Tot i escalant...

Desitjant créixer...

2010-08-16T09:52:00.005+02:00

Els Alps m'han fet sentir molt petita...

aleshores he recordat quant em queda per créixer...

Fa fred...

2010-02-16T06:59:00.004+01:00

Fa fred... molt fred... però no obstant això somric... i el somriure m'escalfa...

Esperó Xelo-Bam, 475m 5c/Ae (Roca Narieda)

2009-06-22T21:22:00.009+02:00

Últimament portava una temporada gens fanàtica... L'última via que havia fet em va agradar tant poc que ni tan sols la vaig piar... l'últim dia que vaig organizar una sortida en família em va tocar estar-me a peu de via mentre els altres escalaven per què tenia el polze dret lesionat... Quan pensava en què em vindria de gust quan s'apropava un nou cap de setmana sols desitjava: PAU! I curiosament no em veia trobant la pau en mig d'una paret, si no davant del mar, llegint un llibre, escoltant música, reflexionant... Aquest fet em va sorprendre gratament a mi mateixa: em venia quelcom més de gust que escalar, el meu cos i la meva ment m'estava demanant relax! Suposo que, a vegades, a la vida, tenim un seguit de successos que ens tenen el cap molt ocupat, i que ell mateix demana ordre, demana menys estrés... i no obstant, sovint, l'escalada ha estat la solució per oblidar, per desestressar la ment, ara no era així. Ara necessitava ordenar-me, reflexionar, posar les coses a lloc, i la paret, a mi, això no m'ho permet, per què quan hi soc, penso en la paret, en la paret i res més... I quan no és així, quan em trobo en mig de la paret però amb el cap fet un batibull, és quan no escalo a gust... I m'ha costat adonar-me... però crec que ha estat un gran aprenentge... L'escalda m'agrada, m'encanta, però encara m'ha agradat més adonar-me que no depenc d'ella per ser feliç! Així que després d'una època de lluita mental per ordenar-me, aquest cap de setmana he quedat amb la Lu. Per escalar? Sí... jejeje... però no era el meu objectiu principal, el meu objectiu principal era poder passar un cap de setmana a la natura amb ella (i amb la Clara, si no fos per què està lesionada).

La via? A mi tant m'era! I la Lu tenia moltes idees... Així que divendres al vespre vam enfilar cap a Coll de Nargó per poder fer la Xelo-Bam de Roca Narieda dissabte.

La ressenya la podeu trobar al blog d'en Xavi , igual que l'explicació de l'aproximació i el descens. Jo em limitaré a explicar la meva visió de cada llarg... que podeu comparar amb la visió de la Lu en la seva piada de la mateixa via, la mateixa cordada, el mateix dia...

Ll1: Començava la Lu (guai, que els primers llargs mai m'han agradat!). S'inicia amb una rampa de 4b per posar-se cada vegada més dret ...

fins superar un petit desplom de 5b amb bon canto a dalt. Superat el desplomet, la paret es torna a jeure per fer un últim tram de 3b.

Ll2: És un llarg molt curtet de 5b. Es tracta d'un díedre fissurat força dret però amb molt bon canto. Aquí la Lu gairebé arribant a la R2... quin somriure, eh!!

Ll3: Aquest li tocava a la Lu... Glups!! Gràcies a la cordada del davant (en Joan i en Dani) jo havia pogut veure la sortideta... qüestió de cantos petits de mans, amb peus d'adherència fins a agafar un bon canto, on la cordada ja desapareixia de la meva vista... sortida aèria... i a més, em comentaven que el clau que marcava la ressenya ja no hi era... però que entrava un friend a caldo... Arriba la Lu a la R2 i li comento la jugada... i ella s'hi posa com una campiona, sense demanar un canvi de llarg... quan es troba en el pas més expo a mi se m'enganxen les cordes... Uixx, merda, ho sento! Però ella segueix sense immutar-se... Després me n'adono que porta un gat sense cordar, però ja no li dic res... i... plim! Ja s'ha tret el pas i ja tira a munt!!! Amb tot això m'havia oblidat de la foto... que hagués estat ben bonica amb la Lu de perfil... en fi, aquí la teniu:

Després d'aquesta sortideta, segueixes per placa que, mica en mica, es va tumbant cada vegada més, fins arribar a la R3.

Ll4: Té una primera sortida en díedre, per després teòricament passar-se a la placa... cosa que no vaig fer! jijiji... Vaig fer el díedre de baix a dalt, utilitzant la placa tan sols per xapar el clau que es trobava en ella. Superat aquest primer tram, et ve un tram de placa ataronjada on vaig haver de mirar-me bé per on superar el pas...

Finalment ho vaig fer flanquejant un xic a la dreta. Després ja fàcil fins a la R4.

Ll5: Llarg de tràmit... més que escalar és com caminar/crestejar... Aquí la Lu arribamt a la R5:

Ll6: Mirat des de la R4, la placa feia el seu respecte... però una vegada arribada a la R5 tenia tota una altra pinta... jejeje... No era una placa llisa com semblava des de lluny, es tractava d'una placa plena de fissures i forats on protegir-se!!

I tampoc era vertical com semblava des de lluny... Què diferents que es veuen les coses quan les tens més a prop... igual que els problemes, no? Curiós! Realment no val a patir abans d'hora...

Finalitzada la placa, que cada vegada tomba més, ja entres en un bosquet, on farem servir un arbre de R6.

Ll7: Un altre llarg de tràmit... Aquí jo pujant per la sorreta i els rocs...

Ll8: Es tracta d'un díedre fissurat (inicialment de fissura ampla que es va estrenyent a mesura que avances) a assegurar al gust (al meu... molt assegurat! jijiji)!!

Fins que arribes al clau, on caldrà sortir d'ell sense masses opcions d'autoasseguar-se... Aquí no sé quantes vegades vaig dir "collons, collons" mentre lluitava amb les meves pròpies pors... allò de: collons, que ja tens el clau prou lluny (recordeu que per mi, lluny, a vegades és encara a prop per molts d'altres), i a la sortida no hi ha un megacanto com esperaves, sinó romos... va, Raquel, que no cauràs, calla i tira munt! I sí, quin remei, les meves veus em van empènyer amunt i ja era fora... ara sí, amb un bon canto que t'hi cagues i amb un bon somriure!! I ja fàcil fins a la R8.

Ll9: Aquest és el llarg d'Ae ó 7a+. Té una primera sortida de 5b per ràpidament entrar a l'Ae. Molt ben assegurat si no fos per què falta una xapa... sols hi ha l'espàrrec!! Sort que la cordada d'en Joan i en Dani ens van deixar una mega cinta-baga-cinta-cordino... que ens va facilitar l'ascens!! (i a ells la cordada del seu davant... ).

Jo, a l'anar de segona vaig provar de fer el llarg en lliure... però just a l'alçada de l'allargament de cintes/baga em vaig haver de penjar tot i agafant-me a la baga. I passat aquest tram vaig haver de tornar-me a agafar a una altra cinta... en fí... dos A0!!! jijiji... Però contenta d'haver fet la resta en lliure després de tants dies de repòs!

Ll10: Té una pimera sortida un xic estranya... o jo m'hi vaig posar realment malament... jijiji, que no seria d'estranyar!

Però després ja és fàcil i de bon equipar, continuant en placa... tot fent una esse.

Ll11: Té una primera sortida fàcil,

per després entrar en una placa de 4b que no saps ben bé si agafar-la per la dreta o per l'esquerra... oi Lu?

Ll12: Aquest ja es tracta d'un llarg de sortida. Fàcil, amb l'únic component que la roca no és massa bona i cal mirar-te bé cada pas, no fos cas que te n'anessis a baix...

Però pots anar equipant sense problema, així que molt a bax no m'hagués anat!!

I... fem cim!!! Amb un bon somriure, com no!!! Jejeje!!

I després ràpid a plegar cordes, que els trons no paren de sonar... i la pluja ja se'ns acosta... i ens arriba... i ens mulla... Tot buscant un descens que se'ns fa etern... després ens n'adonem que no hem agafat la baixada correcte i que hem caminat força més del que calia... però hem tingut sort i ens hem mullat molt menys del que era d'esperar.

En definitiva, una via que jo he trobat molt bonica. Discontínua, això sí, però per no estressar-se gens, doncs quan comences a apretar les dents, ja surts i tornes a estar d'allò més còmode amb un bon somriure. Tot i això, val a dir, que els cinquèns són senyors cinquèns, que els petits passos on apretes les dents, les apretes de debò, així que no val menyspreuar-la pel grau ressenyat.

I... una magnífica via per fer un dia calorós!! Sobretot si enganxes gairebé tots els llargs a l'ombra i amb ventet com va ser el meu cas... vaja, que vaig passar fred!!!

Això sí, amb la ment ben fresca i motivada, com ha de ser, faci fred o calor!

Aresta GAM (El Bisbe)

2009-05-11T21:26:00.005+02:00

Fa temps, en bar Cirera de Vilanova, vaig tenir l'agradable sorpresa de trobar-me la Laia, una companya d'escola dos cursos inferiors al meu... la petita dels Acero li dèiem. Mai m'hagués pensat que trobaria algú de la meva escola anant a escalar, i encara menys que ella també escalaria. Temps després vam anar coincidint... sempre en algun que altre bar post-escalada... fins que un dia ens vam dir: algun dia podríem anar a fer cordada juntes, no? I aquest dia va arribar, aquest diumenge!!

La meteo semblava bastant indecisa... i la Laia em va proposar l'Aresta GAM del Bisbe a la Nord de Montserrat. Jo ja l'havia feta feia dos anys... però en llegir la meva pròpia piada (de quan no tenia blog i ho feia al la web del centrecac) em vaig motivar a repetir-la... mmm... realment una via per repetir!!

Tot i que ja l'altre vegada vaig anar carregada amb tota l'artilleria i sols vam posar un tascó al primer llarg, ja que en la meva piada vaig comentar que haguéssim posat un àlien si l'haguéssim portat, aquesta vegada vam agafar el joc de tascons i el semàfor dels àliens. Però altra vegada sols vam posar un tasconillo en el primer llarg (si la faig una tercera vegada, promet-ho portar sols els tascons! Jejeje)

Per aproximar-nos-hi, no obstant la majoria de guies senyalen deixar el cotxe al pàrquing de Frares, nosaltres el vam deixar al de Can Massana (és més distància però més pla... i diuen que al pàrquing de frares peten més cotxes). Així que vam agafar el camí que surt de Can Massana (l'ample, el GR) que va recorrent la cara nord per sota, passem la Cadireta, i al cap d'una estoneta més surt un trencall a mà dreta, l'agafem (comença la pujada). Arriba un moment que el camí es bifurca, cal anar a l'esquerra (som sota l'agulla del Centenar). Aquest camí va vorejant les parets per sota, i quan s’és just sota el Bisbe, cal agafar un camí (bé, un corriol d'aquest que t'has d'anar agafant a les branques) que tira a munt i va a peu de via, ni 3 minuts (aquí busquem un parabolt i ja som a la via).

Per repartir-nos els llargs vaig deixar que la Laia triés. Va començar ella, i a partir d'aquí un cadascuna. Així, vaig acabar fent els llargs de primera que l'altre vegada havia fet de segona... realment tota una nova experiència!

Ll1: (40m) S'inicia amb una rampa de IV+, un xic trencadota, on cal anar tastant la roca. Després ja vas a buscar la fissura de l'esquerra. I quan ja et falta poc per arribar a la R1 et trobes un pas de V que es fa mirar. Aquí la Laia a punt d'arribar a la R1, just després de la sabina.
Ll2: (40m) Aquest ja és tot de fissura/díedre/xemeneia. Inicies amb un pas una mica desplomat, on no veus cap assegurança (moment que jo ja em començava a acollonir), però fet el pas ja trobes un clau, i després l'altre. Seguidament jo vaig posar una baga en una arrel, i després ja venen els parabolts. Aquí cal anar pujant mig en díedre, mig en xemeneia... fins que arriba un punt on la fissura s'obra del tot i ja t'has de posar a dins, primer grimpant i després ja caminant (però ben encastada, això sí... jejeje) fent tota la xemeneia pel seu fons, tal i com marca la ressenya d'en Luichy. Aquí la Laia fent aquest últim tram:

LL3: (35m) Aquest té una sortideta de la R que fa el seu respecte... aèrea total, fins que arribes altra vegada al díedre.
I després a disfrutar de díedre fins a dalt!!!
Ll4: (35m) Primerament tens una sortideta en flanqueig de V a la dreta... per entrar ràpidament a la placa de 6c+... mmm... quin disfrute de placa!! Llàstima de la meva falta de pila que em va fer reposar un parell de vegades... és un llarg de continuïtat pura!!! Bé, el que a mi em falta... jejeje! Preciós, mmm... preciós... mmm... com trobava a faltar Monterrat!!! I no me'n vaig adonar fins que hi vaig ser! Mireu, mireu quina placa... mmmm!!!!
Ll5: (35m) Aquest també és preciós! Es tracta d'un passeig sinuós per la placa, on comença fàcil amb patates gegants i cada vegada va pujant la dificultat.
Passat un bombet, es torna a jeure i ja trobem la R5.

Ll6: (30m) Aquest s'inicia en placa fàcil (de patata en patata) per anar a buscar la superació d'un desplom per la seva esquerra, on hi trobarem un parell de claus. El pas sembla més difícil des de baix que no pas una vegada hi ets. Després caldrà seguir a munt en tendència a l'esquerra, on ja no hi ha tanta patata però perd verticalitat, fins sota el següent sostre, on trobarem la R6.

LL7: Aquest té una sortideta... mmm... pas de bloc (crec que li donen 6c) d'apretar les dents!! Si no fos per què la Laia em portava més que pillada no l'agués tret pas!! Després ja es torna a jeure i a aparèixer de nou les patates... fins el cim!

Mmmm... quina sensació fer cim a una agulla de Montserrat... crec que ho havia oblidat! (si no, no entenc com he tardat tant a tornar-hi). La solitud, la pau... la immensitat... i els escaladors tant petits... cadascun en una agulla... prou a prop com per gaudir dels seus moviments però prou lluny per no pertorbar la pau de cada cordada... mmm...!!!! Simplement genial!!

Per baixar del Bisbe caldrà fer un ràpel per la seva cara Sud, en direcció al collet:
Acabat el ràpel, cal seguir les marques blaves en direcció a la dreta (amb el bisbe a l’esquena), és a dir, en direcció a Can Massana. Sembla que el camí se'n vagi de la pilota i vagi cap a Agulles (doncs sembla que et distanciïs de les parets de la Nord, però no patiu, és el camí bo. Doncs aquest camí us acabarà portant a la Canal Ampla, per on pujareu fins arribar al Coll d'Agulles (tot seguint les marques blaves fins que es tornen blanques que és on tirarem a munt). A partir d'aquí, del Coll, ja no hi ha més marques, veureu que el camí, de baixada, agafa direcció contrària a la que semblaria lògic (ja que va direcció Monestir i no Can Massana), per no patiu, és el camí que us portarà a la bifurcació on en l'aproximació heu tirat per l'esquerra (és a dir, que vosaltres arribareu pel camí que no heu anat abans). Arribats aquí, cal que baixar pel camí que abans hem pujat i arribats al GR anar direcció Can Massana. Aquesta vegada no ens vam equivocar de camí... sort que la Laia anava ben atenta!!! Jejeje!!

Doncs això, una via per repetir, per disfrutar!! I en el meu cas, també una nova cordada, amb la que espero també poder repetir!!

Esperó de les Colobres (250m, 6b)

2009-05-10T21:30:00.009+02:00

Per fi, aquest dissabte, hem pogut anar amb en Marc a fer l'Esperó de les Colobres!!! Mmm... ja era hora!!
L'esperó de les Colobres és una via situada a Cap de Ras (Àger), semiequipada amb espits i claus. Crec que la via més contínua que he fet a Àger... fissura rere fissura... equipada on fa falta i desequipada on pots equipar amb els empotradors... un gaudir fins al final... l'espera ha valgut la pena!!!

De material vam agafar un joc de tascons, els àliens (blau+ semàfor), els Camalots del 0.25 al 3 (repetint l'1 i el 2) i 17 cintes exprés.

L'aproximació i el descens són els mateixos que per anar al Fanal Nocturn, així que no em repetiré (sols tenir en compte que l'Esperó queda un xic més a l'esquerra).

Per repartir-nos els llargs... bé, jo vaig fer una bona llegida i rellegida a la piada d'en Jan i la d'en Marc i vaig decidir que millor comencés en Marc... i ell no va dir pas que no... jejeje! I crec que vaig fer l'elecció mooolt ben feta!!

Ll1: (30m) S'inicia en un arbre, on, s'hi ens hi pugem, veurem el rimer clau de la via.

Una vegada et poses ja a la roca, tens un inici de V, sense equipament, on caldrà anar flanquejant a la dreta fins trobar una fissura de IV per on pujarem i arribarem a la primera feixa. Més flaqueig a la dreta i, arribats a la primera fissura/díedre trobarem la R1, de dos espits.

Ll2: (25m) Té una sortideta que et posa les piles!! Sortim de la R1 cap a l'esquerra on veurem un primer clau... tot i que abans n'hi ha un altre, molt a prop.

Després una panxeta i ja el trobes un espit, on comença el díedre amb fissura, on ja podem equipar al nostre gust (en el meu cas molt... jijiji... osti com se'm cansaven els peus... jiji). Més endavant et tornes a trobar un parell de claus més (sempre on fan falta). Un bon disfrute de llarg, sobretot pels que ensagrada posar empotradors a dojo!!!

LL3: (40m) Tot i que éstà marcat de V+... té un passet a la sortida de la R2... just per anar a xapar el primer espit... que tela marinera!! Finet... i amb aquella psicosi que encara no has xapat res... en fi, sort que li va tocar a en Marc, que ell crec que no té psicosis d'aquestes. Després ja te'n vas en busca de la fissura i cap a munt,

per anar a flanquejar el sostre per sota i tirar a munt pel díedre de la dreta d'aquest. Quan trobes l'espit, ja has de començar a anar cap a l'esquerra, fins que trobes un clau, on ja et faltarà poc per arribar a la R3.

LL4: (3om) Mmmmm... què dir d'aquest llarg!!!! Es tracta d'un diédre de 6a amb una fissura ideal per als empotradors!! Un gaudir pas a pas!!

Quan gairebé ja finalitza la fissura, trobarem un espit a la dreta. Caldrà pujar un xic més, fins sota el sostre, on trobarem un clau. D'aquí, flanqueig aèri fàcil a l'esquerra (i que també es pot equipar), una última grimpada i ja trobem la R4. Per arribar-hi amb un bon somriure!!

LL5: (45m) Té una sortida un xic brutota... fàcil però amb la roca un xic trencada, fins que arribes a una placa amb fissura a la dreta

i una placa ja mooolt més bona on hi ha un espit i... ja tens davant dels teus ulls una fissura per fer en bavaresa que et fa salivar!! L'inici està assegurat amb dos claus i la resta al gust de cadascú! Sols tenir en compte que hi ha blocs de dins la bavaresa que estan solts. Finalitzada la fissura, caminadeta per sorra en tendència a la dreta i arribes a la feixa, on trobarem la R5.

Ll6: (40m) Té un primer pas de desplom que a mi em va fer apretar les dents de valent...

però que està assegurat amb dos espits. Passat aquest pas, cal anar per una placa (la que en Marc deia a pèl... però que jo no he fet a pèl... jijiji... he anat posant tot el que podia), fins que arribes a un desplomet assegurat amb un clau. Després cal anar en tendència a l'esquerra, en busca d'una nova fissura, fent algun que altre pas de 6a assegurat amb un parell de claus. I després, una altra vegada un magnífic díedre amb fissura per equipar al gust!! Aquesta vegada de Vè... per fer un festival amb els empotradors!!

Ll7: (50m) Aquest llarg sí que té telaaa!! Primer tens una sortida de 6b en fissura, on hi ha un tronc d'un arbre que ajuda de valent (almenys a mi... jijiji... no tothom el fa servir tant... jiji)...

Aquí hi trobarem un clau amb un cordino. Finalitzada aquesta fissura no s'ha acabat el bròquil... encara et tornes a trobar una altre díedre ben vertical, de fissura molt més estreta, equipada amb un parell de claus i un espit... sort que vag triar-me bé els llargs!! Després una petita grimpada per anar a buscar un últim de díedre, ja mes fàcil (V+), on també es pot anar equipant sense problema.

I... cim!!! I... amb un bon somriure, com no!

Despertaferro i Pilar de Valldeneu (Cingles de Bertí)

2009-04-26T22:31:00.006+02:00

Aquest cap de setmana semblava que tornaven a pintar mala meteo... (collins, sembla que estiguem gafats!)... ens decidim per no arriscar-nos i anar a fer dues vies de dos llargs als Cingles del Bertí (exactament a la Serra de Castellar, en els Castellets) que en Marc recordava força boniques: La Despertaferro i la Pilar de Valldeneu.

L'aproximació és igual per les dues vies. Si de cas, us explicaré com arribar-hi des de bon principi, per si no coneixeu la zona: Veniu per la C-17 i sortiu a Centelles, l'atravesseu tot i agafant la carretera que va a St. Feliu de Codines i Castellderçol. Seguiu per aquesta carretera fins que arribeu a un coll on hi trobeu un deviament a mà esquerra (pista) que indica Can Miqueló (casa de colònies), l'agafeu. Arribats a Can Miqueló la pista tornarà a estar esfaltada, continueu i, quan la pista torna a ser de terra, trobareu un trencall. Caldrà agafar el de mà dreta (pujada) i continuar fins que arribeu a una bifurcació amb quatre possibilitats, on caldrà agafar la de l'esquerra, que fa baixada. Continueu fins que arribeu a una esplanada de pedra. Aquí és on deixarem el cotxe. Si aneu en 4x4 encara podreu continuar per un camí en mal estat (a l'esquerra), que us porta a la torre de guaita (torre de vigilància forestal de la Serra de Castellar), al cim dels Castellets, on s'iniciarà l'aproximació a peu. Aquí ja podem veure el meu despiste... aquesta vegada no es tractava de la corda... sinó de les bambes! Jejeje... però on tinc el cap últimament????

Doncs bé... amb una bamba de cada (sort que almenys no les havia agafat del mateix peu!), iniciarem l'aproximació. Des d'aquí seguirem carenejant per un camí fins que trobem un primer ressalt a l'esquerra que haurem de desgimpar (IV) on hi ha dues escaletes de ferro i, al cap de poc, un segon ressalt a la dreta (IV-). Continuem pel corriol més o menys marcat (cap a l'esquerra), el qual ens menarà a l'extrem del grau dels Castellets, les nostres vies són just a sota. Caldrà muntar una instal·lació de ràpel (amb varis arbres/arbusts) per arribar a la R2 de la Pilar de Valldeneu, en direcció Sud. Des d'allí ja podrem realitzar un ràpel de 45m fins a peu de via, a una reunió a peu del penya-segat, on s'inicien ambdues vies. Nosaltres vam muntar una corda fixe de 60m des dels arbres ja que volíem fer les dues vies. Mentre rapel·les, cal que vagis en tendència a la dreta (mirant la paret), seguint la línia dels parabolts.

PILAR DE VALLDENEU:

Es tracta d'una via equipada amb parabolts de 70m de longitud en total. Nosaltres vam agafar un joc de friends (del C0.5 al C3) i els àliens, però sols vaig posar el C3 en dues ocasions i el vaig acabar traient havent fet el pas. Actualment està equipada per fer-se en dos llargs. Nosaltres vam anar amb una corda de 70m.

Vam decidir que faria jo el primer llarg i en Marc el segon.

Ll1: (6b, 6a+) S'inicia amb un díedre de 6b brutal!! Primerament sembla que no sàpigues com sortir de terra (parlo per mi), però a la que t'hi poses es deixa anar fent.

Passat aquest primer tram (on jo ja vaig haver de reposar) arribes a una repissa on s'inicia el díedre de 6a+ que finalitza a la R1. En Marc a la repissa:

LL2: (6b, V, IV) Aquest s'inicia en placa de romus per anar a situar-te sota el desplom que caldrà superar amb un pas de 6b d'aquells d'apretar les dents.
Es tracta de sortir per l'esquerra del bombo tot i anant a buscar un canto de mà dreta a la dreta... tota una odisea... jejeje... sort que a l'anar de segona i en Marc portar-me ben pillada, la corda em va treure pes... per què per un moment em vaig pensar que acabaria penjada com un fuet! Jeje!
Després del pas ens trobem una placa de V continuada per una de IV... on continuem amb les preses romes tant típiques de la zona.

Arribats a la R2, ja que teníem la corda fixe que ens passava per allà, vam tornar a rapel·lar per anar a la via de la dreta, la Despertaferros.

DESPERTAFERRO:
Es tracta d'una via equipada amb parabolts i alguns claus (excepte la primera fissura de 6b+) de 65m en total. Vam tornar a agafar la nostra artilleria i... aquesta vegada sí que la vam fer servir!!
La via també ha quedat equipada per fer-se en dos llargs.

En aquesta, la distribució dels llargs no va ser tant fàcil... jejeje... als dos ens feia il·lusió fer el primer llarg!!! A més, a mi no em feia cap gràcia haver de fer el segon... però és clar, en Marc el podria fer el primer en lliure i jo potser no... grrrrbbrrrr!!! Jejeje... Però vam trobar la sol·lució: El faríem els dos! Jejeje... Primer jo de primera (com fos), i em baixaria des de la R1 a la R0, després en Marc de primer i finalment jo de segona (intentant apurar més). I el segon llarg pel Marc directament!

Ll1: (6b+, 6c) S'inicia amb una fissura que et fa suar les mans sols veure-la: totalment desequipada, però amb mil possibilitats per als empotradors!! Començo, poso el C0,5... i ... Collins!!! No veig la manera de pujar... no trobo on coi posar el peu esquerra... i les mans no se'm queden encastades a la fissura... brrfff... em baixo, quina merda!!! Va Raquel, també ho pots provar en artifo... Artifo?? Jejeje... síííí!! (pobre Marc, no sabia el que havia dit!). Sí, vaig fer tot el primer tram desequipat de 6b+ en artifo! Amb un sol pedal i amb la daisy... jejeje... fins que em vaig atrevir a sortir en lliure, on começaven els parabolts i el tram de 6c... i ja en lliure fins a dalt! (amb reposos, és clar!). Arribada a la R1, cap a baix altra vegada, però amb un bon somriure! Ostres... Marc, que t'has agobiat? Home... això d'assegurar algú que va en artifo és una mica aborrit... Doncs t'aguantes! Jejeje!! Cadascú te les seves il·lusions... bé, de fet era la mateixa il·lusió: poder fer el llarg de primers tant bé com sabéssim... jo el vaig haver d'iniciar amb artifo el tram de 6b+ desequipat i en lliure amb reposos el de 6c equipat... i en Marc... tot en lliure i encadenant!! Jejeje!!

Per què us feu una idea... aquí tenim el primer tram desequipat (en Marc es troba just en l'inici del 6c)
Després, ja amb parabolts, et ve un pas, de flanqueig a la dreta, per anar a buscar la fissura de 6c en sí, que et fa mirar-te'l bé...

I després ja a disfrutar i a inflar els braços que t'hi cagues a la fissura de 6c...
De segona no em van caldre l'estrep... amb un primer A0 del C0,5 en vaig tenir prou!! Però pel que fa al segon tram... de segona el vaig fer pitjor...jejeje... no podia amb la meva ànima, i els passos no els veia tant clars com anant de primera... està clar que de segon s'escala pitjor!!

LL2: (V, IV+) Es tracta d'una placa de V de romus amb la roca ja no tant bona (crunxi)... cal anar en tendència a la dreta...
Arribats on és en Marc a la foto de dalt, encara caldrà anar més a la dreta tot superat un esperonet (on hi trobarem un clau) i fer l'últim tram de IV+ amb roca més que dubtosa.
La R2 d'aquesta via la vam fer on nosaltres teníem la instal·lació de ràpel... no em vam trobar cap altre.

En fí, un parell de vies realment boniques tal i com havia dit en Marc!! I com no... per arribar al cim amb un bon somriure...
Un parell de vies amb primers llargs per disfrutar de les fissures... uns segons llargs potser més de tràmit per fer cim... però que no ens deixaran indiferents, tant si anem en liure com si decidim progressar en artifo (tenint en compte que, en aquest últim cas, millor que anem ben carregats de friends mitjans i grans per a la primera i mitjans i petits per a la segona. Si anem en lliure, amb un sol joc de friends del C0,5 al C2 en tenim de sobra per el primer tram de la segona via).

Fissura Carrillo-Vera, 132m 6b+ (Leyva)

2009-04-21T10:19:00.016+02:00

Després de fer la Línia Mágica al Peñón ens n'anem al bar a fer el cafetó (la temperatura no era per birretes) i es posa a plore a bots i barrals. Ostres... què fem? Rebo missatge d'en Marc Busquets (que estava al Ponoig i s'ha hagut de baixar per la pluja)... a Alacant pinten mala meteo per demà, ell se'n va cap a Orihuela que la predicció és més bona... Així que en Marc i jo ens posem a mirar la guia... I ostres, a Leyva (Múrcia) hi ha una via que pinta mooolt bé, la Fissura Carrillo-Vera!

I si no, sempre ens queda l'esportiva de la zona (Las Cuevas i la Pecera), que en la guia posa que es pot escalar encara que plogui.

Així que agafem el cotxe i a fer quilòmetres!!! Cal tornar a agafar l'AP-7 direcció Múrcia, passar Múrcia i seguir per l'AP-7 fins a la sortida 631. Allí seguim direcció Alhama de Múrcia, arribem al poble i seguim les indicacions de "Sierra de Espuna" (Parc Natural). Una vegada sortim del poble, trobem un primer trencall a l'esquerra que indica Barranc de Leyva, no l'agafem, seguim la nostra carretera (de curves i que va guanyant desnivell). El següent trencall que trobem hi indica el mateix seguint recte que desviant-nos a l'esquerra, però a l'esquerra hi ha menys quilòmetres. Nosaltres agafem el de l'esquerra i continuem la carretera tot seguint les indicacions de Barranc de Leyva, fins que trobem un desviament en una pista sense asfaltar (indicació Barranc de Leyva) l'agafem i no la deixem fins que trobem una valla, allí és on deixarem el cotxe (i on vam dormir nosaltres). Si segueixes la pista que surt a l'esquerra del pàrquing, arribes a una zona d'acampada organitzada i gratuïta (bona opció si es va en tenda), amb taules, barbacoa... però que es posa a "tutti pleni" de domingueros a l'hora de dinar.

Ens llevem l'endemà amb un vent gelat de mil dimonis, i núvols que venen i se'n van. Decidim anar a fer esportiva, no massa motivats. Per arribar als sectors de la Cueva i la Pecera cal seguir el camí vallat (camí ample, pista), caminar ben bé 40min, fins que trobem una fita a mà dreta. Nosaltres no ens en vam ensortir fins que vam trobar una gent de la zona que ens va indicar el trencall, moment que ja estàvem més que desmotivats!! Així que vam decidir apropar-nos a la paret on hi havia la Fissura Carrillo -Vera i així tenir l'aproximació controlada per l'endemà.

Més tard ens truca en Marc Busquets, que s'ha quedat sense company de cordada per l'endemà. Li expliquem els nostres plans i s'uneix amb nosaltres ja a l'hora de sopar. Dormim tots tres al mateix pàrquing del dia anterior. L'endemà ens llevem amb molt vent fred però amb un cel blau que t'hi cagues, així que cap a la Fissura Carrillo-Vera!!!

La via està equipada amb parabolts, així que, en principi, no cal portar res més que les exprés. Nosaltres també vam agafar un joc de friends i el semàfor d'aliens, però la veritat és que no fa falta, està molt ben equipada. Això sí, agafeu més de 16 cintes, per què a nosaltres, en l'últim llarg, ens en van faltar. Crec que amb 20 es passa bé.

L'aproximació és igual que per anar a les zones d'esportiva però trencant més enllà. Agafem la pista que està barrada per la valla, però no la deixem fins que trobem un mur de pedres a mà dreta (des d'aquí ja podem visualitzar nostra via), a uns 50min. Creuem el mur de pedres per sobre i agafem la tartera que puja cap a la paret, aquí ja molt evident. Les vies tenen una plaqueta a l'inici on trobarem el nom i el grau, no té pèrdua.

Arribem a peu dia i ens trobem una cordada que es preparen per fer la via de la nostra dreta i... Oye, tu eres Raquel, verdad? Osti, doncs sí! I a que no sabeu qui era??? Doncs en David Urquiza! No sé si us en recordareu, però si heu seguit el meu blog, segurament recordareu un paio que, durant una temporada, em va estar deixant comentaris al blog tot catxondejant-se de la meva falta d'humor... I... potser sí que realment tinc poc humor... jejeje... doncs aquells dies em feia terror cada vegada que veia un comentari seu, i ara, coneixent-lo, veig que no anava en mala intenció, sinó que no m'agrada que se'n riguin de mi. Orgull de catalana diria ell, suposo.

En fi, ens repartim els llargs... bé els reparteixo, jejeje, ja que ells diuen que tant els fa... Així que començarà en Marc B., continuarà en Marc i jo faré l'últim llarg.

Ll1: (6a, 40m) Comença molt fàcil, en díedre, fins que, de sobte, guanya verticalitat i tens un parell de passets fins, en fissura. En algun moment sembla que no vegis el següent parabolt, però hi és (a vegades darrera d'algunes plantes). Després la dificultat disminueix, però no tant com a l'inici. La R1 la trobarem just abans d'entrar en el pany taronja, a mà esquerra.

Ll2: (6b+, 38m) Aquest és el llarg més difícil, però també el més assegurat. Surts de la R1 amb un tram fàcil (més que res, fàcil en comparació al que et ve després), fins que la paret guanya verticalitat (per no dir que comença a desplomar). Aquí tenim el pas clau del llarg.

El tema està en arribar a un canto lateral que hi ha a mà esquerra de la fissura principal i tenir bona elasticitat de cames per tenir els peus ben situats. Passat aquest pas, seguim en fissura, fent passos de díedre, de bavaresa... sense perdre verticalitat i sense masses reposos. Un disfrute fins al final!!

Ll3: (6a, 54m) Aquest ja em tocava a mi!! Com sempre, surto de la R2 ben dubtosa (és a dir, cagada, jejeje), però a mesura que vaig avançant em vaig tranqui·litzant i disfrutant com una boja! Seguim en fissura, però ara amb molt de canto. A la guia posa que hi ha una opció de R a 20m, però ja no hi és, sols en queda un parabolt. I com en el primer llarg, hi ha moments que no veus la següent expansió, però hi és, està molt ben assegurat. Jo aquí, buscant i mirant el que em venia...

La foto me la va fer en David Urquiza des de la seva via.

Com veieu es tracta d'un llarg ben vertical, per disfrutar, amb canto. Sols, en l'últim tram, et trobes uns parell de passos de posar-s'hi bé, mig en xemeneia, mig en díedre... a mi se'm va passar el fred de cop!! I em vaig penjar. Teòricament per recuperar cintes, que ja no me'n quedaven, però sincerament, si hagués tingut prou cintes, crec també m'hagués penjat! Jejeje!! En aquest tram veus una línia de parabolts que puja per la teva esquerra, per la placa, però no són els de la via, doncs seguint el díedre tens el cim (i la R3) a uns 5m de la Carrillo-Vera. Aquí va ser l'únic lloc on jo vaig posar un friend, el C1, però que si arribo a saber que la R3 era tant a prop no hagués fet falta.

