Despertaferro i Pilar de Valldeneu (Cingles de Bertí)

Aquest cap de setmana semblava que tornaven a pintar mala meteo... (collins, sembla que estiguem gafats!)... ens decidim per no arriscar-nos i anar a fer dues vies de dos llargs als Cingles del Bertí (exactament a la Serra de Castellar, en els Castellets) que en Marc recordava força boniques: La Despertaferro i la Pilar de Valldeneu.

L'aproximació és igual per les dues vies. Si de cas, us explicaré com arribar-hi des de bon principi, per si no coneixeu la zona: Veniu per la C-17 i sortiu a Centelles, l'atravesseu tot i agafant la carretera que va a St. Feliu de Codines i Castellderçol. Seguiu per aquesta carretera fins que arribeu a un coll on hi trobeu un deviament a mà esquerra (pista) que indica Can Miqueló (casa de colònies), l'agafeu. Arribats a Can Miqueló la pista tornarà a estar esfaltada, continueu i, quan la pista torna a ser de terra, trobareu un trencall. Caldrà agafar el de mà dreta (pujada) i continuar fins que arribeu a una bifurcació amb quatre possibilitats, on caldrà agafar la de l'esquerra, que fa baixada. Continueu fins que arribeu a una esplanada de pedra. Aquí és on deixarem el cotxe. Si aneu en 4x4 encara podreu continuar per un camí en mal estat (a l'esquerra), que us porta a la torre de guaita (torre de vigilància forestal de la Serra de Castellar), al cim dels Castellets, on s'iniciarà l'aproximació a peu. Aquí ja podem veure el meu despiste... aquesta vegada no es tractava de la corda... sinó de les bambes! Jejeje... però on tinc el cap últimament????

Doncs bé... amb una bamba de cada (sort que almenys no les havia agafat del mateix peu!), iniciarem l'aproximació. Des d'aquí seguirem carenejant per un camí fins que trobem un primer ressalt a l'esquerra que haurem de desgimpar (IV) on hi ha dues escaletes de ferro i, al cap de poc, un segon ressalt a la dreta (IV-). Continuem pel corriol més o menys marcat (cap a l'esquerra), el qual ens menarà a l'extrem del grau dels Castellets, les nostres vies són just a sota. Caldrà muntar una instal·lació de ràpel (amb varis arbres/arbusts) per arribar a la R2 de la Pilar de Valldeneu, en direcció Sud. Des d'allí ja podrem realitzar un ràpel de 45m fins a peu de via, a una reunió a peu del penya-segat, on s'inicien ambdues vies. Nosaltres vam muntar una corda fixe de 60m des dels arbres ja que volíem fer les dues vies. Mentre rapel·les, cal que vagis en tendència a la dreta (mirant la paret), seguint la línia dels parabolts.

PILAR DE VALLDENEU:

Es tracta d'una via equipada amb parabolts de 70m de longitud en total. Nosaltres vam agafar un joc de friends (del C0.5 al C3) i els àliens, però sols vaig posar el C3 en dues ocasions i el vaig acabar traient havent fet el pas. Actualment està equipada per fer-se en dos llargs. Nosaltres vam anar amb una corda de 70m.

Vam decidir que faria jo el primer llarg i en Marc el segon.

Ll1: (6b, 6a+) S'inicia amb un díedre de 6b brutal!! Primerament sembla que no sàpigues com sortir de terra (parlo per mi), però a la que t'hi poses es deixa anar fent.

Passat aquest primer tram (on jo ja vaig haver de reposar) arribes a una repissa on s'inicia el díedre de 6a+ que finalitza a la R1. En Marc a la repissa:

LL2: (6b, V, IV) Aquest s'inicia en placa de romus per anar a situar-te sota el desplom que caldrà superar amb un pas de 6b d'aquells d'apretar les dents.
Es tracta de sortir per l'esquerra del bombo tot i anant a buscar un canto de mà dreta a la dreta... tota una odisea... jejeje... sort que a l'anar de segona i en Marc portar-me ben pillada, la corda em va treure pes... per què per un moment em vaig pensar que acabaria penjada com un fuet! Jeje!
Després del pas ens trobem una placa de V continuada per una de IV... on continuem amb les preses romes tant típiques de la zona.

