que jo mai havia progressat posant pitons, vaig estrenar-me amb la via menys desplomada del sector del meu taller (per on comença a pujar el company de la foto):


No es tractava d'una via massa llarga (uns 15-20m, crec), i tot i anar de primers, teníem una corda fixe al costat per on fèiem pujar el shunt tot assegurant els passos. I a més a més, els primerencs, també teníem al Pelut un xic més a munt nostre...

... que ens anava ensenyant/recordant petites grans coses que calia tenir en compte... com era la direcció més adient per posar el clau... tema que a mi em va costar de pillar...

Una vegada posat el clau ( que en cas que hagués quedat un bon tros del clau sortit, primer l'escanyaríem amb una cinta plana per evitar el braç de palanca), calia provar-lo . Així doncs, xapàvem una cinta exprés al clau (o a la cinta plana) i seguidament, xapàvem l'anella que ens quedava més tensa de la Daisy a l'exprés,

i, poc a poc, començavem a deixar-hi pes (sense deixar de carregar sobre els estreps de sota... per si les mosques!)

Ei Pelut, que jo diria que això aguanta!! Tu mateixa... tu ets qui t'hi has de penjar!

Vale, doncs ara hi haig de penjar els estreps... bufa, quin merder amb tant material!!

I ara, a carregar el pes als estreps... Mássima Vibrazzione (made in Pelut and Kletterer... je, je)!!! ... sí, sols cal mirar-me la cara... i riure!! Aguantarà?

Uaaaaahh.... M'ha aguantat!!! Doncs ara sí que xapo la corda i em pillo amb la fifi!!

I després... Sant Tornem-hi!! A seguir vibrant!!! I així un pas rera l'altre (de claus, d'ungles, de ploms, d'empotradors...)... sense oblidar tenir-ho sempre tot ben xapat a algun lloc... doncs si, per exemple, poses un friend que no veus ben bé com et queda posat per què està massa lluny...

Pot ser que al carregar el pes s'acabi sortint (com em va passar a mi... ja us dic que vaig vibrar de valent!!), i si no el tens xapat en algun lloc... adéu friend!!

I arribats a la R... cap a baix!! Però traient tot el material que havia posat!!

Collins, si arribo a saber que els claus estaven tant ben posats m'hi penjo amb més confiança!! Je, je... Doncs va haver-hi un parell que vaig suar la cansalada per treure'ls. Primer cal anar-los picant lateralment... ara un costat, ara l'altre... i quan ja sembla que es comença a moure fem palanca amb el martell. No surt? Doncs piquem lateralment un xic més... Tampoc? Provem de pegar estrabada amb la cinta llarga rígida... tampoc? Raqueeeel, fot-li amb ràbiaaaa!!! Je, je... tampoc!! I així una i altra vegada... Ei Raquel, que si vols ja el treuré jo... Noooo, si l'he posat jo, l'haig de poder treure jo ... Ara sí... quina ràbia!!!! Je, je!! I... per fi!! Cara de felicitat...

Mmmmmm ... quin cap de setmana!!! Quants aprenentatges, quantes experiències, quanta gent fantàstica!! (he dit fantàstica... però sí, fanàtica també!! Je, je!) Han estat unes jornades on he après mooolt, he rigut mooolt, i tot plegat ho he compartit... així que què més vull? Doncs... posats a demanar... tornar-hi l'any vinent!!!

Vilanova Artifo 2007. Primera part

Aquest cap de setmana hi ha hagut les Jornades d'escalada artificial a Vilanova de Meià. Jo em vaig apuntar al taller d'auto rescat i al de progressió no equipat. Dissabte vaig fer el primer i diumenge el segon.

AUTORESCAT:

Aquest taller el vam realitzar al inici del contrafort de la Roca dels Arcs, on els monitors havien preparat reunions a peu de via i cordes fixes per tal de poder realitzar la pràctica.

Donat que l'auto rescat ompliria tot un curs de varis dies, en el taller de les jornades es van centrar en l'aprenentatge de tres punts:

1er) Aprendre a bloquejar l'aparell assegurador (per tal de poder alliberar les nostres mans) i transferir la càrrega a la triangulació de la reunió (per tal que el ferit pengi directament al punt més fort de la R i directament de la/es seva/es corda/es). Aquest punt el denominarem bloqueig i transferència de càrrega.

