Cavallers 2a part: Laura, 235m, 6b+/6c (6a oblig)

A aquesta via sí que li tenia ganes de debò! Ja l'havia intentada una vegada, però, tal i com vaig piar al centrecac aleshores (quins temps aquells... mmmm... quins bons records les meves primeres escalades...), ens vam baixar a la R2... després del que havíem patit en el 6b del O.W no ens veiem fent el 6c.

En aquests segon intent em tornava a estrenar amb company de cordada... aquesta vegada faria cordada amb en Marc M, el qual també s'havia hagut de baixar de la Laura (però per altres motius i de la R3), per tant, com l'altra vegada anava amb company més fort que jo... però ja havia après que això no m'assegura arribar a dalt! (ep, que aquesta vegada sí, eh!).

La Laura és una via semi-equipada amb parabolts situada al sector Durruti. Nosaltres vam agafar 16 cintes, els àliens, els tascons i els Camalot fins el 4, amb el número 2 repetit. Donat que el riu baixava molt fort, per aproximar-nos-hi vam anar fins a dalt de la presa, creuant-la per dalt fins a l'esquerra (tenint els pàrquings a la nostra esquena). Des d'allí vam agafar un corriol que ens va portar a les escales de mà de la presa. Vam baixar les primeres i, des d'allí, ja vam anar seguint el corriol que passa per sota les parets d'esportiva del sector. La via està situada a uns 100 metres abans d'arribar a la marcada canal per on va l'Aranya Griposa.

El repartiment dels llargs era evident... jo no volia (ni podia fer) el segon llarg en què tant vaig patir l'altra vegada, i a en Marc segur que li feia il·lusió... així que vaig començar jo.

Ll1: (V+, 30m) El llarg s'inicia amb un tram de III fins arribar a una placa on hi ha un parabolt. Tal i com vaig fer l'altra vegada, xapo el parabolt i me'n vaig cap a l'esquerra... dret a munt ho veig massa fi (però en Marc no, perquè després veig que ell puja recte). Així doncs, jo faig flanqueig a l'esquerra i una rampeta d'adherència cap a la dreta, i ja soc a la R, sota la primera fissura real de la via.

Ll2: (6b/6b+, 30m) Aquest s'inicia amb una fissura cap a l'esquerra que ens servirà per autoprotegir-nos amb algun alien i tascó i per posar-hi els dits mentre anem progressant amb els peus per la placa de l'equerra de la fissura.

Passat aquest primer tram ja et trobes amb la llastra que em va fer suar la cansalada l'altra vegada... així que m'hi poso i ja hi som!! Realment era tan xungo com recordava... bufa, quin agobio d'empotramenta!! Almenys aquesta vegada sols havia posat el peu al parabolt... perquè l'altra, les guarrades van ser vàries!!
Arribo a la R2 més que petada i em trobo en Marc amb un somriure d'orella a orella ... Ei Raquel, com ho veus? Si no t'ho veus clar, ja li tiro jo, que em fa il·lusió... Ara venia la sortida de desplom amb fissura de 6c (6b+ segons en Soldevila)... Ei Marc, doncs si a tu et fa il·lusió... endavant!! Je, je...

Ll3: (6c/6b+, 30m) A mi em va costar posar-me a la fissura... però agafant-me al C3 que havia posat en Marc m'hi vaig col·locar ben ràpid (je, je), després cap a munt en lliure, intentant repetir els passos d'en Marc i uaahhh, quina passada de fissurot!!! Quina disfrutada! I la sortida del desplomet... je, je... empotrament de genoll i el que calgués!! Després ve un tram de placa preciós i més fàcil.



Després d'aquest tram en Marc va muntar R per tal de poder veure'ns (per si tenia problemes), tal i com he marcat en la ressenya de dalt. I la veritat és que crec que és millor, doncs l'entrada del díedre del següent llarg té el seu passet... i més val tenir l'assegurador al costat.

Ll4: (6b/6b+, 40m) Aquí també va continuar en Marc... tal com he dit, iniciàvem el llarg amb un díedre que tenia una entrada força estranya... d'aquestes que et costa col·locar-t'hi i sentir-t'hi a gust.
Passat aquest díedre, arribes a la R3 real, on hi ha un arbre, i seguidament ve una placa assegurada amb paravolts (amb fissura a la dreta). Jo la vaig fer des de la dreta del tot des de l'inici, però en Marc va tirar recte a munt des de l'arbre (no hi ha res com estar fort...). Després un altre tram de díedre i ja som a la R4 situada a la feixa.