Arribats a la R2, ja que teníem la corda fixe que ens passava per allà, vam tornar a rapel·lar per anar a la via de la dreta, la Despertaferros.

DESPERTAFERRO:
Es tracta d'una via equipada amb parabolts i alguns claus (excepte la primera fissura de 6b+) de 65m en total. Vam tornar a agafar la nostra artilleria i... aquesta vegada sí que la vam fer servir!!
La via també ha quedat equipada per fer-se en dos llargs.

En aquesta, la distribució dels llargs no va ser tant fàcil... jejeje... als dos ens feia il·lusió fer el primer llarg!!! A més, a mi no em feia cap gràcia haver de fer el segon... però és clar, en Marc el podria fer el primer en lliure i jo potser no... grrrrbbrrrr!!! Jejeje... Però vam trobar la sol·lució: El faríem els dos! Jejeje... Primer jo de primera (com fos), i em baixaria des de la R1 a la R0, després en Marc de primer i finalment jo de segona (intentant apurar més). I el segon llarg pel Marc directament!

Ll1: (6b+, 6c) S'inicia amb una fissura que et fa suar les mans sols veure-la: totalment desequipada, però amb mil possibilitats per als empotradors!! Començo, poso el C0,5... i ... Collins!!! No veig la manera de pujar... no trobo on coi posar el peu esquerra... i les mans no se'm queden encastades a la fissura... brrfff... em baixo, quina merda!!! Va Raquel, també ho pots provar en artifo... Artifo?? Jejeje... síííí!! (pobre Marc, no sabia el que havia dit!). Sí, vaig fer tot el primer tram desequipat de 6b+ en artifo! Amb un sol pedal i amb la daisy... jejeje... fins que em vaig atrevir a sortir en lliure, on começaven els parabolts i el tram de 6c... i ja en lliure fins a dalt! (amb reposos, és clar!). Arribada a la R1, cap a baix altra vegada, però amb un bon somriure! Ostres... Marc, que t'has agobiat? Home... això d'assegurar algú que va en artifo és una mica aborrit... Doncs t'aguantes! Jejeje!! Cadascú te les seves il·lusions... bé, de fet era la mateixa il·lusió: poder fer el llarg de primers tant bé com sabéssim... jo el vaig haver d'iniciar amb artifo el tram de 6b+ desequipat i en lliure amb reposos el de 6c equipat... i en Marc... tot en lliure i encadenant!! Jejeje!!

Per què us feu una idea... aquí tenim el primer tram desequipat (en Marc es troba just en l'inici del 6c)
Després, ja amb parabolts, et ve un pas, de flanqueig a la dreta, per anar a buscar la fissura de 6c en sí, que et fa mirar-te'l bé...

I després ja a disfrutar i a inflar els braços que t'hi cagues a la fissura de 6c...
De segona no em van caldre l'estrep... amb un primer A0 del C0,5 en vaig tenir prou!! Però pel que fa al segon tram... de segona el vaig fer pitjor...jejeje... no podia amb la meva ànima, i els passos no els veia tant clars com anant de primera... està clar que de segon s'escala pitjor!!

LL2: (V, IV+) Es tracta d'una placa de V de romus amb la roca ja no tant bona (crunxi)... cal anar en tendència a la dreta...
Arribats on és en Marc a la foto de dalt, encara caldrà anar més a la dreta tot superat un esperonet (on hi trobarem un clau) i fer l'últim tram de IV+ amb roca més que dubtosa.
La R2 d'aquesta via la vam fer on nosaltres teníem la instal·lació de ràpel... no em vam trobar cap altre.

En fí, un parell de vies realment boniques tal i com havia dit en Marc!! I com no... per arribar al cim amb un bon somriure...
Un parell de vies amb primers llargs per disfrutar de les fissures... uns segons llargs potser més de tràmit per fer cim... però que no ens deixaran indiferents, tant si anem en liure com si decidim progressar en artifo (tenint en compte que, en aquest últim cas, millor que anem ben carregats de friends mitjans i grans per a la primera i mitjans i petits per a la segona. Si anem en lliure, amb un sol joc de friends del C0,5 al C2 en tenim de sobra per el primer tram de la segona via).