2on) Aprendre a arribar fins al ferit. És a dir, a progressar per una corda fixe en cas que el ferit anés de primer, i a realitzar un ràpel carregat en el cas que el ferit anés de segon.

3er) Aprendre a realitzar el descens del ferit en ràpel.

Així doncs, anem per parts:

Bloqueig:
Serà el primer pas necessari, doncs el que primer ens interesserà serà tenir les mans lliures per poder actuar (sigui per buscar el mòbil i trucar al 112, o per poder començar a maniobrar). Tant si el company anava de primer com si anava de segon, l'objectiu serà el mateix (però alguna maniobra variarà un xic, donat que la direcció de la força de les cordes és diferent).

Així doncs, primerament realitzarem un nus de bloqueig de l'aparell assegurador (reverso en el meu cas). Si el company anava de segon, el reverso ja haurà quedat bloquejat amb la caiguda. Per tant, farem directament el nus de fuita. Però en el cas que el company anés de primer, caldrà passa les cordes que surten del reverso per dins del mosquetó de seguro que hi tenim el reverso per tal que les cordes quedin bloquejades per seguidament fer-hi el nus de fuita. I al final del nus de fuita, sempre hi farem un nus que abraci la corda per evitar que si aquest s'afluxés, acabés per desfer-se.

La foto està realitzada practicant el cas que el company anés de primer, però sols cal girar-la 180º i tindrem clar com seria si anés de segon (excepte la volta al reverso, que ja no caldria)

Transferència de càrrega:

Ara ja tenim les mans lliures. El següent pas serà transferir la càrrega a la triangulació de la R, per així poder alliberar el reverso i al mateix temps, alliberar-nos nosaltres també. Per aconseguir-ho, caldrà que fem un machard bidireccional a la corda que surt del reverso i va al company:

I seguidament, fixarem aquest machard a la reunió amb un nus mariner (sempre intentant tensar al màxim, doncs quant més tensem, menys recorregut tindrà el company quan alliberem el reverso):

El següent pas, abans d'alliberar el reverso, serà fixar les cordes que surten del reverso (les que inicialment, abans de l'accident teniem a la nostra mà assegurant), no fos cas que amb els nervis del moment haguéssim fet malament els passos anteriors i un cop tret el reverso el company caigués de cop!! (glups!!). Així doncs, farem un simple nus (un chupete o "gaza", un estàtic...) però un nus moooolt important de no oblidar!! Tot i fixant les cordes a un dels punts de la reunió. I seguidament ja podrem alliberar el reverso.
Per alliberar el reverso quan el company a socórrer anava de primer no hi ha problema, però en el cas que el company a socórrer anés de segon, el reverso estarà bloquejat. Caldrà doncs, fer un reenviament a un mosquetó de la R per desbloquejar-lo. I si ni amb el reenviament som capaços de desbloquejar-lo (falta de força...je, je), doncs fem un machard, hi pengem una baga i premem amb el peu.
En el moment d'alliberar el reverso, tota la força es carregarà directament sobre la reunió. És a dir, que si el company anava de primer, la triangulació anirà cap a munt. Fet que caldrà tenir en compte si estem en una reunió que hem equipat nosaltres (doncs potser l'hem muntada sols pensant en una força en direcció cap a baix i ara ens podria saltar tot el xiringuito... je, je... solució: sempre que muntem una R amb empotradors, recordar que cal posar algun empotrador que faci contraforça... i no tant sols per si cal fer les maniobres d'auto rescat, doncs amb un bon saque del company, l'assegurador també podria ser que pujés amunt... i amb ell la R... i...tots cap a avall i ... aleshores ni auto rescat ni hòsties!!).

Així doncs, ara el tema està aguantat pel machard, que està fixat a la R amb el mariner. Per tant, ara sols ens queda aconseguir que la força la realitzi la pròpia corda del company i no el machard. Això ho aconseguirem realitzant un nus de mula. És a dir, que realitzarem un nus dinàmic a la corda, que anirà fixat en un mosquetó al punt central de la R, i d'aquí un altre nus de fuita (i el nus final que abraça les cordes per si el nus de fuita s'afluixés), treiem el machard i el mariner i ... tatxaaan!!