L5:(6a+/6a, 35m) Tot i que vam descansar un xic, jo no em vaig veure tirant-li jo... no es veia clar per on anava la via (una ressenya deia una cosa i una altra una altra... inconvenients de portar-ne dues...) i a mi m'acollonia embarcar-me, així que li va tirar altra vegada en Marc. Comença per una fissura que surt per la dreta de la R i que la continues fins situar-te sota el sostre.
Aquí va ser on vam dubtar (i curiosament, les ressenyes van volar -literalment- de la butxaca d'en Marc). En Marc va sortir cap a la dreta del sostre, però una vegada allà no ho va veure clar, així que va desgrimpar el sostre tot treient els camelot (collons... sort que no l'havia fet jo!) i va tirar cap a l'esquerra... i ara sí, passat el desplom ja et trobes un parabolt per iniciar la placa. I finalment un altre díedre.

Ll6: (III-V, 30m) Aquest és un llarg de tràmit, on sí que vaig tirar jo. Però és un llarg que no té massa res, de tràmit total. Una placa que jo diria que no ariba ni a V... però vés a saber, potser no la vaig fer per on tocava...

Ll7: (6a/6b+, 40m) I tornàvem a tenir davant una preciosa fissura a protegir... així que va continuar en Marc, que ho estava fent tot sobrat...
Després d'aquesta preciositat de fissura (on em va quedar clar que si hagués anat de primera hagués flipat amb la pila tot buscant quin catxarrillo m'entrava... doncs per treue'ls ja tenia els meus problemes...) venia un tram de superació com de blocs i finalment una sortida de placa.

I... ja havíem arribat a dalt!! Una via preciosa, contínua (excepte en els llargs que vaig tirar jo... je, je), de fissures perfectes, de desplomades, d'empotraments, de bavareses... mmm... una via de les de gustera!!

El descens el vam realitzar en ràpel per la mateixa via.

Vam fer de la R7 a la R6, de la R6 a la R4, de la R4 a la R3 nostra i... aquí se'ns van enganxar les cordes... així que en Marc va haver de repetir el quart llarg i desenganxar-les. Després, de la R3 nostra ja vam arribar a peu de via. Des d'aquí, en comptes de retornar per on havíem vingut, degut que anàvem acompanyats de la preciosa Boira (que ens havia estat esperant a peu de via com una senyora...)

Vam decidir no tornar per les escales i vam anar en direcció contrària, cap a la canal, per un camí poc marcat que ens portarà a la tartera. Aquí ja comencem a veure fites i, tot i seguint-les, arribem a la carretera.


En fi, una bona via i amb molt bona companyia... però que caldrà repetir quan estigui més forta per disfrutar les fissures de primera!! Tot arribarà... espero... i si no, a seguir somniant!!

Cavallers 1a part: Blues 235mts 6a+/6b (V+/6a oblig.)

Aquest pont de Sant Joan ens hem juntat una bona colla a Cavallers... amics, amics d'amics, coneguts... Inicialment havíem quedat jo i la Lu... però ja se sap, quan deixes que la Lu ho digui a la gent... se'n lia una de bona!! I aleshores jo també ho vaig dir a més gent i... je, je... vaja, que el que no ens ha faltat aquest pont ha estat companyia!! I per cert, moooolt bona companyia!!

Jo portava vàries vies al cap, entre elles la Blues i la Pistacho de la quarta agulla de Comalestorres. Volia fer les dues el mateix dia, per allò d'estalviar-me l'aproximació... i als companys de cordada que s'hi van apuntar també els va semblar bé... però una cosa són les il·lusions i les altres la realitat: amb una n'hi havia prou!!

Així doncs, dissabte al matí la cordada de la Blues (Ciscu, Blai i Raquel) emprenia l'aproximació cap a Comalestorres. Nosaltres vam sortir del nostre campament base (pàrquing 3) direcció a la presa. La vam creuar i des d'allí vam agafar el corriol ben marcat que hi surt de forma evident. Pujada i més pujada... una hora i quart vam tardar a ser a peu de via!

Però no vam pujar sols!! També hi havia la cordada de la Pistacho (Oriol i Clara) i la de la Kalebala (Jordi i Marc M).

A nosaltres ens costar repartir els llargs... finalment vam decidim que comencés en Blai, continuar jo i després en Ciscu.

Ll1: (V+ 40m) Aquest és un llarg primerament de fissura vertical, d'aquests d'anar empotrant peus i mans a dins per després sortir amb un pas de placa. Tot i ser un V+, és un llarg que t'agafa en fred, d'aquests que si el fa el company millor... je, je... el va fer en Blai.


Ll2: (6a, 30m) Aquest s'inicia amb una entrada fàcil per una fissura fins arribar sota un desplomet que té un pas d'aquells per mirar-te'l. Jo me'l vaig mirar i remirar...

fins que em vaig haver de penjar!! Després, amb un pas de taló me'n vaig poder sortir. I finalment un tramet de placa fina i amb pocs metres ja ets a la R3.