Fissura Carrillo-Vera, 132m 6b+ (Leyva)

Després de fer la Línia Mágica al Peñón ens n'anem al bar a fer el cafetó (la temperatura no era per birretes) i es posa a plore a bots i barrals. Ostres... què fem? Rebo missatge d'en Marc Busquets (que estava al Ponoig i s'ha hagut de baixar per la pluja)... a Alacant pinten mala meteo per demà, ell se'n va cap a Orihuela que la predicció és més bona... Així que en Marc i jo ens posem a mirar la guia... I ostres, a Leyva (Múrcia) hi ha una via que pinta mooolt bé, la Fissura Carrillo-Vera!

I si no, sempre ens queda l'esportiva de la zona (Las Cuevas i la Pecera), que en la guia posa que es pot escalar encara que plogui.

Així que agafem el cotxe i a fer quilòmetres!!! Cal tornar a agafar l'AP-7 direcció Múrcia, passar Múrcia i seguir per l'AP-7 fins a la sortida 631. Allí seguim direcció Alhama de Múrcia, arribem al poble i seguim les indicacions de "Sierra de Espuna" (Parc Natural). Una vegada sortim del poble, trobem un primer trencall a l'esquerra que indica Barranc de Leyva, no l'agafem, seguim la nostra carretera (de curves i que va guanyant desnivell). El següent trencall que trobem hi indica el mateix seguint recte que desviant-nos a l'esquerra, però a l'esquerra hi ha menys quilòmetres. Nosaltres agafem el de l'esquerra i continuem la carretera tot seguint les indicacions de Barranc de Leyva, fins que trobem un desviament en una pista sense asfaltar (indicació Barranc de Leyva) l'agafem i no la deixem fins que trobem una valla, allí és on deixarem el cotxe (i on vam dormir nosaltres). Si segueixes la pista que surt a l'esquerra del pàrquing, arribes a una zona d'acampada organitzada i gratuïta (bona opció si es va en tenda), amb taules, barbacoa... però que es posa a "tutti pleni" de domingueros a l'hora de dinar.

Ens llevem l'endemà amb un vent gelat de mil dimonis, i núvols que venen i se'n van. Decidim anar a fer esportiva, no massa motivats. Per arribar als sectors de la Cueva i la Pecera cal seguir el camí vallat (camí ample, pista), caminar ben bé 40min, fins que trobem una fita a mà dreta. Nosaltres no ens en vam ensortir fins que vam trobar una gent de la zona que ens va indicar el trencall, moment que ja estàvem més que desmotivats!! Així que vam decidir apropar-nos a la paret on hi havia la Fissura Carrillo -Vera i així tenir l'aproximació controlada per l'endemà.

Més tard ens truca en Marc Busquets, que s'ha quedat sense company de cordada per l'endemà. Li expliquem els nostres plans i s'uneix amb nosaltres ja a l'hora de sopar. Dormim tots tres al mateix pàrquing del dia anterior. L'endemà ens llevem amb molt vent fred però amb un cel blau que t'hi cagues, així que cap a la Fissura Carrillo-Vera!!!

La via està equipada amb parabolts, així que, en principi, no cal portar res més que les exprés. Nosaltres també vam agafar un joc de friends i el semàfor d'aliens, però la veritat és que no fa falta, està molt ben equipada. Això sí, agafeu més de 16 cintes, per què a nosaltres, en l'últim llarg, ens en van faltar. Crec que amb 20 es passa bé.

L'aproximació és igual que per anar a les zones d'esportiva però trencant més enllà. Agafem la pista que està barrada per la valla, però no la deixem fins que trobem un mur de pedres a mà dreta (des d'aquí ja podem visualitzar nostra via), a uns 50min. Creuem el mur de pedres per sobre i agafem la tartera que puja cap a la paret, aquí ja molt evident. Les vies tenen una plaqueta a l'inici on trobarem el nom i el grau, no té pèrdua.

Arribem a peu dia i ens trobem una cordada que es preparen per fer la via de la nostra dreta i... Oye, tu eres Raquel, verdad? Osti, doncs sí! I a que no sabeu qui era??? Doncs en David Urquiza! No sé si us en recordareu, però si heu seguit el meu blog, segurament recordareu un paio que, durant una temporada, em va estar deixant comentaris al blog tot catxondejant-se de la meva falta d'humor... I... potser sí que realment tinc poc humor... jejeje... doncs aquells dies em feia terror cada vegada que veia un comentari seu, i ara, coneixent-lo, veig que no anava en mala intenció, sinó que no m'agrada que se'n riguin de mi. Orgull de catalana diria ell, suposo.