Ja ho tenim!! Ara ja podem marxar d'allí amb tot el material i sense el company (si homeee!) o anar a veure què tal està... je, je... Està clar que voldrem anar amb el company... així que caldrà progressar per la corda fixe en cas que el company anés de primer o realitzar un ràpel carregat si anava de segon.

Progressar per corda fixe:

Si no disposem de cap aparell bloquejant, caldrà fer dos machards bidireccionals. Els dos aniran lligats al budrier (no fos cas que un fallés... seria ser molt gafe, però quan no tens el dia... je, je). El de dalt serà el que farem servir per la mà, i en el de baix i posarem una baga per tal de prémer amb el peu. I... cap a munt!! Sí, tal i com ho fa en Miquel N a la foto:

Ràpel carregat:
Quan cal anar a socórrer algú que s'ha quedat penjat més a sota (ja sigui que anava de segon o estava rapel·lant), caldrà que utilitzem les mateixes cordes per baixar, i donada la tensió d'aquestes, no hi haurà manera de posar-hi el reverso. Així doncs, o bé fem servir el mateix sistema que el de remuntar cordes però al revés o utilitzem el sistema de ràpel amb mosquetons per cordes carregades, que és el que ens van ensenyar.
Primerament, caldrà creuar les cordes (que quedin en "X") i posar-hi un primer mosquetó, i després fer el mateix amb un segon (també ho podríem fer amb un tercer... i un quart... per tal d'augmentar la fricció, però us ben asseguro que quan aconsegueixes posar els dos primers ja en tens prou!! Je, je). I aleshores, cal unir-los amb un nou mosquetó de seguretat (que també podria estar passat per les cordes en "X", però cal tenir moooolta força als dits, i no era el meu cas). Per tant, el tema quedaria així:

Seguidament, unirem el mosquetó de més a baix, amb una baga a la nostra anella central del budrier,

i per últim, un "per si les mosques" (recordeu que quan en passa una, venen totes de cop... i de moment tenim al company ferit... així que no ens la juguem més!), farem un machard de seguretat en el ràpel:


I ara cap a baix, a veure com està el company!!

I quan per fi a som al seu costat... i ara què?? Bé, potser sols hem volgut arribar fins a ell per recuperar el mobil de la cordada i trucar al 112... je, je... potser està inconscient... potser sols ferit... Bé, aquí farien falta coneixements de primers auxilis. Davant del dubte de la gravetat, sempre que es pugui, millor trucar al 112. Però en cas que veiem clar que no cal trucar al 112, caldrà fer un ràpel conjunt.

Descens d'un ferit en ràpel:

Hi ha vàries opcions, sempre depèn de la gravetat del ferit, de la seva possibilitat de colaboració... Però en el taller ens van ensenyar una de les maneres. Es tracta de baixar amb el company a l'esquena (ei, que no el carregues del tot tu, eh! Que si ho fas bé, la força se la carrega el reverso!!).

Caldrà muntar un ràpel normal, amb el reverso en el meu cas. Però en comptes de posar-me'l directament a l'anella, hi posaré una baga força llarga, ja que en el meu mosquetó, també hi anirà la baga del company (que també sortirà de l'anella central del seu budrier i encara haurà de ser més llarga que la meva), no fos cas que arribats a aquest punt, l'aventura acabés amb estrangulació de baga al coll del que està socorrent!! Je, je... Bé, doncs la cosa quedaria així:

I, com no, farem un machard que anirà fixat més a baix (al camal del budrier, per exemple), no fos cas que se'ns liessin les cordes i necessitessim les dues mans, o que ens vingués un ràpel volat i donat l'exercici del dia les mans ja no puguessin més, o que... je, je... bé, millor parar, que si aconseguim arribar a aquest punt és que moooolt gafes no som!!

I després cap a l'hospital, eh!! Res de birretes per celebrar haver arribat a terra, que si t'ho has currat és per què l'altre estava xungo, no? Doncs a l'hospital i no se'n parli més!!

Fora bromes, està clar que quan més hi penses més "però i si..." et surten. I per tant, més t'adones dels mils i un casos en que no podries fer absolutament res més que trucar al 112 (sovint és l'opció més raonable)...

- I si el company cau just al final d'un llarg de 60m i portes cordes de 60m? O heu empalmat llargs... Et quedarà prou corda per les maniobres dels nusos?