Realment una preciositat de via, per disfrutar i fer cim amb un bon somriure!!!

El descens es realitza caminant. Cal seguir el cim cap a la dreta, on hi trobarem fites, les quals ens portaran a una canal de baixada, i aquesta a peu de paret. A partir d'aquí pots anar per gairebé peu de via o tirar a vall en busca de la pista de l'aproximació.

A mi em va agradar molt aquesta zona. Llàstima del vent. Una bona opció per arribar-s'hi en cas de mal temps a Alacant o en cas de voler fer una paradeta de baixada més cap al Sud. Nosaltres vam extreure les ressenyes de la guia "Costa Blanca" de Chris Craggs i Alan James (en anglès), però vam veure que els locals portaven una guia específica de la zona (segurament més útil que la nostra, per què entre que està en anglès i que l'aproximació no està massa ben explicada...jeje... vaja, que espero que, si us hi voleu arribar, les meves explicacions us serveixin d'alguna cosa!).

Línia Mágica 270m 6c+/A1 (Peñon de Ifach)

2009-04-15T17:01:00.017+02:00

Aquesta setmana Santa volíem anar al Verdon amb en Marc, però donada la predicció de la meteo ens vam fer enrera. Així que el nostre destí va ser decidit pel senyor del temps. On semblava que havia de ploure menys? A Alacant? Doncs nosaltres cap allí, que per cap d'any hi havíem deixat molta feina pendent.

El primer matí ens vam llevar davant del Peñon d'Ifach, teníem pensat fer la Línia Mágica:

Es tracta d'una via equipada amb parabolts, claus i ponts de roca. Nosaltres vam agafar un joc de friends (del C0,5 al C2), àliens (semàfor) i els tascons. És d'aquestes vies que si no portes res més que les cintes i els tascons es deu poder passar, però que si portes els friends i els àliens acabes posant una mica de tot. Vam agafar unes 16 cintes i en el llarg d'artifo ens en van faltar unes quantes... jo n'agafaria unes 20. I... vam anar amb la meva corda d'esportiva de 80m... jejeje... una servidora s'havia oblidat la corda simple de 60m a casa!! Glups!

L'aproximació és del tot evident... aparquem en el port de Calpe i continuem el passeig marítim direcció al Peñon. Quan acaba el passeig trobarem el corriol que puja cap a les parets. La Línia Mágica és la següent que trobem després de la Gómez-Cano (aquesta té el nom a peu de via, ara ja una mica borrós).

LL1: (6b+, 30m) Els primers passos ja et posen les piles... sobretot al que va de primer, doncs cal fer un primer pas fi de placa-fissura d'apretar les dents abans de xapar el primer parabolt. Sort que havíem quedat que començava en Marc!!! Després la fissura ja s'obre més i comença ha haver-hi més canto. Una vegada acabada la fissura, passets de placa fina amb les mans ben congelades...

i continuem en placa en tendència a la dreta, per anar a buscar els últims metres del llarg, en fissura altra vegada...

... a deixar-hi les poques piles que et queden. El llarg és força obligat. No és que les assegurances allunyin una passada, però hi ha algun altre pas que cal fer-lo just abans de xapar.

Ll2: (6a, 7b+/A0, 55m) Aquest ja em tocava a mi. S'inicia amb una fissura preciosa, on pots posar el que vulguis entre parabolt i parabolt (la qual cosa em tranquil·litza, doncs surto de la R1 ben cagada!)

Després d'aquesta primera fissura ve un tram de placa ramposa amb preses romes en diagonal a la dreta... aquí ja no podia posar res, sols respirar fons, confiar en mi mateixa i anar en direcció a la següent assegurança (aquí, abans de la rampa, tens l'opció d'una R opcional amb dos parabols i anelles). Després tornes a entrar en una nova fissura, curta, que et porta al tram del 7b+, on hi surt una fissura perfecte transversal on els que van en lliure s'hi deuen agafar... jejeje... jo vaig tirar primer d'A0's i després ja vaig treure l'estrep i cap a munt!!! I...mmm... la sortida de l'Ae... una passada!! Encara en desplom, però amb un canto d'aquells que et fan treure un bon somriure! Una sorida aèria per disfrutar! Després rampa en flanqueig a l'esquerra per anar a buscar la R2.

Ll3: (6b+, 20m) Aquest és una flipada de les bones!! Jajaja... jo, com que vaig veure a en Marc fer-lo tant tranquil m'hi vaig posar tant tranquil·la, però ja al tercer parabolt vaig pensar: Collons! Jejeje!! Cal anar a buscar la fissura de la dreta del desplom fins situar-te ben bé dins el forat on en Marc és a punt d'arribar,

Una vegada ets al forat t'agafa... claustrofòbia? Jejeje... no saps ben bé com sortir-ne... el tema està en posar-te mirant tot el pati (buuaahhh!)... posar els peus en un morro que surt a l'esquerra i... buscar el canto, que hi és! I... cap a munt!! Primer passos de desplom, després un repòs, díedre desplomat i...

encara no has acabat... el pitjor ja ho has fet, però encara et resten uns metres de 6b+ que no perdonen!!! Non-stop fins la R3, dins un forat.

LL4: (6a, 40m) Surto de la R3 en flanqueig a la dreta, sobrepassant l'esperonet i... sorpresa, em trobo una cordada en una R i fent un llarg... però d'on coi han sortit aquests??? A veure... haig de trobar la Gómez-Cano primer (amb parabolts però que disten més), després la meva (amb parabolts), i després l'Anglada (amb claus)... Ostres... jo diria que la meva és la que estan fent ells... i la gran pregunta: Quina via esteu fent? Total, estaven fent l'Anglada, però els parabolts els cridaven... baixen? no? Va, el noi ho seguirà provant! Marc, que... bla, bla, bla... que si vinc, que si no... desgrimpo i torno a la nostra R3. Ens estem una estona allí... però ja està arribant la cordada que nosaltres portàvem darrere... Marc, millor torno a l'altre R, la munto i m'assegures des d'allí, que així em veuràs. Però arribo a la nova R i el company s'està baixant... hi ha un pas amb un aleje... ara ho provarà l'altre. Paciència!!! I finalment el company hi arriba, surt el segon i jo darrera... Un primer tram fàcil, de canto, que es deixa anar fent. Després un pas de desplom que ja comences a apretar, després un pas raríssim mig en placa mig en desplom molt ben assegurat (ho sé del cert per què vaig fer un A0 com una casa... jejeje)...

Després flanqueig a l'esquerra per entrar a una placa... amb l'últim parabolt ja lluny dels peus... i un clau a uns dos metres per sobre el cap... bbrrrfff ... poso un àlien i per fi arribo al clau! Ara flanqueig cap a la dreta, amb peus i preses ben romes, fins situar-te en un forat, d'on caldrà sortir en desplom per la seva esquerra, xapes un parabolt... i... quan ja el tinc més a vall dels peus... collons!!! Una placa crunxi... i el proper parabolt a uns 4-5 metres!!! I no sembla que s'hi pugui posar res... Osti, ara entenc per què s'ha baixat aquell!! Bufff... va, Raquel, que potser la presa crunxi aquesta no es trenca... va sí, va no... ggrrrrr!! Maaaarc, em baixo, que no tinc collons!! Vés pillant... Començo a desgrimpar, a la que puc m'agafo de la cinta i cap a baix!! Por Diós, quin embut que dec estar fent!!! Brrrgggrrrr!!! Arribo altra vegada a la R3 ben enrabiada, indignada amb mi mateixa... I li toca el torn a en Marc. Ell se'l treu sense problemes. De segona, encara ho faig pitjor que de primera, inclòs l'A0! I la presa crunxi no es trenca!!! Ggrrrbbrrr!!! Després es continua en fissura i díedre, fins a la R4. Per ser sincera... no recordo massa aquesta segona meitat del llarg... per què serà? Jajajaja... la ràbia personal, que se'm menjava!!!

Ll5: (6c+, 35m) Continúa en Marc. Té una sortida de placa fàcil sense equipar per anar, en diagonal a l'esquerra, a buscar la fissura on hi veurem dos parabolts. Una vegada hi ets, el que més costa és posar-s'hi, saber per on agafar-la. Hi ha un canto fora d'ella, de mà dreta, que si no el veus jo crec que no en surts!! Després, continúes ja en bavaresa, acaba la fissura linial i continúes, en tendència a l'esquerra primer i a la dreta després, per fissures irregulars, trams de díedre... On cal anar equipant, doncs l'equipament d'aquest tram és mooolt escàs.

Ll6: (V, 40m) Directament i sense miraments li vaig regalar a en Marc. Ja estava en aquells moments que, entre l'embús que havíem trobat, el que una servidora havia format, el sol que ja estava tapat per un munt de núvols i el vent que era gelat... m'havia desmotivat del tot! Tenia ganes d'acabar la via, encara que anés de segona. Realment aquest últim llarg no té res... és el llarg de sortida. Una mica sortir per on ho vegis millor, equipant al gust... en companyia de les gavines, que després de veure com atacaven a en Marc no em vaig atrevir ni a mirar a munt cada vegada que sentia un xiscle dels seus, doncs sabia del cert que les deuria tenir just a sobre desafiant-me... i és que en la R5 hi havia una cubant els ous, i en la R6 un niu... i la que els hauria de cubar estava de guàrdia atacant-nos mentre pujàvem.

Però tot i això... fem cim amb un somriure!!

Per què la via s'ho valia, i la companyia encara més!! És curiós com l'orgull personal ens remou per dins i ens encén i, com, al mateix temps, l'estima per l'escalada i pel company de cordada et fan recordar aquell dia amb un somriure.

Mantecas 160m, 6a+/V (Roca Alta)

2009-03-18T21:16:00.023+01:00

Diumenge vam aconseguir fer cordada el trio de les tres liantes: La Lu, la Clara i una servidora!!! Feia molt temps que entre un nap i una col no era possible, però per fi ho havíem aconseguit!!! (realment val la pena liar-la de valent per allò que et fa il·usió). I, a més a més, una via que teníem pendent les tres, i que ja n'havíem parlat vàries vegades... la Mantecas de la Roca Alta!

El repartiment dels llargs... realment no el vam decidir fins l'últim moment... semblava que l'únic que teníem clar era que a mi em feia il·lusió fer el primer llarg... i elles, que em volien veure ben feliç, me'l van regalar! Jejeje... i com me les estimooo!!! A partir d'aquí, faríem dos, dos i dos, seguint-me la Lu i després la Clara.

De material vam agafar 18 cintes exprés, els àliens, els camelots del 0.5 al 2, els tascons i els linkams. I alguna els estreps.

L'aproximació és igual que la Vidal Farreny, però un xic més a l'esquerra. Ja en l'aproximació, la Clara em va començar a preguntar sobre què en sabia de l'últim llarg... jo, que pujant soc incapaç de xerrar, vaig reservar el tema pel peu de via... on vam decidir que jo faria l'últim. Així doncs, jo el primer, la Lu els dos següents, la Clara els altres i jo l'últim.

Ll1: (35m, 6a) És una fissura d'aquelles pilosa, que per ser el primer llarg de la via et posa a to en un plis!

Està força equipada amb claus, tacs, algun parabolt... però encara hi pots posar més coses... les que vulguis! Jo vaig fer una bona cosida!! Jejeje... I em vaig haver de parar a reposar una vegada, del C0.75. Aquí, la Lu i la Clara pujant fent el llarg...

Ll2: (25m, V/IV) Aquest li tocava a la Lu. Inicia el flanqueig a l'esquerra... per anar a buscar un clau i un parabolt i sortir cap a munt tot superant el pas de panxa... i allí... vol al canto! Osti quin ensurt! Bé, ensurt per mi, per què a ella se la veu d'allò més motivada! Lu, estàs bé? Segur? I ella sense el mínim dubte!

Després de superar el desplom, entres en una petita feixa, on encara et faltarà superar una placa de IV vertical i desequipada per entrar a la R2.

Ll3: (20m, IV+/III) Tot i que aquest li tocava a la Lu, decidim que reposi de l'ensurt i que se'l canviï amb la Clara. Es tracta d'un inici de fissura desequipada (crec que hi vam trovar un clau...), sense massa dificultat física però de coco.
Una vegada finalitzada la fissura, caldrà flanquejar a l'esquerra i fer una última rampa de III per arribar a la R3.

LL4: (30m, V) Aquest llarg és molt disfruton per a tots aquells que els agrada les plaques Vilanovianes. Primer s'inicia amb un passet lleugerament desplomat (més difícil del que sembla a primera vista des de a R) per després ja agafar la placa en rampa.
Seguidament, quan es torna a posar dret, caldrà anar en diagonal, per anar a buscar la vertical de sota una sabina. En aquest últim tram hi trobarem dos parabolts, on s'hi concentra la dificultat del llarg. Després de la sabina ja trobem la R4.

Ll5: (30m, V/II) Aquest sí que el va fer la Lu, i com una campiona!!! S'inicia flanquejant a la dreta fins a una fissura en mig de la placa llisa, on hi veiem un parabolt.

Allí caldrà pujar tot utilitzant la fissura per després seguir el flanqueig a la dreta, on el tema ja s'enrampa.

Ll6: (35m, IV/V/6a+) Per sortir de la R5 no tenia molt clar si anar a buscar el díedre de l'esquerra o encarar la placa... Em vaig decidir pel díedre. Donat que les dues opcions eren desequipades... doncs millor on em pugués assegurar al gust!

Després em va caldre anar flanquejant cap a la dreta, per anar a buscar l'embut on hi ha el pas clau del llarg.
Jo que arribo a l'embut i m'ho miro...
Vale Raquel... sembla que hauràs d'anar per la fissura de la dreta... m'hi poso... (m'espatarro, més ben dit!)
M'exprimeixo mentre vaig dient: Lu, compte, eh!... , Lu, compte eh!... Xapo el segon parabolt... vaig cap el clau... hi poso la cinta agafada d'un bon canto de mà dreta... però amb el cos inclinat... Bufff, Raquel, com caiguis aquí recuperant corda per xapar, vas directe a la repissa de sota i t'estampes de costat... i... resultat de la paranoia:

Jajaja... Ao al cantoooo!! Sé que mooolts estareu orgullosos del meu resultat... jeje... però a mi em va fer una ràbia!! I més quan vaig veure aquesta foto... dubto que hagués tocat repissa! Bé, després del repòs pertinent després de la xapada en A0, cal sortir cap a l'esquerra, anant a buscar el díedre de sortida, que s'acaba transformant en IV.

En fí, una via on vam disfrutar (i no pels encadenes... parlo per mi, per què la Clara la va encadenar de baix a dalt), riure, compartir... on per fi ens havíem retrobat les tres liantes!!

Guapes, més que guapeeees!!

Díedre Farreny, 155m. V (Roca Alta)

2009-03-16T22:06:00.019+01:00

Aquest cap de setmana ha estat d'aquells que l'hem liada com feia temps que no ho fèiem... és que quan a tres dones se'ls posa una cosa al cap... la lien fins que l'aconsegueixen!! Però comencem pel principi, la via del dissabte, dia que havia quedat amb l'Antxi. Després de molt proposar-li vies, d'assetjar-la amb un mail rere l'altre, se'm va encendre la llum... el Díedre Farreny!!!!

Aquesta era una via que jo havia fet en la meva primera vida d'escaladora (tal i com jo l'anomeno). Va ser després del curset d'escalada del CEC, on havíem fet una via llarga i jo volia fer-ne més, m'havia agradat. Així que vaig anar dient pel CEC si algú em portava a fer-ne una, i m'hi van portar... em van portar al Díedre Farreny. Ningú m'havia explicat què era un friend, ni un tascó... assegurava amb el vuit (no sabia ni què era un reverso)... Ja veieu que us parlo de fa molts anys... uns 10 per a ser concrets... Total, que em vaig trobar fent una via de segona, treient catxarros que no hi havia manera de treure (no m'havien explicat ni com es treien... imagineu-vos) amb molt pati... sense estreps (no sabia ni que existien) amb un noi que coneixia feia quatre dies i que d'ell sols en sabia el nom... i recent sortideta del curset d'escalada (on el meu grau deuria ser V de segona i en prou feines)... I vam fer cim. I ell, tot donant-me un copet a l'esquena em va preguntar: Què Raquel, t'ha molat? Ho has fet de puta mare!! I jo... em vaig posar a plorar!!!

No cal que expliqui més, oi? Enteneu la meva il·lusió per fer el Díedre Farreny? Segur que sí!

Així doncs, dissabte ens n'anem amb l'Antxi cap a Vilanova de Meià... ben carregades de material: Tascons, àliens (del negre al vermell), Camelots (del 0.5 al 4, repetint el C3), els dos Linkams i vuit xapes recuperables, cinc femelles de 10mm i tres palometes de 10mm... més 16 cintes i vagues vàries.

Per arribar a peu de via, cal fer l'aproximació de sempre de la Roca Alta, essent el díedre més evident de la paret. El repartiments de llargs... l'havia fet l'Antxi: començaria jo. Tenia l'opció de fer el llarg original o el de l'Amadeus... però com que en el de l'Amadeus hi vèiem dos parabolts... doncs per aquesta me'n vaig anar.

Ll1: (IV+, 30m) És un llarg de placa, fàcil, però de mal assegurar. Així que ja us deveu imaginar que vaig passar la meva por... em va agafar el vertígen, el vaig controlar, vaig bufar i vaig tirar a munt. Potser, quan la repeteixi (que m'ha agradat tant que estic convençuda que ho faré), entraré per l'entrada original...

LL2: (IV+/IV, 20m) Surts cap a l'esquerra de la R1, tot buscant el pany més assequible i més assegurable, doncs inicialment tens una sortideta desplomada i sense assegurances. Passat aquest pas, la paret ja s'ajeu.

Aquí l'Antxi hi va trobar dos spits sense xapa, així que va posar xapes recuperables i va continuar, en tendència a l'esquerra, on el tema es torna a posar vertical, fins que arribes a l'inici del díedre, on hi ha un arbre i dos parabolts sense xapa.

Ll3: (V/IV/IV+, 35m) Aquest, per mi, el millor de la via! Quina passada, com vaig disfrutar... quin subidón de llarg... preciós!! Ja des de la R2, mires a munt i et surt un buuaaahhhh!!! Quina preciositat!!! Es tracta d'un díedre de fissura ampla, vertical, semi-equipat (amb algun clau, algun pont de roca i un parabolt sense xapa), on els friends entren a malsalva... El primer tram és recte (on hi vaig trobar un pas de prémer les dents just sortir del clau),

Després, en el primer sostre que veiem, cal flanquejar-lo lleugerament per la dreta, per tornar-te a posar de nou al díedre.

Aquí la dificultat disminueix, però segueixes tenint un bon ambient.

I continues pel díedre fins arribar a un gran sostre. Jo vaig estar dubtant si flanquejar per baix del clau o per dalt... donat que l'última assegurança que havia posat estava ja molt lluny i era en un roc encastat... vaig decidir anar per dalt, per la fissura del sostre amb preses invertides (ja que per baix era placa... i no sabia si arribaria bé al clau o em tocaria fer una d'aquelles passes on se m'accelera el cor)... allí sí que vaig vibrar de valent... quin pati senyors!!! Buuuuaaahhhh... i com m'agrada recordar aquella sensació... mmmm!!!!
I després del clau, continues el flanqueig per placa i ja ets a la R3, on hi trobes dos parabolts (un amb xapa).

Ll4: (IV+/IV, 35m) I seguim en díedre!! Aquesta vegada li toca a l'Antxi... i el pati que no ens abandona... mmmm... el primer tram l'inicies en díedre, per després posar-te dins la fissura tipus xemeneia (on hi trobes dos claus) i després sortir-hi.

Passat aquest pas ja no veia l'Antxi... i les cordes se m'havien embolicat en una sabina de sota... Osti, hauré de baixar a desliar-les... Començo a muntar-m'ho per poder baixar en cas necessari (allargant la Daisy amb vàries vagues) i sento: Raqueeeel, em sents? Sí, sí que et sento Antxi. Ei, que no puc amb la meva ànima! Osti, merda, què vol dir això? I jo amb les cordes liades... Però seguidament em diu: Raquel, hi ha un espit, munto erre i la reforço. Ah, valeee, perfecteee!!! Així que pujo fins allí i continuo jo. Realment no es pot posar res fins que arribes a l'arbre (un arbre gegant, amb forma de banc i tot).
Però aquí ja hi ha la R4 (dos parabolts sense xapa), així que no vaig posar cap baga a l'arbre si no una recuperable amb una femella) i vaig continuar a munt, empalment amb el LL5.

LL5: (IV/III,35m) Segueixes pel díedre fins trobar una canal que surt cap a l'esquerre. Una canal d'aquestes sorrenques, on més que escalar camines... fins que ja en surts... i sols et resta buscar una bona sabina on muntar la R5 i esperar a la companya amb un somriure!!
Una via preciosa, preciosa de veritat... on els graus es troben un xic ajustadets, però on et pots assegurar al gust (excepte el primer llarg, que no és de la via)... amb ambient, amb lògica (llàstima del reequipament, realment en aquesta no li feia falta...) i, en el meu cas, amb una companya de cordada fantàstica!!!

I què més podia demanar? Doncs anar cap el poble, a trobar-nos amb la Lu i la Clara i fer soparillo de nenes!! Mmmmm... i l'endemà tornar a escalar!!! I amb sooooool!!!

Amor de Madre, 230m 7a (6b obl.)

2009-03-01T15:44:00.000+01:00

Després de tant temps amb el blog descansant, per fi tinc ganes de tornar a escriure. Per què? Doncs per què per fi, aquest dissabte, he tornat a ser feliç a la paret! I això? Doncs per què he tornat a passar por... a superar-la... Explicar-vos el per què de tot plegat seria massa llarg... i segurament a la majoria ni us interessa... jeje... així que comencem a parlar de la via!

L'Amor de Madre és una via de caire esportiu situada als Puntals d'Àger. Està equipada amb espits i, no obstant es sol anar sols amb cintes exprés, nosaltres també vam agafar els àliens (semàfor) i els tascons... encara que, finalment, sols vam utilitzar l'àlien groc en dues ocasions. I de 15 cintes que portàvem en deuríem utilitzar unes 10 com a molt.

I qui som "nosaltres"? Doncs en Marc i jo. Ja feia temps que teníem pendent fer junts aquesta via, però sempre en passava alguna i no ho aconseguíem... com l'Esperó de les Colobres, que l'havíem de fer l'endemà i la pluja no ens va deixar.

El repartiment dels llargs jo el tenia clar: jo no volia fer el primer llarg! (Sobretot pel que havia llegit al blog de l'Ivan). Així que començaria ell i aniríem alternant.

L'aproximació es realitza de la mateixa manera que per anar a la Fanal Nocturn, tenint en compte que l'Amor de Madre queda un xic més a l'esquerra (mirant la paret) i que al peu de via trobarem un cor dibuixat.

Ll1:(30m) Sort que havia decidit que no el volia fer de primera!! Telaaaa!!! Per mi, el llarg més obligat de la via i el més exposat donada la proximitat al terra. Es tracta d'una entrada de 6b/6b+ de placa fina, fina... amb dues fissures horitzontals que la parteixen... on caldrà fer un mà-peu en cadascuna d'elles. Jo vaig començar freda (per no dir congelada... ja no em notava els dits de mans i peus)... i no vaig aconseguir encadenar aquest primer pas. No sé pas com s'ho deuen fer els escaladors baixets... suposo que són uns craks! Després de la placa de 6b cal superar un mur vertical de 6a+ ja molt més ben assegurat (tot i que ha estat en aquest tram on en Marc ha posat l'àlien groc).

I una servidora fent el llarg de segona...

Ll2: (30m) Arribo a la R2 ben congelada... em bufo els dits de les mans (els dels peus no, per què seria massa enrenou, però també els hagués fet falta...). Em miro el llarg... brrfff... està lluny eh la primera xapa... deu ser el tram de V+... i on es veu el deplom amb la xapa amb cordino el 6c+/7a... espero que estigui ben assegurat... Surto! Arribo bé a la primera xapa, bé però cagada, és clar! Arribo a la xapa del cordino, el xapo, pujo, xapo la xapa i... Marc, pilla que em relaxo! Bufff... vale, la següent xapa està a prop...Marc, atent que ho intento, i si no ho veig clar, em penjo i trec els estreps! Però no... provo el pas i surt!! (el que fa tenir la xapa a prop), xapo la següent i... miro a munt... bbrrfff, osti que lluny està la següent!! Va tranquil·la que ara segur que ja torna a ser V+... i tu pots! Segueixo a munt i... al mig, entre l'última xapa i la següent comencen els marejos... osti, el vertígen altra vegada!! No, Raquel, no pot ser, això és psicològic... són purs nervis... no pot ser que el vertígen augmenti a mesura que t'allunyes d'una punyetera xapa... Tranqui, tu ho pots controlar! Desgrimpo... Marc, ves pillant que baixo altra vegada a la xapa a relaxar-me! Osti Raquel, és un punyeter V+!!!! És fàcil... veus els passos, veus les preses... Respiro, em relaxo, m'autoconvenço que puc, que puc controlar el vertígen, que tot ho fa la meva por... i hi torno... i... iujuuuuuu!!! Sí, arribo a la xapa!! I després poso un cordino a una sabina... ara uns metres de placa ... xapo un espit... ja veig la R3... encara està lluny... poso l'àlien groc... uns metres més i... reunióóóó!!! Osti, que fort, que cagada que arribo a ser!! Quines paranoies...

Aquí en Marc en l'últim tram del Ll2: Ll3:(40m) Per mi el llarg més tècnic, sobretot l'inici. Primerament trobem una placa de 6c/6c+ fina de mans i peus, molt ben assegurada, on et dones per salvat una vegada arribes a una llastra de dretes. Però després encara et queda superar un desplomet de 6a (segons en Soldevila) de presa petita, i finalment una altra placa de V+ tot anant cap a l'esquerra. Aquest l'encadenem tots dos tot i que se'ns fa difícil degut al fred.
Ll4: (40m) Aquest és un llarg de tràmit. No sé si era pel fred o què, però aquí ni em vaig immutar per l'aleje de les xapes... vaig tirar a munt tant ràpid com vaig poder.
Surts de la R3 cap a l'esquerra per fer una curta placa de V+ que, ràpidament, et porta a la feixa... caminadeta entre arbres... fins que tornes a trobar roca (en tendència a la dreta), una rampa de III, la grimpes i ja trobes la R4 amb un cor dibuixat. Quan arriba en Marc... sols cal mirar-li la cara... també està congelat!!
Ll5: (30m) Per mi, el més bonic i disfruton de tota la via. S'inicia amb una placa de V+... que si no fos per què hi ha un aleje que t'hi cagues l'hagués disfrutat un munt de primera (però com que li tocava a en Marc... "no hay mal que por bien no venga!" la vaig disfrutar un munt de segona!) per després ja entrar en la placa de 6b+/6c... preciosa i ben assegurada! Surt millor que l'anterior del Ll3 (és clar, té menys grau... jejeje) i també l'encadenem els dos.
Oi que és bonica?

Ll6: (20m) Torno a intentar escalfar-me els dits i... som-hi! Ara es tractava d'una placa de 6b... no sabia què em passaria amb el coco... les dues primeres xapes es veien bé, però la tercera... brrfff... si us plau que no m'agafi la paranoia altra vegada! I nooooo, no m'agafa!!! Faig el llarg sense problemes i encadenant-lo!! Sortida cap a la dreta de la R5, placa de 6b amb tendència a l'esquerra i... feixa altra vegada! Caldrà anar cap a la dreta a buscar el díedre del Ll7 on trobarem la R6.

Aquí els primers passos de la placa,

Ll7:(20m) S'inicia amb un díedre de IV+, per després fer un passet una mica estrany en desplom i finalment arribar a la feixa... caminadeta terrosa i tram de III trencadot. En Marc va fer la R7 en una sabina.

Aquí en Marc sortint de la R6, en el díedre:

Una vegada en la R7, ja podem plegar cordes i treure'ns els gats (quin gust... les bambes... mmmm...) ja que caldrà caminar cap a la dreta fins trobar un díedre de III que ens portarà al cim (marcat en la foto-ressenya de l'inici en color verd). I des d'aquí realitzarem el descens com en la resta de vies dels Puntals d'Àger.

En fí, una via preciosa tot i la discontinuïtat que ens solen oferir els puntals d'Àger ... amb manca també de la caloreta que normalment ens hi acompanya... però una bona disfrutada! Llàstima que l'endemà plugués... L'Esperó de les Colobres seguirà a la llista de pendents!!!

Tot i descansant...

2009-01-26T12:18:00.000+01:00

Veig que ja més d'un mes que no escric cap post... i la veritat és que he escalat, fins i tot he provat l'esquí de muntanya (sí, tanta neu em tempta a mi i tot)... però no hi ha manera de posar-me a escriure... mandra? No ho sé... vés a saber... el fet és que no m'hi poso i veig que la feina se m'acumula... així que... per què estressar-se...??

Mmmmm... un descans!!!

Fins aviat i molt bones escalades a tothom!!!

Son de la Llarga, 120m, 6b/Ae (V+ Oblig.)

2008-12-28T08:38:00.000+01:00

Està vist que, a vegades, fer plans i anar organitzat no serveix de massa... El passat cap de setmana, amb en Marc, havíem d'anar a Àger, a fer Amor de Madre i l'Esperó de les Colobres. De fet, divendres a vespre ja vam anar cap allí... però després de patir pel gel de la carretera (patir jo...) ens vam trobar la pista que porta a peu de paret ben nevada i sense roderes. Així que dissabte al matí, després de molt sospesar decidim canviar el rumb... anem a veure les vies d'esportiva de la zona... però la que volia fer en Marc està xopa (l'única...per què les altres estaven totes seques... i feia un solet...mmmm... ideal!), així que decidim anar cap a Terradets per fer la Delincuentes... però quan arribem ja és massa tard per posar-s'hi... doncs anem cap a Montgai, que les vies són curtetes... però fa una boira i un fred de mil dimonis... anem cap a Vilanova de Meià (ja no per escalar, però sí per veure si la boira hi arriba i poder-hi escalar diumenge)... arribem amb sol, però a la que ens decidim fer un mossec la boira ens envaeix... brrr... millor anem cap a casa i demà fem alguna cosa a Montserrat!!!

Demano assessorament a en Piju i decidim que diumenge farem la Son de la Llarga i la Richard in Chains del Pollegó Est.

L'aproximació per les dues vies és la mateixa. Cal anar direcció el Restaurant de Vinyanova, passar-lo de llarg seguint la pista i, al cap de poc, quan a la nostra mà dreta s'acaba la reixa i ens trobem dos pilars de pedra, agafarem la pista que surt a mà esquerra, que la seguirem fins que el camí es desfà (allí deixarem el cotxe). Nosaltres vam fer material aquí i... sorpresa! En Marc s'havia oblidat el reverso i la reunió... quin parell!!! Així que vam haver de tornar a casa... i conscienciar-nos que sols podríem fer una via, la Son de la Llarga.

Sortint del pàrquing del cotxe cal seguir la pista (ja en mal estat) fins que arribem a una clariana, on caldrà agafar un corriol que mena a mà esquerra, marcat per una fita, i seguir la canal fins que arribarem a Pollegó Est. Passarem per per de via de la Tierra de Nómades i flanquejarem a la dreta. Seguidament haurem de desgrimpar per anar a agafar un altra canal. La pujarem fins ser a peu de via de la nostra via:

La Son de la Llarga és una via de 120m equipada amb espits. S'aconsella portar friends del 1 i mig al 2 i mig. Hi ha gent que la fa sense res... però ja podeu suposar que no va ser el meu cas! A més a més, aquesta l'havia de fer tota jo de primera... donat que l'últim cap de setmana vam fer vies on vaig haver d'anar de segona...

LL1: (20m, III-IV) És un llarg de tràmit per arribar a la R1, on realment comença el disfrute. Es tracta d'una rampa on trobarem dos espits (aquí sí que no hi vaig posar res més que les dues exprés... així que realment no hi cal posar res més...jijiji). En Marc poc abans d'arribar a la R1:

LL2: (40m, 6b/Ae) Aquest té una sortida (cap a l'esquerra) d'artificial de dos espits amb la xapa força kutre... on jo vaig fer servei dels estreps...
Passats els tres primers espits arribes al díedre i ja es pot sortir en lliure, essent 6b, assegurat també amb espits. Tot i que em vaig exprimir, vaig haver de fer algun xapatge pillant-me de la cinta i algun que altre repòs... és que vaig més fortaaaa... jiiji... Aquí la R1 amb en Marc en algun dels meus reposos...

El llarg és molt guapo!! Vas resseguint la fissura en díedre i no cal posar res més que les exprés fins al final, a l'entrada a la R2, on cal sortir-se del díedre i anar cap a l'esquerra. Aquí en Marc poc abans d'arribar a la R2:

LL3: (30m, V/V+) Aquí caldrà continuar amb el díedre... i aquí sí que cal posar catxarrillos si no et molen els alejes...

Primerament xapes un clau... però després ja pots anar posant... fins que arribes a una petita sabina morta (havent xapat un espit)... on no veus res més que una fissura que s'obre... ben bé pel friend del C3 ó el C4... que nosaltres no portàvem... m'ho miro i... Marc, em baixo!...Però no vols mirar-t'ho?... Jo l'únic que em mirava era si podia posar aguna cosa o si hi havia alguna cosa a la paret... i vist que això no era possible... jijiji... cap a baix!! Tot i que en Marc no estava conscienciat que hauria de tirar de primer... ho va fer, quin remei! I... després de la sabineta morta hi havia un clau! Aquí en Marc superat el pas:

Després ja arribes a la gran sabina on s'hi pot posar una baga, i després ja trobem la R3 a l'esquerra.

Ll4: (30m, V) El primer espit està realment lluny... i la fissura torna a ser molt ampla... així que... vaig cedir el llarg a en Marc altra vegada...

Realment arribar al primer espit té la seva història... així que no em vaig pas arrepentir de la meva decisió...jiji... ans al contrari!! El llarg és disfruton de veritat... tot en díedre fins arribar a la sabina de dalt. Després ja sortida en rampa fins a la R4.

El descens es realitza rapel·lant per la mateixa via. Es poden fer dos ràpels de la R4 a la R2 i de la R2 al terra... però donat que a nosaltres sempre se'ns enganxen les cordes, en vam fer tres: de la R4 a la R3 i de la R3 a la R2 i d'aquí al terra.

Per mi, una via molt guapa si t'agrada el conglomerat de Montserrat i els díedres!!

Turpial i Casting Buñuel a la Roca Alta

2008-12-09T21:01:00.000+01:00

Després d'una llarga temporada de repòs per problemes de salut, per fi, aquest cap de setmana podia tornar a la paret... i era un cap de setmana llarg!! Mmmm!!! Opcions no en faltaven... però el que era complicat era decidir-se... cap de setmana íntim o social? I a on?? Finalment vam acabar gaudint d'un cap de setmana social (amb moments íntims) a Vilanova de Meià.

I les vies? Quines? Això sí que va ser complicat... tant com complicades som les persones, els escaladors i el món de la parella! Finalment vam decidir que intentaríem fer la Turpial dissabte, la Casting Bunyuel diumenge i ... dilluns alguna que a mi em vingués de gust!! Je, je... No és que aquest parell de vies no em vinguéssin de gust... però l'unic que en sabia d'elles era el que havia llegit al blog d'en Piju... i, precisament per aquest fet, sabia que em superaven... i encara més ara, després d'una època de repòs obligat...

