dimecres, 15 d’abril del 2009

Línia Mágica 270m 6c+/A1 (Peñon de Ifach)

Aquesta setmana Santa volíem anar al Verdon amb en Marc, però donada la predicció de la meteo ens vam fer enrera. Així que el nostre destí va ser decidit pel senyor del temps. On semblava que havia de ploure menys? A Alacant? Doncs nosaltres cap allí, que per cap d'any hi havíem deixat molta feina pendent.

El primer matí ens vam llevar davant del Peñon d'Ifach, teníem pensat fer la Línia Mágica:

Es tracta d'una via equipada amb parabolts, claus i ponts de roca. Nosaltres vam agafar un joc de friends (del C0,5 al C2), àliens (semàfor) i els tascons. És d'aquestes vies que si no portes res més que les cintes i els tascons es deu poder passar, però que si portes els friends i els àliens acabes posant una mica de tot. Vam agafar unes 16 cintes i en el llarg d'artifo ens en van faltar unes quantes... jo n'agafaria unes 20. I... vam anar amb la meva corda d'esportiva de 80m... jejeje... una servidora s'havia oblidat la corda simple de 60m a casa!! Glups!

L'aproximació és del tot evident... aparquem en el port de Calpe i continuem el passeig marítim direcció al Peñon. Quan acaba el passeig trobarem el corriol que puja cap a les parets. La Línia Mágica és la següent que trobem després de la Gómez-Cano (aquesta té el nom a peu de via, ara ja una mica borrós).

LL1: (6b+, 30m) Els primers passos ja et posen les piles... sobretot al que va de primer, doncs cal fer un primer pas fi de placa-fissura d'apretar les dents abans de xapar el primer parabolt. Sort que havíem quedat que començava en Marc!!! Després la fissura ja s'obre més i comença ha haver-hi més canto. Una vegada acabada la fissura, passets de placa fina amb les mans ben congelades...


i continuem en placa en tendència a la dreta, per anar a buscar els últims metres del llarg, en fissura altra vegada...

... a deixar-hi les poques piles que et queden. El llarg és força obligat. No és que les assegurances allunyin una passada, però hi ha algun altre pas que cal fer-lo just abans de xapar.

Ll2: (6a, 7b+/A0, 55m) Aquest ja em tocava a mi. S'inicia amb una fissura preciosa, on pots posar el que vulguis entre parabolt i parabolt (la qual cosa em tranquil·litza, doncs surto de la R1 ben cagada!)

Després d'aquesta primera fissura ve un tram de placa ramposa amb preses romes en diagonal a la dreta... aquí ja no podia posar res, sols respirar fons, confiar en mi mateixa i anar en direcció a la següent assegurança (aquí, abans de la rampa, tens l'opció d'una R opcional amb dos parabols i anelles). Després tornes a entrar en una nova fissura, curta, que et porta al tram del 7b+, on hi surt una fissura perfecte transversal on els que van en lliure s'hi deuen agafar... jejeje... jo vaig tirar primer d'A0's i després ja vaig treure l'estrep i cap a munt!!! I...mmm... la sortida de l'Ae... una passada!! Encara en desplom, però amb un canto d'aquells que et fan treure un bon somriure! Una sorida aèria per disfrutar! Després rampa en flanqueig a l'esquerra per anar a buscar la R2.

Ll3: (6b+, 20m) Aquest és una flipada de les bones!! Jajaja... jo, com que vaig veure a en Marc fer-lo tant tranquil m'hi vaig posar tant tranquil·la, però ja al tercer parabolt vaig pensar: Collons! Jejeje!! Cal anar a buscar la fissura de la dreta del desplom fins situar-te ben bé dins el forat on en Marc és a punt d'arribar,

Una vegada ets al forat t'agafa... claustrofòbia? Jejeje... no saps ben bé com sortir-ne... el tema està en posar-te mirant tot el pati (buuaahhh!)... posar els peus en un morro que surt a l'esquerra i... buscar el canto, que hi és! I... cap a munt!! Primer passos de desplom, després un repòs, díedre desplomat i...

encara no has acabat... el pitjor ja ho has fet, però encara et resten uns metres de 6b+ que no perdonen!!! Non-stop fins la R3, dins un forat.