- I si quan arribo fins al company veig que està penjat d'un empotrador mal posat i no hi ha més possibilitats pel voltant dautoassegurar-se?

- I si no porto tants mosquetons de seguretat?

- I si... i un llarg etcètera!!!

Però almenys ara ja sé alguna cosa més que el telèfon d'urgències!!

Així doncs, dissabte va ser un dia de mooolta informació, i diumenge un dia de Màxima Vibrazione total... je, je... però això ja us ho explicaé en la segona part!!

Rèplica Ballart, "Respetar la escalada"

Donada la demanda de la rèplica d'en Ballard al Scott en la revista Desnivel, i que m'és més fàcil publicar-la que enviar-vos-la un per un... aquí la teniu!! (gràcies a Mohawk)



Tingueu en compte el comentari d'en Piju en l'anterior post ... que tot va ser un malentès ("durant un Tour de conferències van portar al Scott a escalar vies equipades i es va emportar una visió errònia del nostre panorama") .
Però la veritat... és que va bé fer-ne una lectura... per seguir reflexionant!!

L'escalada ha perdut el romanticisme dels inicis?

Quina pregunta oi? Doncs jo me l'estic fent des de que he llegit aquesta entrevista a la Josune avui en l'apartat: "Coses de la vida. El dia a dia" del Periódico.

No sé... si ho diu la Josune... serà que sí! Però quina llàstima...

Santa Linya amb criatures

Aquest cap de setmana tocava sortida en família. Aquesta vegada, a part de bon peu de via i aproximació curta i bona, necessitàvem que també fos un lloc arrasserat i que hi toqués el sol a peu de via (no volíem que les criatures se'ns congelessin), així que finalment, després de varis mails d'incerteses, vam decidir anar a Santa Linya (al Futbolín de d'Alt)

Sí, increïble... un matalàs amb potes... je, je... que no,que era en Gerard de 6 anys, que està fet una fera!!

Aquesta vegada érem un total de 8 adults i 10 nens. No cal que us digui la cara de la gent que hi havia escalant en veure'ns arribar... je, je... ei, que volia avisar amb un post, però com que no ens vam decidir fins dissabte al migdia... Sort que el peu de via, realment era gran i bo,

Jo avui he fet un total de 5 vies:

PUNT DE TROBADA: (6A+). Aquesta és la que m'ha tocat per escalfar donat que era la més fàcil de tot el sector. I la veritat és que, no sé si m'ha agafat en fred o el fet que la roca estava congelada i conseqüentment, les meves mans també, que no l'he trobada tant fàcil... vaja, que me l'he hagut d'anar mirant, bufant-me les mans... però no he volat i l'he encadenada a vista.

ME VOY A VENIR: (6b+) Tot i que ja tenia les mans més escalfades, he patit en un pas... vull dir, que he hagut de fer un pas d'aquests que no saps ben bé si acabaràs volant o no... Marian, compte... i no, no he volat!! Je, je... després del pas m'esperava bon canto!! Així que encadenat i a vista!! (eps, que potser avui tinc el dia...).

LA BORDETA FREE:(6b+) Aquesta sí que l'he disfrutada!! Doncs he trobat que era una via d'aquestes de bon canto, colocar peus i tirar a munt, amb les xapes just on les necessitaves. Així que l'he pogut encadenar com les altres, però disfrutant més i patint menys.

KARAKOROM: (6C) Amb aquesta via ja no les tenia totes... de primera... de segona... mmm... va, de primera, i si no ho veig clar, em baixo i ja està!! Tota la primera part és ben fina, d'aquestes escalades d'arrambar-te bé a la paret (i amb les que jo disfruto tant!),

i a la segona meitat ja hi trobes més canto. I síííí!! Encadenada i a vista!! Je, je... Tralarilo laroooo!!!

Crec que avui ja he fet el dia... me naniré ben contenta a casa... ara a jugar amb el peque... Eps Raquel, que ara farem un 7a... que noooo, que jo ja estic contenta... mmm... bé, el faré de segona i així m'acabo de petar... i primer el fa en Piju,

I baixa dient: Raquel, aquest 7a el pots fer de primera, és molt fàcil. I això que el noi està lesionat... I després el fa en Jordi i baixa dient: home, fàcil, fàcil tampoc, però està molt ben xapat, així que l'hauries de fer de primera.