L'aproximació és igual per ambdues vies. Sortint de Vilanova de Meià cal seguir la carretera direcció cap a la Font de la Figuereta i abans d'arribar-hi, cal agafar un camí que surt a mà esquerra on està senyalitzat l'Ermita de Meià, Rubies i Roca Alta. Continuarem aquest camí fins trobar un trecall a mà dreta que senyalitza la Roca Alta, per on seguirem fins que ja no es pot avançar amb el cotxe, tot i aparcant en el marge. Estem just sota la Roca Alta, en la seva cara oest. Seguirem el camí de carro ja caminant fins trobar una fita en l'inci d'un corriol que ens menarà fins a peu de paret a l'alçada del marcat Díedre Farreny (curta però forta pujada...). Des d'aquí, continuarem vorejant la paret cap a la dreta (mirant la paret) fins que arribem a peu de via. Primer (bé, després de moltes d'altres) trobarem la Casting Buñuel, senyalitzada amb una "C" a peu de via i, més endavant, passada la via Secrets, trobarem la Turpial on hi ha dibuixades dues fletxes direcció a munt).

Per ambdues vies vam agafar gairebé el mateix material: joc de tascons, d'àliens (blau més semàfor), friends (fins el C2 per la Turpial i fins el C3 per la Casting Buñuel) i unes 17 cintes exprés. Però l'equipament de la via no és ben bé igual... a la Turpial hi trobes un parell d'espits a les R's i algun que altre despistat a la via... més els claus. I la Casting Buñuel sols té un espit en una R (i algun de moooolt despistat a la via)... i alguns dels claus són d'un hèlix de motocultor... telaaaaa!! Suposo que ja endevineu que tant en una via com en l'altre vaig anar de segona, no? Doncs sí!

El descens també el vam fer igual. Una vegada arribes al cim, cal pujar una mica més (amb una petita grimapada d'uns dos metres al final) i després seguir vorejant cap a l'esquerra, direcció oest, fins trobar un marcat camí amb una fita, que ens portarà altra vegada al camí de pujada.

TURPIAL, 140m, 6c ó 6b/A2:
Aquesta via va ser oberta per en Juanjo i en Xuli a l'octubre del 2000... amb un bon episodi d'obertura (tal i com ja va comentar en Piju) digne de recordar, on en Juanjo va caure arribant a la R1, arrencant tot allò que havia posat... en Xuli va començar a córrer enrere i el resultat va ser en Juanjo a 5m de terra sostingut per l'àlien negre i... un atac de riures!
No sé pas si en Marc sabia aquesta història... però se'l veia ben content a peu de via... no us sembla??

Ll1: (30m, 6b) Aquest s'inicia en una rampa grisa de V+ per enseguida entrar en la zona taronjosa de roca dubtosa i vertical de 6a+, sempre amb tendència a l'esquerra, on hi trobarem un parell de claus. Fins que arribem a un sostret deplomat de 6b (que telaaaa) assegurat amb dos espits. Superat aquest, ja trobarem la R1, de dos espits. Aquí en Marc arribant a la R1:

Ll2: (20m, 6c ó 6a+/A2) Aquest llarg surts fent un parell de passos de V+ (on hi ha un clau) per arribar a una fissura desplomada de 6c. En Marc hi va posar dos tascons a l'inici i després va xapar un friend que hi vam trobar encastat ... sortida del desplom per xapar un clau i... a reposar el coco, que la tibada ha estat forta!!
Després es continua per una placa de 6a+ on encara hi trobarem un altre clau i un altre tram de placa de 6a (amb un pont de roca) per arribar a la R2. Realment un llarg per disrutar de valent!! Sobretot si vas de segona... je, je!! Aquí la roca ja ha millorat. No obstant de tant en tant en trobes algun tram dubtós, la majoria és roca compacte excelent, d'aquesta que se t'hi queden els dits encara que no vulguis!

Ll3: (30m, 6a) S'inicia amb un flanqueig de V+ a la dreta on hi ha un clau... però millor reforçar-lo amb un Camelot al costat... seguidament, xapat un espit (i estant a l'alçada de l'arbre), cal anar a munt per una placa de 6a on tot i trobar un altre clau i un altre espit, autoassegurar-se no és gens fàcil... així que cal fer metres sense res. En el tram final, de V, cal anar en lleugera tendència a l'esquerra. Jo vaig flipar bastant amb aquest llarg... primer pel flanqueig de segona i després per les poques assegurances... no obstant ser el llarg més fàcil de grau (sense comptar l'últim), crec que hagués estat el que més por m'hagués fet tirar-li jo de primera... Sort d'anar amb en Marc!

Ll4:(40m, 6b) Es surt per una placa preciosa de V+ (on hi trobem un espit) direcció a la zona del desplom on hi ha un tronc sec (que gairebé es podria trencar amb una mà...), on començarem el tram de 6b (assegurat amb tres espits)...

Després continuem per placa compacte i increïble on mica en mica el canto es va fent gran i el 6b es va transformant en V+, V i finalment V+ i on els espits ja no són presents... sols trobarem un pont de roca i un clau... però les fissures horitzontals són prou netes i profundes com per anar colocant àliens.

Ll5: (20m, V+) Aquest ja és el llarg de sortida... surts en tendència a l'esquerra fins trobar un clau, que ens indicarà que cal flanquejar cap a la dreta i després ja cap a munt, fins a la R5 (una sabina gran amb alguna que altra baga). En Marc sortint de la R4:

I finalment al cim!!! Amb un bon somriure tots dos...

CASTING BUÑUEL, 145m, 6c ó 6b/A1
Aquesta via va ser oberta per en Piju i l'Emili a l'abril del 2001... aquí us en deixo la seva pròpia ressenya... extreta del seu blog! A nosaltres ens va ser de gran ajuda... bé, a en Marc, per què jo sols calia que seguís el recorregut de la corda... je, je...

LL1: (35m, 6b) Realment està força trencadot... S'inicia amb una fissura de V/V+ que deixarem poc abans que s'acabi per anar cap a l'esquerra a buscar un clau que ja es veu des de peu de via a l'inici de la fissura desplomada de 6b. La sortida per aquesta fissura té la seva tela... està molt trencada... els dos acabem sortint per l'esquerra d'aquesta, on jo no sé si no hi havia canto gran o no elvaig saber trobar... però recordo que vaig haver d'apretar força! Però aquí no s'acaba... aleshores et ve un macro-flaqueig de 6b a la dreta per cagar-se viva... Diós! Aquí sí que vaig passar por... tot dient allò de: Maaarc, no tibis, no tibis Marc... tot i intentant no respirar massa fort no fos cas que em desequilibrés! Acabat el flanqueig tres passos a munt de 6a+ per roca delicada i per fi a la R1!! Per fi??? Collons... quina R... dos claus i un àlien groc... glups!! I ben penjada... joeeer...

Ll2: (45m, 6b+) Surts de la R1 escaquejant el sostre per la seva esquerra (tot xapant un cordino que surt de la sabina de sobre) i tornes a la dreta per posar-te en la línia de la R en passos de V+. Seguidament entres en un díedre de 6a, flanqueig a l'esquerra (on jo vaig flipar que en Marc trobés el clau), més flaqueig... ara de 6a+ i recte a munt per una placa de 6b+ on jo vaig haver de reposar en l'últim xapatge, un espit!! (la roca em superava... el coco ja m'anava a tope... i encara em quedava un últim flanqueig sense assegurar...) buffffff!!!! Trec la cinta de l'espit i... bé, realment ni n'hi havia per tant... je, je!! Almenys aquesta R tenia un espit i un clau...

Ll3: (20m, 6c) En aquest ja vaig començar a disfrutar! Una sortida recte de 6a per entrar en una preciosa fissura en bavaresa de 6c!! I un últim flanqueig a la dreta... de V+... per arribar a la R3, que no obstant ser de tres claus, podies posar els peus sobre la repissa i l'arbre.

Ll4: (45m, 6b) Surts per una placa de 6a recte a munt. Xapats els dos primers claus, ja vas amb tendència a l'esquerra, per anar a buscar un altre clau que està moooolt lluny... i el tram no és fàcil... en Marc va posar l'àlien blau i va vibrar bastant per arribar al clau... jo vaig vibrar en la R desijant que arribés sense problemes... bufff... per fi! Guai Marc, guai!! Després continua el 6b amb un pas de desplom que flipes (je, je... bé, jo ja no em notava ni els dits ni res... i se'm va ocórrer pillar el cordino amb la mà esquerra per fer A0... però no em notava els dits... així que vaig pillar-me amb el colze esquerre... però sense treure la mà dreta... resultat: els dits pillats ben pillats per mi mateixa... Maaaarc... pillaaaa... Maaaarc pillaaa tant com puguis!!!) I... és clar, fet el pas calia treure la cinta... i com no, venia flanqueig a l'esquerra... Maaarc, no tibiiiiis!!! Je, je... Total, venia un flanqueig de V+ preciós, de bona roca, després una placa de 6a per gaudir de canto i verticalitat i finalment una sortideta de IV fins a la R4, una sabina.

Un parell de vies... bones... per disfrutar si tens el grau i el coco... i si no, per disfrutar anant de segona si tens la sort de tenir un Marc al davant... je, je...

Conclusió: O em poso les piles o... per fer cordada amb en Marc hauré d'anar de segonaaaa!!! Je, je... noooo, que dilluns faríem una via que a mi em vingués de gust... però dilluns va fer mal temps... cony de meteo! Je, je!!

Fanal Nocturn, 250m 6a+

2008-10-27T21:31:00.000+01:00

Des del cap de setmana passat, en la trobada de pubilles escaladores de Vilanova de Meià, havíem quedat amb la Clara que aquest diumenge aniríem a fer cordada. Aquesta vegada, amb un parell de mails ja teníem decidida la via: El Fanal Nocturn d'Àger, una via gairebé equipada (segons en Soldevila) amb espits i algun clau, de grau màxim 6a+ i obligat V+ (segons en Soldevila... per què jo li donaria quelcom més obligat!). Nosaltres vam decidir que agafaríem els àliens (blau més semàfor), els tascons i els camelots (del 0.5 al 3)... per si les mosques!! Je, je!! I que jo faria els llargs imparells i la Clara els parells. Però vet-ho aquí, que a la trobada de Vilanova vam conèixer a la Lídia, i en comentar-li la nostra proposta per aquest diumenge... no va dubtar massa a apuntar-s'hi... així que aquest diumenge... les tres pubilles estrenarien cordada al Fanal Nocturn d'Àger!

A les 9h ja érem les tres al Bar d'Àger... mirada de ressenya... comentaris del que havíem llegit... cagalera màxima... je, je... i repartiment dels llargs!! La Lídia va proposar que, donat que hi havia tres 6a+, que cadascuna en fés un. A la Clara li feia gràcia el del mig, i jo preferia no haver de fer el primer llarg... i la Lídia va comentar que a ella li agradava començar... Genial! Dit i fet: els dos primers per la Lídia, els dos següents per la Clara, els tres següents per mi i l'últim de sortida ja veuríem. I sempre amb el nostre lema... provem el llarg que ens ha tocat, sinó ens ho veiem, que ho provi un altra... i si cap s'ho veu... cap a baix i cap problema!

Per arribar a la paret, sortint d'Àger (direcció Balaguer), cal agafar la carretera que surt a mà dreta a l'alçada dels bombers. Seguirem aquesta carretera fins al quilòmetre 12,3, on surt una pista a mà dreta en baixada. Seguirem aquesta fins ser aproximadament en la línia de la via. Des d'aquí agafarem qualsevol de les canals que hi pugen fins que arribarem a peu de via, ben assenyalat:

Aquí ja comencen els nervis... doncs sols veiem la primera i la tercera xapa... pensant-nos que la tercera era la segona real... Glups, espero que la Lídia no es desdigui i em toqui provar-lo a mi... Però finalement veiem la xapa intermitja que ens havia passat desapercebuda...Bufff...

Ll1: (40m, 6a+, IV) S'inicia per una placa força fina, on la primera xapa realment allunya més del que t'agradaria... però la Lídia s'hi posa decidida, i no se la veu dubtar en cap moment, ni per arribar a aquesta primera xapa, ni a la segona (on el tema encara s'ha posat més fi i una caiguda no seria gens aconsellable),

ni a la tercera (on et quedes tan mal posat que el xapatge és veritablement un curro mental)... Osti Clara, que hem fet un fixatge de puta mareee!! Je, je!! Després ve un tram de petit flanqueig a l'esquerra (recte a munt no ho hem vist clar) i finalment ja comença el tram de IV, on la roca ja no és tant bona.

Ll2: (35m, IV, II, V) S'inicia amb una sortida de IV correcte, continues per un tram fàcil (on cal anar equipant) i seguidament et trobes amb un sostrillo on cal fer el pas de V per poder xapar. Seguidament placa fins arribada a la R, que es troba al costat de l'arbre de la dreta (més a l'esquerra n'hi ha una altra).

Ll3: (30m, IV+) Aquest surt recte a munt,

per després anar en diagonal a l'esquerre, per la dreta de l'arbre, tot anant a buscar el marcat díedre. Aquest llarg es troba pràcticament desequipat, on la Clara ha disfrutat posant catxarrillos i les segones hem disfrutat també pujant-lo. Fàcil però preciós!

Ll4: (35m, 6a+, V+, V) S'inicia amb un primer tram de placa de presa bona per després posar-se en una placa fina de collons amb una fissura que la trenca pel mig... jo de segona he flipat pepinos amb aquest tram!!! Però la Clara no... està feta una bowa!!

Superat aquest tram i arribades a la repiseta encara ens queda un pas de V+ desplomat, on caldrà posar la mà a la fissura per trobar bona presa i, superat el desplom, una placa en diagonal a l'esquerra fins a la R. Un llarg preciós!

Ll5: (25m, IV,V+) Aquest s'inicia amb un primer tram de IV de veritat (d'altres trams de IV de la via semblaven V'ns!), on cal posar algun catxarrillo si vols assegurar-te, fins que arribes a la primera xapa on comença el díedre obert de V+. Jo he vibrat bastant... xapo l'espit, xapo el clau... i comencen els problemes... je, je... tinc clar que per arribar a la següent xapa sols cal que arribi a la fissurota de dalt amb canto... però com coi arribo a la fissurota??? Com sempre... soc una cagada!! Je, je... el pas no tenia absolutament res (confirmat per la Clara)... sols que calia fer un passet sense tenir la xapa a la panxa... je, je... res, que m'he penjat a mirar-m'ho!! Sí, en un V+!! Je, je!! Però finalment, cop de gas mental i a muuunt!!

Per fi pillada del cantooooo!!! Je, je... i a partir d'aquí les xapes ja allunyen força, però es pot posar catxarrillos... així que tema solucionat!! Caldrà fer un flanqueig delicat a l'esquerre i després recte a munt, fins a la R (on en tornarem a trobar dues... jo he fet la R de la via del costat, que eren dos parabolts!!), i on els somriures seguien acompanyant-nos!!

Ll6: (40m, IV-III) Aquest és un llarg de tràmit. Cal anar a buscar la placa de IV on hi veiem un espit i seguir cap a munt una mica per on puguem, fins a la feixa, on veurem una marca a la paret que ens indica la nostra R i la nostra fissura del LL7.

Ll7: (35m, 6a+, V). Ostres, ara sí que em tocaria vibrar amb raó... fins la primera xapa no es veia massa fàcil... però és que de la primera a la segona hi havia una distància com per tocar repissa en cas de caiguda... i el pitjor: la fissura es veia cega!! Tot i això, els somriures continuaven... això sí que era una bona motivació!!

Va, posat-hi nena, prova-ho!! Xapo la primera, m'ho miro... buuuaaahhh, baixo a la repisa altra vegada!! Buf, buf... va Raquel, ara del tiron, eh!! Hi torno, supero la primera i... osti nenes... que està realment lluny... em falten collons!!! I si caic toco repissa, no? No Raquel, crec que no... No? Doncs a munt! I síííí!! Poso els collons que em faltaven i arribo a la segona!! Buuaaahhh, quin disfrute de sensació quan superes una por!!! A partir d'aquí ja està més ben asegurat, i on no hi ha una xapa s'hi pot posar el que vulguis!! I com no... jo hi vaig posar el que vaig voler!! Je, je...

El que continúa és un disfrute total!! Després ja et trobes amb un díedre d'aquests Montrebeians (ho dic per la sorreta que et va caient als ulls... i que vas posant cordinos de sabina en sabina... per què aquí ho marquen de V i a Montebei això seria un IV-!!) i amb un plis ja ets a l'última feixa, on trobarem un espit a la R. Jo l'he reforçada amb el Camelot groc (nº2)... i mentre pujaven les segones he anat posant altres catxarrillos que veia que m'entraven i... fent fotos dels seus somriures!!

Ll8: (15m, IV) Finalment l'ha fet la Clara. Cal fer un flanqueix per la feixa cap a la dreta, fins que trobes un díedre amb un espit a baix:

I a pujar a munt!! La resta està desequipat, i la Clara ha pogut estrenar el seu Camalot blau (nº3). Un llarg curtet però disfruton.

I... amb quatre hores i mitja... somriures al Cim!!

El descens es realitza seguint la carena cap a la dreta, tot seguint les fites, uns 200m com a molt, on veurem una fita que s'apropa més al fil de la paret, que ens indica que ja cal començar a baixar fent una petita desgrimpada. A partir d'aquí, anar seguint les fites, que ens portaran fins a la pista on tenim el cotxe.

Una gran jornada!! Per la via, per la companyia i pels somriures compartits i pors superades!!!

El Bàlsam del Tigre, Paret Bucòlica

2008-10-13T21:13:00.000+02:00

Després d'uns 30 mails, la cordada de les tres liantes (Lu, Clara i una servidora) decidim anar a la paret de la Bucòlica, a la Serra de l'Aubenç. La via? El nostre propòsit era fer-ne tres (a veure si així n'acabàvem fent dues... je, je), però tot es va quedar amb una, la primera, la Bàlsam del Tigre:
Per què? Doncs per què en arribar al pàrquing la Clara ens va anunciar que ens havia de donar una mal notícia: he perdut la cartera! Així doncs, retornem cap el bar de Ponts (on havíem fet el cafetó) a veure si se l'havia deixat al Wc... i res... no hi era... Amb les mans buides ens en tornem cap el pàrquing de la Bucòlica, on ara ja hi havia tres cotxes més... dues cordades a la Bàlsam del Tigre i una a la Terra de Dinossaures... i ja era força més tard del que teníem pensat... res, ens haurem de quedar amb una via i prou!

La Bàlsam del Tigre és una via de 180m equipada amb parabolts, de grau màxim 6a+/6b (segons ressenyes) i V+ obligat. Tot i que marquen unes 12 cintes exprés, nosaltres en portàvem forces més... i els Linkam's i els àliens... je, je... per si les mosques!!

Per arribar a la Paret de la Bucòlica cal agafar la carretera que va d'Oliana a la Seu i desviar-nos just abans d'un túnel (Km 151,9), on agafarem la carretera antiga que voreja el pantà. Al cap d'uns 200m trobarem un pàrquing a mà dreta.
Per aproximar-nos a la via, nosaltres vam agafar el corriol de la canal de baixada, doncs vam veure una fita (abans de l'aparcament). Crec que la gent no sol pujar per aquí, sinó baixar... però a nosaltres ens va anar bé!
I arribades a peu de via... repartició dels llargs... A mi ja m'havien encolomat el cinquè... a la Lu li feia il·lusió el segon... i la Clara no volia fer el primer...

Ll1: (40m) Així doncs començo jo... i com sempre, cagada... je, je... avui no sols per què era el primer llarg de la via... ni per què començava jo en fred... si no també per què la primera xapa estava a prendre pel cul!

Sí o no? Je, je... aquest era el primer xapatge!! Barrufaaa!! Je, je... la veritat és que era un tram de IV+ i fàcil... però quan una va malament de coco... je, je... fa la resta ben tensa... a partir d'aquí ja era V+, i hi havia força parabolts... però jo els veia lluuuuny... je, je... i anava tensa tensaaa...
Quina manera de gastar energia innecessària... je, je... eps, que està ben equipada, que la Lu m'ho va verificar!!!
I aquí les dues liantes pujant amb un somriure!!

Ll2: (30m) Aquest és el que havia escollit la Lu... va haver-hi moments de dubtes en veure el desplom marcat de 6a... però finalment la Lu s'hi va posar! D'això se'n diu ser valenta, afrontant les seves pors directament, agafant-les per les banyes!! I amb un plis ja havia superat el desplom... i amb un somriure!

Passat el desplom, ve una placa preciosa, de bon canto i aèria... una preciositat que la Lu va gaudir com mai!!
Després ens tocava a la Clara i a mi... jo vaig fer el pas del desplom pillant-me amb la mà dreta a l'invertit de sota el sostre i la mà esquerra a una regleta de bidit... i seguidament, un bon salt per pillar el bon canto amb la dreta... i després peus cap a munt sense miraments (i cul enfora... je, je)...

I a disfrutar del canto, que gràcies a la Lu ara ja sabia que n'hi havia i del bo! Quina passada de llarg!!
A l'arribada a la R2... felicitacions a la Lu i grans somriures, de grans persones!!
Ll3: (40m) Aquest ja li tocava a la Clara. Es surt de la R2 cap a l'esquerra, per un tram que sembla força trencat tot i que la Clara ens informa que la roca és boníssima!! Je, je...

Seguidament arribes a un petit desplom de V+ amb bavaresa inclosa, on el xapatge i el desxapatge es fa una mica incòmode... d'aquells que poses la xapa però tens problemes per passar la corda...
I passada la bavaresa, cal anar en tendència a la dreta, on tornes de nou en una fissura per seguir practicant de nou la bavaresa, i finalment ja arribes a una bona feixa... on cal estar atents a la búsqueda dels parabolts de la R3... per què si no, acabes fent R a la reunió de la Terra de Dinosaures... je, je...

I alguna de les companyes de cordada també... je, je... i havent de fer un flanqueig amb els gats posats a l'estil xancleta... je, je...
Vaya trioooooo!!! Je, je...

Ll4:(20m) Continua la Clara... Aquest llarg té una sortideta un pèl estranya... sobretot pel que fa al primer xapatge... ens acabem agafant a la nevera amb les dues mans i practicant bavaresses. És un llarg de V+ curtet però disfruton. Aquí la Clara al final del llarg...
Ll5: (20m) El que m'havien encolomat... je, je... el de 6a+/6b (segons la ressenya que miris). Té una primera sortida que es deixa fer, però arribats a aquest punt...
Comença la festa!!! Buuaaahhh, nenes, que no es veu massa canto... a l'esquerra el canto no és positiu... i a la dreta sembla trencadot però hi ha magnesi... Vaig cap a la dreta i... telaaa el xapatge... vibrazzione total!

Uns passets més i... buaahhh, que el parabolt està a prendre pel cul!!! I això no ho veig fàcil... sort que he agafat els Linkam's i els àliens (aquest últims gràcies als consells de la Clara)... Amb canto invertit i mirant on poder posar alguna cosa...

Vaig acabar posant l'àlien groc i el Linkam gran... en una distància equidistant que no arribava a un metre... je, je... cagada, que soc una cagadaaaaa!!! Je, je!! I per fi arribo al parabolt del sostre... xapo, mans a dues regletilles...
I buuaaahh... que no veig cap canto, ni cap parabolt.... buuaaahhh, Luuu, pillaaaa!!! Je, je... penjada... cagada, que ets una cagadaaa!! Je, je... segur que si hagués vist un parabolt no m'hagués penjat! Je, je...Tela el meu cocoooo!! M'ho miro amb tranquil·litat... vale Raquel, de les regletilles, directe a la fissura horitzontal, hi entascones la mà i llestos... je, je... i tant llestos... faig el pas, entascono la mà dreta i... flisss, em rellisca el peu dret... la Lu que ja noto que tiba per pillar-me... je, je... i jo amb la mà entasconada que no hi havia qui la mogués... je, je... ja hagués volgut recular, però no podia!! Je, je... doncs cap a munt tot bufant i resant per què la mà/tascó ja no sortís de debò!... je, je... I fet el pas, ja amb els peus en una bona repissa, explicant l'aventura pesonal a la Lu i la Clara...
Després encara quedaven uns 5 metres fins a la R5... un tram ben fàcil... però jo encara estava que tremolava per l'ensurt... així que encara vaig posar el linkam petit abans d'arribar a la R5... telaaaa, je, je..!!

Ll6: (30m) Aquest li va tocar a la Lu... el matojero, matojero!! Surts caminant...

I al cap d'uns pocs metres fas una placa de IV sense parabolts (les bagues van bé...) i després un altre tram de xino-xano... la Clara ja arribant per aquest últim tram...

I ja som al cim!!! Amb un bon somriure, per què la via s'ho valia, i la companyia encara més!! Per fi hem aconseguit fer una via les tres liantes juntes... esperem que sigui la primera de mooooltes!!!

I cap a baix!! El descens es realitza anant cap a l'esquerra (mirant la paret, per dir-ho d'alguna manera...), sense allunyar-te massa de la cinglera de la paret, fins trobar una marcada feixa assenyalada amb fites, que seguirem fins arribades a una canal ben marcada, que ens portarà al nostre camí de pujada.

I finalment cap al bar d'Oliana a fer la Cervesa (o el cafè amb llet), on ens vam endur una gran sorpresa... la Clara va anar al Wc i en sortir...Mireu què he trobat!! No pot ser... portava a la mà la seva cartera!!! Però si l'havia perduda en el bar de Ponts... i ara estàvem a Oliana??? Algú l'ha robada del Wc de Ponts i se l'ha deixada en el Wc d'Oliana? Je, je... Nooo, és que el bolso de la Clara té butxaques secretes... que no coneixia ni ella!!

La Balena Blanca i el Petit Príncep

2008-09-28T22:36:00.000+02:00

Després de l'aventura i les vivències al Díedre Gris, no tenia massa clar què era el que realment em venia de gust fer aquest cap de setmana... Dissabte a mig matí en Marc marxava cap a Taghia durant tres setmanes, així que volia gaudir de la seva companyia fins l'últim moment, així que l'opció de fer via llarga dissabte ja no hi era... Alguna cosa em deia que volia escalar, però tot i la variabilitat de propostes (molt suculentes totes elles, eh!) cap m'acabava de cridar... Potser és que no volia escalar? Potser necessitava quedar-me a casa a reflexionar?? Així ho vaig creure... fins que em va trucar en Miquel N. Li explico tot el meu embrollo mental i em fa una proposta: Dissabte anem a fer esportiva, sense matinar, segons surti jo de guàrdia, i diumenge anem a fer via llarga, anem mirant ressenyes i ja decidirem! No és que la seva proposta fos molt diferent a les altres... simplement era que amb en Miquel sabia que no em sentiria compromesa a res, que podia liar-li el pollo i fotre'm a plorar sense massa vergonyes... i que no per això deixaria de fer cordada amb mi (o si? Je, je... buuaahhh, espero que no!! Sé que no).

Les seves propostes em van acollonir un xic: la pàgina 206 de la guia de Montserrat Sud (on gairebé en totes posa allò de: seguros alejados, primer largo expo...). Així que vaig haver de pensar una contraproposta... I ves per on, no sé per què em va venir al cap La Balena Blanca i el Petit Príncep.

Topo realitzada per Eduard Plana, extreta del seu blog

Aquesta via la tenia al cap des de feia molt temps... des de que l'Edu la va obrir... doncs l'havia dedicat a mi i al meu fill... era una via amb molt rerafons. Però encara no havia trobat el moment d'anar a fer-la... no em trobava preparada... en tots els sentits... s'hi barrejaven masses pors, il·lusions, incerteses... Però, en canvi, divendres ho vaig veure clar, era el moment.

Li vaig fer la proposta a en Miquel, que sabia que significava per mi aquesta via, tot i proposant-li que la podíem combinar amb la Paraimara. Es mira les ressenyes i accepta. Més tard em proposa que si vull, ja que estava dedicada a mi, la puc fer tota de primera. Tota de primera? Però si està semi-equipada i té llargs de 6b i de 6c+! Bé, ja ho decidiràs.

Així doncs, aquest matí, mentre fèiem el cafè a Oliana li dic que sí, que ho vull intentar, que provaré el primer llarg i ja veurem, que em fa il·lusió (no tan sols pel significat "escalatori del tema"), però que no sé pas si en seré capaç!

Deixem el cotxe a Perles i amb la topo a les mans ens dirigim a la via. Tranquils, ara no em posaré a explicar-vos l'aproximació, el material, el descens... que ja està prou especificat a la topo de l'Edu (per cert, nosaltres portàvem l'antiga i els graus eren un xic diferents... així que com que la topo que us adjunto ja estan corregits, explicaré els llargs amb el grau que jo els he viscut).

Ll1: (6a/ 6c/ 6a+, 30m) Aquest llarg trancórrer bàsicament per díedres. Aquí en Miquel ja ha pogut recordar que m'agrada assegurar-me mooolt... i la veritat és que podies posar tant com volies, i on no podies ja hi havia el parabolt. En el pas de 6c (de 6b segons nova graduació) he hagut d'apretar les dents, però he aconseguit fer-lo en lliure.

He arribat a la R1 abans del que m'esperava, i m'ha sorprès el que veien els meus ulls... el segon llarg...

LL2: (6b/V+, 25m) Era una rampa slap total!! Es veia preciosa... i ho era!! I amb una roca boníssima! Tot i que s'hi veien dos parabolts, jo ja he començat a mirar a on podria posar alguna cosa... i sí, a la fissura de la dreta entrarien peces petites. Com sempre, posant peces i treient-les quan ja havia fet el pas i n'havia pogut posar una més amunt... patia un xic per la paciència d'en Miquel... però ha aguantat! S'aborria un xic però no es queixava... je, je... jo, per si les mosques, m'anava disculpant recordant-li que així escalava més a gust... Ei Miquel, ho sento eh! Però aquí posaré una altra cosa... i després la trec... és que així puc pensar més en l'escalada i no tant en la caiguda que m'espera si no em surt el pas...

I pas a pas, ara un tasconet, ara un parabolt, ara un pont de roca, ara una sabina, ara un àlien... arribo a la R3 ben eufòrica i amb un bon somriure, als llavis i a l'ànima... em miro el següent llarg i...

Ll3: (V+/6a+, 40m) Buuuaaahhh, però quina passada!! Una placa tipus Vilanova de Meià, d'aquelles amb fissures horitzontals cantelludes i boníssimes!!

Quan era entre la segona i la tercera xapa sento: Ei Raquel, ara millor que tiris directament a la següent xapa sense entretenir-te, si no et petaràs i serà pitjor! Je, je... pobre Miquel! Encara he posat dos àliens entre aquelles dues xapes... és que no tinc remei!! Passada aquesta primera placa ve un tram fàcil fins que et trobes un slap vertical amb una fissura a l'esquerra. Jo també, m'he mirat el parabolt, m'he mirat el pas i... m'he dit: Inicio el pas, poso un tasconillo (per poder fer la resta del pas tranqui), xapo el parabolt i arribaré a treure el tascó, i dit i fet, pim pam! Després, quan pujava en Miquel de segon sento que diu: Raquel, tela quin aleje que t'has currat aquí, per què hi ha un pas que tela... Je, je... No Miquel, he posat un tascó, però ja l'he tret!!

Ll4: (6c+/6a/V, 35m) Ara venia el pas de 6c+! M'hi he posat i he flipat pepinooooos!!! Preses petites petitetes de veritat... o cantos romos laterals... i una fissura bona però que encara em queda massa lluny...Ostres, a veure si ara hauré de treure l'estrep!! Buuaah, i potser amb l'estrep no s'hi arriba! M'he hagut de penjar del primer i del segon, per reposar i per mirar-m'ho bé, però finalment he pogut sortir en lliure!! I quan ja em pensava que s'havia acabat... collins, que per arribar a l'últim parabolt d'aquí a dalt tampoc és fàcil i no es pot assegurar massa bé... Buuuaahhh, guai, sí, sí, soc capaç!! Després un tram de V on, no obstant ja és fàcil, millor no relaxar-te! I...

CIM!!!! Ho he fet!! He sigut capaç de fer la Balena Blanca, de primera, sense sentir ni una veueta xunga, disfrutant de cada pas, esforçant-me per recordar-me que jo podia cada vegada que em veia apretant les dents... i he arribat al cim amb un SOMRIURE immens, un somriure que feia dies que m'havia abandonat... des del malahurat dia de l'accident de l'Aèri que el buscava després de cada via i no el trobava... bufa, quin descans, quina pau... realment he pogut tornar a somriure de veritat!!

Gràcies, gràcies i mil gràcies!!!

Díedre Gris a Montrebei, 410m 6a+ (V+ oblig.)

2008-09-24T22:32:00.000+02:00

La veritat és que aquesta via la vaig fer el divendres 12 de setembre... sembla que cada vegada em costa més posar-me a escriure... però tard o d'hora ho acabo fent... i aquesta via, i les vivències que hi vaig compartir, s'ho valen!! (prepareu-vos, perquè és rakclimb total... je, je... tot amb pèls i senyals!)

Foto extreta d'Onaclimb

El Díedre Gris és una via de 410m situada a la paret de Catalunya de Montrebei ( gairebé en el seu punt mig) de 6a+ de grau màxim i de V+ d'obligat (sempre tenint en compte que estem parlant de grau Montrebeià... je, je... per què sinó és que encara estic més xunga del que em pensava!). Diuen que per ser Montrebei es troba força equipada... bé, la veritat és que jo no en puc donar la meva opinió (donada la meva falta d'experiència en aquesta zona...) però sí que us puc dir que a les R's trobes entre un o dos claus i que en els passos més compromesos i difícils d'assegurar també te'n trobes algun. Nosaltres portàvem el joc d'àliens (repetint el semàfor) i els Camelots del 0.75 al 4més un joc de tascons complert (amb algun repetit) i uns quatre friends variats de més.

Jo ja feia temps que li tenia ganes a aquesta via... a aquesta via i a Montrebei... semblava que sempre que em proposava anar-hi n'havia de passar alguna... i quan la vaig estar fent vaig arribar a dubtar de si les coincidències anteriors que em negaven la seva escalada eren avisos per què no hi anés... però vés a saber... ens va passar de tot, però la vam fer!!

Ja vam començar malament... jo havia tngut una boda el divendres... així que entre pitus i flautes vaig acabar dormint dues hores i mitja... tot i així em vaig llevar amb un somriure: me n'anava a Montrebei! Quan ja era a la carretera... meeerda! M'he oblidat la corda i el xubasquero... trucada a en Miquel N... Tranqui, jo en porto dues... i xubasquero tampoc en porto... no crec que el necessitem! Arribats a la primera àrea de servei passat Cervera, deixem un cotxe i cap a Àger!

Arribats a Àger comencem a fer carretera a munt carretera a baix... Raquel, no m'havies dit que tu sabies arribar al Prat? Mmmm... sí, però ja em coneixes... no ens podem fiar de la meva orientació... je, je... Anem al bar a fer a preguntar (i un cafetó)... Ah, valeee, el desviament era més a munt!! Je, je... I ja comença a pluvisquejar... tot és boira... bufa... almenys arribem-nos al Prat. Ens hi arribem i... va, almenys mirem on és el peu de via...