En fi, ens repartim els llargs... bé els reparteixo, jejeje, ja que ells diuen que tant els fa... Així que començarà en Marc B., continuarà en Marc i jo faré l'últim llarg.

Ll1: (6a, 40m) Comença molt fàcil, en díedre, fins que, de sobte, guanya verticalitat i tens un parell de passets fins, en fissura. En algun moment sembla que no vegis el següent parabolt, però hi és (a vegades darrera d'algunes plantes). Després la dificultat disminueix, però no tant com a l'inici. La R1 la trobarem just abans d'entrar en el pany taronja, a mà esquerra.

Ll2: (6b+, 38m) Aquest és el llarg més difícil, però també el més assegurat. Surts de la R1 amb un tram fàcil (més que res, fàcil en comparació al que et ve després), fins que la paret guanya verticalitat (per no dir que comença a desplomar). Aquí tenim el pas clau del llarg.

El tema està en arribar a un canto lateral que hi ha a mà esquerra de la fissura principal i tenir bona elasticitat de cames per tenir els peus ben situats. Passat aquest pas, seguim en fissura, fent passos de díedre, de bavaresa... sense perdre verticalitat i sense masses reposos. Un disfrute fins al final!!

Ll3: (6a, 54m) Aquest ja em tocava a mi!! Com sempre, surto de la R2 ben dubtosa (és a dir, cagada, jejeje), però a mesura que vaig avançant em vaig tranqui·litzant i disfrutant com una boja! Seguim en fissura, però ara amb molt de canto. A la guia posa que hi ha una opció de R a 20m, però ja no hi és, sols en queda un parabolt. I com en el primer llarg, hi ha moments que no veus la següent expansió, però hi és, està molt ben assegurat. Jo aquí, buscant i mirant el que em venia...

La foto me la va fer en David Urquiza des de la seva via.

Com veieu es tracta d'un llarg ben vertical, per disfrutar, amb canto. Sols, en l'últim tram, et trobes uns parell de passos de posar-s'hi bé, mig en xemeneia, mig en díedre... a mi se'm va passar el fred de cop!! I em vaig penjar. Teòricament per recuperar cintes, que ja no me'n quedaven, però sincerament, si hagués tingut prou cintes, crec també m'hagués penjat! Jejeje!! En aquest tram veus una línia de parabolts que puja per la teva esquerra, per la placa, però no són els de la via, doncs seguint el díedre tens el cim (i la R3) a uns 5m de la Carrillo-Vera. Aquí va ser l'únic lloc on jo vaig posar un friend, el C1, però que si arribo a saber que la R3 era tant a prop no hagués fet falta.

Realment una preciositat de via, per disfrutar i fer cim amb un bon somriure!!!

El descens es realitza caminant. Cal seguir el cim cap a la dreta, on hi trobarem fites, les quals ens portaran a una canal de baixada, i aquesta a peu de paret. A partir d'aquí pots anar per gairebé peu de via o tirar a vall en busca de la pista de l'aproximació.

A mi em va agradar molt aquesta zona. Llàstima del vent. Una bona opció per arribar-s'hi en cas de mal temps a Alacant o en cas de voler fer una paradeta de baixada més cap al Sud. Nosaltres vam extreure les ressenyes de la guia "Costa Blanca" de Chris Craggs i Alan James (en anglès), però vam veure que els locals portaven una guia específica de la zona (segurament més útil que la nostra, per què entre que està en anglès i que l'aproximació no està massa ben explicada...jeje... vaja, que espero que, si us hi voleu arribar, les meves explicacions us serveixin d'alguna cosa!).

Línia Mágica 270m 6c+/A1 (Peñon de Ifach)

Aquesta setmana Santa volíem anar al Verdon amb en Marc, però donada la predicció de la meteo ens vam fer enrera. Així que el nostre destí va ser decidit pel senyor del temps. On semblava que havia de ploure menys? A Alacant? Doncs nosaltres cap allí, que per cap d'any hi havíem deixat molta feina pendent.