Ll3: (IV, 30m). Aquest li va tocar a en Ciscu, comença amb un flanqueig a la dreta i continúa a munt per placa fins anar a buscar una fissura. Aquí la sortida de la R,

Ll4: (6a+/6b, 25m) Aquest, per mi, el llarg més guapo i difícil de la via. Es tracta d'un festival de fissures on cal anar auto-protegint-se tot i fent bavareses d'una fissura a una altra...

De segona el vaig disfrutar des del primer pas a l'últim... és un llarg que no et deixa descans... que no deixes de gaudir i de flipar ... una fissura, un altra... mmmm... quin plaer!!

Ll5: (6a/6b, 35m) Aquest el vaig gaudir d'una altra manera... je, je... em tocava de primera... així que, com comença a ser costum, vaig fer varis puja/baixa per recuperar material (la por de quedar-me sense res abans d'arribar a la R...)

Però quina gustera quan vaig poder posar el Camalot del 4!!

Arribats a la R5 jo ja estava més que congelada!! La meva inexperiència m'havia fet deixar el xubasquero a peu de via... (sí, ara ja ho he après, al Pirineu, encara que faci sol, cal que agafi roba d'abric!)... i el sol ja se n'havia anat i el vent bufava... ja no em notava els dits i els tembleques començaven a ser considerables.

Ll6: (6a, 30m) Aquest li tocava a en Ciscu, però no se'l veia amb masses ganes... jo estava congelada... total, que el va fer en Blai. La sortida és força cabroneta, es tracta d'un pas de placa per anar a agafar-te a la fissura i després superar el petit desplom per la seva esquerra. Després segueix la finura cap a munt (per placa) fins arribar de nou a una fissura que finalment nosaltres fem per l'esquerra (però no molt, que si no canvies de via!!). Finalment en Blai munta R i sortim els segons congelats. Abans d'arribar a la R6, et trobes una reunió des d'on hi ha un escape a la dreta.

Ens falta el Ll7, un díedre de V+ de 30m... estem congelats... Tirem per l'escape? Síííí!! Crec que cap component de la cordada en va dubtar!! Primerament anem tirant dos mentre l'altre assegura (no teníem massa clara la baixada), fins que veiem que el destrepe és òptim, ens desencordem i cap a baix, tot evitant la neu, on acabarem arribant a peu de via altra vegada.

I nosaltres volíem fer les dues vies? Je, je... està clar que no sempre els somnis es poden fer realitat... Ara tenim la Pistacho pendent... però Cavallers no es mourà de lloc!!

La Passage Pour l'Impossible, 175m 6b/Ae

Ens llevem diumenge a l'àrea de descans que hi ha passat el segon túnel (en l'àrea del dia anterior es sentien massa els cotxes) i durant l'esmorzar continuem amb els riures que ens oferia la companyia i que no havien desaparegut des de les birres del dia anterior (va haver-hi qui hi va somniar i tot... je, je)... però tot i això la cordada de liantes decideix fer material i anar a la via... però abans una foto de record!
Quins somriures, eh!! Segur que en Gil també oferia un dels seus mentre tirava la foto!

Doncs això, que la cordada de liantes se'n va equipada (amb 20 cintes exprés, els àliens i els linkam's per si les mosques...) directes cap a la Passage Pour l'Impossible.

La Passage (vermell) és una via de 175m situada a la Roca del Diable, a Collegats. Està equipada amb espits i no obstant té un llarg de 6b, el màxim obligat és V+. Segons diuen, l'Ae del quart llarg deu rondar el 8a.

Jo ja l'havia intentat una vegada amb la cordada desorientada, però, tal i com diu el nom, no la vam trobar... ens vam equivocar i ens vam posar a l'Exceso. Així que aquesta vegada no em podia equivocar... almenys, no tornaria al peu de l'Exceso.

Per aproximar-nos-hi aniria bé deixar el cotxe al mateix lloc que l'hauríem d'haver deixat per anar a la Tànger. Nosaltres, com no, la vam liar altra vegada i vam deixar el cotxe on havíem dormit!! Quina mania que tenim aquesta cordada de no moure el cotxe i fer una passejadeta innecessària de bon matí... je, je... comença a ser un ritual!

Des de la boca del segon túnel, caldrà caminar direcció la Pobla i, just abans d'entrar al primer túnel, agafarem la carretera vella que va per fora ( a l'esquerra). Quan tinguem la Roca del Diable a la nostra esquerra caldrà estar atents perquè al cap de pocs metres trobarem el corriol que baixa cap al riu, on trobarem la tirolina per atravessar-lo (que s'inicia en un gran arbre).

Nosaltres no portàvem politja (total, sols l'havíem de passar dues vegades... el mateix que vaig pensar l'atra vegada amb la cordada desorientada...), així que vam passar amb mallons grans i mosquetó d'acer. Aquí la Lu passant la tirolina,


Una vegada atravessat el riu, cadrà anar cap a l'esquerra per un corriol (força fressat) fins que aquest es bifurca en dos. Nosaltres agafarem el de la dreta tot vorejant la rampa herbosa.