Per aproximar-nos des del Prat de Sant Llorenç, caldrà que agafem el camí que surt de la part de dalt a l'esquerra del Prat i seguir-lo tot passant per sota la paret de Catalunya. Nosaltres anàvem mirant la paret però no vèiem res... boira... i en Miquel no hi havia estat mai i jo sols a la Paul (on anava guiada per l'Annalisa i ni me'n vaig preocupar...)... i mentre en Miquel feia d'explorador apropant-se a la paret... truco a en Piju, que sol ser la meva salvació en aquestes situacions... Que on soc? Si he passat la Paul?? Buaahhh, ni idea... Que haig de fer una forta baixada? I trobar unes cordes fixes?... Doncs encara no ho hem fet... Merci!! Miqueeeel, baixa, que està més enllà!! Total... que estàvem a prendre pel cul de la via! Així doncs, quan agafes el corriol que surt del Prat, cal que el segueixis sense entretenir-te, fins que comença a fer una forta baixada (que donat que tot estava ben moll no va ser massa agradable... crec que a l'aproximació vaig caure més de sis vegades!), que és la part de la Paret de Catalunya on s'hi veuen força matolls... a partir d'aquí cal estar ben atents a la nostra dreta (que cada vegada ens apropem més a la paret), on veurem dues cordes fixes blanques instal·lades en un díedre/canal. Cal que pujem per aquí. Passades les cordes fixes, una grimpadeta cap a la dreta i ja som sobre la feixa. Arribats a la feixa caldrà anar a l'esquerra, força a l'esquerra... fins que finalment veurem el marcat díedre, el Díedre Gris!! I per situar el peu de via, caldrà tenir en compte que s'inicia en un díedre on hi ha una alzina i una llastra... però per si encara teniu dubtes, aquí en teniu una foto:

I amb tot això... quina hora era? Les 13h!!! Què fem? Miquel, jo vaig molt lenta... m'entretinc molt a assegurar-me... sortirem de nit... Bueno, com vulguis, jo li puc tirar de primer... però tampoc ens assegura que sortim de dia... per mi ens hi posem, però com tu vulguis. Buaaahhh, Miquel, jo prefereixo fer la via de segona i repetir-la un altre dia que no pas refer el camí que hem fet fins ara i igualment haver de tornar un altre dia... però jo ja et dic que de nit no tiro de primera! I dit i fet: acordem fer la via, i provar d'alternar llargs, i segons l'horari que portem, doncs haurà de tirar en Miquel a tota pastilla.

LL1: (45m, V) Comença en Miquel... i ja veig que no s'entreté massa a assegurar-se... Eps Miquel, ves posant alguna cosa... que si caus vas a terra... Nosaltres vam pujar-nos a l'arbre sense miraments, per després entrar al díedre i continuar-hi fins arribar a la gran fissura transversal del segon llarg. Arribats aquí, jo ja vaig poder comprovar que les poques hores dormides no 'ajudaven massa... mareig, feblesa...

Ll2: (40m, IV, IV+) No obstant em tocava a mi... sols de veure l'escalada en flanqueig de baixada li vaig cedir el llarg a en Miquel... tot i que quan el va iniciar em vaig adonar que m'havia equivocat... aquest llarg, quan el fas de segona sembla que desgrimpis anant de primera... Ei Miquel, si us plau, assegura'l molt, que em fa el meu yuyu... I sí, aquesta vegada es va entretenir a assegurar el llarg...

Després, vaig poder comprovar que realment no n'hi havia per tant... però des de la R1 feia el seu respecte! Bé... i l'entradeta a la R2 en desgrimpada... je, je... aquesta feia respecte amb raó!

Ll3: (25m,V) Va, ara m'hi poso jo, que si no, no començaré mai! I es veu un díedre ben bonic, en bavaresa posa la ressenya... i és curtet, guai, va, hi vaig jo! I... collons els V'ns de Montrebei!! Per sort, o per mala sort pel Miquel, es podia assegurar molt bé... així que vaig fer una cosida total tot dient: buaaahhh, Miquel, soc una cagada, soc una cagada...Per què ho dius? (està clar que no em veia...)... per què encara no he acabat de superar un empotrador que ja n'estic posant un altre!! Arribo a la R (que, tot i que hi havia dos claus, en un em quedava el mosquetó mal posat... així que vaig fer la R3 d'un clau i una sabina, i un reenviament al clau restant). I surt en Miquel...

Osti Raquel, però si ara això es pot fer amb A0!! Je, je... sí, ja t'he dit que soc una cagada!! Total, que mirem l'hora i... buaaahhh, anem fatal! Ja cal que ens afanyem!! Valeeee, vaig de segona!

Ll4: (35m, V/V+) Aquest continuava en díedre. Des de la R3 no es veia massa bonic... però realment ho era, sobretot quan arribes a la fissura que és a punt d'iniciar en Miquel:

Ll5: (40m, V/V+) Aquest es tracta de fissures i petits díedres...

on vaig flipar amb la sorreta que em queia als ulls cada vegada que en Miquel recuperava la corda ... i vaig acabar fent el llarg amb els ulls tancats... no en podia obrir un ni que vulgués, flipava amb el dolor!! Així que, arribada a la R5 (que la vam fer un xic més a munt, ja en la xemeneia, fent-la en l'arbre), en Miquel es va haver de netejar les mans amb l'aigua de la cantimplora i treure'm la brossa que tan m'agobiava...

Ll6: (40m, V/V+) Té una sortideta en xemeneia/díedre molt bonica...

Però una vegada vaig perdre en Miquel de vista... Osti Raquel, se m'ha anat la pilota, m'he fotut on no tocava... Però estàs bé? (la veu d'en Miquel era... diferent... mai li havia sentit en aquest to... era un to que transmetia que passava por)... No Raquel... me n'he anat massa a l'esquerra i se'm trenca tot... no sé pas com sortiré d'aquí... Buaahhhh... potser sí que no havia de venir al Díedre Gris... i de sobte: Pedraaaa... I més que pedra, rocs gegants volant!!! Jo que m'amago sota el díedre... Miquel, estàs bé? Sí, però ves molt en compte, que no sé pas com coi sortiré d'aquí!... bufa... vale Raquel, tranqui, ves fent nusos a la corda, no fos que en Miquel faci el vuelo del quinze i tu no siguis capaç de parar-lo per què et cau un roc... Raquel, em despenjaré d'un arbre, ves-me donant corda... I per fi torna a ser a la via!! Es desencorda i recupera la corda quan arriba als dos claus. Ei continuo, que faré R a la següent... I al cap d'una estona començo a sentir gemecs... era com si cada pas li costés un futimé... i, per fi: Reunióóó!! Però no s'havia acabat aquí... Raquel, la corda rosa deu estar enganxada, t'asseguraré de l'altre! Així que jo començo a pujar tot i anant recollint la rosa... osti, què més ens passarà? Això de pujar en xemeneia, això de fer passos de díedre i haver d'anar-te enroscant una corda te la seva tela... i qui m'havia manat a mi de venir a Montrebei? I qui m'havia manat a mi escalar? Quin agobioooooo!!!! Miqueeel, encara no es pot tibar de la rosa? Noooo!! Joeeeer, que això és molt xungo!! Buaahhh, i ara per la dreta? En bavaresa invertida d'una roca que es trenca? Miqueeel, encara no pots recuperar rosa? Si, ara ja sí! Doncs m'espero que la recuperis totaaaa!! Arribo a la R treient fum pels queixals i cagant-me amb l'escalada i amb el meu fanatisme i... veig la cara d'en Miquel! Miquel, estàs bé? Tenia la cara desenqueixada... estava blanc (igual que el dia que em va veure caure a la Lotus)... Se'm passa la ràbia i el mal humor de cop, com un raig d'aigua freda... osti, que en Miquel està xungo de debò! Ei Raquel, que tinc un baixón, les cordes s'han enganxat i no et pots imaginar com m'ha costat d'arribar aquí... necessito menjar alguna cosa... Parem i mengem, bebem aigua... però això sols provoca ganes de vomitar a en Miquel... Raquel, tenim dues opcions: O ens baixem des d'aquí o li tires tu, jo no puc. Buaaahhh, no sé pas què em feia més por! Miquel, que baixar-nos d'aquí no és fàcil... potser millor que tiri jo a munt... per què et veus en cor de seguir escalant? Hem de tenir en compte que si tiro jo, m'asseguraré a la meva manera (és a dir, tant com la roca i el material em permeti) i segur que sortim de nit... (i per dins... buuuaaahhh, que jo no soc capaç d'escalar de primera de nit... va, tranqui, que en Marc Busquets ja t'ho va dir a la "Mi primer Amor", el dia que et toqui tirar de primera de nit ho faràs, com tothom quan s'hi troba). Moments d'incertesa, d'angoixes i pensaments personals... Miquel, fem el que la teva intuició et digui, que sempre ens acaba sortint bé. Si cal que li tiri jo, li tiro, si cal baixar, ens baixem! En Miquel s'ho pensa i... Raquel, ja li tiro jo, sortim per dalt. Segur? Sí, segur! Bufa, quins collons més ben posats... i si se'm desmaia a mig llarg? Buuuaaahhh, qui coi m'havia manat fotre'm aquí! Quan acabem aquesta via, jo no escalo més, a la merda l'escalada, no ho necessito, gaudiré de la muntanya d'un altra manera, però a la merda l'escalada!

Ll7/Ll8/Ll9/Ll10/Ll11/Ll12: Sabeu que no recordo gairebé res d'aquests llargs? Bé, sí recordo que en Miquel va començar a tirar en el Ll7, mentre jo li anava preguntant si es trobava bé (i resant per què la resposta fos que sí), que aleshores se'ns va posar a ploure (sí, ens va passar de tot...), que els 6a's semblaven 6b's, i els V'ns 6a's... que jo no vaig tenir ganes de treure la camara del budrier ni una sola vegada més, que en Miquel em va fer una foto de somriure forçat...

Que ja tant era si fèiem el llarg en lliure o en Ao, i que cada vegada es feia més fosc i feia més fred... i que quan crèiem que ens quedaven dos llargs sols ens en quedava un (la millor notícia de la via), i que finalment vaig acabar fent l'últim llarg gairebé a les fosques però sense frontal. I que quan vaig arribar al cim (21h), abans de treure'm ni els gats el que primer vaig fer va ser trucar a en Marc per dir-li que estàvem bé... i que quan ell em va preguntar com quedàvem per l'endemà (sí, l'endemà i l'altre havíem d'anar a fer via llarga...) li vaig haver de dir que jo no podia, que jo no volia escalar (amb un bon nus a la gola...)...

I encara ens quedava el descens!! I d'això sí que havíem quedat amb en Miquel que me n'encarregava jo... i... increïble, cap problema! Sí, anàvem a les fosques (primer amb frontal i després amb la llum de la lluna), feia fred, no coneixíem la baixada (jo l'havia feta després de la Paul, però força més enllà, i també de nit). Potser és que de nit és més fàcil... o que per fi se'ns havia acabat la mala sort... però entre les explicacions d'una i la intuició de l'altre vam saber pujar a munt, baixar, pujar, arribar a les roderes, veure la gran fita (on hi vam posar una pedra) i seguir cap a baix seguint les fites penjades als arbres... i per fi, al cap de dues hores més, al cotxe!!! I sabeu el que més ens va sorpendre a tots dos? O més ben dit, del que més ens vam alegrar? De que, tot i la mala sort, de que tot i els errors d'un i de l'altre, no vam discutir, no ens vam escridassar, la cordada va fluir, i vam confiar en l'altre en tot moment i vam entendre que s'equivoqués tot assumint l'error amb un somriure... tot assumint el nostre seguit de preses de decisions des del moment que vam quedar per fer el Dédre Gris, una decisió compartida rere una altra ... sort d'això!

I bé, de tot això ja fa dotze dies... i ara ja veig les coses diferents... no havia d'engegar a la merda l'escalada, no haig de deixar d'escalar, doncs és el que més m'agarada fer en aquesta vida... vaja que no podria deixar-ho! Però sí que cal escoltar, sí que cal saber quan sí i quan no... En el fons vam tenir sort, per què amb tot el que ens va passar, en el fons, no ens va passar res... vam fer la via, vam arribar al cotxe amb un somriure... i això és el més important!

Però el més important no era disfrutar? Sí, disfrutar de la cordada i de l'aprenentatge que ens aporta cada via, i aquesta me n'ha aportat molt!!

Així que... a seguir escalant, a seguir gaudint i a seguir aprenent... Aprenent de la paret, de les persones amb qui les compartim, i de mi mateixa!!

Sánchez-Martínez a Diables

2008-09-16T22:03:00.001+02:00

L'endemà de la tirolina, vam continuar a Montserrat, però aquesta vegada fent via llarga. La via escollida va ser la Sánchez Martínez de Diables. Jo ja feia temps que li tenia ganes i, a en Marc, tot i haver-la feta, li va deixar prou sabor de boca com per repetir-la.

L'aproximació la vam realitzar deixant el cotxe a Santa Cecília i agafant el camí de l'arrel direcció al Monestir. Arribats sota diables, quan gairebé ja som sota la xemeneia de la via (visible des del camí), cal que comencem a pujar a munt per un camí més o menys marcat, que ens portarà al peu de via.

Ll1: (35m, V+/Ae ó 6a) S'inicia amb una placa fineta molt ben equipada amb parabolts, per després flaquejar a la dreta just a l'alçada de l'arbre i entrar en una canal/díedre força brut.

Per aquest llarg sols havia agafat les cintes esprés... així que, quan vaig entrar en la canal/díedre em vaig cagar amb tot. Les cordes començaven a pesar, i precisament havia gastat gairebé totes les cintes que podia allargar (sí, una mica lerda)... i que hagués pogut utilitzar per assegurar-me amb les branques... Nena, està clar que avui no flueixes... Així que ja em teniu ben cagada, desitjant no relliscar per la sorreta i demanant a no sé qui que no se'm trenqués cap presa... i buscant la R1 desesperadament!! Teòricament havia d'estar a la paret de la dreta just abans d'entrar a la xemeneia... però allí sols veia una R de burils vells... així que pujo més a munt xapant la R antiga... res! Maaaarc, que no trobo la R!! Vale, miro un xic més a munt... bufa, no, més a munt ja no m'atreveixo, que m'estic posant dins la xemeneia i no em puc assegurar de cap manera, que els catxarrillos estan al budrier d'en Marc... Maaaarc, que aquí no hi és!! Vale, desgrimpo i miro més a baix... potser me l'he passada (ho dubto, amb les ganes que tenia de trobar-la ja feia 10 minuts...) Buuuaaahhh, Maaaarc, que no hi és!! Ei, torno a pujar i la munto dels burils!!

I dit i fet!! Després puja en Marc... Osti Raquel, l'han petada!! Sí, la R1 reequipada ja no hi és!! (la veritat, una mica me'n vaig alegrar... després de tant grimpar i desgrimpar hagués estat de lerda superior no haver-la vist...). Buaahh, esperem que la resta de la via estigui bé... què fem? Doncs continuem...

Ll2-Ll3: (35m de IV-IV+ i 15m de IV+) En Marc els va empalmar, i va trobar les R's al seu lloc. Es tracta de dos llargs de xemeneia. Realment jo no fluia massa... les xemeneies m'encanten, i no les vaig disfrutar massa... i això que aquestes són precioses!!

Ll4: (30m, IV+ i III) Aquest té una sortideta per la placa de la dreta que quan te la mires no sembla pas un IV+... i quan t'hi poses trobes bon canto, fins que arribes a la fissura, on el canto ja és d'escàndol i cal progressar inicialment en bavaresa (on vaig flipar que allò fos realment un IV+) i després en díedre, per acabar abandonant la fissura per la seva esquerra i tornar-te a posar en una canal on caldrà grimpar un III fins a la R4 (que la trobes a la paret de la dreta, just a la dreta de la fissura del LL5).

Ll5: (35m, IV+/Ae o IV+/7a) Aquest s'inicia per una fissura preciosa (que tampoc em va semblar IV+) fins arribar a la placa de 7a/Ae, que nosaltres vam fer directament amb Ae. Cap dels dos va fer servir els estreps (bé, en Marc ni els portava), però si jo hagués tirat de primera potser l'hagués fet servir.

Ll6: (35m, amb trams de IV/Ae/V/A1/IV+ o de 6c+ en lliure) S'inicia amb un flanqueig per la placa de sota el sostre, inicialment amb molt canto i després més finet...
Fins que arribes al final, on cal superar un últim sostre, on el tema ja es comença a posar força difícil... jo finalment, després de la meva lluita interna (je, je), vaig penjar-me d'un clau, per poder posar un àlien vermell del que fer A0 i poder xapar el següent parabolt. I després continuar en lliure fins a la R. Un llarg preciós!

Ll7: (40m, V+/V/A0/6a+/V o 6c si es fa en lliure) Aquest també es preciós. Discórrer per tota la fissura de sota el sostre fins que aquest és ben horitzontal, que haurem de fer un pas de placa d'aquells d'apretar les dents i resar per què els peus aguantin, i després continuar amb mans a la fissura.

Ll8: (??m, V/Ae o 6a) Aquest inicialment continua per la fissura per després passar-te a la placa tot flanquejant a la dreta (si seguim per la fissura farem la Districte de les Bruixes). Aquest també és bonic, és aèri. Jo, a mig llarg, vaig tenir un patatús d'aquells que m'agafen a mi dels de de sobte preguntar-me a mi mateixa on estava l'última assegurança i què era... i trobada la resposta agafar-me aquell bloqueig incontrolat on les meves veuetes es comencen a barallar... però el tram és fàcil, i les assegurances no allunyen... es tracta d'un problema personal subconscient que algun dia superaré... Total que per aquest motiu vaig fer la R8 i no vaig empalmar.

Ll9-LL10: (15m i 25m, Ae/IV+ i V/IV) Aquest ja va a buscar l'esperó tot fent escalada per placa. Nosaltres no vam fer cap pas d'Ae... i tampoc recordo que les xapes estiguessin tan a prop com per fer Ae... no sé, potser és falta de memòria...
En Marc va empalmar els dos últims llargs.

Nosaltres no vam arribar al cim, sinó que vam iniciar el descens des de la R10 tot flanquejant a la dreta fins arribar al collet (una mica expo pel meu gust...). Des d'allí surt un corriol que ens portarà al collet de baix, des d'on agafarem la canal de baixada, que separa la paret de Diables de la de Patriarques. Aquesta canal ens potarà fins el camí de l'arrel, i d'aquí direcció a Santa Cecília altra vegada.

En fi, una via preciosa on a mi em va faltar fluidesa personal i en Marc va tornar a demostrar la seva paciència...

Del Platan al Cavall Bernat amb tirolina

2008-09-10T19:58:00.001+02:00

Després de l'estada a Cavallers me'n vaig anar cap al Neuville (on hi vaig fer crestes), després una llarga temporada amb el meu fill... la qual cosa es va traduir a fer esportiva (pel que fa a l'escalada... per què a casa també fem altres coses...) i aquest passat cap de setmana, per fi, podia fer via llarga... però la meteo pintava fatal!! L'opció inicial va ser anar cap als Ports (on la meteo pintava millor), però una proposta d'última hora van fer retardar el meu retorn a la tàpia... almenys el retorn des de sota!!! Sí, perquè vaig acabar arribant al Cavall Bernat d'una altra manera... je, je... com? Doncs des d'una tirolina de 180m que s'iniciava al Platan, just per sobre el refugi de Sant Antoni.

El fet és que en Marc ja me n'havia parlat... l'any passat també l'havien muntat. Qui? Doncs la gent de VertiSub, una gent molt maca i...molt professional!! je, je... Així doncs, quan em va trucar per dir-me que la tornaven a muntar aquest dissabte, ens hi vam apuntar.

Hi vam anar de bon matí, per ajudar a muntar la tirolina... però jo em vaig dedicar més a observar quants anclatges posaven, a flipar amb els polipasts i els polifrens i els mils nusos que feien... i a riure amb les converses del treball en equip.

Durant tot el dia va estar xispejant, plovent, parant... finalment, al migdia, ja tenien la tirolina muntada, a dinar i a provar-la!! El primer va ser l'Antonio (el més valent, no? Per què jo deia que em tiraria, però tenia clar que no volia ser pas la primera... je, je) i la tirolina va aguantar!! Així que mica en mica la gent es va anar animant... tant i tant que en Marc i jo vam ser els últims... i es començava a fer fosc!!!

Sí, finalment vam ser els últims, conjuntament amb un altre noi. Però ja no plovia... havia sortit l'Arc de Sant Martí, s'havia esvaït la boira, i Montserrat havia agafat aquells taronjats tan bonics de la posta de sol... Era el nostre moment!!!

Llàstima de la càmara... no la vam agafar!!! Em van fer un vídeo i fotos al Marc, que tan bon punt me les enviïn les penjaré, però ara per ara, us haurem de quedar amb les paraules...

La sensació? M'encantaria dir-vos que va ser una passada veure tota la paret de Diables mentre em deslliçava a metres de terra, que el pati era increïble... però la veritat és que no vaig tenir nassos de mirar a baix... je, je... sí gent, tota la tirolina mirant al cel! Bé, sí que va haver-hi un moment que vaig mirar, però va ser quan vaig decidir que no ho tornaria a fer... je, je... i així fins que l'empenta va desaparèixer i em va tocar fer braços amb el puny (em vaig quedar parada quan em faltava un terç del recorregut, més o menys), on tampoc vaig mirar a baix... quina ràbia!!! Seré petarda? Je, je...Espero que l'any vinent la tornin a muntar i hi puguem tornar a anar... i que jo m'hagi fet gran i m'atreveixi a mirar a baix! Je, je...

I la baixada ja de nit, primer desmuntar els anclatges del Cavall i després fer els ràpels a plena nit amb els frontals. I tornant a casa, amb un bon somriure per l'alternativa a l'escalada i per què l'endemà tornaria a fer via llarga!!

Cavallers III: Pistacho Asesino

2008-08-15T22:23:00.000+02:00

La Pistacho l'havia escollida jo! Je, je... encara la tenia pendent del pont de Sant Joan. Tot i passar la nit del lloro (va caure una bona tempesta), el tercer dia d'estada a Cavallers ens aixequem quan sona el despertador a les 6h (a alguns els costa més que a d'altres... i alguns s'aixequen amb més bon humor... però els dos ens acabem aixecant). El dia no està massa clar... però ara ja ens hem llevat... hem fet el cafè... agafem les motxilles i comencem l'aproximació... però quan ja som a la presa ens adonem que el dia pinta realment malament (bé, me n'adono, ja que en Marc ja se n'havia adonat quan encara no s'havia ni aixecat... je, je... alguns els costa més baixar del burro que a d'altres, també... je,je). Total, que ens prenem el dia de descans i deixem la Pistacho per l'endemà.

La Pistacho Asesino és una via de 240m situada a la 4a agulla de Comalestortes, just a l'esquerra de la Blues i del mateix tarannà: via semiequipada amb espits i parabolts (equipada a les R's i les plaques i a autoprotegir en les fissures). Nosaltres vam agafar el joc de tascons, els àliens (semàfor més blau i negre) i els Camelot del 0.75 al 4, i més ànims i bon humor que el dia anterior. La ressenya la podeu trobar a Onaclimb i en el segon volum de Roca Caliente de los Pirineos.

Ens llevem igualment a les 6h per tal de fer l'aproximació sense sol, la qual no explicaré ja que és la mateixa que la Blues (un tostón... je, je). Arribem a peu de via suats, però sense sol... motiu pel qual jo em quedo congelada en un plis... sí, aquesta vegada havia agafat la tèrmica, el forro i el xubasquero... però soc una fredolica sense remei!! Així que ens vam esperar que arribés el sol... i la primera cordada per la Pistacho, la qual vam deixar passar... però en saber que en pujaven unes quantes al darrera, em vaig escalfar de cop i vam començar.

Ll1 i Ll2: (45m, 6a i 20m IV+). Sí, encara que les matemàtiques no surten, nosaltres vam empalmar els dos primers llargs. El primer es tracta d'una placa fina, fina... però fina, fina de veritat... on jo em vaig jugar una bona relliscada de peus amb el conseqüent A0 sense miraments! Aquí en Marc després de la placa...

El Ll2, teòricament és un IV+ on s'esquiva el sostret per l'esquerra, però en Marc va tirar directe pel desplom... i jo diria que el resultat va ser un pas de bloc de grau més elevat. Després tens una bona tirada de flanqueig per arribar a la R2, que queda força a l'esquerra. Jo arribant a la R2...
Ll3: (30m, V+) Aquest ja em tocava a mi... i quin patir!! Però no us espanteu, crec que no és cosa del llarg... soc jo, que encara necessito temps...Primer passes una panxa ben assegurada, després entres en una fissura de ben assegurar, després et passes a una altra on desitges arribar al parabolt que hi ha sobre un desplom a la dreta, i quan per fí hi arribes... no en voldries sortir mai!! Veia que em venia un tram on assegurar-se ja no seria tan fàcil... es veia canto, però no fissura neta... així que poso un tascó gairebé a la mateixa alçada que el parabolt i, per més inri, no em queda massa ben posat... i segueixo a munt... i un xic més a munt... Raquel, has de posar alguna cosa, no pots fer tants metres (eps, això m'ho deia jo a mi mateixa... les veuetes...)... Raquel, que si caus et pots fer mal... buuaahhh, què malament que ho vaig passar... no cal que us expliqui tot el que em va passar pel cap... Va nena, no hi pensis i tira a munt, aquí no et pots quedar... és fàcil, aquí tu no cauràs... (ostres, quina lluita mental...)... unes passes més i ja arribo a la fissura... ràpid, mira, busca i posa alguna cosa!! Buaahhh, ja està... va, que amb uns sis metres ja ets a la R3... Per fi!! Reunióóóó!!! I ulls cristal·lins... i les imatges i els crits... que encara són latents... bufa, com costa oblidar... paciència, paciència... recorda el somriure... mmm... sí això, el somriure... si no, mireu el d'en Marc fent el mateix llarg:

Ll4: (30m, V+) Aquest surt per una fissura on hi trobem uns blocs que no fan gens de bona pinta... passats els blocs (que ni toquem) cal sobrepassar la fissura, fer un tram de placa i tonar a entrar en una nova fissura...
Aquí arribant a la R4 per l'última fissura...
I ja amb un somriure...
Ll5: (35m, V) Ara em torna a tocar a mi... em miro el llarg i em tranquil·litza... una fissura en díedre, totalment recta i on es veu forat per assegurar-se bé. Així que m'hi poso i...

I sí, per fi torno a disfrutar!! Tan sols em trobo que no he agafat les cintes del budrier d'en Marc i vaig havent de fer uns quants invents arribant a la R5, però res que em porti mals records. Aquí en Marc arribant a la R5:

Ll6: (30m, V) Tot i que des de la R5 no ho semblava pas, és un llarg força bonic, sobretot l'últim tram de V.

Ll7: (50m, 6a) Aquest llarg també té el seu què... surts de la R6 per placa (ben assegurada amb dues expansions), i xapada l'última, cal que vagis cap el díedre de la dreta i sobrepassis el desplom...

Sobrepasat aquest, et trobes de nou en una placa, on pots anar cap al díedre de la dreta (via Dentrometidos), que et portarà directament a la reunió dels ràpels, o al díedre de l'esquerra, on caldrà que flanquegis a la dreta per arribar a la R. Donat que en els dos casos són díedres de V i que en la primera opció hi trobes una xapa més i t'estalvies un flanqueig... doncs no sé, crec que és la millor opció... però l'altra no l'he provada. Aquí jo arribant a la R7...

Així doncs, nosaltres, arribats a la R7 ja vam iniciar el descens, amb un ràpel d'uns 55m fins arribar a una petita feixa d'on surt un corriol per on desgrimparem fins arribar a terra. Després seguir la paret a la dreta (tenint-la a la nostra esquena) per retornar a peu de via.

Realment una bona via, estil Blues però més fàcil (segons diuen...). Jo en guardaré un gran record... doncs és una via on vaig haver de superar les meves pors... el més complicat i satisfactori al mateix temps... sé que els records no s'esborraran, però sí la por al recordar-los... mica en mica... pas a pas.

Cavallers II: La rana de la boca grande

2008-08-15T16:20:00.001+02:00

Després del tute del dia anterior, tocava poder dormir i anar a alguna via prop del pàrquing. El sector Durruti semblava el més adequat... i la via escollida va ser "La rana de la boca grande" (evidentment, pel Marc, jo aquesta ni la tenia mirada... massa grau...):

És una via de 280m (si la fas tota... nosaltres sols la vam fer fins a la feixa... uns 150m), de grau màxim 6c+ i d'obligat 6a, semi equipada amb parabolts, on el que regnen són les fissures a assegurar i algun pas de bloc o de placa assegurat. Nosaltres vam agafar els tascons, els àliens (semàfor més blau) i els camelot del 0.75 al 4 i unes 18 cintes exprés. Ara no recordo si vam repetir algun número... com que vaig anar de segona... je, je...

L'aproximació a la paret des del pàrquin 3 de la presa és evident (trobar el peu de via ja és tooooota una altra cosa...), tens el sector Durriti a mà esquerra (mirant la presa). Des del pàrquing cal creuar el riu i seguir les fites que et porten fins a una caseta d'aquestes de guaita. D'aquí seguir el corriol que passa per sota la zona d'esportiva i continuar per un corriol menys marcat que va passant per sota el peu de via del sector Durruti. Nosaltres no crec que comencéssim pel peu de via correcte...

Ll1: (45m de II+) Donat que els següents llargs picaven massa per mi, aquest l'havia de fer jo... una rampa de III+ d'aquestes de puja una mica per on vulguis i per on puguis...

Vaja, que quan no havia fet ni quatre passes... Marc, aquesta placa no sembla de III+... ja, és que segurament no estem a la via... buaaahhhh, doncs si potser no estem a la via, em baixo!! Dit i fet! Em baixo del teòric III+ trencat i brut un xic ratllada i s'hi posa en Marc. I, com sempre... cap problema. Si la repeteixo, segur que entraré més per l'esquerra, tal i com marca la guia d'en Luichy (tot i que ja hi diu: "El L1 es un pedestal poco definido y que no está muy claro por donde subir". Quina veritat més certa!! Je, je...

Ll2: (40m, 6c+) Aquest no sabíem ben bé per on agafar-lo... en la guia marca que amb flanqueig cap a la dreta... però no ho veiem clar i finalment en Marc fa flanqueig en diagonal a l'esquerra per arribar a la repissa, flanquejar fins a la sabina i poder començar la fissura. I quina fissura senyors!! Jo em vaig trobar pillada en un pas i vaig acabar fent un Ao d'un camelot, però això no em va privar de disfrutar-la!

I després encara hi ha un pas de bloc per entrar a la R2.

Ll3: (30m, 6c) S'inicia amb una fissura evident però no fàcil, per després haver de fer un tram de placa assegurat, un altre petit tram de fissura a protegir i sortir direcció a l'esquerra per arribar a la R3. Aquí jo, abans del tramet de placa...

Ll4: (35m, 6b+) Aquest té una sortideta un xic estranya... la guia dibuixa un marcat flanqueig a la dreta... en Marc ho fa, però no veu cap més fissura evident que la que tenim just a la dreta de la R3, així que retorna i es baralla per entrar a la fissura (jo vaig entrar pel pas de bloc de la placa... en Marc per fissura des de baix... cadascú a la seva... je, je). Després del pas estrany per entrar a la fissura (pas assegurat amb un parabolt), ja pots començar a auto assegurar-te sense problema...

I després tooota la fissura...

Aquí no el vaig poder fotografiar en ple pas... vam tenir un d'aquells moments de... Ui, què va! Començo a recuperar corda i... no, segueix a munt... torno a donar corda... moments de dubtes, de "puja/baixa" i de "poso alguna cosa o no"... buuaaahhh, si us plau que no caigui... i no, no cau, posa un catxarrillo sense ni mirar-se'l i cap a munt!! Je, je... no era un bon moment per fer fotos!!

I acabada la fissura, sortida per la dreta per anar fent passos de placa i algun de bloc... Jo arribant a la R4:

Arribats a la feixa, cigarret i a decidir per on tirem... per la Rana? O anem a les vies equipades de 6b+/6c de la dreta de la Laura... i mentre ens ho pensem, se'ns pasen les ganes i decidim tirar cap a baix!! Je, je... quin parell de fanàtics!! Donat que ja havíem flanquejat per la feixa, realitzem el descens per la Laura des de la feixa, però aquesta vegada amb sols dos ràpels.

Realment una disfrutada de via, un seguit de fissures per no reposar... espero poder-hi tornar algun dia per poder fer les fissures de primera i acabar de fer el tram de dalt... una altra via pendent, un altre objectiu, una nova il·lusió...!!!

Cavallers I: Esperó de Mordor

2008-08-15T12:23:00.000+02:00

Aquest agost tenia molts plans... Alps, Dolomites... però les circumstàncies familiars em destinaven un canvi de plans... calia anar més a prop i no masses dies seguits... així que, finalment, ens n'anem amb en Marc a passar uns dies a Cavallers.
De vies pendents i il·lusions en teníem moltes i variades. Vam decidir començar per l'Esperó de Mordor, a la paret de l'Estany de Travessany.

Es tracta d'una via de 200m, de fissura, poc equipada. Nosaltres vam agafar el joc de tascons, els àliens i els friends fins el C4, repetint per partida doble el C1 i el C2 i per patida triple el C3 (donat que de 4 sols en teníem un), i un bon grapat de cintes exprés (18?).

L'aproximació és força entretinguda. Nosaltres vam sortir del nostre campament base (el pàrquing 3 de la presa, per variar) i ens vam enfilar seguint les fites i pals grocs que ens condueixen cap al refugi de Ventosa i Calvell (fins aquí una excursió preciosa). Teòricament ens havíem de desviar a l'esquerra a mig camí per tal d'anar cap els Estanys de Tumeneja directament, però quan ens en vam adonar ja érem gairebé al refugi. Just abans d'arribar-hi trobem un corriol que va cap a l'esquerra. L'agafem i ens anem enfilant (en diagonal a l'esquerra) cap el que ens sembla el circ de l'estany. Després d'una hora i mitja d'haver iniciat la nostra excursió ens adonem que hem arribat a l'Estany de baix... bufa... seguim pujant i finalment ja veiem l'estany de dalt, el de l'Esperó de Mordor, a la nostra esquerra. Segons la guia d'en Soldevila cal resseguir-lo per l'esquerra, però per nosaltres significaria retrocedir, així que decidim fer-ho per la dreta. Barrufa!!! Quin pujar i baixaaar!!!
Finalment arribem a peu de via després d'unes dues hores o més de caminar, amb un sol de justícia (tot i haver-nos llevat a les 5h), el cel blau, suats i acalorats... ens mirem la via, respirem la temperatura i ... mirem l'estany... mmmm... que tal un bany? Je, je... Sí senyors! Deixem el material a peu de via i baixem a fer una bona capbuçada tot aprofitant de gaudir de la mútua companyia enmig de la soletat que ens envolta...

Tornem a peu de via refets de cos i esperit i ens mirem el primer llarg...

LL1: (20m, V+) Una fissura preciosa... tan preciosa que a mi em va posar els pèls de punta sols pensar que començava jo... La fissura era força gran, i els camelots grans entraven a mansalva... però no portàvem el 4 repetit... vaig fer vàries passes d'aquestes d'ara poso el C3, ara recullo el C4 i el torno a posar més amunt... Els C3 se m'acaben i ja sols em queda l'opció d'anar corrent el C4... fins que de sobte veig que hauré de fer uns 5m sense poder corre'l (desapareix la fissura i no torna a aparèixer fins més a munt) i necessitaré tornar-lo a posar... però ja no el tindré... buaaahhhh!!! Quina por! Així que a mig llarg: Ei Marc, que no m'ho veig... que no em veig fent tants metres sense saber si després em podré assegurar... Així que... cap a baix!!! Em despenja del C4 i li deceixo el llarg... ara li toca a ell...