El primer matí ens vam llevar davant del Peñon d'Ifach, teníem pensat fer la Línia Mágica:

Es tracta d'una via equipada amb parabolts, claus i ponts de roca. Nosaltres vam agafar un joc de friends (del C0,5 al C2), àliens (semàfor) i els tascons. És d'aquestes vies que si no portes res més que les cintes i els tascons es deu poder passar, però que si portes els friends i els àliens acabes posant una mica de tot. Vam agafar unes 16 cintes i en el llarg d'artifo ens en van faltar unes quantes... jo n'agafaria unes 20. I... vam anar amb la meva corda d'esportiva de 80m... jejeje... una servidora s'havia oblidat la corda simple de 60m a casa!! Glups!

L'aproximació és del tot evident... aparquem en el port de Calpe i continuem el passeig marítim direcció al Peñon. Quan acaba el passeig trobarem el corriol que puja cap a les parets. La Línia Mágica és la següent que trobem després de la Gómez-Cano (aquesta té el nom a peu de via, ara ja una mica borrós).

LL1: (6b+, 30m) Els primers passos ja et posen les piles... sobretot al que va de primer, doncs cal fer un primer pas fi de placa-fissura d'apretar les dents abans de xapar el primer parabolt. Sort que havíem quedat que començava en Marc!!! Després la fissura ja s'obre més i comença ha haver-hi més canto. Una vegada acabada la fissura, passets de placa fina amb les mans ben congelades...


i continuem en placa en tendència a la dreta, per anar a buscar els últims metres del llarg, en fissura altra vegada...

... a deixar-hi les poques piles que et queden. El llarg és força obligat. No és que les assegurances allunyin una passada, però hi ha algun altre pas que cal fer-lo just abans de xapar.

Ll2: (6a, 7b+/A0, 55m) Aquest ja em tocava a mi. S'inicia amb una fissura preciosa, on pots posar el que vulguis entre parabolt i parabolt (la qual cosa em tranquil·litza, doncs surto de la R1 ben cagada!)

Després d'aquesta primera fissura ve un tram de placa ramposa amb preses romes en diagonal a la dreta... aquí ja no podia posar res, sols respirar fons, confiar en mi mateixa i anar en direcció a la següent assegurança (aquí, abans de la rampa, tens l'opció d'una R opcional amb dos parabols i anelles). Després tornes a entrar en una nova fissura, curta, que et porta al tram del 7b+, on hi surt una fissura perfecte transversal on els que van en lliure s'hi deuen agafar... jejeje... jo vaig tirar primer d'A0's i després ja vaig treure l'estrep i cap a munt!!! I...mmm... la sortida de l'Ae... una passada!! Encara en desplom, però amb un canto d'aquells que et fan treure un bon somriure! Una sorida aèria per disfrutar! Després rampa en flanqueig a l'esquerra per anar a buscar la R2.

Ll3: (6b+, 20m) Aquest és una flipada de les bones!! Jajaja... jo, com que vaig veure a en Marc fer-lo tant tranquil m'hi vaig posar tant tranquil·la, però ja al tercer parabolt vaig pensar: Collons! Jejeje!! Cal anar a buscar la fissura de la dreta del desplom fins situar-te ben bé dins el forat on en Marc és a punt d'arribar,

Una vegada ets al forat t'agafa... claustrofòbia? Jejeje... no saps ben bé com sortir-ne... el tema està en posar-te mirant tot el pati (buuaahhh!)... posar els peus en un morro que surt a l'esquerra i... buscar el canto, que hi és! I... cap a munt!! Primer passos de desplom, després un repòs, díedre desplomat i...

encara no has acabat... el pitjor ja ho has fet, però encara et resten uns metres de 6b+ que no perdonen!!! Non-stop fins la R3, dins un forat.

