Anaconda, 220m, 6c+ (V+ Oblig)

Després de l’aventura de dissabte, a la cordada Choras Piengue encara li quedava humor per tornar a Vilanova diumenge (encara que a mi, el que no em quedava era masses forces). La via escollida... l’Anaconda de la Roca dels Arcs.
Ens llevem a les 7.30h, esmorzem al refu d’Òdena i cap a Vilanova. Deixem el cotxe estant a 2ºC, i a les 10h ja som a peu de via, amb solet però fresca.

L’aproximació és la mateixa que la de la Taca Romesco, però l’Anaconda comença un xic més a la dreta, just quan acaba la zona de roca marró, en una marcada fissura.


Arribats a peu de via, les palletes per a distribuir els llargs. La petita comença, la seguirà la mitjana i després la gran. La sort (o la mala sort) fa que comenci en piter, segueixi jo i després en Marc, alternant llargs.

LL1: Es tracta d’una fissura preciosa de 6b equipada amb tacs de fusta amb cordinos, on valorarem la nostra capacitat de realitzar la tècnica de bavaresa i la capacitat d’arrapament dels nostres gats.
En Piter a l’inici...


Tots tres vam provar de realitzar el llarg en lliure (doncs també es podria fer amb els estreps i tibant de cinta), però tots tres vam necessitar penjar-nos a reposar i/o fer algun que altre A0.
Finalitzada la fissura, caldrà realitzar un flanqueig a l’esquerra (comencen els flanquejos...)


La R1 està equipada amb un burilillo, així que en Piter la va reforçar amb un alien, un friends i un marlet.

LL2: S’inicia amb un pas de 6a de desplom, on per sobre del desplom hi trobarem un buril que queda força amagat. Jo vaig posar un àlien abans del xapatge del buril, i xapat el buril, me’l vaig endur, no fos cas que el trobés a faltar a mig llarg.
Aquí, sobrepassat el desplom...


Seguidament cal flanquejar a la dreta (per sota un altre sostret), on ni hi ha res fins que arribes a un petit díedre on hi ha un parell de claus. Jo volia posar-hi alguna cosa, però les fissures s’obrien de dins a fora i no hi havia res que m’hi quedés bé! Després de sobrepassar el petit pas de díedre, altra vegada flanqueig a la dreta, fins trobar un altre petit desplom, on hi trobarem un buril a sobre, que flanquejarem i no sobrepassarem.
Jo en aquest pas...


I seguim al el flanqueig... buahhh, a mi no em barrufen els flanquejos... i menys amb els seguros a can pixa... i menys encara si el que hi ha és força precari... i encara menys si els catxarros no hi queden de pm!! Estava ben acollonida... poso l’alien verd i no m’agrada... així que poso el groc i tampoc... brrrr... mira deixaré els dos, que alguna cosa faran... faig uns tres metres més i... m’agafa el pànic!!
En el moment de pànic...


Ei nois, que no ho veig clar, que estic acollonida!! Raquel, que està molt lluny la R? No, sols em queden uns 4 metres de flanqueig i una mica a munt... Però que és molt difícil? No Marc, però no puc, no em noto les mans... estic bloquejada... crec que desgrimpo! Ei Raquel, que ara desgrimpar és una liada de collons!! Tranqui, relaxat, mira-t’ho bé, que segur que pots. Buahhh, en ma vida havia tingut aquesta sensació... passar por n’he passat moltes vegades (més de les que voldria), però pànic com el que em va agafar en aquell moment mai! Com és possible que et passin tantes coses pel cap alhora? I no es tractava d’aquella veueta que a vegades sento de: nena, qui coi t’ha demanat que et fotis aquí? Nooo, era una veu que directament em deia: Raquel, avui te la fotràs, i aquesta vegada et faràs mal. Quin mal rotllo!! Finalment, donat que desgrimpar tot el llarg podia ser pitjor que tirar endavant, i gràcies a la tranquil•litat i paciència dels meus companys, tiro endavant i arribo a la R2, on hi ha dos burils amb una baga força nova i un maillon (no m’estranya que hi hagi gent que decideixi baixar-ne aquí!!). Jo reforço la R2 amb un friend, un àlien i un tascó (sí, encara tenia el pànic a dins).
En Piter en el primer flanqueig...