LL4: (6a, 40m) Surto de la R3 en flanqueig a la dreta, sobrepassant l'esperonet i... sorpresa, em trobo una cordada en una R i fent un llarg... però d'on coi han sortit aquests??? A veure... haig de trobar la Gómez-Cano primer (amb parabolts però que disten més), després la meva (amb parabolts), i després l'Anglada (amb claus)... Ostres... jo diria que la meva és la que estan fent ells... i la gran pregunta: Quina via esteu fent? Total, estaven fent l'Anglada, però els parabolts els cridaven... baixen? no? Va, el noi ho seguirà provant! Marc, que... bla, bla, bla... que si vinc, que si no... desgrimpo i torno a la nostra R3. Ens estem una estona allí... però ja està arribant la cordada que nosaltres portàvem darrere... Marc, millor torno a l'altre R, la munto i m'assegures des d'allí, que així em veuràs. Però arribo a la nova R i el company s'està baixant... hi ha un pas amb un aleje... ara ho provarà l'altre. Paciència!!! I finalment el company hi arriba, surt el segon i jo darrera... Un primer tram fàcil, de canto, que es deixa anar fent. Després un pas de desplom que ja comences a apretar, després un pas raríssim mig en placa mig en desplom molt ben assegurat (ho sé del cert per què vaig fer un A0 com una casa... jejeje)...
Després flanqueig a l'esquerra per entrar a una placa... amb l'últim parabolt ja lluny dels peus... i un clau a uns dos metres per sobre el cap... bbrrrfff ... poso un àlien i per fi arribo al clau! Ara flanqueig cap a la dreta, amb peus i preses ben romes, fins situar-te en un forat, d'on caldrà sortir en desplom per la seva esquerra, xapes un parabolt... i... quan ja el tinc més a vall dels peus... collons!!! Una placa crunxi... i el proper parabolt a uns 4-5 metres!!! I no sembla que s'hi pugui posar res... Osti, ara entenc per què s'ha baixat aquell!! Bufff... va, Raquel, que potser la presa crunxi aquesta no es trenca... va sí, va no... ggrrrrr!! Maaaarc, em baixo, que no tinc collons!! Vés pillant... Començo a desgrimpar, a la que puc m'agafo de la cinta i cap a baix!! Por Diós, quin embut que dec estar fent!!! Brrrgggrrrr!!! Arribo altra vegada a la R3 ben enrabiada, indignada amb mi mateixa... I li toca el torn a en Marc. Ell se'l treu sense problemes. De segona, encara ho faig pitjor que de primera, inclòs l'A0! I la presa crunxi no es trenca!!! Ggrrrbbrrr!!! Després es continua en fissura i díedre, fins a la R4. Per ser sincera... no recordo massa aquesta segona meitat del llarg... per què serà? Jajajaja... la ràbia personal, que se'm menjava!!!

Ll5: (6c+, 35m) Continúa en Marc. Té una sortida de placa fàcil sense equipar per anar, en diagonal a l'esquerra, a buscar la fissura on hi veurem dos parabolts. Una vegada hi ets, el que més costa és posar-s'hi, saber per on agafar-la. Hi ha un canto fora d'ella, de mà dreta, que si no el veus jo crec que no en surts!! Després, continúes ja en bavaresa, acaba la fissura linial i continúes, en tendència a l'esquerra primer i a la dreta després, per fissures irregulars, trams de díedre... On cal anar equipant, doncs l'equipament d'aquest tram és mooolt escàs.

Ll6: (V, 40m) Directament i sense miraments li vaig regalar a en Marc. Ja estava en aquells moments que, entre l'embús que havíem trobat, el que una servidora havia format, el sol que ja estava tapat per un munt de núvols i el vent que era gelat... m'havia desmotivat del tot! Tenia ganes d'acabar la via, encara que anés de segona. Realment aquest últim llarg no té res... és el llarg de sortida. Una mica sortir per on ho vegis millor, equipant al gust... en companyia de les gavines, que després de veure com atacaven a en Marc no em vaig atrevir ni a mirar a munt cada vegada que sentia un xiscle dels seus, doncs sabia del cert que les deuria tenir just a sobre desafiant-me... i és que en la R5 hi havia una cubant els ous, i en la R6 un niu... i la que els hauria de cubar estava de guàrdia atacant-nos mentre pujàvem.
Però tot i això... fem cim amb un somriure!!

Per què la via s'ho valia, i la companyia encara més!! És curiós com l'orgull personal ens remou per dins i ens encén i, com, al mateix temps, l'estima per l'escalada i pel company de cordada et fan recordar aquell dia amb un somriure.

15 comentaris:

Mingo ha dit...

Ho vau triar bé pq per aqui va ploure força. Que guapa es veu la fissura del segon llarg. Felicitats es veu una senyora via.

susi ha dit...

i que guapos se us veu a tots dos!! es nota la felicitat d'haver gaudit d'allò més tot i les dificultats de la via. un peto!

Raquel ha dit...

Mingo: Sí, però m'he quedat amb el dubte de quin temps va fer al Verdon... La fissura era per disfrutar!!

Susi: Gràcies Susi! I la il·lusió de veure la vessant contrària a la paret florida! Quina diferència de cap d'any! Mmm... la primavera!!