LL4: (6a, 40m) Surto de la R3 en flanqueig a la dreta, sobrepassant l'esperonet i... sorpresa, em trobo una cordada en una R i fent un llarg... però d'on coi han sortit aquests??? A veure... haig de trobar la Gómez-Cano primer (amb parabolts però que disten més), després la meva (amb parabolts), i després l'Anglada (amb claus)... Ostres... jo diria que la meva és la que estan fent ells... i la gran pregunta: Quina via esteu fent? Total, estaven fent l'Anglada, però els parabolts els cridaven... baixen? no? Va, el noi ho seguirà provant! Marc, que... bla, bla, bla... que si vinc, que si no... desgrimpo i torno a la nostra R3. Ens estem una estona allí... però ja està arribant la cordada que nosaltres portàvem darrere... Marc, millor torno a l'altre R, la munto i m'assegures des d'allí, que així em veuràs. Però arribo a la nova R i el company s'està baixant... hi ha un pas amb un aleje... ara ho provarà l'altre. Paciència!!! I finalment el company hi arriba, surt el segon i jo darrera... Un primer tram fàcil, de canto, que es deixa anar fent. Després un pas de desplom que ja comences a apretar, després un pas raríssim mig en placa mig en desplom molt ben assegurat (ho sé del cert per què vaig fer un A0 com una casa... jejeje)...

Després flanqueig a l'esquerra per entrar a una placa... amb l'últim parabolt ja lluny dels peus... i un clau a uns dos metres per sobre el cap... bbrrrfff ... poso un àlien i per fi arribo al clau! Ara flanqueig cap a la dreta, amb peus i preses ben romes, fins situar-te en un forat, d'on caldrà sortir en desplom per la seva esquerra, xapes un parabolt... i... quan ja el tinc més a vall dels peus... collons!!! Una placa crunxi... i el proper parabolt a uns 4-5 metres!!! I no sembla que s'hi pugui posar res... Osti, ara entenc per què s'ha baixat aquell!! Bufff... va, Raquel, que potser la presa crunxi aquesta no es trenca... va sí, va no... ggrrrrr!! Maaaarc, em baixo, que no tinc collons!! Vés pillant... Començo a desgrimpar, a la que puc m'agafo de la cinta i cap a baix!! Por Diós, quin embut que dec estar fent!!! Brrrgggrrrr!!! Arribo altra vegada a la R3 ben enrabiada, indignada amb mi mateixa... I li toca el torn a en Marc. Ell se'l treu sense problemes. De segona, encara ho faig pitjor que de primera, inclòs l'A0! I la presa crunxi no es trenca!!! Ggrrrbbrrr!!! Després es continua en fissura i díedre, fins a la R4. Per ser sincera... no recordo massa aquesta segona meitat del llarg... per què serà? Jajajaja... la ràbia personal, que se'm menjava!!!

Ll5: (6c+, 35m) Continúa en Marc. Té una sortida de placa fàcil sense equipar per anar, en diagonal a l'esquerra, a buscar la fissura on hi veurem dos parabolts. Una vegada hi ets, el que més costa és posar-s'hi, saber per on agafar-la. Hi ha un canto fora d'ella, de mà dreta, que si no el veus jo crec que no en surts!! Després, continúes ja en bavaresa, acaba la fissura linial i continúes, en tendència a l'esquerra primer i a la dreta després, per fissures irregulars, trams de díedre... On cal anar equipant, doncs l'equipament d'aquest tram és mooolt escàs.

Ll6: (V, 40m) Directament i sense miraments li vaig regalar a en Marc. Ja estava en aquells moments que, entre l'embús que havíem trobat, el que una servidora havia format, el sol que ja estava tapat per un munt de núvols i el vent que era gelat... m'havia desmotivat del tot! Tenia ganes d'acabar la via, encara que anés de segona. Realment aquest últim llarg no té res... és el llarg de sortida. Una mica sortir per on ho vegis millor, equipant al gust... en companyia de les gavines, que després de veure com atacaven a en Marc no em vaig atrevir ni a mirar a munt cada vegada que sentia un xiscle dels seus, doncs sabia del cert que les deuria tenir just a sobre desafiant-me... i és que en la R5 hi havia una cubant els ous, i en la R6 un niu... i la que els hauria de cubar estava de guàrdia atacant-nos mentre pujàvem.

Però tot i això... fem cim amb un somriure!!

Per què la via s'ho valia, i la companyia encara més!! És curiós com l'orgull personal ens remou per dins i ens encén i, com, al mateix temps, l'estima per l'escalada i pel company de cordada et fan recordar aquell dia amb un somriure.