I en Marc superant el desplomet últim...


LL3: S’inicia amb un curt flanqueig a la dreta, per després tirar a munt en tram de V


Fins que trobarem un clau, des d’allí anar amb tendència a l’esquerra (passant per l’esquerra d’un desplomet), després seguim a munt en un tram de IV+ fins trobar un paravolt (que no és de la nostra via, però no hi ha cap cartell que digui “no xapar els de l’Anaconda”... així que el vam xapar). Arribats aquest paravolt, caldrà flanquejar per la rapissa a la dreta, on trobarem la R3, que és comuna amb la via “BArón Rampante”, on hi trobarem varis paravolts i burils.

LL4: És un llarg de flanqueig a la dreta per placa de IV+, que el va realitzar de primer en Piter.
La fotografia és del LL4 però tirada des de la R4, on es veu la cordada de la “Barón Rampante” en la R3 compartida.


LL5: Aquest em tocava a mi, però després del pànic que havia passat en l’anterior llarg tirant de primera... i que anant de segona amb tant de flanqueig tampoc m’havia pogut acabar de relaxar... finalment li va tirar en Marc. I sort, per què fet el llarg vaig veure clar que m’hagués entrat el pànic altra vegada. La sortida de la R4 en Marc tampoc la veia massa clara... finalment veiem que es tracta de flanquejar a la dreta i pujar per un díedre amb roca dolenta (on hi trobarem un clau), essent V. Finalitzat el díedre, ens trobarem amb un sostre que caldrà evitar-lo tot flanquejant a l’esquerra (hi trobarem dos burils, és el pas de 6a). Passat el sostre, torna a ser V, i en Marc tira a munt i no ho veu clar. Finalment desgrimpa i flanqueja força a l’esquerra, fins a un díedre o no s’hi pot posar res... segueix díedre a munt, després flanqueig a la dreta i trobem la R5, situada en una molt bona rapissa i arrecerada del vent. Crec recordar que a la R5 hi havia 2 burils.

LL6: La ressenya deia que es tractava d’un flanqueig a la dreta totalment horitzontal, sense cap assegurança, per després realitzar un pas finet de 6a per arribar al primer buril (que es trobava allunyat, amb perill de caiguda sobre rapissa), i després tot un llarg de 6c+ que superava un sostre i que estava equipat per fer amb Ae i/o A1e... Així doncs, com que jo no havia fet l’anterior, em pregunten si el vull fer jo. Buahhh, no sé... és que potser em torna a entrar el pànic... i no m’ha molat gens!! Va Raquel, que si no després t’agobiaràs per haver anat de segona... Bufa... no sé... Ei Raquel, prova-ho, que no ho veus clar, doncs retornes a la R, que tenim temps. Segur, no ho sap greu? Nooooo!
Així que començo el flanqueig...


Faig uns 3 metres ...veig que no puc posar res i... miro a veure on està el primer buril. Collons, jo aquí no tiro ni boja, que em mataré! Retorno cagant llets a la R5. Ei nois, ho sento, però no tinc collons, jo aquí em mato! Moments de indecisió a veure qui el faria...