En Marc se'l treu sense problemes i sense el C4 repetit... no hi ha res com està fort de coco i tenir la mà trencada en les fissures... jo, si hi torno, ho faré amb el C4 repetit o tornaré a cedir el llarg!! En la R1 hi havia tres ponts de roca amb bagues força cutres... i ara mateix no recordo si en Marc la va reforçar... ell tampoc se'n recorda... quin parell de desmemoriats!

Ll2: (25m, V+) Com que no havia pogut fer el Ll1 al complert, vam decidir que ho tornés a intentar jo. Primerament et trobes unes passes de IV+ per després ja posar-te en fissura altra vegada.
Primerament bé... però quan la fissura es posa més dreta ja no m'ho veig clar... sort que els friends (aquesta vegada els petits-mitjans), els àliens i els tascons queden d'allò més ben posats!! Que sumats a dos friends que estan allí empotrats i abandonats, m'ajuden a fer uns magnífics passos d'A0 de la cinta! Arribo a la repissa i... Com? No hi ha res? Però teòricament la R2 hauria de ser aquí, que la llastra ja és del LL3... buaahhhh, no comencem!! A veure... a veure què tinc al budrier i què s'hi pot posar... brrrr... ara ho tinc tot gran... i l'única fissura gran és la del LL3... mmmm... doncs res, a fer uns passets més i a muntar la R2 a la fissura del Ll3 (vaig posar C2, C3 i C4). Ei Marc, tranqui, que ja m'espavilo!

Comença a pujar en Marc i sembla que el temps es gira... està plovent!! La Boira comença a ploriquejar... En Marc arriba a la R2 ja buscant com coi podem baixar d'allí... flanqueig a la dreta per anar a buscar un parabolt d'una altra via? Massa exposat per a qui vagi de segon (és a dir, jo!)... finalment en Marc munta una nova R per rapel·lar amb dos tascons. Buaahhh, Marc, això aguanta, oi? Tu ho veus clar, oi? Finalment rapel·lo jo primera amb reenviament a la meva R de Camelots grans (d'això se'n diu caballeria!!)... i els tascons aguanten. Després baixa en Marc sols dels tascons i... ja som els dos a terra altra vegada!! I ha parat de ploure... sembla que el dia es torna a obrir... malahurats ruxats d'estiu... Potser, si no ens haguéssim banyat... Però sabeu què us dic? Que jo no canvio aquell bany i aquell gaudir de la soletat amb companyia per la via... la via segueix allí, i hi tornarem... i potser ens tornem a banyar i després se'ns torna a posar a ploure... je, je... però haurem fet el que més ens venia de gust en aquell moment, sense presses, sense obligacions... tan sols gaudint de cada moment!

El Retorn el vam fer per la dreta de l'estany (amb la paret a la nostra esquena), intentant anar el més a prop possible de l'aigua. Arribats a l'altra punta, pugem el turonet de la dreta i ja comencem a veure fites. Aquesta vegada les anem seguint intentant anar en direcció cap a baix i a la dreta (per no haver de tornar fins a l'alçada del refugi), tot seguint el curs d'un rierol, fins que ja arribem al camí marcat del Ventosa. L'agafem direcció la presa i ... es fa interminable...

Ei Marc, demà farem alguna cosa d'aproximació curta, oi?

Una via on caldrà tornar-hi... per fer-la fins a dalt, per tornar-nos a banyar... o pel que sigui... mentre sigui amb bona companyia!

Boy Roca a l'Elefant, V/Ae

2008-08-04T09:15:00.000+02:00

Després de l'intent a la Fil·loxera, el meu fanatisme havia variat... no és que les ganes d'escalar haguessin desaparegut, però sí variat... de tot se n'aprèn... i hi ha èpoques de tot... i jo ara estic en una època de baixa forma... de baixa forma física i mental... però amb moltes ganes de somriure! Quan escalo sovint em marco un que altre objectiu... un dia potser és encadenar, l'altre potser arribar a fer cim, l'altre trobar el peu de via... sempre gaudir de la companyia... i ara el meu objectiu és somriure, somriure a la paret, somriure envoltada de natura... i compartir aquest somriure amb aquells qui m'acompanyen. I aquest diumenge l'he assolit!!

Ja fa molt temps que havíem de fer cordada amb en Kletterer i, no obstant havíem coincidit vàries vegades compartint cap de setmana, encara mai havíem aconseguit fer cordada. Finalment, dissabte, missatges ... què fas diumenge? Escales? On?... Donat el seu estat post-friky, havia quedat amb en Ramonet per anar a fer la Pirenaica a la Mòmia i la Boy Roca a l'Elefant. Em vaig mirar les ressenyes i quadraven amb el meu estat post-Fil·loxera, així que m'enxufo a la cordada.

La via ha estat reequipada per en Pere i podeu trobar la ressenya, aprox i descens aquí, així que no m'extendré pas repetint el que ja ha explicat en Pere de la millor manera. Tampoc m'entretindré a explicar els llargs... per què l'important i el millor de la via van ser els somriures (tot i que la roca és boníssima i la via preciosa), així que us en deixo uns quants...

Tan sols vam fer la Boy Roca... però vam compartir molts somriures, i vam assolir els nostres objectius!!! I a Santa Cecília, trobada improvitzada amb en Mohawk, en Jortx i la Gatta en l'última cervesa.

I ara, cap a Cavallers amb en Marc, a continuar amb el somriure!!

Fil·loxera a l'Aeri... recordem els somriures!

2008-07-26T19:59:00.001+02:00

GRÀCIES A TOTS!!

Centauros del Desierto a Montrebei

2008-07-22T21:11:00.000+02:00

Tot i haver començat les vacances l'1 de juliol, fins aquest dissabte no havíem pogut quedar amb en Marc per anar a fer via llarga (primer operació del meu pare, després la UCI i ingrés del meu germà, després el peque malalt... ) semblava que tot passés de cop i que no hi hagués manera de retrobar-me amb la tàpia. Però tot acaba passant, i per fi, el 19 de juliol em podria escapar. La via escollida... la veritat, tant em feia, mentre pogués escalar!! Així que va escollir en Marc. L'objectiu era l'Agulla del Forat, a Montrebei. I les dues vies possibles eren la Centauros del Desierto i la Cien Años de Soledad.

L'aproximació a l'Agulla del Forat es realitza deixant el cotxe al pàrquing del Congost de Montrebei del costat del Pont de Montañana. Des d'aquí agafarem el camí direcció al congost. Quan es divideix en dos, agafarem el dreta (si el cabal del riu és baix, com va ser el nostre cas) i, passat el pont penjat, seguint el camí cap el congost, al cap d'uns 15-20 minuts ja serem sota l'Agulla. Aquí trobarem un corriol que surt a mà esquerra amb una fita, que ens portarà al peu de via de la cara oest de l'Agulla (no gaire marcat).

Nosaltres decidim començar per la Centauros del Desierto, força menys equipada que la Cien Años de Soledad però aparentment més fàcil.

La Centauros del Desierto és una via de 115m, de 6b+ màxim/6a obligat, gairebé desequipada (un pont de roca a L1, un pont de roca a R1, un clau a L2, un espit a R2 i un parabolt i dos espits a R4 del cim). Nosaltres vam dur tascons, àliens (el semàfor més el negre i el blau), Camalot's (del 0.75 al 4, amb el vermell i el groc repetits), bagues vàries i 14 cintes exprés.

Ll1: (V+, 20m) Per trobar-lo, cal que ens situem cap a la dreta de l'Agulla, en un marcat díedre amb una heura a la dreta i tres ponts de roca al desplom de l'esquerra. El nostre s'inicia pel díedre,

(sento la qualitat de la foto... no sé què coi li passa a la càmara...je, je). Jo vaig sortir força acollonida... com sempre en els primers llargs... je, je... però a mesura que vaig anar posant material i veient que hi quedava bé i que en podia posar força, em vaig anar relaxant i disfrutant. El díedre no dura massa... (llàstima)... en seguida et trobes amb una sortida sorrenca que et porta a l'inici d'una preciosa xemeneia amb una fissura perfecte al costat, aquí ja cal muntar reunió. Jo ho vaig fer amb tres ponts de roca (en un ja hi havia un cordino).

I amb un plis ja tenia en Marc arribant a la R1...

Ll2: (6b+, 30m) Aquest llarg era pel Marc, fissura de baix a dalt, sense més equipament que un clau a la sortida final de la fissura...

Un disfrute de llarg, el millor de la via amb diferència!! Però sort que el vaig fer de segona... je, je... així en Marc el va poder disfrutar en lliure de primer i jo en lliure de segona (que de primera segur que hauria tret l'estrep i pujat en artifo).
Tal i com diu la ressenya d'en Soldevila, millor guardar-se el C4 per la fissura fakir del final.

Ll3: (30m) Aquí tenia dues opcions: o tirar recte cap a la llastra i fer la placa de 6a o anar cap el díedre de l'esquerra de V+ que começa a l'arbre . Finalment vaig decidir que ja ho decidiria segons ho veiés (sí, je, je... quina gran decisió!). Vaig pujar uns dos metres recte a munt, fins a la llastra. A la placa no s'hi veia cap clau... però era compacta... però calia sobrepassar primer la llastra... Per arribar al díedre calia fer un pas aèri... i el díedre no es veia massa compacte... però tenia fissura on posar alguna cosa... Després d'una bona estona d'indecisió (primera posada a prova de la paciència d'en Marc... je, je... i us asseguro que en té moooolta!), em decideixo pel díedre. Em pujo a l'arbre sense miraments (mmm... que segura em sento fent el mico!!) i em planto en el diédre. Realment no és massa compacte... i cal anar tastant la roca a cada pas (sí, tastava cada pas... je, je... ja us he dit que en Marc va tenir paciència) ... però els catxarrillos queden ben posats i en llocs segurs... així que segueixo a munt. Després em toca el flanqueig... continuant amb roca trencadota, però ara ataronjada... i ja gairebé sense material al budrier... barrufa... uns passos més i ja soc dins el forat de la R3. Arribo i cloc! Amb un cop de casc peto un tros del pont de roca... collons, i això és el pont de roca per fer la R3? No, jo no munto reunió només d'això ni boja...

Brrrr... merda, sols tinc dues bagues, l'àlien negre (mmm... quin bon rotllo, eh!) i la Daisy. Doncs res... a provar on hi va l'àlien negre (alguna cosa farà, no?) ... i... buaahhh, o no hi cap, o es surt o trenca la roca... brrr... (tic-tac, tic-tac... i en Marc esperant...). Vale nena, l'àlien negre descartat... a veure on pots posar l'altra baga... mmm... per fí, un altre pont de roca!! I es veu més segur... guai, posaré una baga en cadascun i els empalmaré amb la Daisy per si les mosques.

Ll4: (V/6a, 40m) Per fer aquest llarg atravessem l'agulla pel forat. És a dir, que aquest llarg es troba a la cara est. S'inicia amb un flanqueig a la dreta (mirant la paret des de la cara est), per després, amb un passet una mica estrany, seguir en diagonal a la dreta i cap a munt al cim. En Marc iniciant el llarg:
El descens es realitza amb dos ràpels des del cim, per la seva cara oest. Nosaltres vam voler muntar la R del mig del ràpel en la R3 de la Cien Años de Soledad per així veure la via i ... vam pillar de valent!! Se'ns van enganxar les cordes de mala manera... vaig sentir en Marc dir "Verge Santa" no sé quantes vegades... i que tallava la corda unes quantes vegades més... je, je... i la paciència? Je, je... crec que ja l'hi havia gastat tota en el tercer llarg... je, je... Finalment, amb un moviment subtil que vaig aprendre d'ell mateix en la Laura, la desenganxo i... buahhh... ara se'ns enganxa més a baix!! Més "Verges Santes" i amenaces de tallar la corda... je, je... ens cremem les mans... provem prusiks... i finalment, amb una estrebada d'en Marc, arrenquem les cordes amb bolo inclòs! (és a dir... que millor que rapel·leu per on toca... je, je).

Per fi arribem a peu de via. Abraçades i llepades a la boira... aigua fresqueta i cigarret... què fem? Va, esperem una mica que baixi el sol i ens posem a l'altra... si homeeee!! Je, je... la nostra decisió no va durar ferma més de 20 minuts!! El sol tocava de ple a la paret, estàvem cansats (ell havia sortit de guàrdia a les 7h del matí i jo em posava al llit a les 2.30h de la matinada), l'endemà jo havia quedat per anar a la Nord de Montserrat i dilluns hi tornàvem els dos... i què collons, que la paret no es mou de lloc!!

Així doncs, vam anar a fer la caminadeta del Congost (que jo encara no havia vist!!),

... banyadeta al riu, braves i olives a Àger i cap a casa!!

Cavallers 2a part: Laura, 235m, 6b+/6c (6a oblig)

2008-06-26T21:27:00.000+02:00

A aquesta via sí que li tenia ganes de debò! Ja l'havia intentada una vegada, però, tal i com vaig piar al centrecac aleshores (quins temps aquells... mmmm... quins bons records les meves primeres escalades...), ens vam baixar a la R2... després del que havíem patit en el 6b del O.W no ens veiem fent el 6c.

En aquests segon intent em tornava a estrenar amb company de cordada... aquesta vegada faria cordada amb en Marc M, el qual també s'havia hagut de baixar de la Laura (però per altres motius i de la R3), per tant, com l'altra vegada anava amb company més fort que jo... però ja havia après que això no m'assegura arribar a dalt! (ep, que aquesta vegada sí, eh!).

La Laura és una via semi-equipada amb parabolts situada al sector Durruti. Nosaltres vam agafar 16 cintes, els àliens, els tascons i els Camalot fins el 4, amb el número 2 repetit. Donat que el riu baixava molt fort, per aproximar-nos-hi vam anar fins a dalt de la presa, creuant-la per dalt fins a l'esquerra (tenint els pàrquings a la nostra esquena). Des d'allí vam agafar un corriol que ens va portar a les escales de mà de la presa. Vam baixar les primeres i, des d'allí, ja vam anar seguint el corriol que passa per sota les parets d'esportiva del sector. La via està situada a uns 100 metres abans d'arribar a la marcada canal per on va l'Aranya Griposa.

El repartiment dels llargs era evident... jo no volia (ni podia fer) el segon llarg en què tant vaig patir l'altra vegada, i a en Marc segur que li feia il·lusió... així que vaig començar jo.

Ll1: (V+, 30m) El llarg s'inicia amb un tram de III fins arribar a una placa on hi ha un parabolt. Tal i com vaig fer l'altra vegada, xapo el parabolt i me'n vaig cap a l'esquerra... dret a munt ho veig massa fi (però en Marc no, perquè després veig que ell puja recte). Així doncs, jo faig flanqueig a l'esquerra i una rampeta d'adherència cap a la dreta, i ja soc a la R, sota la primera fissura real de la via.

Ll2: (6b/6b+, 30m) Aquest s'inicia amb una fissura cap a l'esquerra que ens servirà per autoprotegir-nos amb algun alien i tascó i per posar-hi els dits mentre anem progressant amb els peus per la placa de l'equerra de la fissura.

Passat aquest primer tram ja et trobes amb la llastra que em va fer suar la cansalada l'altra vegada... així que m'hi poso i ja hi som!! Realment era tan xungo com recordava... bufa, quin agobio d'empotramenta!! Almenys aquesta vegada sols havia posat el peu al parabolt... perquè l'altra, les guarrades van ser vàries!!
Arribo a la R2 més que petada i em trobo en Marc amb un somriure d'orella a orella ... Ei Raquel, com ho veus? Si no t'ho veus clar, ja li tiro jo, que em fa il·lusió... Ara venia la sortida de desplom amb fissura de 6c (6b+ segons en Soldevila)... Ei Marc, doncs si a tu et fa il·lusió... endavant!! Je, je...

Ll3: (6c/6b+, 30m) A mi em va costar posar-me a la fissura... però agafant-me al C3 que havia posat en Marc m'hi vaig col·locar ben ràpid (je, je), després cap a munt en lliure, intentant repetir els passos d'en Marc i uaahhh, quina passada de fissurot!!! Quina disfrutada! I la sortida del desplomet... je, je... empotrament de genoll i el que calgués!! Després ve un tram de placa preciós i més fàcil.

Després d'aquest tram en Marc va muntar R per tal de poder veure'ns (per si tenia problemes), tal i com he marcat en la ressenya de dalt. I la veritat és que crec que és millor, doncs l'entrada del díedre del següent llarg té el seu passet... i més val tenir l'assegurador al costat.

Ll4: (6b/6b+, 40m) Aquí també va continuar en Marc... tal com he dit, iniciàvem el llarg amb un díedre que tenia una entrada força estranya... d'aquestes que et costa col·locar-t'hi i sentir-t'hi a gust.
Passat aquest díedre, arribes a la R3 real, on hi ha un arbre, i seguidament ve una placa assegurada amb paravolts (amb fissura a la dreta). Jo la vaig fer des de la dreta del tot des de l'inici, però en Marc va tirar recte a munt des de l'arbre (no hi ha res com estar fort...). Després un altre tram de díedre i ja som a la R4 situada a la feixa.

L5:(6a+/6a, 35m) Tot i que vam descansar un xic, jo no em vaig veure tirant-li jo... no es veia clar per on anava la via (una ressenya deia una cosa i una altra una altra... inconvenients de portar-ne dues...) i a mi m'acollonia embarcar-me, així que li va tirar altra vegada en Marc. Comença per una fissura que surt per la dreta de la R i que la continues fins situar-te sota el sostre.
Aquí va ser on vam dubtar (i curiosament, les ressenyes van volar -literalment- de la butxaca d'en Marc). En Marc va sortir cap a la dreta del sostre, però una vegada allà no ho va veure clar, així que va desgrimpar el sostre tot treient els camelot (collons... sort que no l'havia fet jo!) i va tirar cap a l'esquerra... i ara sí, passat el desplom ja et trobes un parabolt per iniciar la placa. I finalment un altre díedre.

Ll6: (III-V, 30m) Aquest és un llarg de tràmit, on sí que vaig tirar jo. Però és un llarg que no té massa res, de tràmit total. Una placa que jo diria que no ariba ni a V... però vés a saber, potser no la vaig fer per on tocava...

Ll7: (6a/6b+, 40m) I tornàvem a tenir davant una preciosa fissura a protegir... així que va continuar en Marc, que ho estava fent tot sobrat...
Després d'aquesta preciositat de fissura (on em va quedar clar que si hagués anat de primera hagués flipat amb la pila tot buscant quin catxarrillo m'entrava... doncs per treue'ls ja tenia els meus problemes...) venia un tram de superació com de blocs i finalment una sortida de placa.

I... ja havíem arribat a dalt!! Una via preciosa, contínua (excepte en els llargs que vaig tirar jo... je, je), de fissures perfectes, de desplomades, d'empotraments, de bavareses... mmm... una via de les de gustera!!

El descens el vam realitzar en ràpel per la mateixa via.

Vam fer de la R7 a la R6, de la R6 a la R4, de la R4 a la R3 nostra i... aquí se'ns van enganxar les cordes... així que en Marc va haver de repetir el quart llarg i desenganxar-les. Després, de la R3 nostra ja vam arribar a peu de via. Des d'aquí, en comptes de retornar per on havíem vingut, degut que anàvem acompanyats de la preciosa Boira (que ens havia estat esperant a peu de via com una senyora...)

Vam decidir no tornar per les escales i vam anar en direcció contrària, cap a la canal, per un camí poc marcat que ens portarà a la tartera. Aquí ja comencem a veure fites i, tot i seguint-les, arribem a la carretera.

En fi, una bona via i amb molt bona companyia... però que caldrà repetir quan estigui més forta per disfrutar les fissures de primera!! Tot arribarà... espero... i si no, a seguir somniant!!

Cavallers 1a part: Blues 235mts 6a+/6b (V+/6a oblig.)

2008-06-26T17:05:00.000+02:00

Aquest pont de Sant Joan ens hem juntat una bona colla a Cavallers... amics, amics d'amics, coneguts... Inicialment havíem quedat jo i la Lu... però ja se sap, quan deixes que la Lu ho digui a la gent... se'n lia una de bona!! I aleshores jo també ho vaig dir a més gent i... je, je... vaja, que el que no ens ha faltat aquest pont ha estat companyia!! I per cert, moooolt bona companyia!!

Jo portava vàries vies al cap, entre elles la Blues i la Pistacho de la quarta agulla de Comalestorres. Volia fer les dues el mateix dia, per allò d'estalviar-me l'aproximació... i als companys de cordada que s'hi van apuntar també els va semblar bé... però una cosa són les il·lusions i les altres la realitat: amb una n'hi havia prou!!

Així doncs, dissabte al matí la cordada de la Blues (Ciscu, Blai i Raquel) emprenia l'aproximació cap a Comalestorres. Nosaltres vam sortir del nostre campament base (pàrquing 3) direcció a la presa. La vam creuar i des d'allí vam agafar el corriol ben marcat que hi surt de forma evident. Pujada i més pujada... una hora i quart vam tardar a ser a peu de via!

Però no vam pujar sols!! També hi havia la cordada de la Pistacho (Oriol i Clara) i la de la Kalebala (Jordi i Marc M).

A nosaltres ens costar repartir els llargs... finalment vam decidim que comencés en Blai, continuar jo i després en Ciscu.

Ll1: (V+ 40m) Aquest és un llarg primerament de fissura vertical, d'aquests d'anar empotrant peus i mans a dins per després sortir amb un pas de placa. Tot i ser un V+, és un llarg que t'agafa en fred, d'aquests que si el fa el company millor... je, je... el va fer en Blai.

Ll2: (6a, 30m) Aquest s'inicia amb una entrada fàcil per una fissura fins arribar sota un desplomet que té un pas d'aquells per mirar-te'l. Jo me'l vaig mirar i remirar...

fins que em vaig haver de penjar!! Després, amb un pas de taló me'n vaig poder sortir. I finalment un tramet de placa fina i amb pocs metres ja ets a la R3.

Ll3: (IV, 30m). Aquest li va tocar a en Ciscu, comença amb un flanqueig a la dreta i continúa a munt per placa fins anar a buscar una fissura. Aquí la sortida de la R,

Ll4: (6a+/6b, 25m) Aquest, per mi, el llarg més guapo i difícil de la via. Es tracta d'un festival de fissures on cal anar auto-protegint-se tot i fent bavareses d'una fissura a una altra...

De segona el vaig disfrutar des del primer pas a l'últim... és un llarg que no et deixa descans... que no deixes de gaudir i de flipar ... una fissura, un altra... mmmm... quin plaer!!

Ll5: (6a/6b, 35m) Aquest el vaig gaudir d'una altra manera... je, je... em tocava de primera... així que, com comença a ser costum, vaig fer varis puja/baixa per recuperar material (la por de quedar-me sense res abans d'arribar a la R...)

Però quina gustera quan vaig poder posar el Camalot del 4!!

Arribats a la R5 jo ja estava més que congelada!! La meva inexperiència m'havia fet deixar el xubasquero a peu de via... (sí, ara ja ho he après, al Pirineu, encara que faci sol, cal que agafi roba d'abric!)... i el sol ja se n'havia anat i el vent bufava... ja no em notava els dits i els tembleques començaven a ser considerables.

Ll6: (6a, 30m) Aquest li tocava a en Ciscu, però no se'l veia amb masses ganes... jo estava congelada... total, que el va fer en Blai. La sortida és força cabroneta, es tracta d'un pas de placa per anar a agafar-te a la fissura i després superar el petit desplom per la seva esquerra. Després segueix la finura cap a munt (per placa) fins arribar de nou a una fissura que finalment nosaltres fem per l'esquerra (però no molt, que si no canvies de via!!). Finalment en Blai munta R i sortim els segons congelats. Abans d'arribar a la R6, et trobes una reunió des d'on hi ha un escape a la dreta.

Ens falta el Ll7, un díedre de V+ de 30m... estem congelats... Tirem per l'escape? Síííí!! Crec que cap component de la cordada en va dubtar!! Primerament anem tirant dos mentre l'altre assegura (no teníem massa clara la baixada), fins que veiem que el destrepe és òptim, ens desencordem i cap a baix, tot evitant la neu, on acabarem arribant a peu de via altra vegada.

I nosaltres volíem fer les dues vies? Je, je... està clar que no sempre els somnis es poden fer realitat... Ara tenim la Pistacho pendent... però Cavallers no es mourà de lloc!!

La Passage Pour l'Impossible, 175m 6b/Ae

2008-06-11T16:01:00.000+02:00

Ens llevem diumenge a l'àrea de descans que hi ha passat el segon túnel (en l'àrea del dia anterior es sentien massa els cotxes) i durant l'esmorzar continuem amb els riures que ens oferia la companyia i que no havien desaparegut des de les birres del dia anterior (va haver-hi qui hi va somniar i tot... je, je)... però tot i això la cordada de liantes decideix fer material i anar a la via... però abans una foto de record!
Quins somriures, eh!! Segur que en Gil també oferia un dels seus mentre tirava la foto!

Doncs això, que la cordada de liantes se'n va equipada (amb 20 cintes exprés, els àliens i els linkam's per si les mosques...) directes cap a la Passage Pour l'Impossible.

La Passage (vermell) és una via de 175m situada a la Roca del Diable, a Collegats. Està equipada amb espits i no obstant té un llarg de 6b, el màxim obligat és V+. Segons diuen, l'Ae del quart llarg deu rondar el 8a.

Jo ja l'havia intentat una vegada amb la cordada desorientada, però, tal i com diu el nom, no la vam trobar... ens vam equivocar i ens vam posar a l'Exceso. Així que aquesta vegada no em podia equivocar... almenys, no tornaria al peu de l'Exceso.

Per aproximar-nos-hi aniria bé deixar el cotxe al mateix lloc que l'hauríem d'haver deixat per anar a la Tànger. Nosaltres, com no, la vam liar altra vegada i vam deixar el cotxe on havíem dormit!! Quina mania que tenim aquesta cordada de no moure el cotxe i fer una passejadeta innecessària de bon matí... je, je... comença a ser un ritual!

Des de la boca del segon túnel, caldrà caminar direcció la Pobla i, just abans d'entrar al primer túnel, agafarem la carretera vella que va per fora ( a l'esquerra). Quan tinguem la Roca del Diable a la nostra esquerra caldrà estar atents perquè al cap de pocs metres trobarem el corriol que baixa cap al riu, on trobarem la tirolina per atravessar-lo (que s'inicia en un gran arbre).

Nosaltres no portàvem politja (total, sols l'havíem de passar dues vegades... el mateix que vaig pensar l'atra vegada amb la cordada desorientada...), així que vam passar amb mallons grans i mosquetó d'acer. Aquí la Lu passant la tirolina,

Una vegada atravessat el riu, cadrà anar cap a l'esquerra per un corriol (força fressat) fins que aquest es bifurca en dos. Nosaltres agafarem el de la dreta tot vorejant la rampa herbosa.

Nosaltres la vam liar, o més ben dit: la vaig liar! Sabia que resseguint la rampa herbosa, la primera via que havíem de trobar era la nostra... total que vaig veure un parell de parabolts i vaig indicar que ja hi érem (i elles confiant amb la meva orientació... je, je). La nostra via havia de ser d'espits però... jo que sé, potser l'havien reequipat! Je, je. I ens hi vam posar...
Repartir els llargs va ser tota una història... no hi havia manera de decidir-nos... vaja, que no els vam decidir!! Finalment comença la Clara amb el primer llarg de, teòricament, V+ i 6a.

El tram fins al primer parabolt ens el vam trobar força mullat... i les preses no eren massa de fiar. La Clara prova de continuar però no ho veu clar, així que em deceix a mi el llarg.
Aleshores començo jo amb el primer parabolt xapat i entenc la reacció de la Clara... collons, quin V+!! Progresso, i quan vaig a xapar el segon... brrr... no arribo! Desgrimpada (volar significava, com a mínim, menjar-me l'arbre del darrere) i... em penjo!! Buaaa, si això és un V+, com serà el 6b de dalt de tot que he dit que el faria jo? Surto agafada de la cinta per buscar un bon canto i poder xapar la següent... i em torno a penjar... Raquel, deus estar cansada d'ahir (comentari de la Lu)... Sí, espero que sigui això! Des d'aquí ja surto fins a una sabina on hi poso una baga, i de la sabina al següent parabolt... després baixo a treure la sabina (que sols em faltaria fregament!) asseient-me en la sabina, com comença ser habitual el mi...

Després, el tema comença a tirar enrere (estaré ja en el 6a?) però almenys trobo canto més bò, ja no em cauen goteres als ulls i la roca és compacte i bona. Un últim desplom i ja veig una R a la meva dreta (i parabolts a l'esquerra) ... flanquejo a la dreta i fiiuuuu, ja hi soc! Respiro, miro les vistes i... osti, què criden en Marc i en Genís? Estan a l'altra costat del riu fent-me senyals i sembla que em diuen alguna cosa important... uix, em sembla que no estic a la R adequada... de fet no he fet 30m com marcava el primer llarg... uaaaahhh, a veure si em tocarà continuar!! Però em fan senyals dient-me que no em mogui, que ja venen. Potser volen venir a fer la via?

Noooo!!! Venen a dir-nos que no estem a la Passage, que per sobre ens venen uns sostres de la hòstia (aquest nois són un SOL!!)... serà l'Exceso? Eps, aquesta no, que ja m'hi vaIg posar l'altra vegada!!

En Marc grimpa per la rampa herbosa de la dreta i... allí estan els espits! Ostres, però si els veig jo des de la R i tot!! Però on coi m'he fotut? Si us plau, que algú em digui que no és un V+ ni un 6a! Es veu que m'he fotut en la variant dura que han obert no fa masa i que empalma amb el llarg d'Ae (8a pels mega forts) de la Passage!!! ( 1er llarg ressenyat en verd). Així doncs, segons ens van dir els equipadors a posteriori, el llarg que havia començat la Clara i que a mi em va fer suar i patir de valent rondava el 7a+! (sí, i jo pensant-me que era un V+! Je, je... no diuen que el grau és orientatiu? Doncs això... je, je... que l'orientació no és el meu fort! Je, je)

Així que rapel·lo i anem les tres liantes a veure el peu de via real... mirem l'hora i... brrr... impossible! Apa, altra vegada a la tirolina!! I algunes amb problemes per pillar el cable de la tirolina amb el mosquetó ... sort que érem cordada femenina!! Je, e!
Anem a fer alguna de l'agulla del Gos? Sí, però primer anem als cotxes a refer material... i... allí ens quedem, xerrant, rient i menjant!! Així que, donades les ganes de xerrar, decidim anar a fer la birra directament... anem al Chiringuito... on finalment demanem plat per dinar i tot!! Je, je...és que l'entorn i la companyia s'ho valia!!
I tot i no haver-nos sortit el dia rodó en quan a l'escalada... mmm... quin cap de setmana!! Riures, riures i més somriures!! A vegades val la pena baixar-te d'una via...

I respecte la Passage... ara ja tinc clar el peu de via (sí, de debò!)... je, je... així que el proper cop que hi vagi segur la faré!! (si no plou, si ningú es fa mal, si no trobo cordades davant...).

Tànger a Collegats

2008-06-09T00:10:00.000+02:00

Aquest cap de setmana, per fi, si el temps m'ho permetia, aniria a fer via llarga. Com sempre, dubtant i fent i desfent plans fins l'últim moment. Reconec que solc liar-la bastant... però val a dir, que quan una lianta es junta per fer plans amb dues liantes del seu nivell, el resultat no té desperdici!! I qui eren les altres dues? Doncs la Lu i la Clara!! Ara no m'allargaré explicant com la vam liar per quedar... doncs podria fer-ne una sola novel·la còmica. Resumint, la Clara i jo arribàvem a la primera àrea de descans de Collegats (la que hi ha abans d'entar al primer túnel, venint de la Pobla de Segur) a les 2h de la matinada de divendres en dos cotxes diferents però una darrere l'altra. I el pàrquing a petar... buahhh, quanta gent!! Esperem que no vagin a fer la Tànger, que diuen que sempre està concorreguda!

Però en llevar-nos ens n'adonem que aquella multitut de furgonetes eren tots coneguts (o que acabaríem coneixent): L'Annalisa, en Marc, en Genís, en Gil, en Toti, i un parell de vascos amics de l'Annalisa, i amb qui compartiríem molts riures durant el cap de setmana. Així, que cap d'ells anirien a la Tánger, estaven massa forts!! Esmorzem amb un cel blau que feia dies que no veiem i ens acomiadem de la colla per anar a la Tànger.

La Tànger és una via de 350m situada a la Paret del Pessó, que s'inicia uns cinc metres a la dreta del díedre que forma aquesta paret amb l'Agulla del Gos. La roca és conglomerat i està equipada amb parabolts i algun clau. La guia del Soldevila (la de les 100 millors) aconsellava portar 14 cintes exprés més reunions. Nosaltres en vam agafar 15. El grau màxim obligat és V.

Ens repartim els llargs per tal que comenci jo i la Clara pugui fer el novè llarg, que quan havia fet la via li havia tocat de segona i ara li tenia ganes.

Per aproximar-nos a la Paret del Pessó cal deixar el cotxe abans d'entrar en el segon túnel que ens trobem venint de la Pobla i en direcció Sort (nosaltres la vam liar, i vam sortir des de l'àrea de descans on havíem dormit... ja ens van avisar... però va resultar que ens venia de gust passejar una mica... però potser no calia tant!!), quedant-nos la paret a la nostra esquerra (mirant cap a Sort). Aleshores caldrà caminar pel voral direcció la Pobla fins trobar un caminet ben marcat a l'altre costat de la carretera. Creuem i seguim aquest camí fins que es bifurca en dos. Nosaltres haurem d'agafar el que va a la dreta, i quan estiguem més o menys a la línia de la via, pujar a munt per algun dels corriols que ens hi menen.

Arribem a peu de via i aquesta és la imatge que es mostra davant nostra...

Ostres, sembla talment que estiguem a Riglos! Però... no estava moooolt ben equipada? Comencen els nervis... sí, ho estava, però de sis parabolts que es veien des de terra nosaltres sols n'havíem vist dos!! Serà que els nervis ens emboiren els ulls? La veritat és que jo no sabia pas com m'hi trobaria... ja feia quasi tres mesos que no anava a fer via llarga i, tot i que me'n moria de ganes, al mateix temps em feia por afrontar-me al fet que sabia que estava més fluixa i que era possible que no fos capaç de fer en lliure el que m'agradaria i que, per aquest motiu, no gaudís com calia. Així que, amb les meves paranoies personals (que no són poques) començo el primer llarg.

Ll1: (30m) És un llarg de bolos rigleros. S'inicia amb un IV+ per continuar amb un V de díedre i finalment un V de pas de boulder. Inicio el llarg ben cagada (com sempre!!), però a mesura que vaig pujant vaig sentint aquell gaudir...

Aquella pau tan agradable que sento quan, després d'unes primeres passes nerviosa, de sobte tot comença a fluir... torno a estar gaudint de la paret sense aquell pes inconscient que em taladrava a cau d'orella... mmm... quin gust!! Jo no sé si va ser per la meva paranoia interna o què, però vaig trobar que era un llarg mooolt disfruton, per arribar a la R amb un bon somriure!