Nosaltres la vam liar, o més ben dit: la vaig liar! Sabia que resseguint la rampa herbosa, la primera via que havíem de trobar era la nostra... total que vaig veure un parell de parabolts i vaig indicar que ja hi érem (i elles confiant amb la meva orientació... je, je). La nostra via havia de ser d'espits però... jo que sé, potser l'havien reequipat! Je, je. I ens hi vam posar...
Repartir els llargs va ser tota una història... no hi havia manera de decidir-nos... vaja, que no els vam decidir!! Finalment comença la Clara amb el primer llarg de, teòricament, V+ i 6a.

El tram fins al primer parabolt ens el vam trobar força mullat... i les preses no eren massa de fiar. La Clara prova de continuar però no ho veu clar, així que em deceix a mi el llarg.
Aleshores començo jo amb el primer parabolt xapat i entenc la reacció de la Clara... collons, quin V+!! Progresso, i quan vaig a xapar el segon... brrr... no arribo! Desgrimpada (volar significava, com a mínim, menjar-me l'arbre del darrere) i... em penjo!! Buaaa, si això és un V+, com serà el 6b de dalt de tot que he dit que el faria jo? Surto agafada de la cinta per buscar un bon canto i poder xapar la següent... i em torno a penjar... Raquel, deus estar cansada d'ahir (comentari de la Lu)... Sí, espero que sigui això! Des d'aquí ja surto fins a una sabina on hi poso una baga, i de la sabina al següent parabolt... després baixo a treure la sabina (que sols em faltaria fregament!) asseient-me en la sabina, com comença ser habitual el mi...

Després, el tema comença a tirar enrere (estaré ja en el 6a?) però almenys trobo canto més bò, ja no em cauen goteres als ulls i la roca és compacte i bona. Un últim desplom i ja veig una R a la meva dreta (i parabolts a l'esquerra) ... flanquejo a la dreta i fiiuuuu, ja hi soc! Respiro, miro les vistes i... osti, què criden en Marc i en Genís? Estan a l'altra costat del riu fent-me senyals i sembla que em diuen alguna cosa important... uix, em sembla que no estic a la R adequada... de fet no he fet 30m com marcava el primer llarg... uaaaahhh, a veure si em tocarà continuar!! Però em fan senyals dient-me que no em mogui, que ja venen. Potser volen venir a fer la via?

Noooo!!! Venen a dir-nos que no estem a la Passage, que per sobre ens venen uns sostres de la hòstia (aquest nois són un SOL!!)... serà l'Exceso? Eps, aquesta no, que ja m'hi vaIg posar l'altra vegada!!

En Marc grimpa per la rampa herbosa de la dreta i... allí estan els espits! Ostres, però si els veig jo des de la R i tot!! Però on coi m'he fotut? Si us plau, que algú em digui que no és un V+ ni un 6a! Es veu que m'he fotut en la variant dura que han obert no fa masa i que empalma amb el llarg d'Ae (8a pels mega forts) de la Passage!!! ( 1er llarg ressenyat en verd). Així doncs, segons ens van dir els equipadors a posteriori, el llarg que havia començat la Clara i que a mi em va fer suar i patir de valent rondava el 7a+! (sí, i jo pensant-me que era un V+! Je, je... no diuen que el grau és orientatiu? Doncs això... je, je... que l'orientació no és el meu fort! Je, je)

Així que rapel·lo i anem les tres liantes a veure el peu de via real... mirem l'hora i... brrr... impossible! Apa, altra vegada a la tirolina!! I algunes amb problemes per pillar el cable de la tirolina amb el mosquetó ... sort que érem cordada femenina!! Je, e!
Anem a fer alguna de l'agulla del Gos? Sí, però primer anem als cotxes a refer material... i... allí ens quedem, xerrant, rient i menjant!! Així que, donades les ganes de xerrar, decidim anar a fer la birra directament... anem al Chiringuito... on finalment demanem plat per dinar i tot!! Je, je...és que l'entorn i la companyia s'ho valia!!
I tot i no haver-nos sortit el dia rodó en quan a l'escalada... mmm... quin cap de setmana!! Riures, riures i més somriures!! A vegades val la pena baixar-te d'una via...

I respecte la Passage... ara ja tinc clar el peu de via (sí, de debò!)... je, je... així que el proper cop que hi vagi segur la faré!! (si no plou, si ningú es fa mal, si no trobo cordades davant...).

