Amor de Madre, 230m 7a (6b obl.)

Després de tant temps amb el blog descansant, per fi tinc ganes de tornar a escriure. Per què? Doncs per què per fi, aquest dissabte, he tornat a ser feliç a la paret! I això? Doncs per què he tornat a passar por... a superar-la... Explicar-vos el per què de tot plegat seria massa llarg... i segurament a la majoria ni us interessa... jeje... així que comencem a parlar de la via!

L'Amor de Madre és una via de caire esportiu situada als Puntals d'Àger. Està equipada amb espits i, no obstant es sol anar sols amb cintes exprés, nosaltres també vam agafar els àliens (semàfor) i els tascons... encara que, finalment, sols vam utilitzar l'àlien groc en dues ocasions. I de 15 cintes que portàvem en deuríem utilitzar unes 10 com a molt.

I qui som "nosaltres"? Doncs en Marc i jo. Ja feia temps que teníem pendent fer junts aquesta via, però sempre en passava alguna i no ho aconseguíem... com l'Esperó de les Colobres, que l'havíem de fer l'endemà i la pluja no ens va deixar.

El repartiment dels llargs jo el tenia clar: jo no volia fer el primer llarg! (Sobretot pel que havia llegit al blog de l'Ivan). Així que començaria ell i aniríem alternant.

L'aproximació es realitza de la mateixa manera que per anar a la Fanal Nocturn, tenint en compte que l'Amor de Madre queda un xic més a l'esquerra (mirant la paret) i que al peu de via trobarem un cor dibuixat.

Ll1:(30m) Sort que havia decidit que no el volia fer de primera!! Telaaaa!!! Per mi, el llarg més obligat de la via i el més exposat donada la proximitat al terra. Es tracta d'una entrada de 6b/6b+ de placa fina, fina... amb dues fissures horitzontals que la parteixen... on caldrà fer un mà-peu en cadascuna d'elles. Jo vaig començar freda (per no dir congelada... ja no em notava els dits de mans i peus)... i no vaig aconseguir encadenar aquest primer pas. No sé pas com s'ho deuen fer els escaladors baixets... suposo que són uns craks! Després de la placa de 6b cal superar un mur vertical de 6a+ ja molt més ben assegurat (tot i que ha estat en aquest tram on en Marc ha posat l'àlien groc).

I una servidora fent el llarg de segona...

Ll2: (30m) Arribo a la R2 ben congelada... em bufo els dits de les mans (els dels peus no, per què seria massa enrenou, però també els hagués fet falta...). Em miro el llarg... brrfff... està lluny eh la primera xapa... deu ser el tram de V+... i on es veu el deplom amb la xapa amb cordino el 6c+/7a... espero que estigui ben assegurat... Surto! Arribo bé a la primera xapa, bé però cagada, és clar! Arribo a la xapa del cordino, el xapo, pujo, xapo la xapa i... Marc, pilla que em relaxo! Bufff... vale, la següent xapa està a prop...Marc, atent que ho intento, i si no ho veig clar, em penjo i trec els estreps! Però no... provo el pas i surt!! (el que fa tenir la xapa a prop), xapo la següent i... miro a munt... bbrrfff, osti que lluny està la següent!! Va tranquil·la que ara segur que ja torna a ser V+... i tu pots! Segueixo a munt i... al mig, entre l'última xapa i la següent comencen els marejos... osti, el vertígen altra vegada!! No, Raquel, no pot ser, això és psicològic... són purs nervis... no pot ser que el vertígen augmenti a mesura que t'allunyes d'una punyetera xapa... Tranqui, tu ho pots controlar! Desgrimpo... Marc, ves pillant que baixo altra vegada a la xapa a relaxar-me! Osti Raquel, és un punyeter V+!!!! És fàcil... veus els passos, veus les preses... Respiro, em relaxo, m'autoconvenço que puc, que puc controlar el vertígen, que tot ho fa la meva por... i hi torno... i... iujuuuuuu!!! Sí, arribo a la xapa!! I després poso un cordino a una sabina... ara uns metres de placa ... xapo un espit... ja veig la R3... encara està lluny... poso l'àlien groc... uns metres més i... reunióóóó!!! Osti, que fort, que cagada que arribo a ser!! Quines paranoies...

Aquí en Marc en l'últim tram del Ll2: Ll3:(40m) Per mi el llarg més tècnic, sobretot l'inici. Primerament trobem una placa de 6c/6c+ fina de mans i peus, molt ben assegurada, on et dones per salvat una vegada arribes a una llastra de dretes. Però després encara et queda superar un desplomet de 6a (segons en Soldevila) de presa petita, i finalment una altra placa de V+ tot anant cap a l'esquerra. Aquest l'encadenem tots dos tot i que se'ns fa difícil degut al fred.
Ll4: (40m) Aquest és un llarg de tràmit. No sé si era pel fred o què, però aquí ni em vaig immutar per l'aleje de les xapes... vaig tirar a munt tant ràpid com vaig poder.
Surts de la R3 cap a l'esquerra per fer una curta placa de V+ que, ràpidament, et porta a la feixa... caminadeta entre arbres... fins que tornes a trobar roca (en tendència a la dreta), una rampa de III, la grimpes i ja trobes la R4 amb un cor dibuixat. Quan arriba en Marc... sols cal mirar-li la cara... també està congelat!!
Ll5: (30m) Per mi, el més bonic i disfruton de tota la via. S'inicia amb una placa de V+... que si no fos per què hi ha un aleje que t'hi cagues l'hagués disfrutat un munt de primera (però com que li tocava a en Marc... "no hay mal que por bien no venga!" la vaig disfrutar un munt de segona!) per després ja entrar en la placa de 6b+/6c... preciosa i ben assegurada! Surt millor que l'anterior del Ll3 (és clar, té menys grau... jejeje) i també l'encadenem els dos.
Oi que és bonica?

Ll6: (20m) Torno a intentar escalfar-me els dits i... som-hi! Ara es tractava d'una placa de 6b... no sabia què em passaria amb el coco... les dues primeres xapes es veien bé, però la tercera... brrfff... si us plau que no m'agafi la paranoia altra vegada! I nooooo, no m'agafa!!! Faig el llarg sense problemes i encadenant-lo!! Sortida cap a la dreta de la R5, placa de 6b amb tendència a l'esquerra i... feixa altra vegada! Caldrà anar cap a la dreta a buscar el díedre del Ll7 on trobarem la R6.

Aquí els primers passos de la placa,

Ll7:(20m) S'inicia amb un díedre de IV+, per després fer un passet una mica estrany en desplom i finalment arribar a la feixa... caminadeta terrosa i tram de III trencadot. En Marc va fer la R7 en una sabina.

Aquí en Marc sortint de la R6, en el díedre:

Una vegada en la R7, ja podem plegar cordes i treure'ns els gats (quin gust... les bambes... mmmm...) ja que caldrà caminar cap a la dreta fins trobar un díedre de III que ens portarà al cim (marcat en la foto-ressenya de l'inici en color verd). I des d'aquí realitzarem el descens com en la resta de vies dels Puntals d'Àger.

En fí, una via preciosa tot i la discontinuïtat que ens solen oferir els puntals d'Àger ... amb manca també de la caloreta que normalment ens hi acompanya... però una bona disfrutada! Llàstima que l'endemà plugués... L'Esperó de les Colobres seguirà a la llista de pendents!!!