Ll2: (25m) Aquest llarg continúa sent de bolos. Comença amb passos de V i finalitza amb passos de IV+. També molt disfruton... però aquí qui disfrutava era la Clara:

Ll3: (20m) I els bolos continuen!! És un llarg de 6a, primerament força vertical però amb grans bolos...

Passat aquest tram de la foto, va haver-hi un pas que se'm va creuar un xic... no sé, em vaig quedar mal posada, no trobava la manera de xapar. Total, que vaig haver de canviar el pas i no vaig poder xapar còmode fins que vaig tenir la xapa a l'alçada de la cintura. Després, ve un tram de passets més fins de placa per arribar a la R. La Clara també va trobar més difícil el pas de baix que no pas la placa.

Ll4: (35m) S'inicia amb un flanqueig a l'esquerra per anar a xapar el primer parabolt i després entrar en el díedre marcat que veiem sobre nostra (IV+ i IV). Finalitzat el díedre, cal fer un pas de V per superar una panxa i entrar a la R. Aquest pas me'l vaig haver de mirar bé...

Ll5: (45m) És un llarg molt disfruton! Ressegueix tot el díedre, de baix a dalt... primerament tumbat i que va guanyant vericalitat a mesura que avances... comences amb un IV+ on cal mirar-te la roca, passes a un V+ on la roca comença a millorar i finalitzes amb un díedre de 6b preciós!

LL6: (40m) Sortim del nínxol de la R5 per continuar per la dreta d'una fissura que en surt. Primerament tumbat de IV per després posar-se altra vegada dret (V) i tornar-se a tumbar a IV. Aquí la roca ja no és taronjosa com fins ara, sinó que agafa un color més grisós, més semblant al conglomerat de Montserrat. Aquí la Clara iniciant el tram de V:

Ll7: (40m) En aquest em va agafar el riure a mi sola... en la ressenya d'en Soldevila ja et posa que és un díedre de IV brut i trencat... però no m'imaginava que ho fos tant!! Surts gairebé caminant per sorreta cap a la dreta i et poses en el díedre... jo flipant... però que guarro que pot arribar a ser!! Sort que, tot i ser IV, els parabolts segueixen en abundancia i la por que hauria passat si no hagués estat equipat es va transformar en riures!!! Després continues un tram de III on les xapes van per la placa i el díedre es desmunta sol i ja arribes a la R7, on encara queden un parell o tres de metres de grimpada de II-III per entrar al bosc. Així que quan arriba la Clara a la R decidim que continui fins trobar un bon lloc per plegar cordes. I seguidament la caminadeta pel bosc en direcció al díedre evident de la via.

Ll8: (30m) S'inicia amb una fissura de V+ per després entrar en un díedre del mateix grau. La veritat és que aquest llarg a mi em va deixar força indiferent... no sé, potser ja no anava massa centrada... anava tirant a poc a poc, xerrant... vaja, que no estava massa per la labor!!

Ll9: (30m) I aquest és el llarg que volia tirar-li la Clara. S'inicia amb una fissura preciosa de V+, d'aquestes que són atlètiques però per disfrutar (donat el grau i les assegurances). Acabada la fissura et situes sobre una repissa. Des d'aquí cal superar un pas de 6a (dur, per ser 6a) i després una tirada de IV+ per arribar a la R. La Clara va fer la fissura deV+ disfrutant com no l'havia vist els llargs d'abans, ràpida, decidida. Arriba a la repissa i xapa el primer parabolt... segueix unes passes més a munt i xapa el segon amb l'exprés... intenta passar la corda però no ho veu clar... apropa la mà a la cinta, però no s'hi agafa, torna a intentar agafar la corda, torna a anar cap a la cinta... Quina lluita mental!! I jo donant i recuperant... finalment es decideix i comença a pillar corda per xapar... jo li dono i... flassss, vuelo al canto amb la corda per xapar a la mà! Clara, estàs bé? ... Sí però, hòstia quina ràbia!! Sí, la sort va ser que a l'estar donant-li corda va volar prou com per caure sota la repissa i no directament sobre ella! Així que torna a pujar fins a la repissa i... xapa la segona cinta... sí, de des d'allí mateix!! Després vam riure tot pensant que hagués pogut desgrimpar quan no va veure clar el pas i xapar des de la repissa i així encadenar el llarg (al segon parabolt no s'hi arriba, però una vegada tens posada la cinta sí), doncs al segon intent es va treure el pas com una campiona!

Ll10: (30m) Aquest és un altre díedre de IV amb una sortida final de III. No sé si és que el LL9 em va fer rebifar de cop o què, però aquest sí que el vaig disfrutar!! (i la veritat és que no recordo que fos tan diferent a l'altre que m'havia deixat indiferent... no sé).

A la R10 vam fer el mateix que en la R7. La Clara va seguir a munt un xic més per poder plegar les cordes còmodament.

Arribades al cim el dia ja no era el cel blau del matí, ara ja teníem un munt de núvols amenaçadors sobre nostra que no van tardar massa a deixar caure algunes gotes.

Per realitzar el descens cal seguir la cresta cap a la nostra esquerra (cap al sud) fins que trobarem fites que ens portaran cap a una ferrata de cables i cadenes, per on baixarem. La ferrata acaba quan arribem al coll, on hi ha les dues gran torres elèctriques. D'aquí ja surt un camí molt marcat que ens portarà a la bifurcació de l'aproximació on abans havíem tirat a la dreta (ara arribem pel que hem descartat a l'esquerra). I tot baixant, ens trobem la Lu, que ja ha arribat, i que no tan sols ens ve a buscar amb el seu cotxe, sinó que també ens porta els forros que havíem deixat a peu de via!!

Com que han començat a caure gotes, desestimem fer una altra via tal i com teníem pensat (per aprofitar que ara estávem la cordada de les liantes al complert)... el temps ens fa esperar a l'endemà... i la veritat és que el meu turmell ho agraeix!

I ... em sento feliç!! He pogut tornar a fer via llarga, i no obstant la fluixera s'ha notat (ja que realment vaig acabar més cansada que de costum), vaig poder fer tota la via en lliure, encadenar-la de baix a dalt, gaudir altra vegada de la roca i experimentar aquell sentiment que començava a creure que m'havia abandonat... mmmm... quin plaer!! La Tànger... una bona via llarga per realitzar un bon retorn!!

Després a fer les birretes de rigor amb molt bona companyia, on la Clara, entre el bon gust que li havia deixat l'escalada i que els riures que ens regalava la companyia s'ho mereixia, va decidir quedar-se i així poder fer la Passage Pour l'Impossible l'endemà les tres juntes! Però això ja serà tot un altre post... que cada novel·la té la seva part!!

Tornant als inicis...

2008-06-01T21:14:00.000+02:00

Quan el turmell semblava curat, em vaig veure a sobre l'examen del nivell D de català... així que la meva retrobada amb la paret hauria d'esperar. I el primer cap de setmana que per fí puc escalar (el passat), comença i acaba passat per aigua... brrrr!!!

Tot i això, el passat cap de setmana vaig anar a Malanyeu, a celebrar les obertures dels escaladors del Centre excursionista de Badalona. Sí, ja sé que a primer cop de vista no té res a veure amb mi... però si filem prim sí! A veure... La Clara i l'Oriol són d'aquest centre... la Lu és amiga d'ells... i jo amiga de la Lu... doncs això, que em vaig enxufar a un sopar (que va acabar essent dinar) a Malanyeu, amb la colla de Badalona (les Mòmies i el jovent).

Com ja he dit, havia de ser un sopar. El meu pla era el següent: jo sortia de l'examen oral dissabte al matí, me n'anava cap a Malanyeu i escalava on ells estiguessin, a la nit sopar i l'endemà a seguir escalant. Però ja vaig sortir d'Òdena amb pluja... i aquesta no em va abandonar en tot el viatge. Donat que no es podia escalar, es va adelantar el sopar per un dinar. El dinar va estar boníssim, i la gent de Badalona encantadora... i les Mòmies tots uns personatges a qui admirar. Total, que a les sis de la tarda, amb la panxa ben plena i algun que altre got de vi... ens vam adonar que ja no plovia... que feia estona que no plovia... i vam decidir anar cap a la paret.

Donat que feia dos mesos que no escalava... que tenia fred... que la paret no estava del tot seca... i que... i que res, que millor que em deixi d'excuses i que digui directament que vaig escalar de segona. Sols vam poder fer tres vies. Crec que eren dos 6a i un 6b. Tot i que ho vaig encadenar tot, dubto que hagués pogut anar de primera (tema coco) ... la qual cosa em va angoixar un xic, doncs pensava: nena, si amb parabolts i en esportiva no tires de primera... quan podràs anar a gaudir de la via llarga?

I tot i que el turmell se'n va ressentir, al vespre vam anar a la Patum de Berga... i quan tornàvem cap a Malanyeu per dormir a la furgo... els mossos... em tocarà bufar...Lu, tu creus que donaré positiu? i... 0,0!!! Crec que ni el mosso s'ho podia creure! Ara, que si haguessin fet bufar a la Lu... je, je... bé, que de "0,0" res de res!! I l'endemà ... bé, l'endemà no, que vam anar a dormir a les 4h de la matinada... així doncs, al cap d'unes hores, plovia a bots i barrals... Finalment, cap a les 10.30h decidim anar a fer un bon esmorzar i cap al boulder d'Igualada a petar el que no ens havíem petat a la paret.

I... ara anem a aquest cap de setmana (sí, je, je... el meu retorn és al complet... retornen les novel·les de la Raquel!!). Jo tenia al peque, així que l'única opció era esportiva, i dissabte, per què diumenge tenia compromisos familiars. Però a on? Després d'experimentar la meva fluidesa mental a la paret i la meva poca autoconfiança de l'anterior cap de setmana... calia anar a algun lloc conegut, algun sector on ja hagués anat de primera quan començava a escalar. Així que vaig proposar a la Lu i a l'Albert d'anar a Can Jorba. Recordava una placa on hi havia tres vies fàcils (bé, tres vies que recordava que marcaven de 6a més o menys i que jo les havia trobat més fàcils en aquell moment). I tant em vaig fiar de la meva bona memòria que no vaig agafar la guia de Montserrat Sud.

Així que arribem la Lu i jo amb els peques a Can Jorba central. En la placa ja hi havia una cordada de Sabadell fent les dues vies de la dreta, així que vam anar a la de més a l'esquerra. Els que coneixeu el sector ja deveu suposar què em va passar... la de més a la dreta era la Xapes Negres (V+), la següent La Fàcil (6a) i la de l'esquerra, on jo em posava, la que no posa el nom en la guia i marquen de 6a+... però jo no sabia... tan sols recordava que aquelles eren les fàcils. Total, que m'equipo i em decideixo a començar... collons Lu, sí que està lluny la primera xapa... pujo una mica i veig un espàrrec! Lu, has portat xapes recuperables? I els tascons?... I els linkam? I no, la Lu no havia portat res, jo tampoc i la cordada de Sabadell tampoc. I a mi que em comença a entrar el yuyu a quatre metres de terra... els de la cordada de Sabadell que em veuen apurada i s'apropen... fins i tot s'ofereixen a xapar-me la primera... collons Raquel, com t'has de veure!! Que no, que has de xapar-la tu!! Uns passets més i la xapo! Bufa... com va el coco!! I faig la resta de la via moooolt més lenta que de costum, mirant-me cada pas com si estigués fent jo que sé què... la cordada de Sabadell al costat... Com va?... Vaig fent, però em dóna la sensació que la roca rellisca, no em refio de cap peu, és com si la humitat hi estigués enganxada... Tranquil·la, que a mi em dóna la mateixa sensació, així que serà que realment està humida! No sé si mal de muchos consuelo de tontos (o com es digui...), però a mi em va ajudar, almenys a pensar que no m'havia trastocat del tot! Finalment, arribo a la R i encadeno... tot desitjant que l'Albert arribés quan abans i tirés ell de primer.

Després del meu espectacle, la Lu decideix fer-la de segona, i quan ja està arribant a la R arriba l'Albert amb la seva peque. L'Albert fa aquesta mateixa via com un llamp (ja no estava humida?) i tot baixant posa la cinta i passa la corda per la primera xapa de la Ladysue (6b). Arriba a baix i em diu que em toca a mi. Buaaah, Albert, que si en aquesta he passat por, imagina't en un 6b... Però l'Albert m'anima no sé com i acabo tirant de primera al 6b i al segon llarg (anavem amb corda de 80m). I... mmmm... gràcies Albert, quin disfrute... encadenada i sense passar tanta por!! No hi ha res com que els amics confiïn amb tu quan ni tu mateixa ho fas!! Je, je!!

Després munto La fàcil (6a), que els peques ja s'estan queixant que també volen escalar. Jo disfruto com una boja, i el meu peque també...
Bé, arribat a aquest punt va decidir que ja no volia pujar més... ni tampoc baixar... que les vistes eren molt boniques... que allí s'estava bé... Excuses! Je, je... Pujar més li feia por per l'alçada, i baixar encara l'espanta. Va acabar baixant arrossegant el cul per la paret... i més feliç que un xínxol! Va crear un nou model de descens, després la peque de l'Albert va voler fer el mateix.

La Lu ja se'n va i ens quedem l'Albert i jo. Ara ja estic gelada, i l'Albert proposa L'Hora Violeta (L1-V+ i L2-6b+). Jo aquesta mai l'havia feta fins dalt... i recordava que els companys que l'havien feta en aquell temps no paraven de volar en un punt de L2. Així que aquesta vegada decideixo deixar per l'Albert el goig de posar les cintes. Mentre ell la fa comencen a caure les primeres gotes... però la fa sense problemes. jo la començo ben acollonida... però mica en mica, tot i que els dits cada vegada van més cansats, em vaig relaxant. Fins que arribo al xapatge xungo del segon llarg... que per falta de confiança en la força dels meus dits decideixo xapar des del canto més bo i acolorit que tinc davant... la cinta! Em moro de ràbia d'haver-ho fet i deixo la cinta una vegada la corda està passada per, almenys, progressar en lliure. Quan arribo a la R l'Albert em felicita de la meva soltura... je, je... està clar que no ha vist l'elegància del xapatge... je, je... però tot i que el dimoniet que porto a dins em deia: Jua, no li diguis, que no t'ha vist... fes-te la longuis... je, je... El meu subconscient em diu que qui no pot ser sincera amb els altres mai no ho serà amb una mateixa, així que li explico la crua realitat: he xapat agafada d'una cinta!. Arribo a terra i decidim anar tirant cap al parc, que els nens ens ho han demanat i si tardem massa més acabarem fent aquaparc.

I durant la baixada les reflexions... per l'Abert ha estat un dia prou ben aprofitat (donat el pronòstic de la meteo), tot i que per ell no hem fet res de grau. I per mi... ha estat un dia genial!! He tornat a escalar i a disfrutar... el turmell i el genoll em fan mal... però... mmm... quina gustera que porto al cos... Sí, ja sé que sembla que no hagi fet res de l'altre món, però per mi he fet molt més del que m'esperava, he estat capaç de superar les meves pors... i cal reconèixer que ha estat gràcies als amics.

I de tornada, ja al cotxe... el meu fill em pregunta: mama, tornes a estar contenta, oi? Sí, el meu fill també s'havia adonat que últimament estava de mal humor... del que és capaç l'escalada!!

Tot i sense escalar...

2008-04-28T14:51:00.000+02:00

Com molts ja sabeu, l'últim dia festiu de setmana Santa (pels anoiencs, el dimarts), vaig tenir la "mala sort" de posar el peu en un forat dels carrers d'Alquézar i fer-me un esguinç de lligaments laterals externs del turmell, de III grau (no sé si es va tractar de mala sort, d'un avís de no sé què, d'un càstig o simplement de patositat...).

El fet és que porto des d'aleshores sense poder escalar... i que pel que sembla encara me'n queda força més... almenys per poder fer via llarga i tirar de primera.

Potser molta gent es deu preguntar: i què coi ha fet la Raquel tot aquest temps si no ha pogut escalar?? Doncs una barbaritat de coses!!

1- Participar a les Caramelles d'Òdena (el meu poble). Sense poder fer el ball de bastons... però almenys vaig poder cantar!
2- Avançar informes i valoracions urgents de la feina des de casa o amb algú que em portés.
3- Llegir-me tres llibres: "La paciència de l'Aranya", "El laberint de la felicitat", i a punt d'acabar "El Celler".
4- Anar a la festa de primavera de La Panxa del Bou.
5- Estudiar el nivell D de català, que l'exàmen és la maig.
6- Portar a escalar al meu fill (que, per cert, va tirar de primer per primera vegada... i va encadenar! Era un III... però donat que té 4 anys és tot un èxit!! I va encadenar la resta de les vies de segon, eren IV's). Però el millor de tot: quan va acabar la via de primer, em va dir: mama, de gran jo també vull ser escalador.
7- Anar a la festa del Porc de Moià.
8- Anar a la Rave de la Ferralla a Vilanova de Meià.
9- Acollir visites a casa d'amistats no escaladores.
10-Dinar amb els pares.
11- Veure al meu germà.
12- ...

Total, que si no fos per la lesió del turmell... Ara no coneixeria ni em coneixeria mig poble, hagués hagut de fer els informes per la nit i anar de cul a fer valoracions, tindria tres llibres més pendents a l'estanteria, no hagués conegut LA panxa del Bou ni la seva gent, aniria més peix del que ja vaig (sí, encara no es pot dir que vagi massa preparada) a l'examen del nivell D, el meu fill encara estaria jugant a peu de via sense sentir la crida de la paret, no hagués gaudit de la festa de Moià, ni de la Rave del Cargol, no hagués vist ni als amics/gues no escaladors/es, ni als meus pares ni al meu germà ... i jo em sentiria fatal!!

Així que... quina sort que m'hagi lesionat, no? Doncs potser no era mala sort...
Un avís? Sí, ja me n'he adonat que tenia unes quantes coses i persones abandonades... i que no tot a la vida és l'escalada... i que no puc gaudir de l'escalada si no tinc tota la resta de mi i del que m'envolta feliç!
Un càstig? Ara ja he après a gaudir de les alternatives a l'escalada... em mereixo un perdó, no?
Patositat? Sí, també...

I per què aquest post? Doncs... per què en 20 minuts tinc hora al metge... i em moro de ganes que em digui: Raquel, ja pots començar a entrenar!!

Tope Clasic, 275m. 6b+, A1 (V+ oblig)

2008-03-16T21:21:00.000+01:00

Avui diumenge he quedat amb la Laia per a fer via llarga. Des de la Colores que no havíem tornat a compartir cordada. Aquesta vegada la proposta era anar a Àger... i després de valorar diferents opcions de via ens decidim per la Tope Clasic. Una via pràcticament equipada amb parabolts i algun que altre clau i pont de roca (amb dos parabolts i una anella en totes les R's excepte en l'última). Nosaltres hem agafat 15 cintes exprés, els tascons, els àliens i els friends del 0.5, 0.75 i 1, però sols hem utilitzat 14 cintes i el camelot 1 (en dos llargs).

Una vegada arribats al poble d'Àger cal agafar la carretereta que surt de cementiri, direcció el coll d'Ares. Aquesta va pujant fins arribar a uns prats, on ja planeja més. Caldrà agafar una pista que surt passat els prats a la dreta i continuar-la, sense deixar-la, fins que comencem a passar per sota les parets. El cotxe el podem deixar al segon parquing que trobem a mà dreta del camí.

L'aproximació és curta però incòmoda. Des del cotxe, agafem qualsevol de les canals que surten de la pista i anem trampejant pel terreny fins que arribem a peu de via, on hi trobarem les inicials T.C.

Arribades a peu de via, la distribució dels llargs. Donat que cap de les dues tenia cap llarg clitxat ni per bé o ni per mal, ens ho fem a sorts (sempre amb la norma que, si un no pot, es baixa i li toca a l'altra). Toca que comenci la Laia.

L1: Te una entrada de III per després passar a ser IV. El primer que trobarem en aquest llarg serà un pont de roca, seguidament un clau i després ja apareixeran els parabolts (o el parabolt... ara no recordo).

L2: És un 6a de placa molt disfruton. Molt ben equipat i amb roca molt bona.

L3: És un díedre-fissura de V/V+ on hi trobes claus i algun parabolt. És d'aquest llargs que quan acabo li dic a la companya: Laia, sort que t'ha tocat a tu!! Je, je!!

L4: Aquest torna a ser un V/V+, però diferent que l'anterior, doncs primerament és de placa i després un petit sostret, cada pas compromès equipat amb parabolts, una bona disfrutada!! Je, je!! Jo no faig la reunió antiga (on hi trobem un buril i un espit), sinó que xapo un parabolt que està al costat (a uns 2m de la R4 antiga), i en uns 10m ja trobo la nostra R4, equipada ab parabolts.
L5: És un llarg de tràmit. Primer fas una placa de III i seguidament caminadeta amb tendència a la dreta.

L6: Aquest és el de 6b+/A0. Però que no us passi com a mi i us espereu tot un llarg equipat per fer amb A0, que després venen les sorpreses... je, je. El primer tram està ben equipat (però no pas per fer ni A0 ni Ae amb estreps), primerament amb flanqueig a la dreta, després un parell de passos de bavaresa preciosos i finalment una placa d'allò més compacte, fins que arribes a un curt diédre on els parabolts estan a 50cm (no exagero, estaven massa a prop i tot!!), on realment et trobes el 6b+. Tot i els meus dubtes de l'inici (donada la sorpresa inicial de la distancia dels parabolts), l'he pogut encadenar.

L7: Aquest s'inicia amb un tram d'A1 (un sostre amb dos parabolts i un clau, aquests sí, a una distància perfecte!! Je, je)). La Laia, que no portava els estreps, s'ha tret l'A1 amb un parell de bagues, i jo, que portava els estreps però anava de segona, he pogut arribar bé amb A0... eps, que li he oferts els meus, eh!!! Però la noia està forta!!).

Després ve la sortida amb lliure de V+, que la Laia l'ha trobat fàcil i jo no he degut trobar el canto bo... doncs he tornat a pensar... Laia, sort que t'ha tocat a tu!! Je, je!!

L8: Aquest sí que ha estat un llarg de tràmit... je, je... la ressenya marcava sortir per la dreta de la R, però jo ho veia més fàcil per l'esquerra... he pujat una mica i... res, per l'esquerra ho veig millor. Dues passes i... "jardincillo".... caminadeta... passeig de "duendecilla" entre els arbres i arribo al primer parabolt del L9. I la R8???? Miro ressenya... sembla que la marca més a la dreta... flanqueig en baixada en terreny muntanyós... res, no hi ha res... cap a munt altra vegada... ¿¿¿???? Doncs res, gendarme i sabina al cantoooo!!! Ja tinc R8, je, je!!

L9: Sinicia amb una placa lleugerament ramposa de V+ de pura adherència i saber-se col·locar. Seguidament tornen a sorgir les fissures horitzontals i, finalment, una placa de IV+.

Jo aquí he tingut una d'aquelles caigudes divertides que et fan sentir lleugerament (per ser suaus) ridícula... je, je... La placa d'adherència consisteix en posar el peu esquerre fent força contra una fissura, mentre que el dret fa la contraforça recolzant-lo en un "canelillo" (amb cames força obertes i braços també). Bé, doncs ja tenim la figura d'algú espaterrat a la roca... amb la cara ben a prop... i flisssss!! Em rellisca el peu del canelillo... resultat? Rasco tota la cara per la pedra i acabo caient sobre repisa... je, je... eps, que la Laia em portava ben assegurada, eh!! Que la caiguda ha estat pura elasticitat de la corda!! Llàstima no anar cordada de tres i una càmara... que ha estat d'aquelles per riure-se'n durant dies!! I, malaguanyada caiguda, per què ni la Laia m'ha vist i he hagut de riure sola fins que m'he retrobat amb ella a la R9 i última.

Arribades aquí, cal grimpar cap a munt per iniciar el descens. Arribades a dalt, caldrà anar a la dreta fins que trobarem una fita que ens indica la baixada (petita desgrimpada incial). I a partir d'aquí el camí ja és evident (bé, excepte l'últim tram, que tothom deu baixar per on vol, doncs hi ha traces per tot arreu... je, je... però totes et porten a la pista, que caldrà seguir en direcció al cotxe).

En fi, un bon dia, tant per la via com per la companyia!!

Conferència Edurne Pasabán (Igualada)

2008-03-12T20:58:00.000+01:00

Aquest divendres 14 de març, és a dir, demà passat, l'Edurne Pasabán realitzarà una conferència sobre les seves experiències alpinistes (repàs de les seva trajectòria com a esportista d'èlit i el K2) a Igualada, en motiu del 2n aniversari de "XAVI Material de Muntanya".

L'acte tindrà lloc a les 20h al Teatre Ateneu Igualadí (C/ de Sant Pau, 9).

L'entrada és gratuïta i, a més a més, al final de l'acte hi haurà un sorteig de diferents peces de roba Grifone, espònsor oficial de l'escaladora basca.

Si no ens veiem allà... bon cap de setmana a tothom!!

Camí de l'Alfons Baró

2008-02-18T22:21:00.000+01:00

Aquest dissabte havíem quedat amb la Lu per anar a escalar. Les propostes eren dues: La Postres de Músic o la El Camí de l’Alfons Baró. Finalment ens decidim per aquesta segona (quedarà la primera com a pendent), una via de 210m, equipada majoritàriament amb parabolts (algun pont de roca, algun clau i algun espit despistat).

La via està situada al Roc dels Collars (Canelles). Per arribar-hi cal agafar la carretera que va d’Oliana cap a la Seu d’Urgell i passat Coll de Nargó agafar el trencall a mà dreta direcció Perles, Alinyà i Sant Llorenç de Morunys. Al cap d'una estona caldrà tornar-nos a desviar, però ara a mà esquerra direcció Canelles. Seguim aquesta carretera fins que trobarem un desviament a mà esquerra (abans d’arribar al poble), que els primers 5m estan asfaltats i la resta no. Seguirem aquest camí fins que ens trobarem una balla, on deixarem el cotxe.

L’aproximació des del cotxe es realitza seguint el mateix camí de carro. Arribarem a una masia i seguirem pel mateix camí (passarem un dipòsit d'aigua, una furgoneta abandonada...), fins que trobem una bifurcació a mà esquerra (on hi ha una fita). Continuarem per aquesta bifurcació fins que el camí s’acaba i s’inicia un corriol ben marcat a mà dreta. Començarem a pujar fins que gairebé som al peu de la gran paret, on ens desviarem al corriol que va a l’esquerra, que ens portarà a un collet. Seguirem gairebé per peu de paret fins trobar la primera línia de parabolts, en una rampa de calcari excel•lent. (si continuéssim per peu de paret, al cap d’uns 100m trobaríem una altra línia de parabolts, els de la via Dioni).

Arribades a peu de via ens repartim els llargs. Jo faré els tres primers i la Lu els tres següents.

L1: Es tracta d’un V+ de placa ramposa i fineta, on ja vaig tenir els meus problemes. Els motius? Doncs encara no els tinc del tots clars... les opcions són moltes... la més evident és que em va agafar en fred, que encara no em refiava de l’adherència de la roca... però en vam sospesar moltes d’altres: que no tinc el V+ assolit però sí el 6a... je, je, que les assegurances no estaven a tocar i caure en rampa em fa molta por, que calia mirar ben bé per on fer el pas, que no em vaig refiar de l'adherència de la roca fins al segon llarg... no ho sé, però el que sí que tinc clar és que passats els primers quatre parabolts em vaig haver de mirar cada pas amb molt de respecte i carinyo, que el vaig fer mooolt lenta, que les veuetes se’m disparaven elles soles i... que després d'algun xapatge vaig cridar allò de uaaaahhhh, Lu, quina por acabo de passar!! Je, je!!! De totes maneres, el llarg és preciós, i a la meva manera el vaig disfrutar. Aquí, la Lu disfrutant-lo:

L2: És un llarg de 6a. Donat que en el V+ no havia pas anat solta, tenia els meus dubtes de com m’aniria el 6a... però inexplicablement (o no... je, je) vaig fer-lo molt més segura, molt més ràpida, i sense veuetes xungues (les pobres es van esgotar en el primer llarg i ja no van tornar a xerrar en tota la via!!! Je, je... iujuuuuu!!). Es tracta d’un llarg de passos fins, però verticals, on els peus ja no són tant d’adherència, sinó de presa petita, i on les assegurances són més pròximes. Serà que no em va l’adherència? O potser que tinc el coco de vacances? Je, je!! A que es veu una placa preciosa? És que ho era!!

L3: Aquest és el de 6b, i amb flanqueig! La Lu m’havia dit que en Joan havia caigut, però que l’havia fet. Quan ja portava dos parabolts xapats, li pregunto: Ei Lu, on és que va caure en Joan? Mmmm... t’ho dic ara? Sí, sí... Raquel, crec que va caure a prop de la reunió... Vaja, potser millor que hagués tardat un xic en preguntar... je, je...faig un parell de passos més o tres i ... flissss, relliscada del peu!! Però increïble, la magnífica adherència de la roca em frena abans que la corda! Buuaaahhh, Lu, pels pèls!! Je, je... Seguidament comença el flanqueig diagonal. Es tracta d’una combinació de passos fins, passos amb bona presa i passos amb nyapetes, força obligats. Per tal que no ho fossin tant, i que en cas de caiguda de la Lu, el pèndol no fos tant exagerat, fet el pas, vaig tornar enrere a posar l’àlien blau (que en Joan ens havia aconsellat de portar precisament per aquest llarg... gràcies!!). Finalitzat el flanqueig, fem alguns passos a munt fins arribar a una corda fixa, que ens dirigirà a la R3, on arribo més que contenta de la disfrutada i de l’encadenament tot i la relliscada i els desgrimpaments.

L4: Ara ja li toca a la Lu. S’estrena amb un V no massa evident i amb poques assegurances. S’inicia amb un flanqueig a la dreta i seguidament segueix un díedre evident. Però arribats aquí tenim el dubte de si continuar pel díedre (on hi havia un pas de desplom que no semblava V) o flanquejar a la dreta. Finalment, la Lu flanqueja a la dreta i després puja per un tram de roca dubtosa, i seguidament ja troba la R4 (de dos parabolts que disten força). Crec que va ser en aquest tram que va posar un linkam (el petit, em sembla).

L5: Aquest era un V+. Mirat des de baix no ho sembla pas un V+, doncs és un díedre on la paret de l’esquerra tendeix a tirar enrere. Hi ha moments de dubte, però finalment la Lu s’hi posa i fa el llarg de primera com una campiona. El primer tram de díedre està molt ben assegurat, però finalitzat el díedre (preciós, per cert!), caldrà realitzar un flanqueig a la dreta on tornarem a posar a prova l’adherència dels nostres peus de gat.

L6: És un llarg de V que inicialment segueix una fissura, fins arribats a un replanet on caldrà flanquejar lleugerament a la dreta per a realitzar un pas fi de placa. Seguidament canviem a tendència a l’esquerra per anar a agafar una gran fissura diagonal de molt bona presa de mà. Uns passos més de placa i ja arribem a la R6 i última. Aquí, la Lu en el replanet:

Per a realitzar el descens, des de la R6 cal carenejar/crestejar una mica a la dreta (en el sentit de pujada, com mirant la paret), fins que ja tenim camí per arribar al cim. Des d’aquí, seguirem la carena cap a l‘esquerra (en el sentit de la marxa), per anar a buscar els ràpels de la via Dioni. Les instal•lacions del primer ràpel estan situades en un collet. És a dir, que si passem el collet i comencem a pujar és que ens hem passat. Però està ben indicat amb una fita i amb un passamans. Fem un primer ràpel de 30m,
i arribem a un altre collet (amb R de la Dioni). D’aquí surt un camí ben marcat cap a baix i a l’esquerra (d’esquena a la paret), que ens portarà a un passamans i a la instal•lació de ràpel (una altra R de la Dioni). Farem un primer ràpel de 50m (força fressat i incòmode) i un segon de 60m, que ens portarà fins al terra. Des d’aquí, seguir el corriol evident (cap a l’esquerra d’esquena a la paret) fins que ja arribarem al camí que hem fet de pujada.

En fi, ha estat una bona escalada... per la companyia, per l’indret (solitari i acollidor) i per la qualitat de la roca, que ha estat excel•lent (exceptuant l’últim tram de L4). Des de baix no sembla pas que allí dalt hi hagi una línia tant bonica i contínua. Una bona sorpresa que et deixa amb molt bon gust de boca!!

Vivències en la Sol de Mitjanit

2008-02-07T22:40:00.000+01:00

Com ja heu pogut veure en el blog dels Kutres, en el del Pescador d'Estels i en el d'en Gatsaule, aquest diumenge vam anar a fer la primera repetició en romeria a la Via Sol de Mitjanit. Inicialment havia pensat no fer-ne la piada, doncs ja érem prous bloggers com per poder llegir referències de la via. Però he estat pensant i... què carai!! Si sempre escric les meves vivències de vies que dec estar fent la mil•lèsima repetició... amb més motiu haig de fer aquesta, que vivències no en van faltar!!

Així que, si voleu detalls de la via, aneu directament als blogs anteriorment esmentats... que de ben segur us anirà millor per repetir la via, jo tan sols explicaré les meves vivències d’aquell dia.

Donat el tute de Montrebei, em vaig llevar ben cansada, però contenta de pensar que me n’anava a fer una primera repetició (almenys en quan a cordada femenina) d’una via oberta per algú que coneixia... algú que precisament vaig conèixer el mateix vespre que finalitzaven la seva via... i sabeu què em va cridar l’atenció? El somriure que se’ls dibuixava a la cara. Era un somriure de plaer, d’il•lusió, de cansament... i quan parlaven de l’obertura... mmm... el somriure creixia!! Quina màgia això d’obrir una via... vaig pensar!! Per aquest motiu, quan em van comentar que anaven a fer la primera repetició, no vaig dubtar en apuntar-m’hi, hagués anat a Montrebei el dia anterior o hagués fet una marató, aquells somriures s’ho valien!!

Val a dir que, m’esperava una via més fàcil!! Je, je... bé, quan en Paca, l’Annalisa i l’Eva em deien: Ostres, i tu demà escalaràs?Has vist quina hora és? Jo els responia...Sí, és una via que em fa molta il•lusió, anem una colla a fer la primera repetició... a més, és fàcil, està assegurada amb expansions i el grau obligat és V. Innocent!! Je, je... això és el que vaig pensar jo a l’iniciar el primer llarg de la via!! Je, je!! Ostres tu... tela amb els V’ns de Montrebei... però tela també amb els V’ns d’en Llorenç i en Pere!! De debò, jo no sé si és que em va agafar en fred (però crec que aquest motiu comença a donar-se massa sovint en el meu cas, així que potser ja passa al nivell “excusa”... no sé, tinc els meus dubtes!!), si és que esperava trobar-me els espits a tocar o què, però us ben prometo que vaig tenir els meus dubtes en algun que altre pas... ho deia i la gent reia... però per què coi no em creuen? De debò, que no vaig anar sobrada ni moooolt menys!! Sort que després van canviar el grau d’aquell tram a V+, per què ja començava a pensar que el meu grau assolit era el IV+ (opció que encara no descarto!).