Tànger a Collegats

Aquest cap de setmana, per fi, si el temps m'ho permetia, aniria a fer via llarga. Com sempre, dubtant i fent i desfent plans fins l'últim moment. Reconec que solc liar-la bastant... però val a dir, que quan una lianta es junta per fer plans amb dues liantes del seu nivell, el resultat no té desperdici!! I qui eren les altres dues? Doncs la Lu i la Clara!! Ara no m'allargaré explicant com la vam liar per quedar... doncs podria fer-ne una sola novel·la còmica. Resumint, la Clara i jo arribàvem a la primera àrea de descans de Collegats (la que hi ha abans d'entar al primer túnel, venint de la Pobla de Segur) a les 2h de la matinada de divendres en dos cotxes diferents però una darrere l'altra. I el pàrquing a petar... buahhh, quanta gent!! Esperem que no vagin a fer la Tànger, que diuen que sempre està concorreguda!

Però en llevar-nos ens n'adonem que aquella multitut de furgonetes eren tots coneguts (o que acabaríem coneixent): L'Annalisa, en Marc, en Genís, en Gil, en Toti, i un parell de vascos amics de l'Annalisa, i amb qui compartiríem molts riures durant el cap de setmana. Així, que cap d'ells anirien a la Tánger, estaven massa forts!! Esmorzem amb un cel blau que feia dies que no veiem i ens acomiadem de la colla per anar a la Tànger.

La Tànger és una via de 350m situada a la Paret del Pessó, que s'inicia uns cinc metres a la dreta del díedre que forma aquesta paret amb l'Agulla del Gos. La roca és conglomerat i està equipada amb parabolts i algun clau. La guia del Soldevila (la de les 100 millors) aconsellava portar 14 cintes exprés més reunions. Nosaltres en vam agafar 15. El grau màxim obligat és V.

Ens repartim els llargs per tal que comenci jo i la Clara pugui fer el novè llarg, que quan havia fet la via li havia tocat de segona i ara li tenia ganes.

Per aproximar-nos a la Paret del Pessó cal deixar el cotxe abans d'entrar en el segon túnel que ens trobem venint de la Pobla i en direcció Sort (nosaltres la vam liar, i vam sortir des de l'àrea de descans on havíem dormit... ja ens van avisar... però va resultar que ens venia de gust passejar una mica... però potser no calia tant!!), quedant-nos la paret a la nostra esquerra (mirant cap a Sort). Aleshores caldrà caminar pel voral direcció la Pobla fins trobar un caminet ben marcat a l'altre costat de la carretera. Creuem i seguim aquest camí fins que es bifurca en dos. Nosaltres haurem d'agafar el que va a la dreta, i quan estiguem més o menys a la línia de la via, pujar a munt per algun dels corriols que ens hi menen.

Arribem a peu de via i aquesta és la imatge que es mostra davant nostra...

Ostres, sembla talment que estiguem a Riglos! Però... no estava moooolt ben equipada? Comencen els nervis... sí, ho estava, però de sis parabolts que es veien des de terra nosaltres sols n'havíem vist dos!! Serà que els nervis ens emboiren els ulls? La veritat és que jo no sabia pas com m'hi trobaria... ja feia quasi tres mesos que no anava a fer via llarga i, tot i que me'n moria de ganes, al mateix temps em feia por afrontar-me al fet que sabia que estava més fluixa i que era possible que no fos capaç de fer en lliure el que m'agradaria i que, per aquest motiu, no gaudís com calia. Així que, amb les meves paranoies personals (que no són poques) començo el primer llarg.

Ll1: (30m) És un llarg de bolos rigleros. S'inicia amb un IV+ per continuar amb un V de díedre i finalment un V de pas de boulder. Inicio el llarg ben cagada (com sempre!!), però a mesura que vaig pujant vaig sentint aquell gaudir...

Aquella pau tan agradable que sento quan, després d'unes primeres passes nerviosa, de sobte tot comença a fluir... torno a estar gaudint de la paret sense aquell pes inconscient que em taladrava a cau d'orella... mmm... quin gust!! Jo no sé si va ser per la meva paranoia interna o què, però vaig trobar que era un llarg mooolt disfruton, per arribar a la R amb un bon somriure!

Ll2: (25m) Aquest llarg continúa sent de bolos. Comença amb passos de V i finalitza amb passos de IV+. També molt disfruton... però aquí qui disfrutava era la Clara:


Ll3: (20m) I els bolos continuen!! És un llarg de 6a, primerament força vertical però amb grans bolos...


Passat aquest tram de la foto, va haver-hi un pas que se'm va creuar un xic... no sé, em vaig quedar mal posada, no trobava la manera de xapar. Total, que vaig haver de canviar el pas i no vaig poder xapar còmode fins que vaig tenir la xapa a l'alçada de la cintura. Després, ve un tram de passets més fins de placa per arribar a la R. La Clara també va trobar més difícil el pas de baix que no pas la placa.

Ll4: (35m) S'inicia amb un flanqueig a l'esquerra per anar a xapar el primer parabolt i després entrar en el díedre marcat que veiem sobre nostra (IV+ i IV). Finalitzat el díedre, cal fer un pas de V per superar una panxa i entrar a la R. Aquest pas me'l vaig haver de mirar bé...