Uixxxx, no sé... és que avui encara no he volat... i prefereixo anar-me'n a casa sense fer-ho... brrr... va, el provo de primera, però sabent que després l'ha de fer en Ramon, que no vull tenir la pressió d'haver d'arribar a dalt a la força!!

EL KAKILO: (7a) Tota la via tendeix a desplomar un xic. S'inicia amb un tram vertical que mica en mica comença a tirar enrere ...

I després ja es tracta de canto bò però pila necessària... si no hagués estat per la gran sabina on he pogut fer un repòs increïble... je, je... potser 5 minuts? Je, je... no crec que hagués seguit tirant a munt sense penjar-me. Aquí cul a la gran sabina i jo fent els estiraments amb mans lliures...

I després la sortideta de la sabina... bufa, com costa tornar-te a agafar a la roca quan has pogut fer un bon descans... ha estat com sortir d'un tram d'A1e de via llarga!! I a sobre amb els pitjors peus que he trobat durant tota la via!!
Aquí jo en el 7a (El Kakilo) i en Piju en el 7a+ del costat (Spanglish),

Però n'he sortit en lliure, i així fins el xapatge de la R, on tot i tremolar-me un peu de mala manera (seria per què estava nerviosa per encadenar el meu primer 7a?), je, je... he pogut xapar i... iujuuuuuuu!!! El meu primer 7a de primera i a la primera!!!

Després ja m'estaven dient que fes el 7a+ del costat... je, je... però no, ni de primera ni de segona, que la "avaricia rompe el saco!". Je, je!! Així que a plegar bàrtuls i amb els peques cap a baix, a esperar que la resta de fanàtics en tinguessin prou.

I arribats tots al pàrquing, ens hem decidit per anar a visitar la GRAN COVA DE SANTA LINYA, que molts de nosaltres encara no havíem vist!!

I allí una mica de cultura... je, je...

I qui són aquests parell d'homes? ... Doncs el de l'esquerra és l'Homo Neanderthalensis, i el de la dreta l'Homo Sapiens! Je, je!! Tots familiars nostres!!

Si, ara va la cultura... resulta que la gran cova de Santa Linya, va tenir una primera fase d'ocupació durant el paleolític mitjà amb els Homos Neanderthalensis (caçadors i recolectors), una segona fase d'ocupació en el paleolític superior amb els Homos Sapiens (agricultors i pastors) i una tercera fase, ja en la prehistòria més recent (bé, fa uns 5000 anys, després de la transició del Mesolític) utilitzaren la gran cova nous grups d'humans (que ja practicaven la ramaderia i l'agricultura), però no com a habitatge, sinó com estabulació del bestiar.

I actualment... és un espai declarat de protecció arqueològica, on ara per ara s'hi pot escalar (bé si tens el grau, per què jo sols hi he anat de visita... je, je!).

Així doncs, l'ocupació cronològica ha estat: Homo Neanderthalensis, Homo Sapiens, humans agricultors i ramaders i... ESCALADORS!!! Je, je!! M'encanta viure a la meva època!!!

Choras Piengue, 220m, 6c (6b oblig)

Finalment, tot baixant de Terradets vaig poder contactar amb en Peter i en Marc que, per sort, no em van posar cap problema per què m'enxufés a la seva cordada. Ells tenien pensat fer la Choras Piengue i, en cas de no poder (donat el 6b obligat), fer la Somni de Pedra. Així, arribada a casa a les 20.30h del vespre, ràpidament a mirar les ressenyes d'ambdues vies, trucada per confirmar que m'apuntava i distribuir material, imprimir les ressenyes, desfer la motxilla i torna-la a fer, la dutxa de rigor, sopar... i a les 24h al llit.

A les 5.30h ... pip, pip, pip... bufa, ja és l'hora? Mmm, que no toca treballar nena, que te'n vas a escalar!! Salt del llit... meeerda, em fa mal la panxa... brrr, la cabroneta puntual com a la Puigmal! Neobrufen al canto, vol de cereals amb iogourt i cafè amb llet i cap al cotxe! Mmmm, i quin viatge... ple de reflexions, sola en la carretera, encara de nit, amb la música de fons... i arribada a Saldes, sortida de sol quan el Pedraforca ja em dóna la benvinguda!

Arribo al mirador puntual com un rellotge (7.45h) i en Marc i en Peter ja estan acabant d'esmorzar... recollida de bàrtols, repartiment de material (sí, em toca portar la corda) i cap a munt!!