Marc Vilaplana Traveria ha dit...

Doncs al Verdon vam escalar els 5 dies, això si, cel ennuvolat i força vent... i... la presió d'haver de pujar després dels rapel!! jejejeje

Enhorabona per la via! jo la recordo força obligada i difícil! Que guapo que és el tercer llarg sortint de la cova eh!! jejeje

Vagi be!!!

Llorenç ha dit...

Vaja!nosaltres vam estar a punt de tirar cap a Alacant tamé...però mirant la meteo divendres tarda vam veure que també donaven pluja!! així que pluja per pluja, vam decidir anar a Calanques!
Veig que aquesta via es dura! i pel que recordo del penyón, tot bastant pulit no?
Felicitats!! ep!! i aixó e baixar-se dels llargs es una bona pràctica si el coco diu que no! je je je!!! que estem de vacances!!! no treballant! i si el Marc va disfrutar el llarg més raó per baixar-se i deixar de patir...tu i ell...

lux ha dit...

eiiii guapissima!
així que una presa crunxi???
jajaj m'ha encantat! Aquestes vies dificils sempre tene un color taronjat...?? quina por que fa!

Felicitats al dos per la via pero sobre tot per disfrutarla i acabar amb un somriure, malgrat la crunxi, l'embus, l'orgull i el que a vegades ens porta la paret..!

Un petonas!!

Raquel ha dit...

Vilaplain: Ostres, així al final veu anar al verdon? I veu poder escalar sense pluja???? Doncs a veure si penges els posts, que almenys quan hi vagi aniré més informada...jejeje!!
El tercer llarg és un flipe total, sobretot la sortida del forat, aèri total!!

Llorenç: Sí, a la tarda ja plovia, i al Ponoig abans i tot, am baixar cap a Múrcia, buscant el sol!
Doncs aquesta via no està masa pulida... el primer larg poser sí, però la resta és d'aquestes que acabes amb mal a la pell i tot!!
No sé passi en Marc va disfrutar el llarg... jejeje... però estic convençuda que no va patir com ho vaig fer jo! jejeje!!

Lux: Jejeje... això de crunxi ho vaig treure d'un post d'en Vilaplain... a mi també em va encantar, és la descripció total amb una sola paraula! Jejeje... La veritat és que no hi havia masses preses crunxis... jeje... però aquella era clau!
Gràcies guapíssima, un petonàs gegant!

PGB ha dit...

Hey Rak! Tornem a les andançes! Hehehe bon post ;)

Preses crunxis forever, dona! Cal ser precari de tant en tant hahah (jo tb m'hagués baixat) :P

Isidre Escorihuela ha dit...

Felicitats, bona via i bon post...

Raquel ha dit...

PGB: Jajaja... espero que preses crunxis forever no... jajaja... que si no també serà baixar-me de largs forever!! jejeje!!

Isidre: Moltes gràcies!! Ànims amb l'entrenament!

TRanki ha dit...

heheeh...RAKEL...la soledat de les grans parets i la tranquilitat de lescalador de tapiaaaaaa!

hahah, si sembla que descriguis un dia a la VENA a MOntgrony! Quin estressss!

Jo vaig estar a ARCO i t'asseguro que allà TRAQNUILITAT, vies, parabolts i molt i molts metres un darerra l'altre...i per sor 10 dies de temps excel.lent ( bé els dos priers estranys..la resta bé).

Salut i content de veure't ja fican-teen aquests viones!!!!

deeeeewwww

Raquel ha dit...

Jajaja... No, el Peñon no és precisament l'ideal de tàpia... jejeje... després ja vam anar més cap a la tranquil·litat...
Deu dies a Arco? I amb bon temps? Ostres, no paro de bavejar amb les vacances dels altres... jejeje...
A veure si arriba ja la primavera que a mi m'agrada!! Prou pluges, bona temperatura... mmmm!!!

Marieta ha dit...

Hola Raquel! Nosaltres també hem estat per Alacant i...quin bon temps, eh????!
Doncs res, felicitats per la via; la veritat es que passant pel costat es veu bastant guapo el penyon aquest. Ara, les zones amb gratacels, benidorm i semblants: horrorós!

Gil Furri ha dit...

Rakel gasssssssss ja veig que no pareu jo tb he escalat sota la pluja po divertity tope ropes de vies molles es una sensació estressant , res haviam si b el bon temps i ens veiem per montrebei , records en Marc
Furri

Raquel ha dit...

Marieta: Ostres, doncs a nosaltres aquella mateixa tarda ens va caure un bon xàfeg i vam baixar cap a Múrcia!!

Furri: Ostres sí, que a Montrebei sí que tinc feia pendent... totes menys dues!! Jejeje!!