Ll5: (45m) És un llarg molt disfruton! Ressegueix tot el díedre, de baix a dalt... primerament tumbat i que va guanyant vericalitat a mesura que avances... comences amb un IV+ on cal mirar-te la roca, passes a un V+ on la roca comença a millorar i finalitzes amb un díedre de 6b preciós!

LL6: (40m) Sortim del nínxol de la R5 per continuar per la dreta d'una fissura que en surt. Primerament tumbat de IV per després posar-se altra vegada dret (V) i tornar-se a tumbar a IV. Aquí la roca ja no és taronjosa com fins ara, sinó que agafa un color més grisós, més semblant al conglomerat de Montserrat. Aquí la Clara iniciant el tram de V:

Ll7: (40m) En aquest em va agafar el riure a mi sola... en la ressenya d'en Soldevila ja et posa que és un díedre de IV brut i trencat... però no m'imaginava que ho fos tant!! Surts gairebé caminant per sorreta cap a la dreta i et poses en el díedre... jo flipant... però que guarro que pot arribar a ser!! Sort que, tot i ser IV, els parabolts segueixen en abundancia i la por que hauria passat si no hagués estat equipat es va transformar en riures!!! Després continues un tram de III on les xapes van per la placa i el díedre es desmunta sol i ja arribes a la R7, on encara queden un parell o tres de metres de grimpada de II-III per entrar al bosc. Així que quan arriba la Clara a la R decidim que continui fins trobar un bon lloc per plegar cordes. I seguidament la caminadeta pel bosc en direcció al díedre evident de la via.

Ll8: (30m) S'inicia amb una fissura de V+ per després entrar en un díedre del mateix grau. La veritat és que aquest llarg a mi em va deixar força indiferent... no sé, potser ja no anava massa centrada... anava tirant a poc a poc, xerrant... vaja, que no estava massa per la labor!!

Ll9: (30m) I aquest és el llarg que volia tirar-li la Clara. S'inicia amb una fissura preciosa de V+, d'aquestes que són atlètiques però per disfrutar (donat el grau i les assegurances). Acabada la fissura et situes sobre una repissa. Des d'aquí cal superar un pas de 6a (dur, per ser 6a) i després una tirada de IV+ per arribar a la R. La Clara va fer la fissura deV+ disfrutant com no l'havia vist els llargs d'abans, ràpida, decidida. Arriba a la repissa i xapa el primer parabolt... segueix unes passes més a munt i xapa el segon amb l'exprés... intenta passar la corda però no ho veu clar... apropa la mà a la cinta, però no s'hi agafa, torna a intentar agafar la corda, torna a anar cap a la cinta... Quina lluita mental!! I jo donant i recuperant... finalment es decideix i comença a pillar corda per xapar... jo li dono i... flassss, vuelo al canto amb la corda per xapar a la mà! Clara, estàs bé? ... Sí però, hòstia quina ràbia!! Sí, la sort va ser que a l'estar donant-li corda va volar prou com per caure sota la repissa i no directament sobre ella! Així que torna a pujar fins a la repissa i... xapa la segona cinta... sí, de des d'allí mateix!! Després vam riure tot pensant que hagués pogut desgrimpar quan no va veure clar el pas i xapar des de la repissa i així encadenar el llarg (al segon parabolt no s'hi arriba, però una vegada tens posada la cinta sí), doncs al segon intent es va treure el pas com una campiona!

Ll10: (30m) Aquest és un altre díedre de IV amb una sortida final de III. No sé si és que el LL9 em va fer rebifar de cop o què, però aquest sí que el vaig disfrutar!! (i la veritat és que no recordo que fos tan diferent a l'altre que m'havia deixat indiferent... no sé).

A la R10 vam fer el mateix que en la R7. La Clara va seguir a munt un xic més per poder plegar les cordes còmodament.

Arribades al cim el dia ja no era el cel blau del matí, ara ja teníem un munt de núvols amenaçadors sobre nostra que no van tardar massa a deixar caure algunes gotes.

Per realitzar el descens cal seguir la cresta cap a la nostra esquerra (cap al sud) fins que trobarem fites que ens portaran cap a una ferrata de cables i cadenes, per on baixarem. La ferrata acaba quan arribem al coll, on hi ha les dues gran torres elèctriques. D'aquí ja surt un camí molt marcat que ens portarà a la bifurcació de l'aproximació on abans havíem tirat a la dreta (ara arribem pel que hem descartat a l'esquerra). I tot baixant, ens trobem la Lu, que ja ha arribat, i que no tan sols ens ve a buscar amb el seu cotxe, sinó que també ens porta els forros que havíem deixat a peu de via!!

Com que han començat a caure gotes, desestimem fer una altra via tal i com teníem pensat (per aprofitar que ara estávem la cordada de les liantes al complert)... el temps ens fa esperar a l'endemà... i la veritat és que el meu turmell ho agraeix!