L'aproximació la realitzem des del mirador, primer pujada fins al refugi (jo ja començo a bufar), i després agafar el camí que indica cap a l'enforcadura. Arribats a la tartera, cal atrevessar-la en diagonal a munt cap a l'esquerra (mirant l'enforcadura) fins trobar marques verdes, que anirem seguint fins a la cresta est del Pollegó inferior (Costes d'en Dou). Però un cop a la cresta hem de continuar pujant (jo ja no podia més... entre el cansament de quàdriceps que arrossegava del dia anterior, el budrier prement-me la panxa i que anava amb dues màquines del trèking... bufa, em moria de ganes de veure la paret!) fins que passada una marcada bretxa ens podem desviar cap a l'esquerra per terreny evident fins aribar a la base de la cara Sud.

Mmmm!! quina passada de paret... sols veure-la vaig tenir clar que havia valgut la pena el cansament de la pujada...

Quina paret... què diferent de la seva Nord... igual de impressionant... però oposada ... és ben bé com si la Nord del Pollegó Superior fos la part masculina del Pedraforca (abrupte, ferotge...) i la sud del Pollegó Inferior la femenina (linial, fina...), quanta oposició i quina gran combinació en una mateixa muntanya!!

Per no parlar de les vistes... on fins i tot es podia veure la meva altra enamorada... Montserrat!!!

Arribats a la base, cal anar ben bé al tram mig, just a l'esquerra de la marcada xemeneia Pany-Hauss. Des d'aquí, pujar en diagonal a l'esquerra (grimpada de II-III) fins arribats sota el sostre on comença la nostra via (i també l'Estimball).

Arribats a peu de via, la pregunta crucial: I com ens repartirem els llargs? De dos en dos o anant combinant? Iujuuuu, aquest parell pensen com jo, ens els anirem combinant!! I a més a més, els repatirem de tal manera que ningú es quedi sense fer cap llarg potent (idea d'en Marc): al primer (palleta petita) li tocarà L1 (6a) i L4 (IV+/V+/6b), al segon (palleta mitjana) el L2 (6a+) i el L6 (V+/6c), i al tercer (palleta gran) el L3 (6b) i L5 (V+). I el L7 (IV) de sortida tant és!!

Fem les palletes i... a mi em toca la petita, a en Peter la mitjana i a en Marc la gran. Així doncs, començo jo!!

L1: S'inicia amb un pas de desplom on la caiguda no és precisament neta... però un cop agafada en el canto, podríem dir que no hi ha possibilitat de caiguda.

Seguidament entres en una placa ben fina (6a), on inicialment els paravolts estan mitjanament correctes, però en pocs metres ja comencen a allunyar... i jo sense recordar que portava els friends i els àliens al budrier!! Entre la finura dels passos (fissuretes i llàgrimes verticals... peus d'adherència) i els alejes... em vaig recordar de la Colores (però res a veure, eh!! Que aquí l'adherència era real!!). Aquí, en Marc i en Peter en aquest primer llarg:

L2: És un llarg de placa fina també (6a+), amb alguna fissura entremig... on hi ha algun passet d'aquests de parar-te a mirar-te'l amb carinyo i confiança... aquí en Peter just després del passet...

La finura és contínua, en aquest llarg i en tota la via. Però essent el segon llarg, tots ja començàvem a prendre consciència de l'adherència (que era moooolt bona) i a somriure en cada pas!!

L3: Aquest era un llarg de 6b de veritat, fi des de l'inici fins al final!! Era el que estava més ben assegurat... però no es podia fer pas en A0!! Sort que en Marc és un home de recursos i on no arribava amb l'últim pedal dels estreps es muntava un nou pedal més curt amb un cordino...

Ei Marc, que si vols ja li tirem nosaltres... Nooo, no cal... bé, si no us fa res que vagi avançant amb els estreps... je, je... que va, així nosaltres ho podrem fer de segons provant en lliure i sense passar por!!

I passat el primer tram, en Marc també va deixar els estreps i va sortir en lliure...

I en Peter i jo vam poder gaudir i encadenar de segons!! Però ves a saber de pimers... jo segur que hagués fet un dels meus saques!!