El segon llarg el va fer l’Antxi... tela la Kutre!! Però per què coi s’han posat aquest nom aquest parell? Com a parella són ideals, escalen de pm, repeteixen vies precioses... i ara, a sobre, un obre (i l’altra col•labora en l’obertura) una via genial on fins i tot pateixo!! Je, je... Total, que l’Antxi fa el segon llarg, amb una entradeta dubtosa (el dia que caigui la llastra ja li podeu canviar el grau!), seguida d’un passet d’adherència d’aquests que t’has de creure, després un descans de III, per tornar a agafar aire i fer una placa fina de V.

El tercer llarg el fa la Lu, amb un inici de IV- i després un tram de III per la feixa per arribar a la R3. I seguidament l’Ae, el quart llarg, que jo m’havia proposat intentar en lliure... je, je... si, si... mireu, no en tinc ni idea com s’intenta alliberar un Ae, però jo, quan em vaig veure intentant provar d’escalar un tram que sabia que mai ningú havia provat d’escalar, que no tenia ni idea de si estava provant un 6b o un 8a (sí, ni això no detecto a vista!! Je, je)... res, que em vaig acollonir... i vaig dir: sabeu què? Que jo xapo amb l’ajuda dels estreps i després torno al parabolt anterior i ho provo en lliure. I així ho vaig fer! I amb aquesta tàctica, em van sortir els passos de parabolt a parabolt (en lliure, però amb la crda per dalt), per això no crec que sigui més de 7a (la veritat, mai he provat res més elevat de 7a, així que per mi, el món del grau acaba aquí... je, je... així doncs no soc massa de fiar!), però si el vaig poder fer en lliure a trams, suposo que és el meu màxim (vaja, que espero que no sigui 6b+, per què aleshores potser millor que plegui! Je, je... no plegar mai, però sí abaixar el meu nivell d’exigència personal!!). Després ve un flanqueig de V on la dificultat està en creure’t que els peus aguantaran!! I aguanten!

I el cinquè llarg... nosaltres el vam fer pensant que es tractava d’un 6a... així que quan vaig veure que l’Antxi dubtava de fer A0 o no, la vaig estar animant des de la R4... però quan em va tocar tirar de segona... collons nens, que això no pot ser un 6a!! Je, je... quina manera de patir per no agafar-me a la cinta!! (ei, que els passos estan ben assegurats, eh!!). El complicat dels passos és que inicies la placa per un costat i després, quan se t’acaben les preses, cal que et passis a l’altre costat... i estant agafada de nyapetes, el tema no era fàcil!! Gràcies a Déu que finalment li han posat 6b!! Encara que sigui per aixecar la moral dels primers repetidors!! Després, sempre podrem dir allò de: no, és que com que ha passat tanta gent, la via s’ha netejat i s’han fet noves preses... je, je... però quan nosaltres la vam fer, allò era un senyor 6b!! Je, je!! Després, la cosa canvia i passa a ser el V+ i finalment el IV.

I el sisè i últim llarg el va fer la Lu. Teòricament és el Vè més disfruton de la via (per qualitat de la roca i distancia de les assegurances)... però... je, je...sempre hi ha un però!! La Lu havia fet tota la via amb un motxillot que tela!! En aquest llarg li vam dir que ja li pujaríem nosaltres (no va dir que sí a la primera però ho vam aconseguir!). Uaaahhhh, però com ha pogut escalar tota la via amb aquest pes que no fa més que tirar-te enrere? Ostres, estic convençuda que a la Lu li treus la motxilla i puja dos graus de cop!! Je, je... Bé, és que jo vaig flipar amb mi mateixa fent aquell V amb el pes, i a l’esquena.. i ella l’havia portat tooota la via!! Si és que aquesta gent està més forta del que es pensa!! Això sí, el llarg era preciós!!
I... l’arribada al cim!! Quin flipe! Realment cal fer la via per entendre la sensació d’arribada a dalt... val la pena arribar-hi, per signar al pot i per les vistes!!

I allí, amb aquelles vistes, és on ens vam estar fins que vam ser tots a dalt. Bé, quan arribava l’última cordada, la Lu i jo ja érem a la R6 per començar a muntar ràpels, que a mi em començava a entrar l’estrés d’arribar tard a casa (obligacions de mare!!). Així que, la cordada femenina Antxi, Lu i Raquel, vam començar a tirar en els ràpels, amb un total de quatre cordes lligades i una ja col•locada per tirar-li al primer ràpel fins a la R5. El nostre propòsit era anar muntant ràpels i esperar a tothom a la R3... però es feia tard i jo cada vegada veia més clar que el peque m’arribaria a casa abans que jo... així que vam haver de seguir tirant avall amb dues cordes (fet que segurament va fer retardar encara més la baixada amb ràpels de la resta... ho sentooooo!!!). Vaig arribar al cotxe, i amb cinc minuts ja calia encendre el frontal!!

Total, una via preciosa, un gran honor haver fet la primera repetició femenina, i al costat dels aperturistes... un dia i una escalada que m’ha fet canviar el meu punt de vista de les vies obertes per baix...sobretot, a gaudir-les diferent, a valorar molt més la feinada dels aperturistes, a escalar no pensant que estic escalant, sinó a adonar-me que estic repetint una il•lusió que algú, conegut o desconegut, algun dia va crear i de la qual ara tots en podem gaudir!!

Així que moltes gràcies a tots, als aperturistes de la Sol de Mitjanit i a tota la resta!!

Montrebei La Nuit

2008-02-07T14:08:00.000+01:00

Ja fa temps que volia anar a Motrebei, fins i tot alguna vegada hi havia hagut data, via i company/s de cordada, però sempre en passava alguna i acabava sense anar-hi... Montrebei se’m resistia!!
Jo sempre havia dit que em volia estrenar fent el Díedre Gris, no sé, és una línia que sempre m’ha agradat (potser per què es tracta d’un díedre de dalt a baix, fet que em dóna la confiança que perdre’m serà difícil), però la vida dóna les voltes que dóna, i el cap de setmana de la Redrum em vaig trobar a l’Annalisa al bar d’Àger. Feia temps que no ens veiem i feia temps que m’havia dit que m’acompanyaria a fer la Paul Lalueza. Ella ja l’havia fet tres vegades, però com que sabia a mi em feia molta il•lusió anar a Montrebei (i també molt de respecte)... doncs què millor que anar amb una persona que coneix la via i la zona com casa seva!!

Així doncs, aquest dissabte, l’Annalisa ens acompanyava a mi i a l’Eva a fer la Paul Lalueza. I dic “ens acompanyava” per què per l’Eva era la seva primera via llarga (telaaa la xica començar a Montrebei) i jo anava amb la idea que si no ho veia clar li demanaria que la tirés de primera tota ella (i sabia que ella no em diria que no).

Total, em llevo dissabte a les 8h del matí dins la furgo i m’adono que bufa vent fort... la furgo es mou i tot... serà normal això en el Prat? Em vesteixo i me’n vaig directe a la furgo de l’Annalisa a fer la pregunta... Doncs no, no és gens normal, això no és com Tarradets. Així que esmorzem amb la calma (però congelades) pensant opcions alternatives. Però al cap d’una estona ens truca en Paca i ens diu que a peu de via el vent minva... així que ... a la paret falta gent!!

L’aproximació és molt més curta i agradable del que m’esperava. Sortim pel camí que surt per la part alta del Prat cap a l’esquerra, i l’anem seguint (com vorejant la paret de Catalunya per sota) per un camí planer fins que en surt una feixa. Tirem per la feixa fins trobar un clau i una fletxa.

Jo estic més que congelada... ni l’aproximació ha escalfat motors... potser ja són les 10.30h del matí, però el sol encara no ha arribat a la paret... l’Annalisa em diu: li tires tu, no Raquel? Buaaahhhh... Ei Analisa, la veritat, estic congelada... si no et fa res... comences tu? I sort, per què entre que és el primer contacte amb la roca, que de tacte jo no en tenia i que el primer llarg te un passet de V+ per mirar-se’l... crec que si hagués començat jo hagués entrat a Motrebei amb al peu!!
L’Annalisa empalma els dos primers llargs, i veig que està disposada a continuar tirant de primera sense preguntar (doncs no seré jo que li trauré el plaer ... je, je... no les tenia totes). Així doncs, també fa el tercer llarg (mmmm... merda, aquest era fàcil, l’hagués pogut fer de primera... es tractava d’un díedre de molt ben assegurar... mmm, però de segona també el gaudeixo!!)

L'Annalisa li tira al quart llarg... buaaahh, una entrada de placa per continuar amb un flanqueig que tela marinera... li continua en el cinquè llarg... brrr... tela els V’ns de Montrebei... un díedre ben llimadet... i fa el sisè llarg, una travessia de II i... Ei Raquel, que jo ja estic cansadeta... li tires tu o què? Sí, sí, per suposat (sí, per suposat i ben acollonida!!). Tranquil•la, que hi ha un passet fi aquí a l’entrada però xaparàs un clau, després ja segueixes amb díedre de ben assegurar... Així doncs, m’estreno en aquest setè llarg, i ben acollonida... je, je...

Però passat el pas fi (que sense dubtar vaig tirar d’A0... je, je... sí, sí... era un V, ja ho sé, però vaig fer A0, i amb tot l’orgull i amb moooolta elegància!!) vaig començar a posar els catxarrillos i... mmmm... quina gustera això de poder posar tanta cosa com vulguis!!! (je, je... sí, crec que cada metre hi posava alguna cosa... je, je). I aleshores ja començo a cridar: Neneeeees, m’encanta Montrebeiiiiii!!!! I a gaudir, i a disfrutar... mmm... m’encanta aquesta sensació!! I després el vuitè llarg, el de 7a/A2, que també el vaig fer jo, directament amb l’estrep, per suposat... je, je... fins i tot vaig haver de sentir: Ei Raquel, que ara ja és per sortir amb lliure!! Sí, sí... mentre hi hagi claus jo els aprofito!!

I quan s’acaben els claus continues amb díedre de ben assegurar, fina arribar a un gran arbre on fer reunió. Jo ja estava en la meva salsa, disfrutant com una boja, així que el novè llarg també el vaig fer de primera (un altre díedre d’aquest que tant m’agraden). Però arribades a la R9, l’Annalisa comenta que anem molt lentes (serà per què una servidora no para de posar catxarrillos... je, je), i que ens tocarà fer l’últim llarg de nit! A mi no m’ho semblava pas... el sol encara era ben bé al mig... però sort que vaig fer més cas de l’Annalisa que de les meves intuïcions!! Així doncs, canviem caps de corda i segueix l’Annalisa amb el desè llarg.

L’onzè llarg és una xemeneia de 40m... de sobte, l’Eva em comenta: Eps Raquel, no queda molt poca corda?No tranqui, queden uns 20m, així que amb no res sentirem que diu reunió. Però no sentim res... sols un comentari de l’Annalisa dient que quasi no li queda material... i la corda segueix amunt... Annalisaaaaa, 15 metreeees!! Annalisaaaa 10 metreees, 5 metreees... Eva, haurem de sortir amb ensamble... saps què vol dir això? Que no pots caure, vale? Pilla’t on calgui, però no caiguis. Si ella cau no passa res, nosaltres pujarem a munt i ja està!! Annalisaaaa ensaaambleeee!!! Sortim acollonides ... i fins que arribem a la R12 no entenem què ha passat. L’Annalisa no ha trobat la R11 (i nosaltres tampoc l’hem vista... potser era una sabina que hi havia a mitja xemeneia?), així que ha empalmat el onzè llarg amb el dotzè llarg, els dos de 40 metres. I arribem a la R12 ja amb poques llums. Comença l’Annalisa el tretzè i últim llarg i a mig llarg ja ha de parar a posar-se el frontal. Per cert, Eva... has agafat el frontal? No, com que heu dit que vosaltres l’agafàveu... I de sobte sentim: Meeerdaaa!! Tot bé Annalisa? Nooo, se m’ha caigut el frontal! Per sort, amb paciència i un parell d’allò que anatòmicament no tenim les ties però que en sabem tenir... je, je... el recupera. Seguidament, jo em lligo el meu frontal amb un cordino (i sort, per què també se’m va caure). I per fi, al cap de mooolta estona sentim: Reunióóóó!!! Iujuuuuuu!!!! L’Eva i jo comencem a tirar, ben juntetes, amb la tècnica de: pujo fins on pugui parar i t’enfoco, arribes a mi i seguim tirant.

I ara torno a sentir: Meerdaaa! Ei, què passa Eva? Crec que se m’ha caigut una bamba... Li enfoco el cul i... no merda, porta les dues... m’enfoco el meu cul i... merda Eva, que és la meva... si us plau... intenta recuperar-la, que no em veig congelada com estic i fent el retorn al cotxe amb un peu de gat... sí, sí, tranqui, que jo ho intento... però... em puc penjar o què? Sí tranqui, que ara jo no anem amb ensamble! I per sort, i increïble, em recupera la bamba. Però al cap d’una estona...Nooo, se m’ha caigut alguna altra cosa... Ei Eva, pel soroll jo diria que és l’aigua... Iujuuuu, sí, per fi vaig amb menys pes!! Serà boja? Je, je... i ben contenta que estava!! Fins i tot em diu: saps què Raquel, crec que em mola molt això d’escalar de nit... és una experiència tope religiosa! Religiosa? El que vulguis menys religiosa!! Je, je... Arribem al cim, jo amb unes ganes boges de petonejar a l’Annalisa pel llarg que s’havia currat a les fosques... em pillo amb força a la sabina on havia muntat la R13 i... uaahhh, que això cedeix!!! I pensar que ens havíem estat penjant les tres d’allí!! Ni ha que tenim sort de la bona!! Finalment fem R13 les tres, batejant el dia com a Montrebei La Nuit!!

Per sort, l’Annalisa es coneixia el descens (sí, verificat, realment allò és com casa seva). Pel que jo vaig poder veure amb el frontal, cal anar a la dreta i anar pujant per un caminet de bon fer. Seguidament ve un tram més planer i després altra pujada, tot seguint les roderes de 4x4, fins que arribem a una gran fita (ara sí que hem fet cim), on caldrà agafar el camí de baixada per la canal tot seguint les petites fites i les pedres penjades als arbres, fins que arribarem al Prat (per la seva part més de la dreta, mirant la paret). On en Paca ens esperava amb els llums de la furgoneta oberts, que ens va servir de referència en tota la baixada.

Després, a polir-nos l’ampolla de mistela de l’Annalisa, a menjar pastís de xocolata, pinya amb pernil i pollastre arrebossat... uns bons riures i cap a les 2h al llit, que l’endemà calia anar a Oliana a fer la primera repetició de cordada femenina de la Sol de Mitjanit.

El retorn... a Àger!

2008-01-23T18:28:00.000+01:00

"Any nou vida nova", diuen! Doncs crec que, en el meu cas, la dita ha estat del tot encertada. Vaig finalitzar l'any atabalada amb tanta escalada... el fred, les veuetes xungues a la paret, la feinada del blog... el viure i pensar només amb i per escalar!!

Però ja se sap... s'acaba l'any i comencen les reflexions... i els propòsits per l'any entrant... no, no m'he proposat deixar de fumar (tant de bo!)... je, je... no, ni tampoc deixar d'escalar (això mai!!), simplement agafar-m'ho amb més calma tot plegat. Gaudir de l'escalada sense deixar de gaudir de la família, de les amistats no escaladores, de la feina (si, tinc la sort de poder gaudir-la)... I el dia te 24 hores... així que o aprenc a resumir (difícil) o hauré de deixar el blog en un segon terme de les meves prioritats... ja veurem.

Així doncs, després d'un mes sense escalar, sense entrenar, sense fanatisme... aquest cap de setmana havia quedat amb la Lu per anar a fer via llarga. Les meves intencions: gaudir de la paret (sense patir) i estrenar l'equipament nou de la meva kangoo. I ella em va proposar anar a Àger, a fer l'Esperó Badalona i la Redrum.

I quina va ser la meva sorpresa a l'adornar-me que les meves intencions s'havien quedat més que curtes!! Ja que no tant sols he gaudit de la paret com feia temps que no ho feia i he pogut estrenar el meu equipament... sinó que a més a més, les temperatures han estat ideals, l'entorn una preciositat i, el més important: la companyia!!! Finalment ens vam ajuntar una bona colla: La Lu, en Llorenç i l'Antxi, en Joan, en Carlos, en Marcel, en Pere i en Blai... i estic convençuda que part del meu bon retorn ha estat gràcies a ells!!

Ara no m'allagaré a explicar-vos les vies, doncs ja érem prous bloggers com per consultar-les. Així doncs, si voleu informació de l'Espero Badalona, consulteu a la Lux. Si us interesa més la Redrum, consulteu a la Lux, en Marcel, en Gatsaule, el Pescador d'Estrelles o al Der Kletterer. I si voleu fer El Tercer Hombre, mireu el blog dels Kutres, que de ben segur que, un o altre farà una bona piada de les vies!!

I aquí acaba el meu post... amb una posta de sol on el sol no s'amaga a l'horitzó sinó que s'endinsa dins la boira...

I amb un a reveure i fins aviat!!

Anaconda, 220m, 6c+ (V+ Oblig)

2007-12-19T12:25:00.001+01:00

Després de l’aventura de dissabte, a la cordada Choras Piengue encara li quedava humor per tornar a Vilanova diumenge (encara que a mi, el que no em quedava era masses forces). La via escollida... l’Anaconda de la Roca dels Arcs.
Ens llevem a les 7.30h, esmorzem al refu d’Òdena i cap a Vilanova. Deixem el cotxe estant a 2ºC, i a les 10h ja som a peu de via, amb solet però fresca.

L’aproximació és la mateixa que la de la Taca Romesco, però l’Anaconda comença un xic més a la dreta, just quan acaba la zona de roca marró, en una marcada fissura.

Arribats a peu de via, les palletes per a distribuir els llargs. La petita comença, la seguirà la mitjana i després la gran. La sort (o la mala sort) fa que comenci en piter, segueixi jo i després en Marc, alternant llargs.

LL1: Es tracta d’una fissura preciosa de 6b equipada amb tacs de fusta amb cordinos, on valorarem la nostra capacitat de realitzar la tècnica de bavaresa i la capacitat d’arrapament dels nostres gats.
En Piter a l’inici...

Tots tres vam provar de realitzar el llarg en lliure (doncs també es podria fer amb els estreps i tibant de cinta), però tots tres vam necessitar penjar-nos a reposar i/o fer algun que altre A0.
Finalitzada la fissura, caldrà realitzar un flanqueig a l’esquerra (comencen els flanquejos...)

La R1 està equipada amb un burilillo, així que en Piter la va reforçar amb un alien, un friends i un marlet.

LL2: S’inicia amb un pas de 6a de desplom, on per sobre del desplom hi trobarem un buril que queda força amagat. Jo vaig posar un àlien abans del xapatge del buril, i xapat el buril, me’l vaig endur, no fos cas que el trobés a faltar a mig llarg.
Aquí, sobrepassat el desplom...

Seguidament cal flanquejar a la dreta (per sota un altre sostret), on ni hi ha res fins que arribes a un petit díedre on hi ha un parell de claus. Jo volia posar-hi alguna cosa, però les fissures s’obrien de dins a fora i no hi havia res que m’hi quedés bé! Després de sobrepassar el petit pas de díedre, altra vegada flanqueig a la dreta, fins trobar un altre petit desplom, on hi trobarem un buril a sobre, que flanquejarem i no sobrepassarem.
Jo en aquest pas...

I seguim al el flanqueig... buahhh, a mi no em barrufen els flanquejos... i menys amb els seguros a can pixa... i menys encara si el que hi ha és força precari... i encara menys si els catxarros no hi queden de pm!! Estava ben acollonida... poso l’alien verd i no m’agrada... així que poso el groc i tampoc... brrrr... mira deixaré els dos, que alguna cosa faran... faig uns tres metres més i... m’agafa el pànic!!
En el moment de pànic...

Ei nois, que no ho veig clar, que estic acollonida!! Raquel, que està molt lluny la R? No, sols em queden uns 4 metres de flanqueig i una mica a munt... Però que és molt difícil? No Marc, però no puc, no em noto les mans... estic bloquejada... crec que desgrimpo! Ei Raquel, que ara desgrimpar és una liada de collons!! Tranqui, relaxat, mira-t’ho bé, que segur que pots. Buahhh, en ma vida havia tingut aquesta sensació... passar por n’he passat moltes vegades (més de les que voldria), però pànic com el que em va agafar en aquell moment mai! Com és possible que et passin tantes coses pel cap alhora? I no es tractava d’aquella veueta que a vegades sento de: nena, qui coi t’ha demanat que et fotis aquí? Nooo, era una veu que directament em deia: Raquel, avui te la fotràs, i aquesta vegada et faràs mal. Quin mal rotllo!! Finalment, donat que desgrimpar tot el llarg podia ser pitjor que tirar endavant, i gràcies a la tranquil•litat i paciència dels meus companys, tiro endavant i arribo a la R2, on hi ha dos burils amb una baga força nova i un maillon (no m’estranya que hi hagi gent que decideixi baixar-ne aquí!!). Jo reforço la R2 amb un friend, un àlien i un tascó (sí, encara tenia el pànic a dins).
En Piter en el primer flanqueig...

I en Marc superant el desplomet últim...

LL3: S’inicia amb un curt flanqueig a la dreta, per després tirar a munt en tram de V

Fins que trobarem un clau, des d’allí anar amb tendència a l’esquerra (passant per l’esquerra d’un desplomet), després seguim a munt en un tram de IV+ fins trobar un paravolt (que no és de la nostra via, però no hi ha cap cartell que digui “no xapar els de l’Anaconda”... així que el vam xapar). Arribats aquest paravolt, caldrà flanquejar per la rapissa a la dreta, on trobarem la R3, que és comuna amb la via “BArón Rampante”, on hi trobarem varis paravolts i burils.

LL4: És un llarg de flanqueig a la dreta per placa de IV+, que el va realitzar de primer en Piter.
La fotografia és del LL4 però tirada des de la R4, on es veu la cordada de la “Barón Rampante” en la R3 compartida.

LL5: Aquest em tocava a mi, però després del pànic que havia passat en l’anterior llarg tirant de primera... i que anant de segona amb tant de flanqueig tampoc m’havia pogut acabar de relaxar... finalment li va tirar en Marc. I sort, per què fet el llarg vaig veure clar que m’hagués entrat el pànic altra vegada. La sortida de la R4 en Marc tampoc la veia massa clara... finalment veiem que es tracta de flanquejar a la dreta i pujar per un díedre amb roca dolenta (on hi trobarem un clau), essent V. Finalitzat el díedre, ens trobarem amb un sostre que caldrà evitar-lo tot flanquejant a l’esquerra (hi trobarem dos burils, és el pas de 6a). Passat el sostre, torna a ser V, i en Marc tira a munt i no ho veu clar. Finalment desgrimpa i flanqueja força a l’esquerra, fins a un díedre o no s’hi pot posar res... segueix díedre a munt, després flanqueig a la dreta i trobem la R5, situada en una molt bona rapissa i arrecerada del vent. Crec recordar que a la R5 hi havia 2 burils.

LL6: La ressenya deia que es tractava d’un flanqueig a la dreta totalment horitzontal, sense cap assegurança, per després realitzar un pas finet de 6a per arribar al primer buril (que es trobava allunyat, amb perill de caiguda sobre rapissa), i després tot un llarg de 6c+ que superava un sostre i que estava equipat per fer amb Ae i/o A1e... Així doncs, com que jo no havia fet l’anterior, em pregunten si el vull fer jo. Buahhh, no sé... és que potser em torna a entrar el pànic... i no m’ha molat gens!! Va Raquel, que si no després t’agobiaràs per haver anat de segona... Bufa... no sé... Ei Raquel, prova-ho, que no ho veus clar, doncs retornes a la R, que tenim temps. Segur, no ho sap greu? Nooooo!
Així que començo el flanqueig...

Faig uns 3 metres ...veig que no puc posar res i... miro a veure on està el primer buril. Collons, jo aquí no tiro ni boja, que em mataré! Retorno cagant llets a la R5. Ei nois, ho sento, però no tinc collons, jo aquí em mato! Moments de indecisió a veure qui el faria...

Finalment decidim que en Marc. Li començo a passar tot el material i em pregunta: Raquel, on dius que està el primer buril? A prendre pel cul Marc, mira! A veure... collons Raquel, si n’hi ha un abans! A on? Veus aquell morro? Doncs un xic més amunt... Osti Marc, que encara n’hi ha un altre abans!! Total, que jo havia vist el tercer buril i no el primer!! Ei Raquel, que si no està tant lluny... li tires tu? Bufa, és que l’entradeta després del flanqueig te tela... Va, torna-ho a provar, i si no ho veus clar, tornes a la R. Raquel, no et diria que li tiressis si pensés que et pots matar! Segur? No us sap greu? Penseu que soc capaç d’haver de tornar altra vegada...Que sí, tranqui, tu prova-ho!
Em torna a passar el material i començo el flanqueig per segona vegada.
I en Marc diu: Ei Piter, jo ja l’he convençuda quan em tocava a mi, si torna a la R et tocarà a tu convèncer-la o tirar-li al llarg!!

Aquesta vegada faig directe el flanqueig (donat que ja sabia que no s’hi podia posar res) fins a la rapissa. Allí hi poso un alien que sembla que queda bé (que no m’evitaria la caiguda sobre la repissa però si una possible caiguda amb flanqueig incorporat). Començo a tirar a munt... buahhh, aquí dalt hi ha un forat de pitonatge que segur que m’hi cap alguna cosa...provo a cegues l’alien groc... sembla que s’hi queda (des d’aquí no veig res, i passo de pujar més amunt). El deixo, poso la cinta i el provo baixant a la rapissa. Guai, torno a munt, penjo l’estrep i d’aquí al primer buril. No, si ja dic jo que qui em diu freeky s’equivoca... i qui em diu valenta és que no em coneix!! Je, je!!
I ara de buril a buril (amb l’estrep)...

I ara ja ve el sostre... no hi ha burils, però hi ha claus...

Nois, moltes gràcies per insistir i tenir paciència, ara sí que estic disfrutant!!! Je je!!

Supero el sostre i ja veig la R6. Raquel, estàs segura que és la R?Je, je... no m’estranya que dubtin després de la que vaig liar ahir a la “Mi Primer Amor”. Síííí, segura, que hi ha quatre burils!! Ells no s’ho acaben de creure, em miren i miren la ressenya...

I finalment comença en Piter amb el flanqueig...

I després en Marc, que ho va intentant de provar en lliure i flipa amb el 6c+... i en Piter ja superant el desplom...

LL7: Aquest sí que li toca a en Piter. És un llarg de V molt disfruton, amb tendència a la dreta fins trobar un díedre on en piter hi posa tres friends. La sortida és una mica marrana, doncs ja et trobes amb terreny sorrenc i herbós.

LL8: El realitzem en Marc i jo venint directes del LL7. Es tracta d’una rampa de IV que ens portarà fins a la primera feixa. Seguidament puja en Piter (aquí no muntem reunió).

Després, seguim caminant per la feixa cap a l’esquerra . En Marc a tota llet tot buscant la sortida i en Piter i jo més enrere, on decidim fer ensamble de 10m ell i jo. Arribats tots tres a la segona feixa, ja podríem realitzar el descens tot seguint caminant per la feixa en direcció a la dreta (direcció al Pilar del Segre). Nosaltres ho fem així, però arribats al camí que baixa cap a la carretera per la vessant Nord-est de la Roca dels Arcs, decidim fer cim i baixar per la vessant oest (la que separa la Roca dels Arcs de la Roca Alta), doncs en Marc havia deixat roba a peu de via.

I arribem al cotxe glaçats altra vegada, ara estem a -2ºC... però avui no se’ns ha fet de nit!!

Tot i el pànic que em va agafar, trobo que és una via mooolt bonica, molt sinuosa i entretinguda, i ara que ja sé per on va i què m’hi trobaré, no em faria res repetir-la un dia de menys fred, doncs veig que les baixes temperatures, a més de deixar-me les mans insensibles em congelen el cervell!! Je, je!! Sí, ara ric, però quin mal moment que vaig passar... sort dels companys de cordada, que no tant sols van tenir mooolta paciència, sinó que a més a més van tenir la capacitat d’animar-me a seguir escalant tot i les meves pors... i amb un somriure!

Mi Primer Amor, 180m (6a/A2)

2007-12-17T12:06:00.000+01:00

Per fi he fet la meva primera via d'artifo!! Des de que vaig llegir la piada d'en Kletterer i que vaig anar a les jornades d'artificial que li tenia posat l'ull a sobre. La tenia emparaulada amb dos amics, però donat que era difícil poder coincidir tots tres i que aquest cap de setmana havia quedat amb en Marc i ell també la tenia al cap des de feia temps ... doncs vam decidir que dissabte aniríem a Vilanova de Meià, a fer la "Mi primer amor" al Pilar de Segre.

I decidida la via, calia aconseguir el material necessari per fer-la. Així que la setmana passada va tornar a ser una setmana de pidolar, de bricolatge (aquesta vegada construcció d'una guíndola... totalment necessària per a la R3) i de mássima vibrazzionne tot mirant piades, ressenyes i demanant informació al Pelut (que la va reequipar juntament amb l'Esther).
A mitja setmana, bones notícies, al nostre cap de setmana s'hi apunta en Piter!!! Així que la cordada "Choras Piengue" ataca de nou!!!! Je, je... i de quina manera... no sé pas si aquest parell d'homes seran capaços de tornar a fer cordada amb mi després del cap de setmana que els he donat a la paret... quina Santa paciència!!
Però anem a la via... que així podreu entendre què vull dir!

L'aproximació és mínima (iujuuu!!), doncs deixat el cotxe passat el pont, amb 5-10min com a molt, estàs al Pilar del Segre. Reconèixer el peu de via és facil, doncs la via recórrer la gran fissura diagonal que hi ha a l'esquerra del Pilar.

Nosaltres, en comptes d'entrar pel primer llarg de la via (un llarg de 12m de V+ i IV+ desequipat i trencadot), vam pujar per la feixeta que ens porta a la R1 de la via (tal i com ho he dibuixat en la fotografia de la ressenya de la via). Així doncs, anomenaré als llargs tal i com ho vam fer nosaltres.

Arribats a peu de via, decidim la repartició dels llargs. Aquesta vegada no vam fer palletes, doncs en Piter preferia no fer llargs d'artifo, jo em moria de ganes de fer el llarg del sostre d'A2 i a en Marc li era igual. Així que vam decidir que el primer el faria en Marc, el segon jo, el tercer en Marc i l'últim en Piter.

LL1: (6a- A1-IV) S'inicia amb una entrada de 6a que es pot realitzar en lliure, equipada amb cordinos en ponts de roca, en algun tac de fusta, sabina... on en Marc va posar un friend a l'entrada per estalviar-se una possible caiguda en la repissa abans de xapar el primer cordino. Un xic abans d'arribar a la primera sabina el lliure es complica, i en Marc treu els estreps i resol el pas. Però arribat a la sabina s'inicia la mássima vibrazionne per poder xapar un burilillo que queda un xic allunyat de la sabina. I xapat aquest, sortida de IV fins a la R1.
En Marc quan treu els estreps...

En Piter fent el tram de 6a en lliure...

I jo en el tram final de IV d'entrada a la R1

LL2: (A2/Ae) Aquest era el llarg que jo volia fer!! Així que, carregada amb el martell i tots els claus (i els friends, els àliens, els tascons, els tacs de fusta, els estreps...) preparada per començar a vibrar amb un somriure...

Sortint de la R1 hi ha el tram d'A2. S'hi veuen varis forats de pitonatges... però tots els veig massa grans i poc profunds... glups!! Si poso un clau, haurà de ser ben gran i no massa llarg... o potser un bong?... mmm... a veure què tal els aliens? Finalment poso el groc, el provo... sí, sí, això aguanta!! Doncs a pedalar i a buscar nous forats!!

Bufa, més forats grans i poc profunds... tornem a estar amb les mateixes... ara poso l'àlien verd i el provo...

Guai!! Si, sí, també aguanta!! Doncs un altre pedalada i... i ara què? Per aquí dalt hi ha un altre forat... buaaahh, què difícil és aguantar-se amb els estreps quan la paret tira enrera i has d'anar provant... bufa, i ara els àliens ja no hi van bé...

Ostres, mira que em falta ben poc per arribar al cordino de la sabina... Eps! I si poso un peu a la branca de la sabina... m'aguantarà?

Síííí!! Per fi he arribat la sabina!! Je, je... doncs ara, a aprofitar-la al màxim!!

Després un altre cordino... i ja comencen els paravolts! Je, je... sí, sí, i el sostre de debò!! Quin merder buscar el material quan tens el casc empotrat a un sostre!!

I seguidament anar fent metres amb els pedals, de paravolt del vuit a paravolt del vuit...

I més metres...

Fins que de sobte, em trobo amb un paravolt del 10 i un del 8 units per un cordino. Eps nois, deu ser això la R2? Raquel, creus que has fet 18 metres? Mmmm... doncs no ho sé... vist des d'aquí...

I què hi veus després? Doncs un forat amb una falca on es podria posar un clau, però després hi ha un marlet amb el cordino posat... i després un paravolt... Creieu que podria ser el tram d'A1 del LL3? La veritat és que la reunió no és que sigui còmode... però ja ens van dir que era en aquesta que calia la guíndola si no volíem que ens amputessin les cames... sembla que quadra... je, je... sí, sí, encara ric, per què vaig muntar aquí la R2... enmig de tot el sostre... és a dir, a poc més de mig llarg del LL2!!!!

Je, je... ens hauríeu d'haver vist als tres penjats allí... jo amb la guíndola que em va regalar en X-avi d'Igualada per què la provés, en Piter amb el resultat del meu bricolatge i en Marc intentant passar per entre mig de tot el material per tal de passar a l'altre costat de la R per poder tirar-li al següent llarg!!

Realment era per fotre'm amb el martell al cap... je, je...

Doncs la R2 no era pas aquí, sinó força metres més enllà!!
Però això no ha vam descobrir fins que en Marc va anar tirant i va arribar a la R2 de debò...

La R2 està situada en la següent sabina, i tot i que és ben penjada, no tens el sostre sobre el cap!!

Jo en aquest últim tram del LL2 ja anava ben marejada... no sé pas si era pel fet d'haver anat a dormir a les 3h de la matinada (sí... soparillo amb amics a Barcelona!), per falta d'alimentació, pel temps que portava penjada com un fuet tot gronxant-me en la guíndola o... la suma de tot plegat!! Però feia el llarg pensant: sort que el LL3 és pel Marc!!

Arribo a la R2 i en Marc em diu: Ei Raquel, haureu de tirar tu o en Piter, que si no serà un merder altra vegada, i no ens queden masses hores de llum! Buaaahh Marc, que en Piter ja ha dit que ell no vol fer llargs d'artifo, i ara toca un d'A1... ei Marc, que jo estic mooolt marejada!!

LL3:(A1-6a-V) I finalment, decidim que el farà en Marc (gràcies, gràcies i mil gràcies!!). Tots tres ja estem glaçats de fred, el sol està tapat pels núvols i l'airet és força contínuu... no obstant els somriures no desapareixen, les ganes d'arribar a dalt són més que les de fer fotografies o provar el llarg en lliure. En Marc el treu tot sense clavar (posant els Camelots fins al 4 i un parell d'àliens), havent de fer alguna petita sortida en lliure. Es tracta d'una preciosa fissura, inicialment més desplomada i amb passos més durs. A mi se'm va fer dur tot el llarg... vaig ser l'última en sortir de la R2, gelada, sense notar-me ni els dits de les mans i els peus, amb ja molt poca llum, amb el frontal dins la motxilla (sí, poc llesta, ja sé... je, je) ... marejada... petada... je, je... un desastreeee!!