I ... em sento feliç!! He pogut tornar a fer via llarga, i no obstant la fluixera s'ha notat (ja que realment vaig acabar més cansada que de costum), vaig poder fer tota la via en lliure, encadenar-la de baix a dalt, gaudir altra vegada de la roca i experimentar aquell sentiment que començava a creure que m'havia abandonat... mmmm... quin plaer!! La Tànger... una bona via llarga per realitzar un bon retorn!!

Després a fer les birretes de rigor amb molt bona companyia, on la Clara, entre el bon gust que li havia deixat l'escalada i que els riures que ens regalava la companyia s'ho mereixia, va decidir quedar-se i així poder fer la Passage Pour l'Impossible l'endemà les tres juntes! Però això ja serà tot un altre post... que cada novel·la té la seva part!!

Tornant als inicis...

Quan el turmell semblava curat, em vaig veure a sobre l'examen del nivell D de català... així que la meva retrobada amb la paret hauria d'esperar. I el primer cap de setmana que per fí puc escalar (el passat), comença i acaba passat per aigua... brrrr!!!


Tot i això, el passat cap de setmana vaig anar a Malanyeu, a celebrar les obertures dels escaladors del Centre excursionista de Badalona. Sí, ja sé que a primer cop de vista no té res a veure amb mi... però si filem prim sí! A veure... La Clara i l'Oriol són d'aquest centre... la Lu és amiga d'ells... i jo amiga de la Lu... doncs això, que em vaig enxufar a un sopar (que va acabar essent dinar) a Malanyeu, amb la colla de Badalona (les Mòmies i el jovent).

Com ja he dit, havia de ser un sopar. El meu pla era el següent: jo sortia de l'examen oral dissabte al matí, me n'anava cap a Malanyeu i escalava on ells estiguessin, a la nit sopar i l'endemà a seguir escalant. Però ja vaig sortir d'Òdena amb pluja... i aquesta no em va abandonar en tot el viatge. Donat que no es podia escalar, es va adelantar el sopar per un dinar. El dinar va estar boníssim, i la gent de Badalona encantadora... i les Mòmies tots uns personatges a qui admirar. Total, que a les sis de la tarda, amb la panxa ben plena i algun que altre got de vi... ens vam adonar que ja no plovia... que feia estona que no plovia... i vam decidir anar cap a la paret.


Donat que feia dos mesos que no escalava... que tenia fred... que la paret no estava del tot seca... i que... i que res, que millor que em deixi d'excuses i que digui directament que vaig escalar de segona. Sols vam poder fer tres vies. Crec que eren dos 6a i un 6b. Tot i que ho vaig encadenar tot, dubto que hagués pogut anar de primera (tema coco) ... la qual cosa em va angoixar un xic, doncs pensava: nena, si amb parabolts i en esportiva no tires de primera... quan podràs anar a gaudir de la via llarga?

I tot i que el turmell se'n va ressentir, al vespre vam anar a la Patum de Berga... i quan tornàvem cap a Malanyeu per dormir a la furgo... els mossos... em tocarà bufar...Lu, tu creus que donaré positiu? i... 0,0!!! Crec que ni el mosso s'ho podia creure! Ara, que si haguessin fet bufar a la Lu... je, je... bé, que de "0,0" res de res!! I l'endemà ... bé, l'endemà no, que vam anar a dormir a les 4h de la matinada... així doncs, al cap d'unes hores, plovia a bots i barrals... Finalment, cap a les 10.30h decidim anar a fer un bon esmorzar i cap al boulder d'Igualada a petar el que no ens havíem petat a la paret.


I... ara anem a aquest cap de setmana (sí, je, je... el meu retorn és al complet... retornen les novel·les de la Raquel!!). Jo tenia al peque, així que l'única opció era esportiva, i dissabte, per què diumenge tenia compromisos familiars. Però a on? Després d'experimentar la meva fluidesa mental a la paret i la meva poca autoconfiança de l'anterior cap de setmana... calia anar a algun lloc conegut, algun sector on ja hagués anat de primera quan començava a escalar. Així que vaig proposar a la Lu i a l'Albert d'anar a Can Jorba. Recordava una placa on hi havia tres vies fàcils (bé, tres vies que recordava que marcaven de 6a més o menys i que jo les havia trobat més fàcils en aquell moment). I tant em vaig fiar de la meva bona memòria que no vaig agafar la guia de Montserrat Sud.