Finalment decidim que en Marc. Li començo a passar tot el material i em pregunta: Raquel, on dius que està el primer buril? A prendre pel cul Marc, mira! A veure... collons Raquel, si n’hi ha un abans! A on? Veus aquell morro? Doncs un xic més amunt... Osti Marc, que encara n’hi ha un altre abans!! Total, que jo havia vist el tercer buril i no el primer!! Ei Raquel, que si no està tant lluny... li tires tu? Bufa, és que l’entradeta després del flanqueig te tela... Va, torna-ho a provar, i si no ho veus clar, tornes a la R. Raquel, no et diria que li tiressis si pensés que et pots matar! Segur? No us sap greu? Penseu que soc capaç d’haver de tornar altra vegada...Que sí, tranqui, tu prova-ho!
Em torna a passar el material i començo el flanqueig per segona vegada.
I en Marc diu: Ei Piter, jo ja l’he convençuda quan em tocava a mi, si torna a la R et tocarà a tu convèncer-la o tirar-li al llarg!!


Aquesta vegada faig directe el flanqueig (donat que ja sabia que no s’hi podia posar res) fins a la rapissa. Allí hi poso un alien que sembla que queda bé (que no m’evitaria la caiguda sobre la repissa però si una possible caiguda amb flanqueig incorporat). Començo a tirar a munt... buahhh, aquí dalt hi ha un forat de pitonatge que segur que m’hi cap alguna cosa...provo a cegues l’alien groc... sembla que s’hi queda (des d’aquí no veig res, i passo de pujar més amunt). El deixo, poso la cinta i el provo baixant a la rapissa. Guai, torno a munt, penjo l’estrep i d’aquí al primer buril. No, si ja dic jo que qui em diu freeky s’equivoca... i qui em diu valenta és que no em coneix!! Je, je!!
I ara de buril a buril (amb l’estrep)...


I ara ja ve el sostre... no hi ha burils, però hi ha claus...


Nois, moltes gràcies per insistir i tenir paciència, ara sí que estic disfrutant!!! Je je!!


Supero el sostre i ja veig la R6. Raquel, estàs segura que és la R?Je, je... no m’estranya que dubtin després de la que vaig liar ahir a la “Mi Primer Amor”. Síííí, segura, que hi ha quatre burils!! Ells no s’ho acaben de creure, em miren i miren la ressenya...


I finalment comença en Piter amb el flanqueig...


I després en Marc, que ho va intentant de provar en lliure i flipa amb el 6c+... i en Piter ja superant el desplom...


LL7: Aquest sí que li toca a en Piter. És un llarg de V molt disfruton, amb tendència a la dreta fins trobar un díedre on en piter hi posa tres friends. La sortida és una mica marrana, doncs ja et trobes amb terreny sorrenc i herbós.

LL8: El realitzem en Marc i jo venint directes del LL7. Es tracta d’una rampa de IV que ens portarà fins a la primera feixa. Seguidament puja en Piter (aquí no muntem reunió).

Després, seguim caminant per la feixa cap a l’esquerra . En Marc a tota llet tot buscant la sortida i en Piter i jo més enrere, on decidim fer ensamble de 10m ell i jo. Arribats tots tres a la segona feixa, ja podríem realitzar el descens tot seguint caminant per la feixa en direcció a la dreta (direcció al Pilar del Segre). Nosaltres ho fem així, però arribats al camí que baixa cap a la carretera per la vessant Nord-est de la Roca dels Arcs, decidim fer cim i baixar per la vessant oest (la que separa la Roca dels Arcs de la Roca Alta), doncs en Marc havia deixat roba a peu de via.

I arribem al cotxe glaçats altra vegada, ara estem a -2ºC... però avui no se’ns ha fet de nit!!

Tot i el pànic que em va agafar, trobo que és una via mooolt bonica, molt sinuosa i entretinguda, i ara que ja sé per on va i què m’hi trobaré, no em faria res repetir-la un dia de menys fred, doncs veig que les baixes temperatures, a més de deixar-me les mans insensibles em congelen el cervell!! Je, je!! Sí, ara ric, però quin mal moment que vaig passar... sort dels companys de cordada, que no tant sols van tenir mooolta paciència, sinó que a més a més van tenir la capacitat d’animar-me a seguir escalant tot i les meves pors... i amb un somriure!