Treia el material i el posava a qualsevol lloc, tot se m'enganxava... buaahhh, com desitjava arribar a les llumetes dels meus companys!! I tota la via carregant els claus, les falques i el martell... total, per passejar-los!! (je, je).

Finalment arribo a la R3 on li passo ràpid tot el material a en Piter que li toca sortir en el següent llarg sense més llum que la del frontal. Jo aprofito per agafar el meu frontal de la motxilla i escriure en el pot de piades... on fins i tot la mà em tremolava... així que vaig ser més breu que mai (je, je... no com ara... je, je), i amb una lletra de pre-escolar que feia riure!!

LL4:(6a-III-IV) En Piter fa el llarg de primer i després vaig jo (que no em feia ni mica de gràcia tornar-me a quedar sola al final de tot... je, je...) ... em penjo del friend que havia posat en Piter a la sortida de 6a amb els estreps i tot... i després sortideta en lliure on no noto ni si els peus toquen la paret o estan volant... (sort que en Marc em va guiant, per què amb les ombres del frontal no aconsegueixo veure'm els peus, que encara són sota el desplom), després la rampa de III (on flipo com ha tingut collons en Piter de tirar a munt, sense cap assegurança i a les fosques!) i finalment el passet de V, que amb aquestes condicions climatològiques i aquesta llum sembla no sé jo què!! I finalment a la R4 amb en Piter!! Per fi!!

La via te dos llargs més, que et porten al cim del Pilar del Segre, però no els sol fer ningú... i no seríem nosaltres precisament els que ho faríem, no? Je, je.

I després el descens... que és a l'esquerra (mirant la paret), baixant per la feixa, on tant en Marc com en Piter deien que s'hi veia una traça força marcada... jo sols feia que enfocar amb el frontal cap a la dreta i l'esquerra, per tenir clar on estava la paret i a on el penjat ... no fos cas que "mi primer amor" acabés per ser l'últim!!

I arribats al cotxe (a 0ºC), cap el bar Cirera a escalfar-nos, a riure i a recordar la preciositat de via que acabàvem de fer i la R que no haguéssim hagut de fer (je, je... bé, que jo no hagués hagut de fer!!)... i altra vagada cap el refu d'Òdena (és a dir, a casa meva), que la "Cordada Choras Piengue" encara tenia feina pendent per l'endemà!!

I quina via... aquesta sí que tinc ganes de repetir-la!! Però un dia amb més hores de llum i que el sol escalfi més!!

Zulú Demente 230m 7a/b

2007-12-08T17:08:00.000+01:00

Aquest pont de la Puríssima havíem dit amb en Roger d'anar a Riglos. Quines vies fer? Mentre ell ja ho tenia clar, jo encara no havia tingut temps per mirar-me ni una ressenya, fins que em va plantejar les seves... i vistes les ressenyes em vaig acollonir... molt grau, molt continuat i jo amb molt poca pila!! Tot i això, arribats dijous, vam anar a fer una de les que ell tenia al cap: la Zulú Demente de la Visera.

Ei Roger, que estic ben acollonida... Acollonida? Nooo Raquel, a encadenar i a vista!! Je, je... si homeeee, el meu objectiu avui és arribar a dalt!! Així doncs, cada component de la cordada amb el seu objectiu cap a peu de via.

L'aproximació no cal ni comentar-la... des del poble mateix ja es veuen dues línies de magnesi a la Visera, la de l'esquerra és la Fiesta del Bíceps i la de la dreta la Zulú Demente.

I arribats a peu de via... miro a munt... tot observant el desplom sense fi que m'esperava...

Buffff... Qui comença? Ens mirem la ressenya i decidim que primer tirarà en Roger, ja que així serà a ell qui li tocarà l'últim llarg de 7a/b.

L1: (6a/a+, 45m) Així doncs, comença en Roger...

Ell el fa sense problemes i encadenant. A mi, els desploms (panzas) m'agafen totalment per sorpresa i me'ls agafo directes per on em guia la corda... pringant en un parell de passos. Buuuaaaahhh i aquest és el llarg més fàcil de tota la via!!

L2: (6a/b, 45m) Surto de la R1 ben acollonida... i ja ben petada... però a mesura que vaig pujant me'n vaig adonant que no obstant els paravolts estan allunyats, estan situats on els necessito, i que entre panza i panza puc relaxar-me a respirar, reposar i estirar. Així que a mesura que avanço em relaxo més i gaudeixo més... no obstant la pila cada vegada es troba més a faltar! Arribo a la R2 i em trobo un dels components de la cordada del davant: Bufa, crec que hauré de fer més pila... Ei, no et queixis que ja he llegit quines vies fas... Quèèè? ... Sí, tu ets la Raquel del blog, oi? Glups! Sí, i tu qui ets? Jo soc en Marc! Aaah... i quin blog tens? No, jo no tinc blog. Ostres! no sabia que hi hagués tanta gent que mirés això dels blogs... (ja veig que realmet hauré d'anar en compte amb què coi hi escric... je, je). I al cap d'una estona arriba en Roger, tot xiulant i cantant. Quin disfrute de llarg, eh!!

L3: (6a/b, 25m) No obstant la cordada del davant (Marc i Fèlix) ha empalmat L3 i L4, nosaltres no ho veiem clar, doncs el L4 fa dos flanquejos importants, i donat que nosaltres anem amb una sola corda, decidim no empalmar per evitar el fregament.

A partir d'aquest llarg ja s'han acabat les "panzas", ara es tracta de desplom continuat. És ben bé com si estiguessis al boulder però en plena naturalesa i a metres i metres de terra, i amb metres i metres de boulder per dalt!! Realment una passada... tot i ser-hi ens semblava irreal... viure-ho per creure-s'ho!

L4: (6b, 30m) Ara ja no anava acollonida... però sí ben petada!! Je, je!! El llarg s'inicia amb un primer flanqueig a l'esquerra, per seguir tirant a munt, amb la tònica de passos de boulder... fins que de sobte, et trobes un pas fi (bé, no és que sigui fi, fi... però com que portes metres agafant-te a patates gegants... je, je... doncs un pas de patatones petites se't converteix en finura total)... així que em toca penjar-me a reposar. I mentre, com no, aprofito per fotografiar el llarg...

El tram que em quedava per arribar fins a la R4, on està en Fèlix (de la cordada del davant) que em va animant en cada pas...

I el tram del llarg que ja he fet des de la R3 on està en Roger desitjant que acabi de reposar...

Després del pas fi, pujo un xic més a munt i ja comença el flanqueig totalment lateral cap a la dreta, amb molt bona presa de mans i inicialment peus més fins. No obstant aquí tornava a haver-hi patates gegants per les mans, jo necessito tornar a reposar en el següent paravolt. I després, ja directa a la reunió!!

I després en Roger... en el pas fi,

I en el flanqueig,

On va complint amb el seu objectiu... encadenant i a vista!

L5: (6b, 45m) Aquest llarg segueix essent com els anteriors, però amb la diferència que ara ja portes la pila sota mínims i que són 45m de continuitat.

En la nova guia de Riglos (bé, nova no, l'última edició), posa que en aquest llarg hi ha una reunió intermitja (que és la que pensàvem fer amb en Roger per tal que jo fes un altre 6b i ell fes l'últim llarg de 7a/b), però va resultar que estava equivocat, doncs no hi ha tal opció. Així que va fer els 45m en Roger, encadenant i a vista. I jo... doncs amb varis reposos intermitjos, però en lliure i arribant a la R5 amb un somriure.

I en la R5, alguns aprofitant per a fer un repòs de veritat... je, je... en la petita cova...

I d'altres aprofitant per fer fotografies del desplom de la Visera amb el poble de Riglos a baix...

I del inici de la baixada del sol...

Tot i intentant recuperar pila de ves a saber on, per tenir forces per l'últim llarg de 7a/b. En principi, per error, em tocava a mi... però el meu objectiu era arribar a dalt, així que si li tirava jo de primera ho faria amb els estreps a la mà... i en Roger ho podia provar en lliure, ja havia encadenat la resta, així que... li vaig regalar el llarg!! Je, je!! (i com m'agrada fer regals que em convenen!! Je, je!!).

L6: (7a/b, 35m) S'inicia com els altres... desplom i patates gegants, però al cap d'uns 7m la cosa varia de cop, doncs et trobes amb un pas fi de desplom de ves a saber tu quin grau (jo ni idea, doncs arribada a aquest pas, al no veure ni una patata i amb la petadura que portava, vaig treure els estreps directament).
Aquí en Roger, mirant-se el pas...

I seguidament tonen a haver-hi patates (on jo vaig tornar a guardar els estreps)... fins arribats als últims 10m, on a més de desplomar, les patates tornen a desaparèixer... així que torno a terure els estreps i passo amb A0's ... que fins i tot això em costava... je, je... aquesta pilaaaa!!! A veure si m'esmero més al boulder!! Je, je!!

Aquí en Roger penjat en els últims metres (i la cordada d'en Marc i en Fèlix a la R6)... on llàstima que la foto sortís borrosa, doncs no sé si es pot apreciar com de lluny de la paret quedaves al penjar-te... desplomava més del que semblava!!

I arribats a la R6, cal grimpar una mica fins trobar una R amb anelles de SOS, que jo vaig passar de llarg i vaig seguir crestejant fins trobar un camí ben marcat que sortia a la dreta. Després en Roger, amb mil bucles de corda a la mà tot dient-me que hagués estat millor que fés reunió al SOS i sortir caminant els dos.

I el descens... no sé pas si és millor que el mireu en un altre blog... je, je... doncs tot i que els dos ja havíem baixat de la Visera en una altra ocasió, vam decidir baixar per la vessant del Fire (doncs l'altra vegada havíem baixat per la vessant de la dreta de la Visera i ens havien dit que l'altre baixada estava millor). Total, que seguint el camí que voreja la Visera per la seva dreta, arribes al coll. Aquí tens dues opcions, o baixar pel camí de la dreta o pel de l'esquerra (el de la vessant del Fire), que és la que nosaltres vam agafar. Però amb les ganes d'arribar a baix... (s'estava fent fosc i no portàvem frontal...)

Ens vam desviar massa abans (cal seguir pel coll, per un camí ben marcat, que et porta al coll del Fire i després segueix a baix) i vam acabar arribant a un penjat. Així que a tornar a pujar fins que vam trobar un camí que semblava més o menys bo (que no era l'encertat), que ens va portar fins a una canal, on hi havia un arbre amb una baga (no érem els primers que ens equivocàvem...), on vam fer un ràpel, després seguint per la canal fins trobar el camí bo, que ens portarà darrera del Pison. I després cap el Refugi de Riglos, inaugurat aquest setembre, on vam flipar amb les instal·lacions i les habitacions...

Sí, increïble!! La cara que se'ns va quedar als dos quan ens van preguntar si necessitàvem llençols!! Sí, sí, llençols nets, mantes, armari, vistes des de la finestra (sense cortines... important per aquells qui no poden dormir quan surt el sol!), dutxa amb aigua calenta que no s'acaba encara que s'hagi dutxat tothom abans que tu, calefacció, espai de cuina per aquells qui van de fugonet (el nostre cas) i menú per aquells que se'ls poden gastar menjant com senyors!! Ei, no és que en vulgui fer propaganda... però és que està mooolt bé!! I tot sols per 8 euros!! (si estàs federat). Per cert... si algú hi va... em podria donar el toque? És que m'hi vaig deixar roba (seguint la meva línia de despistada) ... i ja vindré a buscar-la on calgui de Catalunya!!

I l'endemà... volíem fer la Murciana, però el dia es va llevar molt tapat, amb molt fred, i amb previsió de pluja... així que finalment vam decidir d'anar a fer una via més curta i sense compromís, que ens permetés baixar en qualsevol moment i ser a terra amb pocs ràpels... I la via escollida va ser " todo tiene fin".

Todo Tiene Fin, 6b/c:

Aquesta via es troba a la zona de "Los Volaos", just a la paret del darrere (veieu-hi la fletxa),

Es tracta d'una via esportiva de 5 llargs (6a, 6b, 6a, 6b/c, 6b) equipada amb paravolts i xapes blanques i que discórrer per plaques i "panzas". Vaig començar jo, i sols amb el pas de placa inicial en vaig tenir prou per adonar-me que la pila gastada a la Zulú no s'havia pas recuperat. Segueixo a munt, i quan porto unes sis cintes posades no veig per on va la via (brrrr, falta d'experiència de lectura de la via!!)... veig magnesi, però no veig cap paravolt... i on veig magnesi no es veu fàcil... brrrr... ara soc a temps de desgrimpar, però si faig la següent panxa i no és per allà... brrrr... què faig...? Ei Roger, és que no sé si tirar a munt o baixar-me... Sí Raquel, són les dues opcions que tens, ni una més ni una menys... però decideix-te ja, que aquí fa fred!! Buuaaaahhhh, què faig!! No se si vaig estar 5, 10 ó 15 minuts allà parada mirant-me la paret com un estaquirot... però finalment, davant la meva petadura, la meva por a la incògnita i a les presses d'en Roger, decideixo desgrimpar i penjar-me de l'ultim paravolt per a què em baixi. (brrrr... bé, sempre hi ha una primera vegada, no?). Així que ara començarà en Roger, amb les primeres cintes posades però sense la cordaEn Roger em comenta que el pas de l'entrada tenia la seva dificultat i, arribat a on jo havia decidit abandonar... Raquel, però si hi havia un paravolt aquí! Buuaaaah, ja veig que avui ni la pila, ni la vista, ni el coco ni res de res... Doncs res, a tirar de segona tota la via i ja està. Però per què coi no soc capaç de gaudir de segona? Però si hi ha un munt de gent que ho fa i gaudeix tant o més que si anés de primer!! Brrrr, n'hauré d'aprendre... doncs no soc ni capaç d'explicar-vos la via... no sé si és per què al anar de segona premo el botó d'autòmata i m'anulo o què coi em passa, però el fet és que de la via sols recordo que es tractava d'anar superant "panzas", que era realment bonica i que tenia els passos ben assegurats.
Us penjo les fotos que vaig fer...
Aquesta crec que és del L2...

I aquesta segur que és del L5...

I, precisament, ho sé segur per què va ser un llarg que no faig fer. Per què? Doncs per què quan en Roger va aribar a la R5 (l'última), va veure una cortina de pluja que s'aproximava a nosaltres i que tindríem a sobre en qúestió de segons... així que va dir que era millor que baixéssim, si a mi no em sabia greu. Bfff, posats a fer, amb el gafe que porto avui, sols falta que tiri a munt i pringuem els dos sota la pluja!! Total, que baixem cagant llets (ràpels per la mateixa via, aprofitant les mateixes reunions, doncs portàvem corda de 70m, amb corda de 55m hi ha una reunió intermitja al L2) i arribem a baix i ... s'obra el cel!! No, si ja deia jo que avui tenia el gafe!! Però on és la cortina de pluja?

Arribats al bar ho veiem clar, hi ha cortines de pluja a dreta i esquerra, el dia no està com per posar-se a cap més via... I quines són les prediccions per dissabte? Pitjors que avui!! Què fem? Ens exposem a esperar-nos a demà per veure si podem fer la Murciana? O tirem milles cap a casa?

Donada la meva petadura, i que si l'endemà teníem la sort de poder posar-nos a la Murciana seria per fer-la a bon ritme i sense pausa... és a dir, que acabaria tirant de segona, decidim tornar cap a casa i deixar la Murciana per un altre dia, en el meu cas, un dia que la pugui fer sense presses i amb la pila fresca!!

I Riglos segueix allí... que quan hi vas no et deixa indiferent...

A mi m'ha ensenyat (o recordat) que encara em queda molt per aprendre... d'entre moooltes d'altres coses, em falta aprendre a llegir per on va la via, a gaudir encara que vagi de segona i a recordar que cal que entreni moooolt la pila!!!

Pràctiques d'artifo a l'Orgullós Oglala

2007-12-02T21:17:00.000+01:00

Aquest dissabte havíem quedat amb la Lux d'anar a fer alguna via per practicar l'artificial après en les jornades. Però quina? Vam demanar consell i ens van recomenar l'Encís Sublim de la Foradada (Montserrat). La via pintava molt bé, semblava ideal: tres llargs, amb un total de 60m, amb espits a les R's (d'on abandonant un mallon i una baga, podíem baixar sense problema), i forces claus en el sostre. Durant la setmana, vàries persones, inclosa qui ens l'havia recomenat (doncs ens l'havia recomenat sense saber que la volíem fer ara) ens van dir que no era època per anar a la foradada... molt poques hores de sol i en un punt on el corrent d'aire està assegurat!!

Tot i això, la Lux i jo, tossudes, vam començar a preparar el material que ens demanava la via... bufa, tota una setmana per aconseguir-lo!! La cordada de les pidolaires va anar demanant d'aquí i d'allà... i després la revisió als containers per trobar mobles vells de fusta bona per fer les falques... i divendres al vespre... trucada: Ei, què fem? Realment farà molt fred!! M'han comentat d'unes vies al Tossal de Mullapans, amb R's equipades amb paravolts... surten a la nova guia de la nord... mmmm.... sí, sí, guai!! Agafem tot el material que hem aconseguit i ens trobem a Monistrol a les 8.30h!!! Ok!!

I després de la trucada... taller de fusteria (la Lu) i de "inventos mil" (jo), cadascuna a casa seva!! La Lu serrant i jo aliquetant cable d'acer per fer-me un extractor de pitons, intentant passar una goma per dins una baga tubular per posar-la al martell (martell que m'havia tocat en el sorteig de les jornades i anava amb cinta plana simple) ... fent bagues i baguetes per escanyar els pitons... i a les 2h al llit!!!

Trobades a Monistrol, cafetó al bar, riures varis, i decisió de la via. Anirem a fer la Orgullós Oglala, oberta per en Joan Vidal al 2004, 120m de V+/A2.

Per l'aproximació nosaltres vam decidir fer l'opció de sortir de Monistrol i agafar la pista... que gràcies al mig 4x4 de la Lu (nena, res de mig, que és totaaal), vam arribar fins a l'estació elevadora d'aigües, d'on l'aproximació es reduia a 5-10 minuts!!

Comencem a caminar per peu de paret i... sorpresa, ja hi ha algú que està penjat en la Sami... el mirem... ens mira... i crida: Ei Lu!! Ostres, era en Flx, que li havia fallat el company a última hora i anava en solitari!! Ens confessa que no li venia gaire de gust fer res en solitari i s'apunta amb nosaltres.

Donat que érem tres, que l'objectiu era practicar i no pas fer tota una via, i que en Flx no se'l veia molt convençut d'anar a fer l'Orgullós Oglala (no per ell, que ell de pràctiques ja n'ha fet moltes, sinó per nosaltres!!), decidim anar a fer el primer llarg de la Orgullós Oglala, que és IV+, A1 i A2, i després ja veurem... Sort que vam decidir fer-ho així!!

Preparem material... buahhhh, ara sí que anàvem sobrats!! En Flx també portava de tot!!

Ei, que a mi no m'havia quedat clar en les jornades que no calia posar-s'ho tot en el budrier... que en Flx també portava una corda fixe i em podien anar passant material segons les necessitats... però tot i això, el budrier ben carregat!!

L'inici de IV+ del llarg és el que més por fa!! Doncs tot i ser un IV+ és difícil trobar un troç de roca compacte... tant sols són uns 7 metres fins al primer paravolt... però 7 metres que no se t'obliden!! (abans sols hi trobes el pont de roca que es veu xapat en la foto de sobre).

Arribada al paravolt, ja trec els estreps... ei, que això encara deu ser amb lliure!! Je, je... Si homeeee, estreps i a munt a xapar el següent paravolt... i per arribar al tercer, pas d'ungla inclòs.

Vale, ara comencen les pràctiques... uns 25 metres de fissura on posar-hi pitons (diferents i de diferents mides... però principalment V's, algun universal (tot de mitjà a petit, doncs el gran que vaig posar el vaig haver d'escanyar...), alguna falca i empotradors (jo vaig posar l'àlien verd)

Fins que trobem un pont de roca on ja hi ha un cordino, i després un paravolt més a munt. Seguidament, vaig flanquejar a l'esquerra en lliure per poder fer un pas d'ungla per arribar a la R. Muntatge del triangle, fixació de la corda fixe i... cap a baix a demuntar el llarg!!...I a seguir picant i suant de valent!!

Després el va fer en Flx, on es notava la quatitat de pràctiques que ja portava a les espatlles... Buaaah, un pas amb un estrep a un pitó i l'altre en una ungla!

I després la Lu, que està feta una crak!! Anava pitonant i xerrant... i en cap moment va dir allò de: Ei, que d'aquest no me'n refio massa... ni va aver de treure un clau per posar-ne un altre de diferent mida... Nooo, ella cap a munt i sense dubtes!!

I després abandonament d'un mallon a la R i a desmuntar la seva obra d'art... primer amb poques llums i finalment a les fosques!!

Recollida de material amb els frontals i cap el bar de Monistrol, contentes de les nostres pràctiques i amb ganes de repetir-les!!

Vilanova Artifo 2007. Segona part

2007-11-29T21:18:00.000+01:00

I diumenge... el taller de progressió no equipat!!
Primerament ens van ensenyar a posar els claus, falcar-los (amb fustes, branquillons... fent una flor de pitons...), posar ploms, treure claus, treure ploms... saber com provar-los... Tot a peu de terra i en flanqueig. Amb aquestes pràctiques ja vaig poder començar a comprovar que per picar, es necessitava molta més força de la que m'imaginava (res a veure amb els claus dels mobles del IKEA ... avui, per fi, m'han marxat les agulletes!) i també punteria (jo donava tres picades al clau i una a la paret... i no sé ben bé com, de tant en tant també picava amb la mà, doncs me la vaig deixar ben esgarrinxada de ferides... d'aquestes que no t'enteres quan te les fas però que les recordes durant tooota la setmana següent).
Però quan més aprenentatges vam fer tots plegats, va ser quan ens va tocar pujar a munt!!

Donat que jo mai havia progressat posant pitons, vaig estrenar-me amb la via menys desplomada del sector del meu taller (per on comença a pujar el company de la foto):

No es tractava d'una via massa llarga (uns 15-20m, crec), i tot i anar de primers, teníem una corda fixe al costat per on fèiem pujar el shunt tot assegurant els passos. I a més a més, els primerencs, també teníem al Pelut un xic més a munt nostre...

... que ens anava ensenyant/recordant petites grans coses que calia tenir en compte... com era la direcció més adient per posar el clau... tema que a mi em va costar de pillar...

Una vegada posat el clau ( que en cas que hagués quedat un bon tros del clau sortit, primer l'escanyaríem amb una cinta plana per evitar el braç de palanca), calia provar-lo . Així doncs, xapàvem una cinta exprés al clau (o a la cinta plana) i seguidament, xapàvem l'anella que ens quedava més tensa de la Daisy a l'exprés,

i, poc a poc, començavem a deixar-hi pes (sense deixar de carregar sobre els estreps de sota... per si les mosques!)

Ei Pelut, que jo diria que això aguanta!! Tu mateixa... tu ets qui t'hi has de penjar!

Vale, doncs ara hi haig de penjar els estreps... bufa, quin merder amb tant material!!

I ara, a carregar el pes als estreps... Mássima Vibrazzione (made in Pelut and Kletterer... je, je)!!! ... sí, sols cal mirar-me la cara... i riure!! Aguantarà?

Uaaaaahh.... M'ha aguantat!!! Doncs ara sí que xapo la corda i em pillo amb la fifi!!

I després... Sant Tornem-hi!! A seguir vibrant!!! I així un pas rera l'altre (de claus, d'ungles, de ploms, d'empotradors...)... sense oblidar tenir-ho sempre tot ben xapat a algun lloc... doncs si, per exemple, poses un friend que no veus ben bé com et queda posat per què està massa lluny...

Pot ser que al carregar el pes s'acabi sortint (com em va passar a mi... ja us dic que vaig vibrar de valent!!), i si no el tens xapat en algun lloc... adéu friend!!

I arribats a la R... cap a baix!! Però traient tot el material que havia posat!!

Collins, si arribo a saber que els claus estaven tant ben posats m'hi penjo amb més confiança!! Je, je... Doncs va haver-hi un parell que vaig suar la cansalada per treure'ls. Primer cal anar-los picant lateralment... ara un costat, ara l'altre... i quan ja sembla que es comença a moure fem palanca amb el martell. No surt? Doncs piquem lateralment un xic més... Tampoc? Provem de pegar estrabada amb la cinta llarga rígida... tampoc? Raqueeeel, fot-li amb ràbiaaaa!!! Je, je... tampoc!! I així una i altra vegada... Ei Raquel, que si vols ja el treuré jo... Noooo, si l'he posat jo, l'haig de poder treure jo ... Ara sí... quina ràbia!!!! Je, je!! I... per fi!! Cara de felicitat...

Mmmmmm ... quin cap de setmana!!! Quants aprenentatges, quantes experiències, quanta gent fantàstica!! (he dit fantàstica... però sí, fanàtica també!! Je, je!) Han estat unes jornades on he après mooolt, he rigut mooolt, i tot plegat ho he compartit... així que què més vull? Doncs... posats a demanar... tornar-hi l'any vinent!!!

Vilanova Artifo 2007. Primera part

2007-11-26T14:26:00.000+01:00

Aquest cap de setmana hi ha hagut les Jornades d'escalada artificial a Vilanova de Meià. Jo em vaig apuntar al taller d'auto rescat i al de progressió no equipat. Dissabte vaig fer el primer i diumenge el segon.

AUTORESCAT:

Aquest taller el vam realitzar al inici del contrafort de la Roca dels Arcs, on els monitors havien preparat reunions a peu de via i cordes fixes per tal de poder realitzar la pràctica.

Donat que l'auto rescat ompliria tot un curs de varis dies, en el taller de les jornades es van centrar en l'aprenentatge de tres punts:

1er) Aprendre a bloquejar l'aparell assegurador (per tal de poder alliberar les nostres mans) i transferir la càrrega a la triangulació de la reunió (per tal que el ferit pengi directament al punt més fort de la R i directament de la/es seva/es corda/es). Aquest punt el denominarem bloqueig i transferència de càrrega.

2on) Aprendre a arribar fins al ferit. És a dir, a progressar per una corda fixe en cas que el ferit anés de primer, i a realitzar un ràpel carregat en el cas que el ferit anés de segon.

3er) Aprendre a realitzar el descens del ferit en ràpel.

Així doncs, anem per parts:

Bloqueig:
Serà el primer pas necessari, doncs el que primer ens interesserà serà tenir les mans lliures per poder actuar (sigui per buscar el mòbil i trucar al 112, o per poder començar a maniobrar). Tant si el company anava de primer com si anava de segon, l'objectiu serà el mateix (però alguna maniobra variarà un xic, donat que la direcció de la força de les cordes és diferent).

Així doncs, primerament realitzarem un nus de bloqueig de l'aparell assegurador (reverso en el meu cas). Si el company anava de segon, el reverso ja haurà quedat bloquejat amb la caiguda. Per tant, farem directament el nus de fuita. Però en el cas que el company anés de primer, caldrà passa les cordes que surten del reverso per dins del mosquetó de seguro que hi tenim el reverso per tal que les cordes quedin bloquejades per seguidament fer-hi el nus de fuita. I al final del nus de fuita, sempre hi farem un nus que abraci la corda per evitar que si aquest s'afluxés, acabés per desfer-se.

La foto està realitzada practicant el cas que el company anés de primer, però sols cal girar-la 180º i tindrem clar com seria si anés de segon (excepte la volta al reverso, que ja no caldria)

Transferència de càrrega:

Ara ja tenim les mans lliures. El següent pas serà transferir la càrrega a la triangulació de la R, per així poder alliberar el reverso i al mateix temps, alliberar-nos nosaltres també. Per aconseguir-ho, caldrà que fem un machard bidireccional a la corda que surt del reverso i va al company:

I seguidament, fixarem aquest machard a la reunió amb un nus mariner (sempre intentant tensar al màxim, doncs quant més tensem, menys recorregut tindrà el company quan alliberem el reverso):

El següent pas, abans d'alliberar el reverso, serà fixar les cordes que surten del reverso (les que inicialment, abans de l'accident teniem a la nostra mà assegurant), no fos cas que amb els nervis del moment haguéssim fet malament els passos anteriors i un cop tret el reverso el company caigués de cop!! (glups!!). Així doncs, farem un simple nus (un chupete o "gaza", un estàtic...) però un nus moooolt important de no oblidar!! Tot i fixant les cordes a un dels punts de la reunió. I seguidament ja podrem alliberar el reverso.
Per alliberar el reverso quan el company a socórrer anava de primer no hi ha problema, però en el cas que el company a socórrer anés de segon, el reverso estarà bloquejat. Caldrà doncs, fer un reenviament a un mosquetó de la R per desbloquejar-lo. I si ni amb el reenviament som capaços de desbloquejar-lo (falta de força...je, je), doncs fem un machard, hi pengem una baga i premem amb el peu.
En el moment d'alliberar el reverso, tota la força es carregarà directament sobre la reunió. És a dir, que si el company anava de primer, la triangulació anirà cap a munt. Fet que caldrà tenir en compte si estem en una reunió que hem equipat nosaltres (doncs potser l'hem muntada sols pensant en una força en direcció cap a baix i ara ens podria saltar tot el xiringuito... je, je... solució: sempre que muntem una R amb empotradors, recordar que cal posar algun empotrador que faci contraforça... i no tant sols per si cal fer les maniobres d'auto rescat, doncs amb un bon saque del company, l'assegurador també podria ser que pujés amunt... i amb ell la R... i...tots cap a avall i ... aleshores ni auto rescat ni hòsties!!).

Així doncs, ara el tema està aguantat pel machard, que està fixat a la R amb el mariner. Per tant, ara sols ens queda aconseguir que la força la realitzi la pròpia corda del company i no el machard. Això ho aconseguirem realitzant un nus de mula. És a dir, que realitzarem un nus dinàmic a la corda, que anirà fixat en un mosquetó al punt central de la R, i d'aquí un altre nus de fuita (i el nus final que abraça les cordes per si el nus de fuita s'afluixés), treiem el machard i el mariner i ... tatxaaan!!

Ja ho tenim!! Ara ja podem marxar d'allí amb tot el material i sense el company (si homeee!) o anar a veure què tal està... je, je... Està clar que voldrem anar amb el company... així que caldrà progressar per la corda fixe en cas que el company anés de primer o realitzar un ràpel carregat si anava de segon.

Progressar per corda fixe:

Si no disposem de cap aparell bloquejant, caldrà fer dos machards bidireccionals. Els dos aniran lligats al budrier (no fos cas que un fallés... seria ser molt gafe, però quan no tens el dia... je, je). El de dalt serà el que farem servir per la mà, i en el de baix i posarem una baga per tal de prémer amb el peu. I... cap a munt!! Sí, tal i com ho fa en Miquel N a la foto:

Ràpel carregat:
Quan cal anar a socórrer algú que s'ha quedat penjat més a sota (ja sigui que anava de segon o estava rapel·lant), caldrà que utilitzem les mateixes cordes per baixar, i donada la tensió d'aquestes, no hi haurà manera de posar-hi el reverso. Així doncs, o bé fem servir el mateix sistema que el de remuntar cordes però al revés o utilitzem el sistema de ràpel amb mosquetons per cordes carregades, que és el que ens van ensenyar.
Primerament, caldrà creuar les cordes (que quedin en "X") i posar-hi un primer mosquetó, i després fer el mateix amb un segon (també ho podríem fer amb un tercer... i un quart... per tal d'augmentar la fricció, però us ben asseguro que quan aconsegueixes posar els dos primers ja en tens prou!! Je, je). I aleshores, cal unir-los amb un nou mosquetó de seguretat (que també podria estar passat per les cordes en "X", però cal tenir moooolta força als dits, i no era el meu cas). Per tant, el tema quedaria així:

Seguidament, unirem el mosquetó de més a baix, amb una baga a la nostra anella central del budrier,

i per últim, un "per si les mosques" (recordeu que quan en passa una, venen totes de cop... i de moment tenim al company ferit... així que no ens la juguem més!), farem un machard de seguretat en el ràpel:

I ara cap a baix, a veure com està el company!!

I quan per fi a som al seu costat... i ara què?? Bé, potser sols hem volgut arribar fins a ell per recuperar el mobil de la cordada i trucar al 112... je, je... potser està inconscient... potser sols ferit... Bé, aquí farien falta coneixements de primers auxilis. Davant del dubte de la gravetat, sempre que es pugui, millor trucar al 112. Però en cas que veiem clar que no cal trucar al 112, caldrà fer un ràpel conjunt.

Descens d'un ferit en ràpel:

Hi ha vàries opcions, sempre depèn de la gravetat del ferit, de la seva possibilitat de colaboració... Però en el taller ens van ensenyar una de les maneres. Es tracta de baixar amb el company a l'esquena (ei, que no el carregues del tot tu, eh! Que si ho fas bé, la força se la carrega el reverso!!).

Caldrà muntar un ràpel normal, amb el reverso en el meu cas. Però en comptes de posar-me'l directament a l'anella, hi posaré una baga força llarga, ja que en el meu mosquetó, també hi anirà la baga del company (que també sortirà de l'anella central del seu budrier i encara haurà de ser més llarga que la meva), no fos cas que arribats a aquest punt, l'aventura acabés amb estrangulació de baga al coll del que està socorrent!! Je, je... Bé, doncs la cosa quedaria així:

I, com no, farem un machard que anirà fixat més a baix (al camal del budrier, per exemple), no fos cas que se'ns liessin les cordes i necessitessim les dues mans, o que ens vingués un ràpel volat i donat l'exercici del dia les mans ja no puguessin més, o que... je, je... bé, millor parar, que si aconseguim arribar a aquest punt és que moooolt gafes no som!!

I després cap a l'hospital, eh!! Res de birretes per celebrar haver arribat a terra, que si t'ho has currat és per què l'altre estava xungo, no? Doncs a l'hospital i no se'n parli més!!

Fora bromes, està clar que quan més hi penses més "però i si..." et surten. I per tant, més t'adones dels mils i un casos en que no podries fer absolutament res més que trucar al 112 (sovint és l'opció més raonable)...

- I si el company cau just al final d'un llarg de 60m i portes cordes de 60m? O heu empalmat llargs... Et quedarà prou corda per les maniobres dels nusos?

- I si quan arribo fins al company veig que està penjat d'un empotrador mal posat i no hi ha més possibilitats pel voltant dautoassegurar-se?

- I si no porto tants mosquetons de seguretat?

- I si... i un llarg etcètera!!!

Però almenys ara ja sé alguna cosa més que el telèfon d'urgències!!

Així doncs, dissabte va ser un dia de mooolta informació, i diumenge un dia de Màxima Vibrazione total... je, je... però això ja us ho explicaé en la segona part!!

Rèplica Ballart, "Respetar la escalada"

2007-11-23T08:55:00.001+01:00

Donada la demanda de la rèplica d'en Ballard al Scott en la revista Desnivel, i que m'és més fàcil publicar-la que enviar-vos-la un per un... aquí la teniu!! (gràcies a Mohawk)

Tingueu en compte el comentari d'en Piju en l'anterior post ... que tot va ser un malentès ("durant un Tour de conferències van portar al Scott a escalar vies equipades i es va emportar una visió errònia del nostre panorama") .
Però la veritat... és que va bé fer-ne una lectura... per seguir reflexionant!!