Així que arribem la Lu i jo amb els peques a Can Jorba central. En la placa ja hi havia una cordada de Sabadell fent les dues vies de la dreta, així que vam anar a la de més a l'esquerra. Els que coneixeu el sector ja deveu suposar què em va passar... la de més a la dreta era la Xapes Negres (V+), la següent La Fàcil (6a) i la de l'esquerra, on jo em posava, la que no posa el nom en la guia i marquen de 6a+... però jo no sabia... tan sols recordava que aquelles eren les fàcils. Total, que m'equipo i em decideixo a començar... collons Lu, sí que està lluny la primera xapa... pujo una mica i veig un espàrrec! Lu, has portat xapes recuperables? I els tascons?... I els linkam? I no, la Lu no havia portat res, jo tampoc i la cordada de Sabadell tampoc. I a mi que em comença a entrar el yuyu a quatre metres de terra... els de la cordada de Sabadell que em veuen apurada i s'apropen... fins i tot s'ofereixen a xapar-me la primera... collons Raquel, com t'has de veure!! Que no, que has de xapar-la tu!! Uns passets més i la xapo! Bufa... com va el coco!! I faig la resta de la via moooolt més lenta que de costum, mirant-me cada pas com si estigués fent jo que sé què... la cordada de Sabadell al costat... Com va?... Vaig fent, però em dóna la sensació que la roca rellisca, no em refio de cap peu, és com si la humitat hi estigués enganxada... Tranquil·la, que a mi em dóna la mateixa sensació, així que serà que realment està humida! No sé si mal de muchos consuelo de tontos (o com es digui...), però a mi em va ajudar, almenys a pensar que no m'havia trastocat del tot! Finalment, arribo a la R i encadeno... tot desitjant que l'Albert arribés quan abans i tirés ell de primer.


Després del meu espectacle, la Lu decideix fer-la de segona, i quan ja està arribant a la R arriba l'Albert amb la seva peque. L'Albert fa aquesta mateixa via com un llamp (ja no estava humida?) i tot baixant posa la cinta i passa la corda per la primera xapa de la Ladysue (6b). Arriba a baix i em diu que em toca a mi. Buaaah, Albert, que si en aquesta he passat por, imagina't en un 6b... Però l'Albert m'anima no sé com i acabo tirant de primera al 6b i al segon llarg (anavem amb corda de 80m). I... mmmm... gràcies Albert, quin disfrute... encadenada i sense passar tanta por!! No hi ha res com que els amics confiïn amb tu quan ni tu mateixa ho fas!! Je, je!!


Després munto La fàcil (6a), que els peques ja s'estan queixant que també volen escalar. Jo disfruto com una boja, i el meu peque també...
Bé, arribat a aquest punt va decidir que ja no volia pujar més... ni tampoc baixar... que les vistes eren molt boniques... que allí s'estava bé... Excuses! Je, je... Pujar més li feia por per l'alçada, i baixar encara l'espanta. Va acabar baixant arrossegant el cul per la paret... i més feliç que un xínxol! Va crear un nou model de descens, després la peque de l'Albert va voler fer el mateix.

La Lu ja se'n va i ens quedem l'Albert i jo. Ara ja estic gelada, i l'Albert proposa L'Hora Violeta (L1-V+ i L2-6b+). Jo aquesta mai l'havia feta fins dalt... i recordava que els companys que l'havien feta en aquell temps no paraven de volar en un punt de L2. Així que aquesta vegada decideixo deixar per l'Albert el goig de posar les cintes. Mentre ell la fa comencen a caure les primeres gotes... però la fa sense problemes. jo la començo ben acollonida... però mica en mica, tot i que els dits cada vegada van més cansats, em vaig relaxant. Fins que arribo al xapatge xungo del segon llarg... que per falta de confiança en la força dels meus dits decideixo xapar des del canto més bo i acolorit que tinc davant... la cinta! Em moro de ràbia d'haver-ho fet i deixo la cinta una vegada la corda està passada per, almenys, progressar en lliure. Quan arribo a la R l'Albert em felicita de la meva soltura... je, je... està clar que no ha vist l'elegància del xapatge... je, je... però tot i que el dimoniet que porto a dins em deia: Jua, no li diguis, que no t'ha vist... fes-te la longuis... je, je... El meu subconscient em diu que qui no pot ser sincera amb els altres mai no ho serà amb una mateixa, així que li explico la crua realitat: he xapat agafada d'una cinta!. Arribo a terra i decidim anar tirant cap al parc, que els nens ens ho han demanat i si tardem massa més acabarem fent aquaparc.

I durant la baixada les reflexions... per l'Abert ha estat un dia prou ben aprofitat (donat el pronòstic de la meteo), tot i que per ell no hem fet res de grau. I per mi... ha estat un dia genial!! He tornat a escalar i a disfrutar... el turmell i el genoll em fan mal... però... mmm... quina gustera que porto al cos... Sí, ja sé que sembla que no hagi fet res de l'altre món, però per mi he fet molt més del que m'esperava, he estat capaç de superar les meves pors... i cal reconèixer que ha estat gràcies als amics.

I de tornada, ja al cotxe... el meu fill em pregunta: mama, tornes a estar contenta, oi? Sí, el meu fill també s'havia adonat que últimament estava de mal humor... del que és capaç l'escalada!!