L4: Aquest s'iniciava amb un primer tram de IV... per passar a un desplomet de V+... i amb els seguros a can pixa!!

Ei Raquel, que en aquest fissura segur que pots posar alguna cosa... mmm ... a veure... sí Marc, però potser hi ha algun paravolt per aquí sobre...

En Peter: ei, que si has de volar avisa, que preparo la càmera... je, je... que no, que aquí mateix ja veig un paravolt, el xapo. I ara comença un flanqueig a l'esquerra (brrrr, no em barrufen els flanquejos!!)

Ostres quant dura aquest flanqueig... no, no miris tant on està l'últim paravolt i segueix flanquejant... ei nois, que com caigui aquí, l'hostión de la Lotus serà poca cosa al seu costat... quedareu ben pentinats!!

Bufa, per fi bons peus... uixxx, però encara tinc un passet fins al paravolt de sota al sostre... doncs res, aquí hi ha una bona fissura, alien al canto i cap a munt!!
Xapo el paravolt estimat i ara ve el pas (serà el de 6b?)... mà dreta en canto invertit, peus en adherència (aquí ja no tant bona) i a estirar-se per arribar al canto bò... meeerda, em falta un pam de braç... voldria tenir l'alçada d'en Miquel N!! Va ho torno a provar... Marc, compte que els peus em rellisquen i potser... sí, saque!! I en Peter amb la càmera preparada!! je, je... llàstima que volo més ràpida que el disparador de la seva càmera i m'ha enganxat ja tocant un peu a la paret... je, je...

Ei nois, vosaltres no portàveu estreps? Serieu tant amables de passar-me'n uns? je, je... Recuperació dels estreps d'en Peter i sortida amb peu a l'estrep (ara sí que tenia un bon peu!!)

Després, de nou alejes... ara per una fissura diagonal (on hi poso un altre àlien), i finalment la sortida a la placa per entrar a la R... fina, fina... però amb una sabina que com a canto final anava de collons!! je, je! Aquí Peter i en Marc en aquest últim tram:

L5: Aquest sí que l'hem disfrutat tant els que anàvem de primers com els segons!! Un V+ amb més peus i més cantos, però sense deixar de ser placa!!

L6: Aquest era el llarg de V+ que tenia un desplom de 6c al final (realment, el desplom no el veies fins que ja hi erets...). La veritat és que el tram de V+ tenia els seus passets finets amb alejes inclosos... però res a veure amb el pas últim.
Aquí en Peter just abans de fer el pas:

I quan en Peter es trobava en mig del pas, amb l'últim paravolt força lluny... En Marc: Ei Raquel, la corda verda, s'ha enganxat... Peteeer, no avanciiiiis... !!! Osti, pobre Peter!!!

Ei Marc, em faig un dinàmic i m'assegures amb una mà a mi i amb l'altre al reverso a en Peter, i baixo a veure on s'ha enganxat!! Ostres, la corda encallada a un paravolt!! (no, si amb la finura de la via no podia estar enganxada enlloc més!!). La desenganxo, en Peter continua i jo em quedo penjada del paravolt... i com no, aprofito per fer una foto (en Marc en la R5 i en Peter en la R6... i jo en el paravolt del L5... tota la cordada desperdigada per la paret... je, je!!)

Finalment en Peter munta la R6 i jo ja puc començar a pujar, i després en Marc. Tela quins alejes... i ara el pas clau de bloc de 6c... m'hi esforço (sols cal mirar-me la cara!!), però acabo penjada com un fuet!!

I en Marc... també s'hi esforça, i encadena sense penjar-se!!

I últims passos de la via... amb un somriure als llavis, per la disfrutada, de primera i de segona, pels somriures, reptes i incerteses compartides... per l'entorn que ens acompanya, per la via en sí, tot un disfrute!!!

I ara sols ens queda un tram de quart que nosaltes fem encordats, primer recte a munt i després en diagonal a la dreta (mirant la paret) una vegada arribats a la feixa. Seguir grimpant fins que veiem una fita ben lluny a la dreta. Seguim en direcció a ella i ja som a les Costes d'en Dou. D'aquí desfer el camí de pujada, però ara sense bufar i de baixada!! I jo repetint-me: Raquel, sort que no has sortit de festa!!! Je, je!!

I després cap el bar, a riure tot recordant les nostres aventures anteriors i com no, compartint una bona birra!!!