La Balena Blanca i el Petit Príncep

Després de l'aventura i les vivències al Díedre Gris, no tenia massa clar què era el que realment em venia de gust fer aquest cap de setmana... Dissabte a mig matí en Marc marxava cap a Taghia durant tres setmanes, així que volia gaudir de la seva companyia fins l'últim moment, així que l'opció de fer via llarga dissabte ja no hi era... Alguna cosa em deia que volia escalar, però tot i la variabilitat de propostes (molt suculentes totes elles, eh!) cap m'acabava de cridar... Potser és que no volia escalar? Potser necessitava quedar-me a casa a reflexionar?? Així ho vaig creure... fins que em va trucar en Miquel N. Li explico tot el meu embrollo mental i em fa una proposta: Dissabte anem a fer esportiva, sense matinar, segons surti jo de guàrdia, i diumenge anem a fer via llarga, anem mirant ressenyes i ja decidirem! No és que la seva proposta fos molt diferent a les altres... simplement era que amb en Miquel sabia que no em sentiria compromesa a res, que podia liar-li el pollo i fotre'm a plorar sense massa vergonyes... i que no per això deixaria de fer cordada amb mi (o si? Je, je... buuaahhh, espero que no!! Sé que no).

Les seves propostes em van acollonir un xic: la pàgina 206 de la guia de Montserrat Sud (on gairebé en totes posa allò de: seguros alejados, primer largo expo...). Així que vaig haver de pensar una contraproposta... I ves per on, no sé per què em va venir al cap La Balena Blanca i el Petit Príncep.

Topo realitzada per Eduard Plana, extreta del seu blog

Aquesta via la tenia al cap des de feia molt temps... des de que l'Edu la va obrir... doncs l'havia dedicat a mi i al meu fill... era una via amb molt rerafons. Però encara no havia trobat el moment d'anar a fer-la... no em trobava preparada... en tots els sentits... s'hi barrejaven masses pors, il·lusions, incerteses... Però, en canvi, divendres ho vaig veure clar, era el moment.

Li vaig fer la proposta a en Miquel, que sabia que significava per mi aquesta via, tot i proposant-li que la podíem combinar amb la Paraimara. Es mira les ressenyes i accepta. Més tard em proposa que si vull, ja que estava dedicada a mi, la puc fer tota de primera. Tota de primera? Però si està semi-equipada i té llargs de 6b i de 6c+! Bé, ja ho decidiràs.

Així doncs, aquest matí, mentre fèiem el cafè a Oliana li dic que sí, que ho vull intentar, que provaré el primer llarg i ja veurem, que em fa il·lusió (no tan sols pel significat "escalatori del tema"), però que no sé pas si en seré capaç!

Deixem el cotxe a Perles i amb la topo a les mans ens dirigim a la via. Tranquils, ara no em posaré a explicar-vos l'aproximació, el material, el descens... que ja està prou especificat a la topo de l'Edu (per cert, nosaltres portàvem l'antiga i els graus eren un xic diferents... així que com que la topo que us adjunto ja estan corregits, explicaré els llargs amb el grau que jo els he viscut).

Ll1: (6a/ 6c/ 6a+, 30m) Aquest llarg trancórrer bàsicament per díedres. Aquí en Miquel ja ha pogut recordar que m'agrada assegurar-me mooolt... i la veritat és que podies posar tant com volies, i on no podies ja hi havia el parabolt. En el pas de 6c (de 6b segons nova graduació) he hagut d'apretar les dents, però he aconseguit fer-lo en lliure.

He arribat a la R1 abans del que m'esperava, i m'ha sorprès el que veien els meus ulls... el segon llarg...

LL2: (6b/V+, 25m) Era una rampa slap total!! Es veia preciosa... i ho era!! I amb una roca boníssima! Tot i que s'hi veien dos parabolts, jo ja he començat a mirar a on podria posar alguna cosa... i sí, a la fissura de la dreta entrarien peces petites. Com sempre, posant peces i treient-les quan ja havia fet el pas i n'havia pogut posar una més amunt... patia un xic per la paciència d'en Miquel... però ha aguantat! S'aborria un xic però no es queixava... je, je... jo, per si les mosques, m'anava disculpant recordant-li que així escalava més a gust... Ei Miquel, ho sento eh! Però aquí posaré una altra cosa... i després la trec... és que així puc pensar més en l'escalada i no tant en la caiguda que m'espera si no em surt el pas...

I pas a pas, ara un tasconet, ara un parabolt, ara un pont de roca, ara una sabina, ara un àlien... arribo a la R3 ben eufòrica i amb un bon somriure, als llavis i a l'ànima... em miro el següent llarg i...

Ll3: (V+/6a+, 40m) Buuuaaahhh, però quina passada!! Una placa tipus Vilanova de Meià, d'aquelles amb fissures horitzontals cantelludes i boníssimes!!

Quan era entre la segona i la tercera xapa sento: Ei Raquel, ara millor que tiris directament a la següent xapa sense entretenir-te, si no et petaràs i serà pitjor! Je, je... pobre Miquel! Encara he posat dos àliens entre aquelles dues xapes... és que no tinc remei!! Passada aquesta primera placa ve un tram fàcil fins que et trobes un slap vertical amb una fissura a l'esquerra. Jo també, m'he mirat el parabolt, m'he mirat el pas i... m'he dit: Inicio el pas, poso un tasconillo (per poder fer la resta del pas tranqui), xapo el parabolt i arribaré a treure el tascó, i dit i fet, pim pam! Després, quan pujava en Miquel de segon sento que diu: Raquel, tela quin aleje que t'has currat aquí, per què hi ha un pas que tela... Je, je... No Miquel, he posat un tascó, però ja l'he tret!!

Ll4: (6c+/6a/V, 35m) Ara venia el pas de 6c+! M'hi he posat i he flipat pepinooooos!!! Preses petites petitetes de veritat... o cantos romos laterals... i una fissura bona però que encara em queda massa lluny...Ostres, a veure si ara hauré de treure l'estrep!! Buuaah, i potser amb l'estrep no s'hi arriba! M'he hagut de penjar del primer i del segon, per reposar i per mirar-m'ho bé, però finalment he pogut sortir en lliure!! I quan ja em pensava que s'havia acabat... collins, que per arribar a l'últim parabolt d'aquí a dalt tampoc és fàcil i no es pot assegurar massa bé... Buuuaahhh, guai, sí, sí, soc capaç!! Després un tram de V on, no obstant ja és fàcil, millor no relaxar-te! I...

CIM!!!! Ho he fet!! He sigut capaç de fer la Balena Blanca, de primera, sense sentir ni una veueta xunga, disfrutant de cada pas, esforçant-me per recordar-me que jo podia cada vegada que em veia apretant les dents... i he arribat al cim amb un SOMRIURE immens, un somriure que feia dies que m'havia abandonat... des del malahurat dia de l'accident de l'Aèri que el buscava després de cada via i no el trobava... bufa, quin descans, quina pau... realment he pogut tornar a somriure de veritat!!

Gràcies, gràcies i mil gràcies!!!